Ens hem traslladat!

dijous, 5/09/2013

El Pati Descobert ha canviat la seva direcció dels blogs personals de l’ARA per convertir-se en una pàgina pròpia del diari.

La nova direcció és:

http://ara.cat/elpatidescobert

Com sempre, podeu continuar-hi entrant a través de elpatidescobert.cat

El Pati Descobert fa un pas endavant

diumenge, 1/09/2013

Després de cinc anys de vida, canviem per millorar. El Pati Descobert fa temps que “sobreviu” a la xarxa. Estem enormement agraïts de la resposta dels nostres lectors, dels vostres comentaris i crítiques, dels vostres correus amb reflexions i preguntes, de totes les persones que hem conegut arreu del territori català en xerrades, presentacions o col·loquis. Han sigut cinc anys en els quals hem après i hem intentant transmetre els nostres coneixements i inquietuds, sempre amb un objectiu: analitzar la política, i la catalana en particular, des d’una òptica analítica i rigorosa. Any rere any, hem intentat canviar i innovar per fer arribar les nostres reflexions als lectors de forma més amena i agradable. Més de cinc anys després, i coincidint amb el número 1.000 del diari ARA, que des del seu inici ens ha albergat, El Pati ha decidit fer un nou pas endavant.

Espai web

Després de cinc anys en blogs, estrenem un nou espai web dins el diari ARA, mantenint l’adreça de sempre, www.elpatidescobert.cat. Addicionalment, a partir d’ara, però, també hi podreu entrar a través de www.ara.cat/elpatidescobert. Aquesta nova web, a part de millorar la imatge, ens permet jugar molt més amb la ubicació dels articles en la pantalla i sobretot ens obre un ventall amplíssim de noves funcionalitats que, a poc a poc, prometem anar incorporant.

Nou llibre: ‘Catalunya, un pas endavant’

‘Catalunya, un pas endavant’ (Angle Editorial) és el nom del nou llibre dels membres d’El Pati Descobert. El producte és resultat del premi d’Assaig Irla 2013, que vam rebre el passat dijous dia 6 de juny. El podeu adquirir aquí. Si esteu interessats a organitzar una presentació, escriviu-nos a info@elpatidescobert.cat El dossier de premsa el trobareu aquí.

Nous col·laboradors

Tenim l’honor d’ampliar el nucli dels tres autors del blog amb cinc nous col·laboradors que, sens dubte, afegiran qualitat i cromatisme als nostres escrits. Alguns ja els coneixeu perquè han escrit a El Pati abans, i d’altres hi col·laboraran per primera vegada. Són Abel Escribà, Marta Cantijoch, Lluís Pérez, Elisabet Puigdollers i Meritxell Ramírez. Si en voleu saber més, cliqueu aquí. Tots ells aportaran una visió nova i de qualitat sobre temes dels quals tenim menys coneixement. Benvinguts!

Preguntes i més preguntes

Què és el vot ocult i a qui afecta més? Quines són les particularitats del procés català pel dret a decidir? Hi va haver vot dual en les últimes eleccions? Tres preguntes que, recentment, alguns lectors ens han traslladat per correu electrònic. En els últims anys, cada vegada rebem més preguntes i dubtes. Seguim oberts a més qüestions: només heu d’escriure a qualsevol adreça dels membres d’El Pati o fer-nos la pregunta via Twitter (twitter.com/elpatidescobert).

Esperem seguir interaccionant (per la xarxa o en xerrades) i fent créixer el debat politològic (i polític) en aquesta nova etapa. Moltes gràcies a tothom! Som-hi!

Viatges electorals (V): Macau

divendres, 30/08/2013

Macau.jpg Té 29,5 km2 i una població estimada de 600.000 persones. El seu cap d’Estat és el president de la Xina, Xi Jinping, i és de facto part del país des del 20 de desembre de 1999, quan Portugal va transferir la que havia estat una colònia pròspera i problemàtica, sobretot amb el contraban i el negoci de l’opi. Macau, oficialment una regió administrativa amb un estatus especial, celebra “eleccions” legislatives el proper 15 de setembre i ho fa oferint als més de 270.000 ciutadans amb dret a vot 17 llistes possibles.

A part d’algun problema amb els registres dels partits i de les crítiques a les ingerències externes per part de Xina, les “eleccions” s’estan desenvolupant amb normalitat. No obstant això, el procés, com els d’anys anteriors, s’enfronta a dos problemes particularment greus. El primer té a veure amb la corrupció. En una economia basada en les operacions financeres (propiciades per l’absència d’impostos) i en bona part en el joc (Macau és el casino més gran del món, per davant de Las Vegas) les eleccions han estat sempre plegades de crítiques pels suborns entre candidats, els tripijocs per les subvencions públiques i d’altres qüestions fosques. Tot i les campanyes que recentment s’han impulsat per netejar la imatge del país, la percepció (i la pràctica) continua.

El segon gran problema és també estructural. Notarà el lector que hem parlat constantment d’“eleccions”, entre cometes. El Parlament de Macau té 33 escons, però només 14 són d’elecció directa per part dels ciutadans. La resta es reparteixen de la manera següent: n’hi ha 7 escollits pel Cap Executiu, una mena de cap d’Estat escollit, al seu torn, cada cinc anys per un comitè de format per organitzacions regionals, corporacions públiques i persones electes en diferents òrgans. Els 12 restants són escollits per grups d’interès i organitzacions empresarials.

L’any 1976 la Llei Bàsica de Macau va substituir l’Estatut orgànic que regia els destins de la regió en base al que va implementar Portugal. Tot i que la política de “un país, dos sistemes” s’ha implementat en els darrers anys i el sistema és més obert que a la Xina, la democràcia és lluny de ser una realitat. La Llei Bàsica té una vida de 50 anys, però força han de canviar les coses perquè el sistema també ho faci.

Nota final: Fins aquí els viatges electorals de l’estiu. Ens hem deixat un últim viatge que abordarem més endavant: l’abolició del Seanad d’Irlanda en un referèndum que hi haurà el 4 d’octubre. Ho farem més endavant!

Viatges electorals (IV): Xile

dilluns, 26/08/2013

Bachelet.jpg El 17 de novembre tindrem una de les eleccions més interessants del que queda d’any. Seran a l’altra banda del Pacífic i d’elements per fixar-nos-hi no en falten. Xile, un dels països sud-americans més pròspers, arribarà a les eleccions presidencials amb molts incentius i novetats sobre la taula. La primera d’elles és institucional. Les properes eleccions seran les primeres presidencials sense vot obligatori, fet que afegeix àmplia incertesa sobre els resultats, sobretot si aquells que s’abstenen en major proporció tenen un color polític determinat. Quan es retira l’obligació de votar, és ben sabut que molta gent decideix no acudir a les urnes. És difícil de predir com es repartirà l’abstenció. Per tant, la incertesa en aquests comicis augmenta. Una prova de l’“apatia” i la baixada de participació que es pot produir es va donar en les eleccions locals d’octubre de 2012, en les quals l’abstenció va ser molt alta, del 60%. Qui s’abstindrà (i per què) pot donar la clau al guanyador i explicar la dissort del perdedor.

El segon element d’interès és la impossibilitat que el president Sebastián Piñera sigui re-escollit. Així ho prohibeix la constitució. Tot i que durant uns mesos s’especulava en el trencament de facto de la predisposició constitucional que ho regula, finalment Piñera va tancar tots els debats i ha deixat el camí obert a un nou mandatari.

A més, el 17 de novembre s’escollirà un nou mandatari que, també per primer cop a Xile, s’haurà presentat en unes eleccions després de guanyar unes primàries. El 30 de juny passat va ser el dia escollit per celebrar-les, en uns comicis “interns” en els quals podien votar tots els ciutadans, fossin o no afiliats dels partits. La que va ser primera presidenta de la història de Xile, Michelle Bachelet, va guanyar les primàries de la coalició d’esquerres. Pablo Longueira, Ministre d’Economia, estava en bona posició per a competir amb Bachelet, sobretot després de guanyar les primàries d’Aliança Nacional pel 51,37% dels vots. No obstant això, els metges li van diagnosticar una depressió profunda poc després de guanyar, la qual cosa l’ha portat a renunciar a presentar batalla.

Amb tot, les enquestes donen un ampli suport a Bachelet, però l’entusiasme de l’electorat xilè no és el de fa uns anys, sobretot el dels estudiants. La candidata oficialista, Evelyn Matthei, la primera dona en concórrer a les eleccions en la història de la dreta del país, s’esforça per trencar la tendència. Sigui com sigui, Bachelet, pediatra, epidemiòloga i amb estudis d’estratègia militar, ho té ben encarat per tornar a governar Xile i, al seu torn, per convertir-se de nou, segons Forbes, en una de les dones més influents del món.

(Un apunt final: s’ha demostrat que el vot obligatori, i la seva posterior retirada, també té efectes positius per a molts grups de població, que “aprenen” i adquireixen “l’hàbit” de participar. En el nostre país, el debat sobre el vot obligatori és tot sovint pobre i en les reformes del sistema electoral no s’arriba a plantejar mai. Malgrat que hi ha elements que hi juguen en contra, també n’hi ha que hi juguen a favor, la qual cosa hauria de fer que el debat es plantegés de forma racional i no visceral).

Viatges electorals (III): Etiòpia

dimecres, 21/08/2013

Haile-Gebrelassie.jpg Va guanyar l’or als 10,000 metres dels Jocs Olímpics d’Atlanta (1996) i Sidney (2000). Ors que va afegir a una llarga llista de mèrits: medalles d’or en campionats mundials, en campionats continentals (outdoor i indoor) i autor de fins a 27 rècords mundials en proves relacionades amb l’atletisme. Haile Gebrselassie és una autèntica llegenda en el món de l’esport i un etíop preocupat pel futur del seu país. O aquest va ser precisament l’argument que va utilitzar l’estrella mediàtica per justificar el seu interès per presentar-se a les eleccions presidencials del seu país, que tindran lloc el 9 d’octubre d’enguany.

Tot plegat en un ambient enrarit. L’oposició ja fa temps que convoca nombroses protestes després que el govern iniciés una campanya de persecució a periodistes i activistes amb l’excusa que violaven la legislació anti-terrorista. Les protestes que s’han fet fins ara, permeses pel govern, han estat pacífiques i han representat per a molts l’esperança que l’oposició s’organitzaria i plantaria més o menys cara al totpoderós EPRDF (Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíop).

Tanmateix, en un dels països més pobres del món, la democràcia és més una esperança que una qüestió real. De les dues cambres que conformen el Parlament del país, només la Cambra baixa (547 escons) és escollida pel poble. Això sí, només en un pla teòric, atès que la llibertat de reunió i d’associació està altament limitada i, a la pràctica (així va passar l’any 2010), només alguns escons (residuals) van quedar en mans de partits de l’oposició.

No obstant això, sembla que, de mica en mica, el país va canviant, en una ruta coneguda per molts països: una cruïlla que pot dur a Etiòpia, de nou, a l’absolutisme, o a iniciar un camí lent cap a alguna cosa diferent, més oberta. La duresa de la pobresa i la corrupció posaran sens dubte grans pedres sobre el camí. A l’abril, les eleccions locals es van desenvolupar de forma pacífica, la qual cosa ja va ser un gran pas endavant. Ara bé, gran part de l’oposició les va boicotejar i les irregularitats no van desaparèixer.

La mort del primer ministre Zenawi l’agost del 2012 va significar un relleu tranquil en mans de Hailemariam Desalegn. Malgrat el canvi significatiu en les elits dirigents, l’empresonament de l’oposició, de periodistes, de musulmans i, fins i tot, les incursions armades a Eritrea han marcat el seu mandat. Per tot plegat, un dels únics països que ha evitat la colonització europea té un futur ombrívol. El gran atleta Haile Gebrselassie poca cosa canviarà, però de ben segur que ajudarà a posar-hi el focus internacional i a crear algunes tensions, esperem que positives. Canviar Etiòpia serà una Marató de llarga distància.

——————————

Proper “viatge electoral”: Xile.

Viatges electorals (II): Noruega

dilluns, 12/08/2013

Noruega_parlament.jpg Poc després que acabi el mes d’agost, el 9 de setembre, Noruega celebrarà eleccions parlamentàries. Un dels països més riquesa del món (el segon d’Europa després de Luxembourg) amb indicadors sorprenents en molts sentits: té superàvit en els comptes públics, la seva economia segueix creixent, té un Estat del Benestar desenvolupat (això sí: amb una pressió fiscal del 57% del PIB), segueix exportant petroli i productes extrets del mar del Nord, gasta més que ningú en energies renovables i té una de les taxes d’atur més baixes d’Europa. (Per cert, una part dels diners del petroli la destinen a un fons públic per garantir les pensions del futur).

En base a aquesta situació, hom pensaria que el primer ministre Jens Soltenberg ho té fàcil per obtenir la reelecció. Però en polític, no tot és tan fàcil i, lògicament, els problemes noruecs no es posen en relació amb els grans problemes europeus. Noruega està governada, des del 2005, per la Coalició “vermella-verda”, formada pel Partit Laborista, el Partit d’Esquerres i Socialista i el Partit de Centre. L’any 2009 van aconseguir renovar la confiança dels electors. Soltenberg no ho veu clar, fet que fins i tot l’ha portat a protagonitzar una curiosa propaganda electoral.

Les enquestes publicades recentment però, indiquen que la coalició d’esquerres, que sempre ha governat quan ha tingut la majoria, ho té difícil per tornar a governar. Segons els últims sondatges, la coalició formada per Liberals, el Partit del Poble Cristià, els Conservadors i el Partit Progressista aconseguiria la majoria per més de 21.7 punts percentuals de distància. La cap dels conservadors, Erna Solberg, té totes les de guanyar per ser la propera primera ministra (veure una predicció aquí).Norwegian PM.gif

De motius per estar molest amb el govern, diuen els noruecs, no en falten: el creixement de la immigració ha accentuat les actituds xenòfobes, personificades en el Partit Progressista, i els problemes d’inseguretat i l’exclusió de força ciutadans de la riquesa generada creen inestabilitat. A més, els preus de la benzina es troben entre els més alts d’Europa. Com a Escòcia amb el whisky, no hi ha descomptes simplement perquè el petroli es produeixi en territori propi.

Amb tot, si es confirma la derrota de la coalició d’esquerres enmig d’aquest panorama econòmic envejable, serà una prova més d’allò que diu el vot econòmic: els votants castiguen els governs en situacions econòmiques difícils, però no els premien quan l’economia va sobre rodes.

—————————–

Proper “viatge electoral”: Etiòpia.

Viatges electorals (I): Nauru

dilluns, 5/08/2013

Nauru.jpg La República de Nauru, popularment coneguda com l’Illa del plaer, és una petita illa de la Micronèsia, al sud de l’oceà Pacífic. Tot i tractar-se de la república més petita del món (21 km2) i del segon Estat menys poblat, amb uns 10.000 habitants (el primer és Ciutat del Vaticà), té una història electoral més que convulsa. Precisament, el passat 8 de juny va celebrar eleccions parlamentàries per escollir els 19 membres del Parlament, uns comicis que van representar l’enèsim intent de tancar la inestabilitat política del país.

Unes eleccions que arribaven després que l’any 2010 la petita illa del Pacífica celebrés tres comicis, amb pocs mesos de diferència. El curiós del cas és que les tres eleccions van produir un resultat gairebé idèntic, que va deixar el Parlament amb un empat. Una situació comparativament estranya (lògicament el nombre d’escons de les cambres acostuma a ser imparell), però possible a Nauru: el Parlament tenia 18 escons i, per tant, els empats eren factibles.

El context no va ajudar a contribuir a la calma: tot i que Nauru va ser una illa pròspera fa unes dècades (gràcies sobretot a l’exportació del guano), actualment viu una situació difícil que l’ha portat a esdevenir un protectorat “de facto” d’Austràlia (que fa servir l’illa, curiosament, per enviar-hi alguns presoners) i fins i tot a acceptar ofertes per reconèixer països “difícils”, com Abkhàzia i Ossètia del Sud.

El febrer d’enguany, després que dos governs dimitissin en bloc i que el tercer primer ministre del país fos expulsat pel president, el Parlament es trobava altament fragmentat: 19 escons i quatre faccions polítiques. Parlem de “faccions” perquè Nauru no té partits polítics (en té de formals): els diputats s’escullen en vuit districtes a través del vot preferencial, en base al sistema de Borda. Cada candidat, a més, només es pot presentar en un districte.

S’espera que els resultats del juny (en els quals, per cert, una dona va sortir escollida per primer cop) calmin la tensió que es viu a l’illa. Serà difícil en un context marcat per la polarització. Les eleccions es van celebrar tres mesos després que es convoquessin per segona vegada i que els poders judicials declaressin la convocatòria com a nul·la. Si a tot plegat hi afegim que la primera convocatòria es va fer perquè els diputats “es comportaven malament a la Cambra” (textualment), l’escenari es complica una mica més.

Veurem doncs, si Nauru celebra eleccions altre cop aquest any o aconsegueix estabilitat política. Amb tot, sort en tenen de la bona idea de fer el nombre de diputats imparells. Com a mínim si hi ha nous comicis ja no serà per empats parlamentaris.

————-

Viatges electorals és una “secció” que fem cada estiu (i ja en fa cinc) i en la qual repassem algunes eleccions curioses nord enllà. Avui ens hem entretingut amb Nauru. El proper “viatge electoral” serà a Noruega.

Joves i política

dilluns, 29/07/2013

La setmana passada, en el marc del debat monogràfic sobre la situació de la joventut que es va celebrar al Parlament, el PSC va registrar una proposta per tal d’impulsar el reconeixement del vot als 16 anys. Hem aprofitat l’avinentesa per explorar una mica el tema. Estan els joves d’entre 16 i 18 anys igualment interessats per la política? Són igualment competents en el tema? I finalment, majoritàriament votarien si se’ls donés aquesta opció?

Per abordar aquesta qüestió hem analitzat l’enquesta que l’any 2009 va fer el CIS sobre joventut, que inclou una mostra d’enquestats d’entre 16 i 29 anys. Aquest document és d’un important valor perquè, per una banda, i a diferència de la gran majoria d’enquestes,  inclou persones menors de 18 anys, i per l’altra banda perquè, encara que poques, incorpora alguna pregunta relacionada amb la política. En aquest sentit, lamentablement l’enquesta no incorpora la pregunta de si votaria o no en unes eleccions (de fet no tindria molt de sentit preguntar-li això a un menor d’edat) però a canvi sí que se li pregunta a l’enquestat on s’ubica en l’eix esquerra-dreta. Així, com a una aproximació a les probabilitats  de votar, separarem els individus entre els que se saben ubicar en l’eix esquerra-dreta i els que no. Assumim així doncs que els que se saben ubicar probablement tindran més probabilitats de votar que els que no.

Abans de començar però amb l’anàlisi de l’enquesta és precís mencionar que els estudiosos de la matèria estan en total acord en què a mesura que la gent es fa gran les probabilitats de votar augmenten. Fixant-nos en la pregunta de si se saben ubicar en l’eix esquerra-dreta: a mesura que els joves es van fent grans, tenen més probabilitats de saber-se ubicar en l’escala ideològica? Doncs bé, tal i com ens mostra el següent gràfic, això és així. En concret, només el 50% dels joves de 16 anys se saben ubicar, per pràcticament un 75% d’entre els de 29 anys.

ubicació i edat.png

Ara bé, és l’edat el que explica que els joves se sàpiguen ubicar o no en política? Per respondre aquesta pregunta hem recorregut a l’estadística per fer una regressió logística on, a més a més d’introduir-hi la variable de l’edat, hi introduïm tres altres variables: l’autosuficiència econòmica de la persona, el sexe i el nivell d’estudis. Amb aquest model el que volem fer és mirar si l’efecte de l’edat es manté com a factor explicatiu quan controlem per l’efecte d’aquestes tres variables (i és que qualsevol lector atent sabrà veure que l’educació, per exemple, és una variable que canvia substancialment a mesura que augmenta l’edat). El següent de sota ens mostra els resultats obtinguts per aquestes tres variables.

Tal i com veiem, quan mantenim l’edat constant, els homes tenen més tendència a ubicar-se en l’eix esquerra-dreta, així com també els que tenen més estudis. En el cas dels que són suficients econòmicament, la tendència també sembla ser positiva però no és estadísticament significativa.

variablesubicaió.png

 

I què passa amb l’edat?  En el gràfic de sota a l’esquerra veiem com malgrat que sembla que a mesura que la gent es fa gran augmenta la seva capacitat política, els llargs “bigotis” (el marge d’error) de les barres ens indiquen que les diferències no són significatives. En canvi però, com es reflecteix en el gràfic de la dreta, si dividim els individus entre menors i majors d’edat, les diferències sí que són significatives. Això vol dir que una persona amb la mateixa suficiència econòmica, del mateix sexe i amb els mateixos estudis, en funció de si és menor o major d’edat tindrà unes capacitats polítiques diferenciades (malgrat que les diferències any per any no siguin significatives). Un cop considerem les persones majors d’edat però, no hi ha diferències substancials entre elles.

graphcombine controls.png

S’ha de permetre doncs el vot dels menors de 16 anys? Permetent que els més joves votin augmentarà el seu interès per la política? Aquest és un llarg debat que transcendeix la voluntat d’aquest post, però en tot cas ens sembla que el debat plantejat pel grup socialista al Parlament és d’una gran transcendència i en algun moment o altre s’hauria d’abordar, tal i com ja han fet alguns països europeus. En seguirem parlant.

Propostes federalistes

dimecres, 17/07/2013

Fa pocs dies el PSOE va presentar una proposta federal a Granada decepcionant des d’una perspectiva catalanista (també entre les files socialistes) i federalista. Avui no volem comentar el document del PSOE, ja ho vam fer aquí, sinó mostrar que hi ha propostes de federalisme molt més avançades i atentes al pluralisme nacional i les demandes de les minories. Ens fixarem en la darrera aportació al debat de les teories del federalisme feta pel professor Alain Gagnon.

L’obra de Gagnon Temps d’Incertituds (2012, editada a ValènciaCatarroja, per l’Editorial Afers, 210 p) és un conjunt de sis assajos amb un argument clar: la defensa actualitzada del federalisme multinacional. Ara bé, no us espanteu, el seu discurs no és pas una retòrica buida com ens tenen acostumats a les nostres latituds. L’acadèmic quebequès va de debò, escriu des d’una nació que té dos referèndums d’autodeterminació a l’esquena (1980,1995), la quebequesa, i conviu en una de les federacions més avançades del món. El de Gagnon és el federalisme que ha forjat durant anys l’escola quebequesa (i canadenca) de pensament: Taylor, Kymlicka, Tully, Seymour o Laforest, són autors a qui devem no només la formulació del federalisme multinacional sinó de la síntesi entre la qüestió nacional i el liberalisme. Una tradició que han desenvolupat a casa nostra Requejo, Caminal o Guibernau i que en el camp institucional ens ha donat des d’una política lingüística i fins a una legitimació sòlida de les aspiracions nacionals compatible amb la democràcia liberal, que no és poca cosa.

L’aportació de l’obra d’Alain Gagnon al federalisme és triple:

En primer lloc, proposa un disseny institucional concret que anomena federalisme per tractats basat en dos pilars. D’una banda, el pactisme liberal que l’autor relaciona de manera brillant amb la tradició d’Eiximenis a casa nostra; de l’altra, una noció de ciutadania intercultural i comunitària que enfonsa les arrels en el republicanisme, però també en l’indigenisme de les primeres nacions americanes.

En segon lloc, Gagnon pensa l’autogovern federal des de la capacitat de projecció (habilitació) de les nacions minoritàries i no només des de la contenció de demandes nacionals.

Finalment, tot queda relligat amb reflexions ètiques d’envergadura, de la mà de Rawls, Montesquieu, o Hume, però també d’Innerarity o Laforest, que exigeixen una política prudent i mesurada: insiprada en els valors d’hospitalitat, dignitat i reconeixement envers la diferència cultural dins i fora de les nacions minoritàries.

En l’aposta de Gagnon Ramón Cotarelo hi ha vist una defensa del nacionalisme, d’ “allò propi” de les nacions. Però el llibre de l’autor quebequès va molt més enllà del nacionalisme liberal, és una proposta d’estructuració democràtica de la diversitat que, com hem vist, beu de tradicions molt diverses i es compromet amb una visió republicana de la ciutadania.

Hom es pregunta si l’opció federal que s’hi proposa no és fruit d’un marc polític concret: un Quebec que ha rebutjat la independència a les urnes, però que disposa d’eines institucionals potents per plantar cara a Ottawa. Però ni Ottawa és Madrid, ni l’autogovern català el quebequès. Farien bé de fixar-se en aquesta obra aquells que encara entonen l’”Escolta, Espanya”, hi trobaran quelcom més que el simple rebuig a la secessió i la construcció de suposats models federals per a contrarrestar l’independentisme a casa nostre. 

Cau l’interès per la política?

dilluns, 15/07/2013

Que vivim temps polítics intensos i apassionats al nostre país és una evidencia que poca gent pot posar en dubte. Poca gent? Bé, potser hi ha qui no hi està d’acord. Tal i com ens comentava el divendres passat l’Empar Moliner en la seva columna diària l’ARA, la diputada de Ciutadans al Parlament de Catalunya Victoria Fuentes afirmava fa uns dies passat al programa d’Intereconomía, El Gato al Agua,  que la seva germana és independentista i que per tant a casa seva no parlen de política. Els audaços conductors del programa van trucar immediatament al president de C’s, Albert Rivera, que no va fer més que confirmar-los que, en efecte, a Catalunya, com a conseqüència de la deriva secessionista del govern de Mas, la gent ja no s’atreveix a parlar de política.

Sobtats per aquesta afirmació tan rotunda de Rivera hem volgut fer el simple exercici de mirar què ens diuen les enquestes de l’evolució de la discussió en política. Hem agafat les darreres 5 enquestes publicades pel CEO i n’hem fet un gràfic.

Discussió política.png

 

Els resultats no deixen lloc a  dubte: l’afirmació d’Albert Rivera és completament errònia. En el darrer any i mig el percentatge de persones que parlen amb molta i bastant freqüència de política (al gràfic, la barra de color gris) ha passat del 54% al 63%, registrant-se un màxim històric el febrer del 2013, pocs mesos després de les eleccions, amb gairebé un 66%. L’opció que durant aquest període de temps que més creix és la dels que parlen sobre política amb molta freqüència (de 18% a 23%).

Ara bé, pot ser que estiguem davant d’un miratge i que siguin només els favorables al procés independentista els que han incrementat la freqüència de discussió sobre política? El següent gràfic ens mostra l’evolució del percentatge de persones que diuen discutir molt i bastant sobre política en funció de la preferència territorial. Tal i com es pot comprovar, les dades ens indiquen que hi ha creixement dintre de tots els grups. 

Interès per preferència territorial.png

En efecte, malgrat que les persones que tenen unes preferències territorials més centralitzadores discuteixen, de mitjana, considerablement menys que els federalistes i els independentistes, en tots els casos la discussió sobre política ha augmentat. Molt remarcable és a més a més el gran augment de gairebé 13 punts percentuals durant l’època de les eleccions de les persones que voldrien que Catalunya fos una regió d’Espanya.

No és cert doncs que la gent parli cada cop menys de política. Tampoc és cert que els més centralistes no hagin experimentat un increment en la discussió sobre política com ho han fet resta de grups. Ans el contrari: el seu sobtat increment ens demostra que dintre del món del centralisme hi ha també una activa discussió sobre política, i que de cap manera la disconformitat amb un projecte determinat no significa que no se n’hagi de parlar.

Els polítics tenen la responsabilitat de parlar amb coneixement de causa. La –ja mermada– credibilitat de la professió en depèn. I esclar, no es pot comparar els pocs centenars de visites d’un bloc com aquest amb l’abast d’un mitjà com Intereconomía. El problema però és que no són, ni molt menys, els únic: d’aleatorietats i d’imprecisions en sentim tots els dies, tant de polítics com de periodistes. Una pena que no ens parem a mirar les dades, públiques i accessibles per tothom, per parlar amb una mica de rigor…