Arxiu de la categoria ‘General’

Navegar pel Carib

dijous, 21/04/2011

Fa cosa d’un mes vaig viatjar de Guadeloupe a Antigua & Barbuda en un petit veler de 9 metres d’eslora.  Era la meva primera experiència amb els vaixells i va ser molt dur, però també excitant.  Des de Point-à-Pitre a Nelson Dockyard hi ha unes 20 hores de navegació, però això depèn de molts factors, com el tipus de nau o la força del vent.

En aquest primer contacte vaig descobrir que el Carib no és sempre un mar turquesa, amb barreres de corall i ombres de palmeres, com a les postals, sinó que amaga grans onades, tempestes i nits molt fosques i llargues.

També vaig conèixer tot un món de persones que han sentit la crida del mar, i que han abandonat vides i feines per poder viatjar al ritme del vent, tot i els  inconvenients naturals que suposa el dia a dia en un vaixell. Com tothom es pot imaginar, no és fàcil controlar els aparells de navegació, les veles, les cordes o els rumbs i, a més, intentar llegir, dormir o preparar el dinar en una cuina basculant.

Molts d’aquests viatgers marítims arriben al Carib seguint una ruta històrica des de les Canàries, que ja està documentada en els llibres del segon viatge de Colom.

Els vents alisis bufen dels tròpics anticiclònics cap a les calmes equatorials. Aquest fenomen permet períodes de navegació òptims des de l’hemisferi nord cap al sud-oest. Els mariners aprofiten des de fa segles aquestes condicions per creuar l’Atlàntic a partir de novembre. Centenars d’embarcacions continuen concentrant-se cada any a les costes canàries per emprendre el viatge fins a les antilles.

Guadeloupe és la primera illa on fan terra la majoria d’expedicions. Antigua & Barbuda, com vaig explicar en un altre post, és un petit paradís fiscal, amb un port esportiu on hi passen els millors velers del món; autèntiques llegendes. Però el Carib està ple d’illes i petits arxipèlags on vaixells de tota mida fan port,  i on els navegants d’arreu es troben per explicar-se les aventures de les seves vides dedicades al mar.

Ser francès

dijous, 7/04/2011
creola_portada.jpg

Quan el Ministre d’Immigració francès Eric Besson expressava la necessitat de redefinir la suposada identitat nacional francesa i fomentar la laïcitat de l’estat, es referia bàsicament a excloure d’aquesta construcció ideològica tot element relacionat amb l’Islam i els musulmans.

Dos anys després d’aquella iniciativa, la derrota de l’UMP a les eleccions cantonals ha fet revifar el fantasma de la identitat entre algunes veus de l’entorn del President, segurament per cridar l’atenció dels votants que s’han decantat pel discurs populista de Le Pen.

“En què consisteix ser francès?” era una pregunta enverinada que no va aportar cap solució i que només va servir per atiar el foc del racisme i la xenofòbia.

Aquí al Carib, en canvi, lluny del Magreb i de les banlieues de París, ser francès admet molts més matisos.

El monstre

dimecres, 16/03/2011

A França, l’Estat és un monstre de dimensions colossals, que a vegades pren forma de pare protector i de cohesionador d’una identitat imaginada, i que en altres moments es presenta com un jutge irat i cruel,  guiat per unes lleis del tot incomprensibles.

Al Carib, el monstre es torna especialment imprevisible, perquè l’aire calent, la pluja i els mosquits, no el deixen dormir tranquil, alteren el seu caràcter -de sempre inestable- i fan que reaccioni de manera absurda i molt perillosa.

Com tot monstre amb aspiracions de líder i de poder absolut, l’Estat té un exèrcit d’executors lleials, que obeeixen cegament les seves voluntats, siguin quines siguin les conseqüències sobre els individus.

En una dimensió més pràctica, això es tradueix en fets com que a les oficines de correus no es venguin sobres -ho fan les gasolineres-, que canviar el nom d’un vehicle impliqui fer-se les plaques de les matrícules noves, que els prefixos dels telèfons s’assignin arbitràriament, que per validar certs documents sigui obligatòria la firma d’un cònsol que mai ha existit, o que per col·legiar-se professionalment calgui una autorització que només pots obtenir si estàs ja estàs col·legiat prèviament.

Però tots els monstres tenen punts dèbils per on fer passar la llança, no patiu.

Antigua i Barbuda

dijous, 3/03/2011

A l’escola, allò que tenia més gràcia dels diccionaris – a part dels mots escatològics- eren les pàgines on hi havien il·lustrades les banderes de tots els països del món. Una de les primeres era la d’un curiós indret anomenat Antigua i Barbuda, del que no en sabíem gran cosa.

Precisament, la semana passada vaig tenir l’ocasió de visitar Antigua i Barbuda. Es tracta d’un petit conjunt d’illes de les Petites Antilles, que formen un estat independent, agregat a la Mancomunitat de Nacions, amb la Reina d’Anglaterra com a cap d’estat.

Antigua i Barbuda és al nord de Guadeloupe i ben a prop de l’illa Montserrat -la que espero conèixer en breu i explicar-ne la relació amb Catalunya-.

També com Guadeloupe, va ser poblada per arawaks i caribs des de fa segles, i descoberta per Cristòfor Colom durant el seu segon viatge a les Amèriques.

El nom original era Wadadli, que no sé què significa, i que ara només utilitza una fàbrica de cervesa local -de qualitat i sabor més que discutibles-.

Sobre Barbuda, existeixen hipòtesis diverses, però he llegit -sense contrastar- que les barbes de líquens de les palmeres podrien ser l’origen del topònim espanyol.

La història de l’illa, després del descobriment, és, com es pot suposar, complexa. Però en resum podríem dir que després dels primers espanyols i francesos, els anglesos van apoderar-se’n, instal·lant-hi una colònia d’irlandesos catòlics. A partir de llavors, s’hi van introduir la canya de sucre i els esclaus, és clar. Sorprèn, de fet, que a Antigua, l’esclavitud no s’abolís definitivament fins el 1939. Una data que ens fa pensar que podrien haver-hi encara habitants vius que haguessin estat esclaus durant la seva infantesa -una altra dada que no he pogut comprovar i que deixo com a possibilitat de notable interès periodístic i literari-.

A Antigua i Barbuda hi ha platges de somni, algun animal endèmic, com una serp de les més ràpides del món, i una mescla d’habitants d’origen inequívocament africà, anglesos expatriats i restes d’arquitectura militar en pedra, bàsicament fortificacions contra pirates. S’hi parla l’anglès crioll i la moneda oficial és el Dollar Carib, que també s’utilitza en altres illes de la zona.

Però, si som sincers, el que més destaca d’aquest país és que és un paradís fiscal en tota regla, on no es veu cap activitat econòmica capaç d’explicar honestament la riquesa que ostenten els seus velers i iots privats, de dimensions ingents, i les mansions amb vistes al mar, que s’amaguen -de ves a saber què- entre boscos verges i penyasegats.

Malgrat que s’hi produeix un rom prou bo i, tot i que la venda de segells de col·lecció genera algun ingrés -diuen-, tan sols xafardejant en algun dels seus ports esportius de luxe, el visitant s’adona que hi ha gat amagat.

A Antigua i Barbuda, hi pots passejar, fer quatre fotografies, banyar-te en una platja solitària i cap a casa. Buscar-hi feina o pensar en traslladar-t’hi és per a un altre tipus de gent. De fet, el segell que marca els passaports dels visitants només diu una frase, que ho deixa ben clar: employed forbidden.

Patrice, l’europeu

dijous, 17/02/2011

Es podria dir Patrice, té 32 anys i és crioll. Això significa que algun dels seus avantpassats era un africà que va arribar a Guadeloupe com a esclau. En Patrice és rialler i en aparença optimista, però en realitat podria estar més que preocupat. Parla un francès perfecte, après a l’escola, tot i que amb els amics del barri sempre ho fa en crioll.

A casa, en una barriada de la perifèria de Point-à-Pitre, hi té una dona i dues filles, però n’alimenta un altre, d’una relació ja oblidada. Vesteix roba de marca i porta un Iphone, però tot és atrezzo. Cal generar confiança i quedar bé amb els clients.

Patrice cobra una ajuda RMI (Revenu minimum d’insertion), que Sarkosy encara no ha retirat, però viu de comprar cotxes a desesperats, i de vendre’ls a necessitats. Normalment són Renaults i Peugeots expatriats, però de tant en tant també hi ha algun pick-up, de procedència desconeguda. Ho mou tot en efectiu, sense xecs ni transferències.

Malgrat que un mecànic i un funcionari de la Inspecció Tècnica s’emportin una part important dels ingressos i, tot i que els preus de venda són irrisoris, encara hi fa negoci.

L’illa on sempre ha viscut surt als bitllets d’euro, però en realitat ell no pensa en Europa, ni Europa pensa en ell.

Personatges antillans I

dilluns, 14/02/2011

En algun lloc vaig llegir que l’Amazones és l’aigua a la terra i que el Carib és la terra al mar. No sabia exactament què significava la frase, fins que he descobert que quan plou, a les Antilles, encara que siguis a casa, tens la sensació de naufragar en un petit vaixell en alta mar, perquè l’aigua et ve de tots els costats i en totes direccions. Fins i tot diria que l’horitzó bascula i que la roba estesa en els porxos s’infla com si fos una vela posant a prova els límits de la seva resistència. Tot d’una, però, deixa de ploure, apareix el Sol i tot torna a la calma.

Durant un d’aquests temporals espontanis, freqüents cada tarda, vaig topar amb la història d’Eugénie Blanchard. Potser a algú li sonarà el nom. La Duchy, com l’anomenaven en papiament, la llengua de les Antilles Holandeses, era una monja nascuda a l’illa de Saint-Barthélémy, a 250km al nord de Guadeloupe, que va tenir temporalment el títol de persona més vella de la humanitat. Blanchard va viure exactament 114 anys i 75 dies, i va morir el passat 10 de novembre.

En certa manera el seu exemple em tranquilitza, perquè després de la primera setmana de meteorologia tropical desenfrenada, començava a dubtar que aquest fos un lloc apte per a la vida a llarg termini.

Primer informe des de l’Europa tropical

dimecres, 9/02/2011

Acabat d’instal·lar a Guadeloupe, l’únic que sé d’aquest indret és que abans que Cristòfor Colom hi arribés, en el seu segon viatge a Amèrica, l’illa era coneguda com Karukera, que significa «illa d’aigües belles».

Expliquen que el nom actual li va posar el descobridor en honor a la Verge extremenya de Santa Maria de Guadalupe, però els que hi viuen l’anomenen simplement Gwada, una adaptació més propera a la fonètica de la parla criolla, majoritària a l’arxipèl·lag.

A Guadeloupe hi ha vestigis de presència humana des de fa 5.000 anys, però es creu que la primera gran colonització -abans de la meva- la van fer els arawak, des de la conca de l’Orinoco, a l’actual Veneçuela. A partir d’aquell moment, nombroses cultures han passat per l’arxipèl·lag, amb intencions diverses. Els ferotges indis carib, per exemple, coneguts per practicar el canibalisme, van fer desaparèixer els arawak, però no van aguantar l’atac dels exploradors de la Companyia de les Índies Occidentals, que els van vèncer i substituir per esclaus negres.

Des de llavors, l’arxipèl·lag ha estat sempre en mans franceses, menys durant la guerra dels Set Anys, quan Anglaterra els l’arrabassà temporalment.

Avui dia Guadeloupe és una regió ultraperifèrica de la Unió Europea, on la gent paga amb euros i menja tartiflette i guaiaba. De caníbals, em sembla que ja no n’hi queden, però de moment no descarto cap possibilitat.