Opinió

Diumenge passat publicava al Diari Ara una anàlisi breu en què, sota el títol “L’any de Compromís” s’hi suggerien algunes hipòtesis per entendre el creixement de la Coalició Compromís en el darrer cicle electoral. A banda de la necessària contextualització dels orígens i composició de la coalició, en l’article bàsicament s’hi apuntaven dues tesis que convé sostindre amb dades més enllà del que es pot encabir en un article breu de diari: en primer lloc, que la base fonamental del vot a Compromís és el vot nacionalista, i en segon lloc, que el Bloc i Iniciativa pel Poble Valencià aporten dos electorats complementaris que constitueixen la clau de l’èxit de la coalició. Addicionalment, en aquest apunt demostrarem una tercera tesi: la coalició compromís ha sigut la principal hereva electoral de la coalició Compromís pel País Valencià de 2007 (Bloc+EUPV), una coalició que si no va funcionar electoralment no fou tant per la ‘fugida’ del vot nacionalista com per la desmobilització d’un sector important de l’electorat tradicional d’EUPV a qui, segons sembla, no li va agradar la coalició amb el Bloc.

Certament, es tracta d’hipòtesis que, per als observadors atents de la política valenciana, poden resultar òbvies, però ho són menys per a molts observadors externs que es miren l’emergència electoral de Compromís una mica desconcertats perquè no acaba d’encaixar en el mapa mental que tenien de l’electorat valencià. Per sustentar-les ens basarem en l’anàlisi de resultats electorals a nivell de municipis i comarques del PV en les eleccions a les Corts Valencianes de 2003, 2007 i 2011.

1. D’on ve el vot a Compromís? És un vot fonamentalment ‘nacionalista’ o de l’esquerra tradicional?

La coalició Compromís és un conglomerat format pel Bloc Nacionalista Valencià (hereu de la històrica Unitat del Poble Valencià), Iniciativa pel Poble Valencià (formació escindida d’EUPV a partir de la corrent ‘Esquerra i País’) i els Verds. Representa, per tant, una síntesi entre el valencianisme, l’esquerra i l’ecologisme. Quin d’aquests ingredients hi és fonamental? Es tracta de l’electorat del Bloc o, per contra, són fonamentalment hereus d’EUPV? Per esbrinar-ho hem de comparar la distribució del vot a Compromís amb la darrera ocasió en què Bloc i EUPV es van presentar per separat a unes eleccions autonòmiques: el 2003.

La gràfica següent mostra la distribució per municipis: cada punt representa un dels 543 municipis valencians. En l’eix vertical hi ha el percentatge de vot a Compromís en les eleccions autonòmiques de 2011, i en l’horitzontal el percentatge de vot al Bloc, en el primer cas, i a EUPV en el segon, de 2003. Per interpretar-la hem de pensar que, si el vot a Compromís el 2011 responguera de manera perfecta al vot a una d’aquestes dues formacions el 2003, tots els punts es situarien perfectament alineats sobre una línia a 45 graus. Per contra, si no hi hagués cap relació, els punts dibuixarien un núvol sense forma i la línia seria completament plana.

El que veiem és com, en el cas del Bloc, els punts dibuixen de manera molt més clara una línea ascendent mentre que en el cas d’EUPV el núvol de punts és força amorf. Això ens indica que allà on el Bloc hi feia els millors resultats l’any 2003, també ho ha fet Compromís, mentre que la relació amb Esquerra Unida és, si de cas, molt feble. Evidentment, el núvol en el cas del BNV no és perfecte, i hi ha municipis que s’allunyen força de la línia: l’èxit electoral del Bloc el 2003 en un municipi explica gairebé la meitat de l’èxit de Compromís en aquesta ocasió, mentre que la resta vindria determinat per altres factors (evolucions específiques de cada municipi, altres aportacions de vot, etc). En tot cas, el que apunten les dades és que l’electorat de Compromís és una suma de l’electorat tradicional del Bloc amb altres components, però hi ha pocs indicis de continuïtat amb els votants històrics d’EUPV.

2. La ‘complementarietat’ del Boc i IPV: la clau de l’èxit?

Déiem que Compromís té com a base  l’electorat del Bloc, però aquesta base ha sigut ampliada de manera crucial per noves aportacions. El que suggeriex aquesta tesi és que els diversos components de la coalició no són redundants ni es reparteixen el mateix electorat, sinó que són complementaris. Una manera de mostrar això és la de la gràfica següent, en què s’hi pot veure la distribució per comarques del creixement proporcional del vot a Compromís creuada amb el vot al Bloc el 2003. Així, les comarques que en l’eix vertical estiguin sobre el valor 100, això indica que Compromís hi ha duplicat resultats respecte al Bloc 2003, mentre que el valor 0 indica que s’hi ha mantingut estable.

El que mostra aquesta gràfica és com en els territoris de major creixement són també aquells en què el bloc hi era més feble el 2003: bàsicament comarques metropolitanes (València, l’Horta Oest, el Camp de Túria) i les comarques castellanoparlants de l’interior del País. Per contra, en els ‘feus’ tradicionals del nacionalisme (comarques centrals) el creixement hi ha sigut menor i, fins i tot, en algun cas com la Marina Alta s’hi ha produit un lleuger retrocés.

Aquesta gràfica, per tant, complementa l’anterior i, en conjunt, ens apunten a una història més completa: la base electoral de compromís és l’electorat nacionalista del Bloc però que ha sigut complementat per importants aportacions noves de vot metropolità i de vot de comarques castellanoparlants que tradicionalment s’havien resistit a la penetració del valencianisme. Cal tenir en compte que aquestes aportacions addicionals, especialment pel que fa al vot de València ciutat i comarques metropolitanes són quantitativament molt importants, ja que es tracta de les zones més poblades del País.

3. L’herència de Compromís pel País Valencià: Compromís o EUPV?

En les anteriors eleccions a les Corts Valencianes, el 2007, el bloc i EUPV van concórrer en una coalició anomenada ‘Compromís pel País Valencià’. Fou una coalició complexa, feta a contracor i amb no pocs entrebancs. La malfiança entre els que la integraven i els pobres resultats electorals van acabar per fer-la esclatar pels aires, donant lloc, per una banda, a una EUPV més restingrida, i per una altra banda al que avui coneixem com Compromís, fruit de la confluència entre el Bloc i IPV, escindida d’EUPV. Aquella coalició va recollir 195.116 vots, poc més de la meitat dels 320.000 que han recollit les dues formacions per separat el 2011. Quina d’aquestes dues llistes és hereva dels votants de la coalició CPV de 2007? Se’ls han repartit a parts iguals o, per contra, aquells 195.000 vots han anat preferentment a una de les dues candidatures?

La gràfica mostra el percentatge de vot a Compromís i EUPV el 2011 per municipi, creuat amb el percentatge de vot a CPV (Bloc+EUPV) de 2007. Com abans, si els punts s’alinearen perfectament sobre la recta, seria indicació d’un transvassament directe i perfecte, mentre que si formaren un núvol sense forma, ens indicaria que no hi ha cap relació.

La forma del núvol és, de nou, força eloqüent. Mentre que la relació entre el suport a CPV el 2007 i a Compromís el 2011 és molt clara i evident, en el cas d’EUPV el núvol de punts és molt més amorf. Així, podem veure com la penetració electoral de Compromís segueix una pauta molt més semblant a la de la coalició CPV de 2007 que no la d’Esquerra Unida, que sembla regir-se per una lògica diferent. De fet, l’èxit de la vella coalició CPV explica més de la meitat de la variació entre municipis del suport a Compromís, mentre que per a EUPV aquest factor només explica aproximadament un 20% del seu patró de vot. Això apuntaria a que en aquella ocasió els modestos resultats de la coalició s’expliquen molt més per una certa fugida de votants tradicionals d’EUPV que no pas per una alienació dels votants valencianistes pel pacte amb una formació de matriu estatal, com alguns havien suggerit. De fet, la distribució territorial del vot de CPV era molt més semblant a la del BNV que no a la d’EUPV el 2003.

En definitiva, el que hem pogut contrastar és el que molts comentaristes ja apuntaven: la base electoral de Compromís és el vot nacionalista, però en aquesta ocasió ha sigut complementat de manera crucial pel vot urbà (i de comarques castellanoparlants), presumiblement mobilitzat sobretot per IPV. D’altra banda, hem vist com la Coalició Compromís ha heretat bona part de l’electorat de la coalició Bloc+EUPV de 2007, ja que en aquella ocasió una part significativa dels electors tradicionals d’Esquerra Unida no van donar suport a aquell acord.

Aquesta anàlisi té algunes implicacions polítiques molt clares: en primer lloc, qui vulga menystenir el component nacionalista de l’èxit electoral de Compromís s’estarà equivocant. Al mateix temps, però, és evident que l’electorat de Compromís és un conglomerat divers i heterogeni, com passa en la majoria de formacions que aspiren a ser competitives electoralment. La gestió d’aquesta complexitat no sempre és senzilla, però és imprescindible per mantenir i eixamplar la base electoral de la coalició. Finalment, hem vist com el fracàs de la coalició Bloc+EUPV de 2003 es va deure més a un abandonament d’una part de l’electorat d’Esquerra Unida que no a la fugida de vot nacionalista. Per això, entre d’altres raons, la Coalició Compromís ha sigut la principal hereva del vot a CPV el 2007.

[Article del politòleg Jordi Muñoz, de la UAB (@jordimunozm)]