El passat dilluns ens van convidar a Trento (Itàlia) per debatre sobre l’autonomia i les relacions amb la UE en el marc d’un cicle de conferències organitzat per una fundació local. La taula rodona en que vam participar, en un magnífic centre cultural, es centrava en quatre casos: les dues províncies autònomes que acollien l’esdeveniment Trento i el Tirol del Sud (que comparteixen una mateixa regió Trentino- Tirol del Sud); Catalunya i Escòcia. Tot i que la taula rodona no fou estrictament acadèmica ja que estava pensada per un públic generalista les exposicions dels altres ponents (Simone Penasa, Elisabeth Alber i Dani Cetrà) foren d’un gran nivell, fet que va permetre debatre (durant i després de l’acte) les principals diferències i punts en comú entre les autonomies d’aquestes regions i nacions sense estat europees. Ens van cridar l’atenció molts aspectes sobre els altres casos però també sobre les comparacions establertes.
Evolució i un disseny institucional. L’evolució de la regió del Trentino-Tirol del Sud és extremadament peculiar. L’acord bilateral entre el Govern italià i l’austríac al final de la Segona Guerra Mundial, acord De Gasperi-Gruber del 1946, va fer que la República italiana conservés el territori de l’antiga regió unitària del Tirol que havia annexionat a la Primera Guerra Mundial i italianitzat durant l’etapa feixista de Mussolini. Ara bé, com que la regió incorporà també el Trentí (majoritàriament italianòfona) l’autonomia fou insuficient per als germanòfons. Després d’un conflicte ètnic força exacerbat per diverses accions terroristes, el 1972 el Govern italià donà autonomia a les dues províncies amb un segon Estatut d’Autonomia. Aquestes establiren mecanismes consociacionals (quotes per a les minories, rotació de càrrecs, rotació de la capitalitat) dins la seva pròpia autonomia i però també a nivell regional. Paulatinament, però, la regió ha anat quedant buida de competències que s’han anat transferint a les províncies, la reforma territorial de la República italiana del 2001 va acabar de buidar-la de competències amb un tercer Estatut. Actualment les províncies del Tirol del Sud i del Trentí legislen sobre la majoria de matèries excepte seguretat, defensa, relacions exteriors o política monetària (bàsicament en mans de la UE). El 90% dels impostos són gestionats per les províncies, aquestes doncs tenen força més autonomia que Catalunya o Escòcia.
Autonomia i moderació. Fins fa poc, aquesta evolució de l’autonomia s’havia considerat un èxit ja que havia deixat enrere les tensions ètniques que amenaçaven l’estabilitat de la zona i havia satisfet bona part dels tirolesos que apostaven per una defensa de l’autonomia tot reivindicant algunes competències. Ara bé, la crisi econòmica i institucional que ha afectat la política italiana dels darrers temps sembla que també ha esquitxat a la hegemonia tradicional de l’SVP al Tirol del Sud. A les darreres eleccions l’SVP, que governa la regió des del final de la Segona Guerra Mundial, va concórrer de la mà del Partit Democràtic. Aquesta decisió, juntament, amb un programa “moderat” i l’erosió del govern provincial ha fet avançar les posicions dels secessionistes/irredemptistes minoritaris agrupats al partit Llibertari i a la Lliga Nord (tots dos d’extrema dreta).
Vents recentralitzadors. Els secessionistes han utilitzat la crisi econòmica, que igual que a Espanya està impulsant tendències recentralitzadores des de la capital, per rellançar les seves demandes (l’Andreu Orte publicà un capítol sobre resimetrització a Itàlia aquí). Les retallades que ja va promoure el Govern de Monti han generat els darrers anys un augment important del suport a a la secessió i mobilitzacions ciutadanes com ara una onada de consultes similar a la que vam viure a casa nostra per reivindicar el dret a l’autodeterminació. Ara bé, en el cas del Tirol del Sud, d’una banda, les demandes secessionistes solen confondre’s amb les reivindicacions irredemptistes de reunificació amb el Tirol del Nord i per tant amb Àustria. D’altra banda, els principals partits secessionistes se situen a l’extrema dreta com ja hem comentat. El Tirol del Sud és una de les regions més riques d’Europa amb PIB per càpita equivalent al 160% de la mitjana UE-25.
El procés escocès. Bona part de les intervencions i preguntes del públic se les va endur el procés escocès cap al referèndum d’independència (que explicà en Daniel Cetrà). No són pocs els secessionistes tirolesos que s’emmirallen en el referèndum escocès. Però les darreres enquestes no són bons auguris per a l’SNP ja que aquest ha vist com, fins i tot després de l’inici de la campanya a favor de la secessió un cop fixada la data del referèndum (18 de setembre del 2014) el suport a la secessió ha baixat diversos punts fins a situar-se al voltant del 30%. A ningú se li escapa que la majoria absoluta de l’SNP (i l’ampli suport que manté en intenció de vot) no s’explicà tota, ni de bon tros, pel seu programa independentista. Els queda un any i mig per revertir la situació si volen una Escòcia independent.
Imatge: www.gardalake.com
Una idea recurrent al debat sobre la independència en política comparada és que les secessions de l’Europa de l’Est van succeir principalment per l’enfonsament de la URSS, i la desintegració sagnant de Iugoslàvia, en el marc del col·lapse del món comunista. Arran d’aquesta concepció de l’onada de secessions de principis dels anys 90 sovint es considera que no cal aprofundir en uns casos d’independització que serien molt sui generis. Aquesta idea és un error per dues grans raons: primer, perquè les independitzacions que hem esmentat tingueren molt a veure amb les demandes de democratització i es formularen en paral·lel a la decadència dels Estats matriu. Segon, perquè la heterogeneïtat entre els casos com les repúbliques bàltiques o Eslovènia tan pel que fa les característiques bàsiques com els mateixos processos és enorme. El reconegut periodista 
Finalment volem fer una recomanació específica per la comunitat acadèmica. És ben sabut que a casa nostra -així com a la resta de l’estat i a molts països de l’Europa meridional- el nostre nivell d’anglès no és precisament exemplar. Aquest fet té conseqüències negatives en múltiples àmbits de la nostra societat, però es fa especialment visible en el món universitari. L’accés a les principals publicacions acadèmiques és exclusivament en anglès, i tenir una bona teoria i unes bones dades no sempre és suficient per aconseguir publicar en les millors revistes: fa falta que la redacció sigui implacable i que s’ajusti als estàndards anglosaxons, molt sovint antagònics a la nostra molt més barroca forma de redactar. És per això que aquest breu llibre de Deirdre N. McCloskey’s (98 pàgines de ràpida lectura) és un volum valuós per començar a polir la nostra redacció en anglès. En aquest s’hi fan recomanacions molt senzilles i s’hi ressenyen errors habituals de persones de parla no anglesa com ara evitar l’ús de certs adverbis, la construcció de llargues frases subordinades, l’excés d’ús de connectors, etc.
La setmana passada ens visità el politòleg i polític canadenc Stéphane Dion convidat per la Fundació Canadà a l’
Són tres politòlegs de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) que encara continuen caminant en l'apassionant món de la ciència política. Des del Pati Descobert analitzem l’actualitat política i social del nostre país des d’una perspectiva analítica. Sigueu benvinguts.
