Arxiu del mes: gener 2011

Del Majestic al Quebec?

dimecres, 26/01/2011

L’antany molt honorable president de la Generalitat Jordi Pujol signà ahir un editorial que podria ser una fita pel camí del catalanisme. L’expresident sembla ser que ja no és l’home dels pactes dels vuitanta ni dels noranta: el regust de la majoria absoluta d’Aznar, el procés estatutari i la sentència del Constitucional – és a dir, la darrera dècada - han evidenciat que la idea “Vicenç Vives /Espriu”, regenerar Espanya, ja no és vigent i la nova empresa del catalanisme passa pel dret de decidir. Però lluny del característic “tot i que” del seu delfí, aquesta vegada Pujol posa un exemple clar: el Quebec del 1995.

Les democràcies occidentals han vist poquíssimes secessions: Noruega (1905), Islàndia (1918) i Irlanda (1922);  el Québec és probablement el cas que més s’acosta a Catalunya, juntament amb Escòcia, pel que fa les nacions sense estat industrialitzades. Però el Canadà no és Espanya, ni el Quebec és Catalunya podria haver dit Pujol; el camí dels quebequesos fou en certa manera similar al que segueix el catalanisme però amb certs matisos.

A. Cafè per a tothom canadenc. Sí, la província francòfona també va veure com el 1982 Canadà oblidava el pacte confederal entre anglòfons segellat el 1867, per uniformitzar la federació i dotar-la d’una Carta de Drets i Deures comuna. Mentre el líder quebequès, René Lévesque, dormia, Pierre Eliott Trudeau esmenà el text constitucional sense el suport de Quebec i el Tribunal Constitucional hi donà el vist-i-plau.

El catalanisme, però, mai ha considerat l’orígen de l’Estat espanyol com un pacte entre pobles fundadors sinó com una imposició per les armes del poble castellà el 1714. Tot i així per alguns, potser pel mateix president Pujol, la Transició podria ser considerat el pacte que ara està en joc.

B. Intent de reforma. Quan a principis dels noranta es celebraren diverses convencions, Llac Meech i Charlottetown, per esmenar la Constitució, s’evidencià el fracàs de l’Estat canadenc per satisfer les aspiracions de la província francòfona i reconèixer la seva identitat nacional. D’aquell període en sorgiren molts independentistes, com ara el que fou líder del Parti Québécois, Lucien Bouchard.

La Constitució espanyola no s’ha intentat reformar mai. No obstant, Catalunya disposa d’un Estatut d’Autonomia que no té el Quebec, i aquest sí que s’ha reformat amb les conseqüències ja esmentades. A més a més, el consens per la reforma estatutària fou molt més alt que el que promogué el rebuig dels acords de Meech i Charlottetown al Quebec.

C. El referèndum. La consulta del juny del 1995, fou fruit d’un pacte entre partits (PQ, BQ i ADQ) i el redactat de la pregunta proposava una darrera oferta de partenariat econòmic al Govern canadenc. Malgrat que les normes de la campanya i les condicions de la celebració foren pactades amb anterioritat el Govern federal les vulnerà per alterar el cens i obtenir un finançament més enllà del permès durant la campanya electoral. El resultat, favorable al No per 50.000 vots, tingué un impacte demolidor sobre l’independentisme quebequès. A més a més, el govern canadenc passà una llei al cap de cinc anys, la Clarity Act, que l’autoritza per determinar la pregunta d’un hipotètic proper referèndum.

Situar-se a l’escenari quebequès seria un gir històric del catalanisme. A diferència del Quebec del 1995, Catalunya no té plenes competències per convocar un referèndum, la pregunta ha de passar per Madrid. Pujol recomana prudència evocant un referèndum que s’ha d'”esperar construïnt país”, però qui convocarà el poble català a les urnes si no ho fa un president de la Generalitat?

El camí del Majestic al Québec no és asfaltat i fa volta.

Català, basc i gallec: la xocolata del lloro

divendres, 21/01/2011

La setmana passada finalment entrava en vigor la modificació del reglament del Senat espanyol que permet als senadors emprar el català, el basc o el gallec en les seves intervencions –a excepció, no fos cas, de les interpel·lacions als membres del govern-. La reacció dels sectors més espanyolistes no es va fer esperar. Sota el paraigües de la crisi econòmica, des de diversos sectors de la societat espanyola s’ha posat el crit el cel pel que suposa, segons ells, un autèntic dispendi de recursos públics.

Avui, a El Pati dels Tarongers, volem abordar aquest tema per posar al descobert el fet que, darrere de l’argumentació de la crisi i de l’elevada despesa econòmica que això suposa, no hi ha més que un rerefons polític.

En primer lloc s’ha argumentat que ara mateix no és un bon moment per a dur a terme aquest tipus de polítiques, perquè en temps de crisi, tothom s’ha d’estrènyer el cinturó. Aquest argument és molt semblant al que, en el seu moment el President José Montilla ja va plantejar quan se li va preguntar si donava suport a la celebració d’una consulta sobre la independència, i la seva resposta va ser, sense embuts, que això no tocava en temps de crisi. En ambdós casos es recorre a un argument de força major i que suposadament ha de condicionar negativament l’aplicació d’aquella política per tal d’evitar haver de donar una resposta en clau negativa. Sobre un argument de no fàcil justificació, es busca una idea de consens superior. Així doncs, quan la crisi hagi amainat, la justificació per no acceptar el català, basc i gallec al Senat o per la celebració d’un referèndum sobre la independència quina serà? Si l’any vinent –mal em pesa que no serà així- l’Estat espanyol creix un 2%, ja no s’hi oposaran?

En segon lloc, també s’ha argumentat que els 350.000 euros anuals que suposa l’entrada de les llengües cooficials al Senat és una gran despesa tenint en compte que els Senadors ja saben parlar el castellà. És cert que aquests diners suposen una gran despesa per l’Estat? Vegem amb unes quantes dades què representen aquests 350.000€ en relació a altres partides pressupostàries:

–          Els 350.000€ suposen un 4,15% dels 8.434.280€ que cobrarà la família real espanyola aquest 2011, en temps de crisi.

–          O el 0,004% del total dels 8.560.089.000 del pressupost del Ministeri de Defensa espanyol.

–          I el 0,15% dels 228.200.300€ que, dins del Ministeri de Defensa destinen a Asesoramiento para la protección de los intereses nacionales, o el 0,05% dels 652.097.790€ destinats a les mútues privades pels soldats de l’exèrcit.

–          Però també suposa el 0,02% dels 1.298.879.060€ de pressupost d’un Ministeri com el de Cultura, que té totes les competències transferides a les autonomies.

–          El 0,16% del Pressupost de les Corts Generals per l’any 2011 (Congrés i Senat, 216.421.090) (lamentablement les dades del Senat no estaven desagregades).

–          El 0,00017% del total dels Pressupostos de l’Estat del 2011 (209.611.669.760€)

–          Menys del triple del sou de Mariano Rajoy (107.952€ anuals) en tant que diputat de les Corts (3126€ mensuals), despeses d’allotjament de diputat (870€ mensuals) i com a líder del PP (5000€ mensuals) -amb la diferència que d’aquesta partida en cobren 25 traductors i intèrprets.

–          I si assumim, per exemple que 10 milions de persones a tot l’estat estan a favor d’aquesta mesura (entre els habitants dels Països Catalans, d’Euskal Herria, de Galícia i d’altres persones amb certa consciència lingüística d’arreu de l’estat) aquesta mesura tindrà un cost per persona i any de 3,5 cèntims. Més, no cal dir, que les subvencions públiques anuals que es donen a la Fundació FAES, 10 cops superiors al cost de traduir al català, basc i gallec les intervencions del Senat.

Veiem doncs que sota l’argument de la crisi i de la gran despesa, no s’hi amaga res més que una posició política molt intensa en contra de la pluralitat lingüística de l’estat. I és que no tothom ha tingut la valentia del senyor Joaquín Leguina, polític socialista diputat al congrés fins el 2008, que sense pèls a la llengua ha declarat, solemnement que “de la traducció al Senat no em preocupa el cost, sinó la baixada de pantalons”.

Un argument fal·laç

dilluns, 17/01/2011

La necessitat de recentralització de l’Estat de les autonomies justificada per la crisi econòmica ha entrat finalment a l’agenda política i sembla ser que ho ha fet per quedar-s’hi. L’argument no és nou i agrada: les autonomies són les culpables de la crisi. Deixant de banda el fet que – sí un cop més – l’argument no sol passar de ser una disfressa de la defensa a ultrança de l’unitarisme jacobí, agafat seriosament resulta còmic a més de fal·laç.

En primer lloc, fent una mica de política comparada cau pel seu propi pes que la descentralització fiscal incentiva les economies dels Estats i no al revés. S’han recentralitzat els Estats Units, Àustria, Alemanya o el Regne Unit arran de la crisi econòmica? No. I no només no ho han fet sinó que les institucions internacionals com ara l’OCDE o el Banc Mundial recomanen la descentralització com una mesura per millorar l’eficiència i la governabilitat, a més a més, diversos processos de descentralització fiscal continuen oberts com la comissió Calman a Escòcia impulsada pels diputats laboristes. La qüestió, però, no és només el fet de no mirar més enllà del melic, és més greu. Com es pot culpar les autonomies del desastre econòmic si les seves competències en la matèria són extremadament limitades i Madrid decideix les condicions, els tributs i les característiques del model fiscal?

I és que, aquesta és la segona raó: les autonomies tenen un marge ínfim de decisió sobre el seu esdevenir fiscal però en canvi tenen la responsabilitat de finançar els serveis que proveeixen; l’autonomia fiscal de fet és virtual en el cas espanyol respecte les democràcies federals.  En concret quatre grans limitacions fan que això sigui així: (1) Les CCAA poden crear tributs, però resulta que gairebé tot està gravat per l’Estat, inventar tributs sol ser impopular i ruïnós quan no queden fets imposables. D’altra banda, fins i tot els tributs cedits són regulats per l’Estat, a les CCAA només els queda l’opció d’aplicar-hi un recàrrec amb conseqüències similars a inventar tributs; (2) El model general de finançament és definit per l’Estat, ja que cal que sigui aprovat per llei a les Corts, el Govern central té sempre l’última paraula a l’hora de fixar els criteris de redistribució; (3) El repartiment en forma d’inversions dels diners recaptats sempre és decidit pel Govern central, el cas de les infraestructures és prou il·lustrador. I finalment (4) la taxa de variació del PIB emprada per determinar l’equilibri pressupostari és determinada exclusivament pel Govern central, no obstant, les sancions per incompliment d’aquest equilibri recaurien sobre les CCAA.

Que els dos grans partits culpin ara les autonomies de la desastrosa situació de les finances públiques, ja ho dèiem, es pot interpretar de dues maneres: o és l’enèsima cortina de fum per desviar l’atenció dels veritables problemes que hauria d’afrontar un Executiu mínimament seriós, o el nivell de debat de la política espanyola ha tocat fons.

Les armes americanes (I)

dimarts , 11/01/2011

Consternat per un nou episodi de matança indiscriminada, els Estats Units veuen de nou com les armes de foc són les tristes protagonistes de l’actualitat. L’impacte de la matança a l’institut de Columbine ja va crear un gran impacte en la societat americana. Ara, però, l’intent d’acabar amb la congressista Gabrielle Giffords ha donat una nova dimensió a l’assumpte de les armes americanes: els polítics com a blancs a eliminar.

D’ençà del succés, un dels eterns debats americans s’ha tornat posat sobre la taula: augmentar les restriccions per adquirir armes de foc o deixar-ho en l’status quo? L’editorial del The New York Times d’ahir assegurava: “Les lleis d’armes [d’Arizona] són de les més indulgents, permetent fins i tot a un home pertorbat com Loughner comprar una pistola o portar-la sense permís. […] Ara, havent vist de primera mà l’horror de la violència política, Arizona hauria de liderar la nació en silenciar les veus de la intolerància, demanar el final de les temptacions que porten a massacres i imposar controls als instruments que les permeten”. Com sabem, no tothom pensa igual.

Des d’un punt de vista europeu el debat sobre les armes és difícil. Se’ns fa estrany la recurrència a un argument individual (el dret a posseir armes) quan les implicacions afecten a un tercer en un terreny tan fonamental com el del dret a viure, dret essencial. Els motius que porten a una part important de la societat americana a fer-se amb una arma de foc són diversos, creant una situació complexa d’entendre (i de solucionar) per un observador extern. Només cal recordar, per exemple, que a Arizona la possessió d’armes no constituïa un debat polític. No només això, sinó que Giffords hi estava a favor i ella mateixa posseïa armes de foc a casa seva.

Les darreres enquestes indiquen que el rebuig a restringir l’accés a les armes de foc va creixent (aquí). La tendència és lluny de mostrar el camí de la majoria de països europeus.

Abans d’entrar en els motius, però, convé analitzar l’impacte de les armes de foc sobre la vida americana. Quants morts provoca? El següent gràfic (dades del Centers for Disease Control and Prevention) mostra que entre 1979 i 1998 més de 30.000 persones anuals van morir als Estats Units per culpa d’un tret provinent d’una arma de foc. En el període 1999-2007 la xifra va caure lleugerament, però encara morien al voltant de 30.000 persones l’any per aquest motiu.

Tanmateix, cal fer un incís: la meitat de morts per armes de foc corresponen a suïcidis (es cometrien si no disposessin de l’arma?). L’altra meitat són homicidis: més de 10.000 persones l’any moren per aquest motiu. [Les línies taronja i blava no coincideixen amb l’anterior perquè les segones són extretes d’un altre informe del mateix centre. És per això que l’evolució comença més tard en el temps].

Gràfic1.jpg

Tot i que hi ha nombrosos demòcrates que estan a favor de la possessió d’armes de foc, a nivell ciutadà s’observa com el tema de les armes divideix a demòcrates i republicans, les dues grans “famílies” polítiques. Segons una enquesta feta l’any 2008 per l’ANES (American National Election Studies), el 60,96% dels ciutadans identificats amb el Partit Demòcrata estaven d’acord en què el govern federal augmentés les traves a la compra i possessió d’armes. Per contra, el 36,28% dels identificats amb el Partit Republicà faria el mateix. Dins d’aquesta família política, gairebé el 6% faria encara més fàcil la venda d’armes de foc (la dada no apareix al gràfic).

Gràfic2.jpg

Per què una part important de la societat americana mostra aquesta efervescència per les armes de foc? És, segons alguns, l’amor a la “llibertat individual” el que crea aquesta addicció? Si és així, per què altres societats amb aquesta mateixa tendència (causa) no creen el mateix fenomen (conseqüència)?

La divisió política americana sobre les restriccions a les armes de foc crea un joc de suma zero, en què els moviments de republicans i demòcrates sempre acaben deixant les coses com estan. No sembla que les coses ara hagin d’anar diferent.

[Continuarà…]

Evitar l’”efecte Rosell”

divendres, 7/01/2011

mas_pati_tarongers_475x352.jpg En les seves recents memòries, l’expremier britànic, Tony Blair, ens detalla curosament els seus primers dies al número 10 de Downing Street. Quan va arribar al poder, el Partit Laborista havia patit una llarga travessia pel desert: des de l’any 1979 que els inquilins del govern britànic formaven part del Partit Conservador. Tornar a posseir poder no ha de resultar fàcil, i així ho reconeix Blair en el seu llibre: “El desavantatge d’un govern nou és la manca d’experiència quan es governa. És també, però, un avantatge. La immaduresa, la innocència, l’absència de cinisme que prové de la perpètua immersió en les aigües infestades de tot allò que és el govern; tot plegat et dóna una sensació d’extrem possibilisme”.

Artur Mas ja passeja pel Pati dels Tarongers com a president de la Generalitat. En pocs dies, ja ha ensenyat unes cartes que, de moment, són més una intenció que un efecte real. Del contrast entre la seva campanya electoral i els seus primers dies a Palau se’n desprenen les següents conclusions:

En primer lloc, com bé han repetit nombrosos opinadors, cal passar de la teoria a la pràctica. En termes platònics, Mas haurà de sortir de la caverna i començar a donar forma a aquells elements que, fins el moment, havien estat ombres de la realitat.

El politicòleg Dani Stokes va distingir fa dècades entre dos tipus de temes o conflictes polítics: els position issues i els valence issues (temes de posició i de valença). Els primers es refereixen a temes polítics sobre els quals s’originen posicions antagòniques (redistribució, rol de l’Església, avortament…). Els segons són temes que generen ampli consens i que a grosso modo constitueixen principis generals (corrupció, lideratge, atur…). Per exemple, la insistència d’ICV per la mesura dels 80 km/h constitueix un position issue: hi ha gent que l’aprova i hi ha persones que l’eliminarien. En canvi, la campanya de CiU es va basar en multitud de temes valence: “bon govern”, “lideratge fort”, “sortir de la crisi”…. temes que difícilment seran discutits pel seu fons.

I heus aquí el possible problema. Artur Mas i el seu equip van articular la campanya sobre temes de consens, estratègicament ambivalents. Ara s’haurà de donar contingut a qüestions que, de moment, són principis generals i no tenen contingut públic aparent. L’enquesta postelectoral del diari ARA (excel·lentment comentada pel politicòleg Jordi Muñoz) reflectia un fort període “lluna de mel” pel líder convergent, amb una àmplia aprovació pública. Situació difícil de mantenir quan es comença a donar sentit programàtic a molts enunciats generals.

En segon lloc, i en la línia del comentari anterior, Maquiavel ens recordaria que governar és tràgic per naturalesa. CiU ha rebut un suport ampli i d’electors situats fora de la seva òrbita política natural. Tanmateix, això no vol dir que aprovin cegament totes les seves accions. Tony Blair, en les seves memòries, ens detalla el perill: “Al principi acostumava a fer una broma que deia que quan érem a l’oposició la vida era molt més fàcil: els MPs [diputats al Parlament britànic] tornaven al seu districte i acusaven al govern de tot. El problema és que ara el govern som nosaltres. I alguns encara ho continuen fent”.

Els indicadors que tenim mostren que el tripartit generava un ampli rebuig com a formula de govern, malgrat que algunes de les seves polítiques obtinguessin un consens més o menys ampli. Per aquest motiu, dedicar-se principalment a eliminar l’herència del tripartit genera la percepció que un no es vol dedicar a governar. Certament els ciutadans poden culpar a governs del passat de la situació del present. Però allò que els interessa és tenir uns governants que, a partir d’avui, dirigeixin la situació. La teoria observa que l’alternança política genera governs constructius i responsables: com que el govern sap que en quatre anys pot esdevenir oposició -i l’oposició govern- el consens en certes àrees s’eixampla.

Caldrà veure si és així. L’actuació de l’oposició és rellevant, però el canvi de xip d’oposició a govern és més important. Si no és així, els ciutadans poden acabar amb una sensació semblant a la que es desprèn dels primers dies de Sandro Rosell al capdavant del FC Barcelona: la de dedicar el temps a destruir el que han fet els altres. O s’evita aquest “efecte” o els ciutadans decidiran tancaran la “lluna de mel” amb el Govern i començaran a flirtejar amb tercers.