Primeres anàlisis dels resultats electorals

A hores d’ara la majoria dels lectors ja deuen estar ben assabentats dels resultats electorals al Parlament de Catalunya, que han proporcionat una molt còmoda victòria al candidat nacionalista Artur Mas, i han infligit una severa penyora als dos principals socis del tripartit: al PSC i a ERC, que passa a esdevenir la cinquena força política. Per altra banda, Ciutadans ha consolidat el suport que havia obtingut fa tres anys i el partit de Joan Laporta entra amb 4 diputats al nou Parlament.

Més enllà però dels resultats electorals, des de El Pati dels Tarongers ens agradaria presentar unes primeres dades quantitatives sobre els resultats electorals que ens permetran eixamplar la perspectiva que tenim de les eleccions i posar aquests comicis en relació a les anteriors celebracions electorals.

En primer lloc volem analitzar el nombre efectiu de partits polítics del nou Parlament, que és un indicador molt fiable de com de fragmentat està un sistema polític. El  clàssic índex de Laakso i Taagepera (1979) té en compte el compte el percentatge de vots obtinguts per cadascun dels partits, més que no pas quants partits polítics han obtingut representació. Tal i com mostrem en el gràfic, la fragmentació del sistema ha anat avançant al llarg dels anys (amb l’excepció de les primeres eleccions fundacionals), si bé entre el 2006 i el 2008 el valor global només augmenta lleugerament, i fins i tot a Lleida i Girona decau. Això és conseqüència principalment del fet que CiU ha obtingut una aclaparadora victòria en totes les circumscripcions, acumulant percentatges de vot molt elevats, mentre que la resta de forces (PSC, PP, ERC, ICV, SI, C’s, RI) s’han repartit un “tros de pastís” més petit.

ENEP.jpg

On sí que hi hem de parar molta atenció és amb la desproporcionalitat del sistema. Per calcular-la emprem la clàssica mesura de desproporcionalitat de John Loosmore & Victor J. Hanby (1971), que analitza la correspondència entre el percentatge de vots obtingut per cada partit i el percentatge d’escons. Com es desprèn del següent gràfic, aquesta ha augmentat de manera dramàtica en les darreres eleccions. A Catalunya, a pesar de tenir un sistema proporcional amb una magnitud de districte prou elevada com perquè el repartiment d’escons sigui prou equilibrat, la gran oferta partidista sempre ha fet que el sistema electoral doni uns resultats de desproporcionalitat superiors al que es podria esperar. Ara bé, per què ha augmentat tan en les darreres eleccions? Doncs bé, pel mateix motiu que abans: la claríssima victòria de CiU ha fet que en la majoria de les circumscripcions una colla de partits entrin per la pugna de tan sols ja la meitat dels escons, generant situacions de clara desproporcionalitat (veure per exemple el que li ha passat a ERC a Tarragona, on amb considerablement més de la meitat dels vots del PP aconsegueix tan sols 1 diputat pels 3 del partit de Sánchez-Camacho).

desproporcionalitat.jpg

Amb tot, és evidentment allà on la magnitud de districte és més petita (Lleida, seguida de Girona i de Tarragona) on la desproporcionalitat és major.

I finalment donem resultats sobre el “preu” dels diputats obtinguts. Com és habitual són els partits amb un percentatge de vots més elevat als que els surt més barat obtenir un diputat. A l’altra banda en canvi, els partits que només aconsegueixen diputats en unes determinades circumscripcions però no en d’altres, el preu unitari de cada diputat augmenta considerablement. Això es fa palès especialment per C’s, que no obtenen representació ni a Girona, ni a Lleida ni a Tarragona, de manera que els vots d’aquest partit allà es perden.

preuesco.jpg

En propers articles analitzarem per qui haurien anat els representants en cas d’haver-hi hagut un altre diputat a escollir en cadascuna de les circumscripcions (el nostre hàbil lector s’ho pot imaginar mitjançant les barres d’aquest darrer gràfic…), què hauria passat en cas que Solidaritat i Ragrupament haguessin anat junts, on han anat a parar els vots dels partits que han patit una devallada, i un llarg etcètera de preguntes.

I és que al Pati dels Tarongers les eleccions no han fet pas més que començar!

Etiquetes

21 comentaris

  • palindromo

    29/11/2010 10:22

    Molt bon comentari

  • Primeres anàlisis dels resultats electorals « El Pati Descobert

    29/11/2010 11:04

    […] obtingut fa tres anys i el partit de Joan Laporta entra amb 4 diputats al nou Parlament…[ Llegir més ] LikeBe the first to like this […]

  • Andratx Bellmunt

    29/11/2010 11:41

    Molt interessant. Ahir vaig fer els càlculs dels resultats d’una hipotètica candidatura d’unitat independentista ERC+SI+RCat. Sumant els seus vots i calculant la llei d’Hondt a cada circumscripció haurien obtingut un total de 17 diputats enlloc dels 14 d’ERC i SI actuals. En guanyarien un a Barcelona enlloc d’ICV, un a Tarragona enlloc de CiU i un a Lleida enlloc de PSC.

  • Marc Guinjoan

    29/11/2010 11:52

    Fantàstic Andratx, això és alguna cosa que nosaltres també volíem estudiar en un futur article. Havia pensat en fer de moment només SI+RCAT i imputar-li uns determinats percentatges d’increment de vot corresponent a les persones que van deixar de votar a un dels dos partits pel fet que no anessin junts..
    De moment la simple suma de SI i RCAt ja els donaria un diputat per Lleida (per la qual cosa haguessin tingut grup parlamentari).

  • L’home del sac

    29/11/2010 14:26

    Interessant. Us aniré seguint en aquest nou blog.

  • Andratx Bellmunt

    29/11/2010 14:38

    Molts gràcies. El tema d’aplicar un cert percentatge d’increment de vot per les persones que no en van votar cap per anar separats sembla ben raonable. Hom no pot evitar pensar que si les forces independentistes haguessin anat més unides els hauria votat més gent que la simple suma dels vots d’ahir. Hi ha algun procediment estàndard per aplicar aquest percentatges? M’agrada que enllaceu articles tècnics. He fet una ullada a l’article de Laakso i sembla molt interessant. Potser us deixi algun comentari quan l’hagi llegit sencer. Continueu amb la bona feina, nois!

  • La palla a l’ull

    29/11/2010 14:46

    Em pensava que aquesta etiqueta de “nacionalista”, com a identificadora de CiU, havia caigut en feliç desús. La trobo impròpia d’un article com aquest.

  • marcguinjoan

    29/11/2010 15:02

    Andratx,
    aquest article de Lakso i Taagepera és referència bàsica per citar quan es calcula el nombre efectiu de partits polítics, tan els electius -els que obtenen vots- com els legislatius -els que obtenen representació-. De fet però em penso que jo mateix no m’he llegit l’article sencer; el que cal és quedar-se amb la fórmula per fer-ne el càlcul, que és molt fàcil i és la que utilitza tothom.

    Pel que fa a això de la imputació jo
    personalment no conec que hi hagi cap procediment estàndard, però és molt possible que existeix. Havia pensat simplement en aplicar coeficients multiplicadors (x1,05; x1,10; x120) i mantenir constant el vot de la resta de partits (assumint implícitament que aquest vot vingués de l’abstenció, cosa que probablement és incorrecte però facilita molt més les coses que haver d’inventar-se de qui li treuen els vots…).

    Ah! i gràcies pels comentaris!

    “La palla a l’ull”: parlar de nacionalisme no és fer un judíci de valors; independentment de que poguem pensar sobre CiU, és comunament coneguda com a la federació nacionalista, així com Unió és el partit demòcrata-cristià (o ara social-cristià). No ens malinterpretis, l’interès no és intentar enganyar el lector amb un concepte tendenciós; crec que és positiu que es dotin els partits polítics de determinades denominacions de consens, sense que això generi conflictivitat.

    Marc

  • nu

    29/11/2010 15:19

    Gràcies Pati dels Tarongers per enriquir el coneixement dels lectors!! Sort en aquesta etapa!!!

  • David

    29/11/2010 23:50

    Genial!
    Un article amb moltíssima força! ARA sí tenim un diari!

  • Ignasi Llobera

    30/11/2010 0:24

    Gracies per la informacio detallada i molt ben explicada. Us seguire amb atencio.

    I tinc una pregunta per fer-vos. Un amic em comentava que si s’entra al Parlament, s’entra directament amb 3 escons. Jo li vaig dir que no en sabia res i que ems emblava fals. Pero veient com va anar la nit electoral, em vaig adonar que seguia aquesta norma: quan PxC semblava que entrava al Parlament ho feia amb 3 escons (sort que no va entrar! Els xenofobs no els aguanto); SI va entrar al Parlament amb 4 escons; C’s tambe amb 3… Es casualitat o em podeu explicar per que es aixi? Gracies!

  • Tweets that mention Primeres anàlisis dels resultats electorals – Ara.cat — Topsy.com

    30/11/2010 0:40

    […] This post was mentioned on Twitter by Xabier Cid, El Pati Descobert. El Pati Descobert said: 1r article d'anàlisi de El Pati dels Tarongers, als blocs del diari ARA. http://ves.cat/anOy #28n #fb […]

  • Toni Rodón

    30/11/2010 1:04

    Hola Ignasi,
    Gràcies per la pregunta. Responc:
    No necessàriament un partit ha d’entrar amb 3 diputats. Depèn de la circumscripció. Fixa’t que durant la nit SI tenia un diputat, provinent de la diputació de Girona. La particularitat la té la circumscripció de Barcelona. L’aplicació de la fòrmula d’Hondt en aquest districte fa que, la major part dels cops, el partit que entri ho faci amb 2 diputats (i no un). Per tant, en aquest cas la frase “o 2 o cap” sí és certa.

  • marcguinjoan

    30/11/2010 10:42

    Ignasi, puntualitzo una mica només el que ha dit el Toni. El llindar electoral (el percentatge de vots a partir dels quals un partit entra a la distribució de vots) és del 3%. Si no existís aquest 3%, un partit amb poc més de l’1% dels vots a Barcelona (són 85 diputats) podria entrar en el parlament. Però esclar, això generaria una fragmentació del sistema de partits que seria difícilment suportable. Per tant, el llindar del 3% el que fa és que els partits no entren en el còmput de repartiment de vots abans del 3%. I amb aquest percentatge de vots, s’aconsegueixen 2 diputats (nombre de diputats que va aconseguir per exemple el Partit Andalusista a les primeres eleccions del 1980 per Barcelona, amb un percentatge de vot juntíssim del 3%). Ara bé, és a partir del 3,05% aproximadament en què ja es canvia a 3 (el valor exacte sempre depèn dels vots que tenen els altres partits i no és possible de determinar amb exactitud).
    Això però només passa a Barcelona. Malgrat que el llindar electoral legal a la resta de circumscripcions és també del 3%, es reparteixen massa pocs escons perquè un partit amb 3% obtingui representació. Aquesta només s’aconsegueix a partir del 4% o 5%, i en aquest cas, com va passar a Girona amb Solidaritat, sí que es pot entrar amb un diputat.
    Per tant la resposta és: a Barcelona s’entra sempre amb un mínim de 2 diputats (i pràcticament sempre en són 3) i a la resta amb 1.

  • Andratx Bellmunt

    30/11/2010 11:22

    Gràcies Marc per totes les detallades explicacions a tots nosaltres. Ja he llegit l’article gairebé sencer. Tu dius “el que cal es quedar-se amb la fórmula per fer el càlcul”. Jo et responc: com a politicòleg potser sí, però com a matemàtic m’interessava veure com justificaven la fórmula. En tot cas la idea de tenir una mesura del nombre efectiu de partits polítics és ben interessant.

  • marcguinjoan

    30/11/2010 11:58

    Andratx, ho comprenc perfectament. A molts politòlegs ens agrada l’estadística, però la utilitzem sempre per testar coses que prèviament han estat plantejdes de manera teòrica. Quan totes les justigficacions es basen en models matemàtics, ja comencem a tremolar. Però vaja, la cosa té truc eh: i és que ens costa molt d’entendre el que feu, ens és massa complicat! hehe

  • Jaume Carbonell

    30/11/2010 12:22

    Com sempre molt interessants els nois i la noia del pati descobert! Molta sort en aquest nou camí. Visca Catalunya i visca el Barça!

  • Roser París

    30/11/2010 15:30

    Molt interessant l’article. I molt aclaridors els comentaris. Crec que és un tema que acostuma a ser opac i difícil d’entendre (per què cada circumscripció funciona diferent i quin és el mínim per entrar al parlament) i, en canvi, la teva explicació m’ha semblat aclaridora.
    Et continuaré llegint!

  • Esteve Comes i Bergua

    04/12/2010 21:33

    Felicitacions per l’article, em sembla força rigorós. Sí que volia atreure la vostra atenció sobre alguna incorrecció lingüística (com ara “dEvallada” i “tal I com”). Aclareixo que sóc traductor i que us auria enviat aquest comentari privadament, però no he trobat la manera de fer-ho.

  • Esteve Comes i Bergua

    04/12/2010 21:37

    Per donar exemple, “hauria” sense hac (disculpeu)!

  • Toni Rodón

    05/12/2010 10:41

    Esteve,
    Gràcies. Al web http://www.elpatidescobert.cat hi trobaràs els nostres noms i els nostres correus. No dubtis en fer-nos arribar qualsevol crítica/idea.
    Gràcies de nou!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús