Arxiu de la categoria ‘Zombis al Carib’

Zombis al Carib III

dilluns, 9/05/2011

Fa segles que els visitants del pic Brocken, a Alemanya, descriuen una ombra fantasmagòrica immensa, que apareix entre la boira, arran de terra, envoltada d’estranyes aurèoles de llum. La figura es multiplica copiant el nombre d’observadors, canvia de mida sobtadament i es mou a batzegades. Malgrat les expectatives de tots els escriptors romàntics que li han dedicat capítols, la ciència ha demostrat que l’espectre del Brocken és en realitat una il·lusió òptica, produïda per unes circumstàncies especials d’humitat i posició del Sol respecte de l’horitzó. Però l’espectre del Brocken és també una gran metàfora de les pors humanes, projectades en forma de monstres desconeguts.

A Guadeloupe, el zombi s’estava convertint en el meu particular espectre del Brocken. La seva ombra s’amagava entre els manglars putrefactes i les plantacions infinites de canya de sucre, mentre buscava pistes vàlides que m’ajudessin a trobar-ne l’origen.

Repassant lectures per a la investigació, s’em va acudir que una bona manera de situar-me en l’època dels esclaus i entendre el context on va néixer la llegenda del zombi, era aconseguir fotografies o gravats antics. Així va ser com vaig localitzar una associació anomenada Antanlontan Antilles, dedicada precisament a recuperar el patrimoni gràfic històric de les Antilles. L’associació, amb seu a l’illa de Martinique, conserva un arxiu fotogràfic bastíssim, amb imatges antigues de totes les illes de la zona, des de Curaçao fins a les Illes Verges. Al cap de pocs dies, em vaig veure fascinat i perdut entre imatges de plantacions de cacau, destil·leries i mercats d’esclaus, però encara no intuïa l’enorme sorpresa que em guardava aquell arxiu revelador.

Continuarà…

Zombis al Carib II

divendres, 6/05/2011

Quan dorms amb el llit cobert amb una mosquitera, la llum, en passar a través de la gasa, es torna vaporosa, les formes de l’habitació es desdibuixen i tot l’entorn agafa un aire irreal, de projecció desenfocada. En moments així, amb el respirar de la selva de fons, és quan llegir velles històries de zombis és realment evocador.

Fins ara, la meva investigació sobre la presència de morts vivents a Guadeloupe s’havia reduït al descobriment d’un topònim, Point-à-Zombi, del que ningú en sabia gran cosa. La resta de referències eren d’episodis i llegendes d’Haití.

Estava una mica desanimat, perquè la meva cerca no donava fruits importants, així que vaig decidir repassar documents més antics buscant noves pistes. La primer troballa rellevant va aparèixer al capítol dedicat al crioll antillà a Les Français peints par eux-mêmes,  que ja parlava de zombis l’any 1842, en una definició ambigua, inquietant i suggerent.

Synon. mort-vivant. [Le Noir des Antilles] est convaincu que les eaux profondes, les anses solitaires et les grands arbres morts sont hantés par des esprits malfaisants, nommés Zombis (Roseval, in Les Français peints par eux-mêmes, Province, III, 1842, p. 326 ds Quem. DDL t. 12).

L’autor, M. Roseval, no anomenava Guadeloupe, però tampoc Haití. En certa manera, el zombi es desenfocava entre el paisatge de les antilles,  com si la seva història passés també a través d’una mosquitera. Aconseguiria trobar algun rastre dels morts vivents aquí? Què  s’hi amagava a Point-à-Zombi?

Continuarà…

Zombis al Carib I

dijous, 28/04/2011

mapa_gwada_002.jpg

A vista d’ocell, Guadeloupe té la forma d’una papallona amb les ales obertes, la comparació que tothom assumeix i comparteix, unides per la ciutat de Pont-à-Pitre, al centre, on també s’hi troba la Rivière Salée, un canal natural que separa les dues extremitats, i que permet que els vaixells de poca quilla i molta pressa puguin creuar de l’Atlàntic al Carib sense haver de fer tota la volta a l’animal.

Explorant la costa de Basse-Terre, l’ala Sud-Oest de la gran papallona, on es concentra la major part de melanina i clorofil·la d’aquesa terra, vaig trobar un petit cap rocós anomenat Point-à-Zombi.

Alguna vegada algú m’havia explicat que el mite del zombi té l’origen a les Antilles. Point-à-Zombi, vaig pensar, ha de tenir-hi alguna cosa a veure.

Segons el vodú dels antics esclaus africans d’Haití, provinents probablement de la zona del Níger i del Congo, el zombi és una persona que torna a la vida després d’un ritual de bruixeria, però que ho fa desposseïda de voluntat i de parla, i que camina i es mou de forma automàtica. A partir d’aquesta descripció se n’han fet les interpretacions més o menys lliures que tots coneixem, i el zombi s’ha acabat convertint en el protagonista d’un subgènere més que explotat en el cinema i en la televisió.

Existeixen diverses hipòtesis etimològiques sobre la paraula zombi, però la majoria d’elles coincideixen en assegurar que és l’adaptació criolla d’un mot africà -nzambi, zamby o dzambi-, que es relaciona amb certs esperits i deïtats tribals. Sigui com sigui, els zombis van desembarcar a les antilles amb els esclaus negres, i el mite es va convertir en llegenda.

L’antropologia més romàntica i l’esoterisme menys acadèmic han fet més d’un estudi de camp, sobretot a Haití, per estudiar què hi ha de veritat en el fenomen, però les conclusions, fins ara, han estat poc clarificadores.

L’últim testimoni documentat d’un zombi es va produir de forma col·lectiva l’any 1936, quan una dona va aparèixer caminant sense voluntat al mig d’un poble d’Haití, i els seus habitants, completament esfereïts, van identificar-la com una difunta enterrada feia mesos. L’ episodi va alimentar la llegenda del zombi i segurament ha servit per situar en aquell país el seu origen.

Les primeres pistes començaven a tenir sentit, però encara no havia aconseguit esbrinar si el misteriós topònim de Point-à-Zombi, aquí a Guadeloupe, també tenia alguna cosa a veure amb els morts vivents. Havia de marxar uns dies a Martinique i vaig decidir que continuaria estudiant el cas a la tornada.

Continuarà…