La quarta onada?

Les revoltes a Egipte d’aquests dies, conjuntament amb la rebel·lió a Tunísia de fa unes setmanes, ha fet pensar en un efecte dispersió pels països autocràtics d’Orient Mitjà. O de més enllà. Alguns s’han apressat a rememorar a Huntington i a recordar que el naixement de les democràcies segueix un patró cíclic i que ja fa temps que esperem la darrera onada democratitzadora. Segons el politicòleg americà, la història mostra que les democràcies han nascut durant tres grans onades, l’última de les quals va començar el 1974 amb la revolució de Portugal i, a grans trets, es va allargar fins els anys 90, període en què molts països es van democratitzar arran de la caiguda de la Unió Soviètica. L’argument de Huntington és senzill: un país es converteix en democràcia fet que, per efecte contagi, acaba “animant” a d’altres països a fer el pas.

Els esdeveniments a Egipte, però, recorden més aviat una altra de les teories que en el fràgil terreny de les ciències polítiques causen furor. Em refereixo als camins que, segons Robert Dahl, pot emprendre un país per passar d’una autocràcia a una democràcia. El cas egipci, però, ens mostra com el trànsit de règims autoritaris cap a sistemes democràtics s’ha d’explicar, en ple segle XXI, utilitzant nous instruments.

Abans de recordar la [criticada i doblement citada] teoria de Dahl, un breu repàs als esdeveniments del país del Nil ens ajudarà a situar-nos.

El suport al règim de Mubàrak s’ha anat esvaint a mesura que les condicions econòmiques empitjoraven i les llibertats escassejaven. Particularment, la nova generació ha canviat les regles del joc. Més educada, urbana, més exposada a la informació que circula mundialment (vegi’s, per exemple, wikileaks) i, sobretot, amb menys paciència cap a unes estructures rígides i cap a una constitució dissenyada a mida pels partits governamentals. Algunes dades ho il·lustren. Segons l’enquesta “Joves, energia emocional i violència política” (2005), el percentatge de gent que prefereix la democràcia a una altra forma de govern és superior entre els joves (veure gràfic).  També ho és entre els professionals liberals.

En cas d’una crisi o de qualsevol espurna de revolta, i com si fos un guió prèviament establert arreu d’Orient Mitjà (o en d’altres països del món), la solució pels governants ha estat sempre la mateixa: liberalitzar lleugerament el poder i integrar l’oposició en alguna de les estructures de l’Estat. La idea podria funcionar (i ha funcionat en d’altres latituds), però la mesura no deixa de ser un pedaç dedicat a mantenir les regnes del poder. Amb alguns reductes dels teòricament contraris al règim dins del govern, s’aconsegueix dividir l’oposició i afeblir-la. Al cap d’un temps el patró és implacable: l’oposició es retira del Govern i el règim torna a tenir via lliure.

R. Dahl deia que per accedir a un sistema democràtic es podien prendre dos camins: el primer, el de la inclusió, relatiu al del dret de tots els ciutadans majors d’edat de participar en la política. El segon, la contestació, basat en la liberalització del règim i en la competició política que permet el canvi de govern. És a dir, un país es democratitza perquè s’integren els ciutadans en el mecanisme democràtic (en el qual el sufragi universal és la màxima expressió) o perquè es crea competició entre elits polítiques.

El lector atent haurà vist que el president egipci ha intentat (emmascarat seria la paraula) un procés semblant al segon. Al principi els Germans Musulmans van obrir fa uns anys una escletxa al règim que va quedar, però, en un no res.

Malgrat tot, el que ha passat a Egipte sembla més aviat un procés de contestació. Segons Dahl, la inclusió de tots els ciutadans en les decisions polítiques havia de ser un procés permès per les elits i autoritzat des de dalt. A grans trets, l’objectiu de la inclusió era disposar d’una àgora pública, en què els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats d’expressar les seves preferències.

El món, però, ha canviat. L’“àgora pública” ha sorgit des de baix, amb internet com un dels seus màxims protagonistes. Ja no és necessari “permetre” que els ciutadans deliberin sobre qüestions públiques, perquè hi ha canals paral·lels que ho permeten.

Això, però, no situa la situació egípcia en un camí sense retorn cap a la democràcia. L’escenari és incert, atès que el règim va molt més enllà de Mubàrak. Hi ha un acudit força popular entre els egipcis que il·lustra la situació. Es veu a Déu llegint un diari i adonant-se que Mubarak ha segut al tron d’Egipte des de fa tres dècades. Immediatament ordena a l’arcàngel Gabriel que expliqui al president que és l’hora de donar el poder al poble. “Sí? Per anar a on?”, diu Mubàrak.

Amb tot, la pregunta segueix encara sense resposta. La inclusió ja sembla haver fet els primers passos des de baix. Ara falta que les elits politiques facin el pas. Mubàrak probablement ja no hi serà; seran els actors polítics els que hauran de decidir el camí. De retruc, potser dibuixen el camí d’altres possibles.

Etiquetes

12 comentaris

  • Andratx Bellmunt

    01/02/2011 14:04

    Ep, en català els monarques s’asseuen al “tron”, no pas al “tro”. No us ho prengueu com una crítica, si veig aquests detalls és perquè llegeixo tot el que escriviu i, en general, no hi ha cap queixa. Continueu amb la bona feina!

  • Toni Rodón

    01/02/2011 14:43

    Andratx,
    Gràcies. I al contrari: abans que tothom llegeixi un text amb faltes, prefereixo que ens ho facis saber. Intentem fer-ne les menys possibles, tot i que a vegades se’ns escapen…

  • Toni Toluges

    02/02/2011 16:05

    Sr. Rodon, em sembla que si que la situacio egipcia es “un cami sense retorn cap a la democracia”, pero potser ens haurem de replantejar algunes coses sobre la propia democracia.

    El New York Times va publicar un llarc article sobre el Grup 6 d’abril de Facebook que estaria darrera les manifestacions. Es un grup heterogeni format per joves preocupats per la llibertat d’expressio, l’autoritarisme del govern i els problemes economics, i contraris a la politica d’Egipte respecte Israel. Asseguren que no volen convertir-se en partit politic, pero no hi han faltat ‘cops d’estat’ per a fer-se amb el lideratge. Podria estar manipulat?

    Wikileaks va revelar que al desembre, el grup va ser convidat pel govern estatunidenc a un Congres de Moviments Juvenils on es va debatre la possibilitat de “substituir l’actual regim [egipci] per una democracia parlamentaria abans de les eleccions de 2011″. Pero per altra banda, no son pocs els elogis del grup cap als Germans Musulmans: “Son homes de veritat!”, “La gent [a imitacio dels Germans Musulmans] hauria de sortir al carrer fins aconseguir fer caure el govern jueu”, “Si volem ser efectius, ens hauriem de coordinar amb el Germans Musulmans”, etc.

    Le Monde d’ahir publicava una entrevista amb un representant dels Germans Musulmans on reconeixia que “si haguessim ocupat l’avantguarda de les manifestacions, les potencies occidentals donarien llum verda al poder per a reprimir-les”. Ells volen participar en unes eleccions lliures per aconseguir poder democraticament… pero no la presidencia: “Si aconseguissim la presidencia, Egipte podria ser aïllat diplomaticament” per part de la comunitat internacional. Amb tot, no descarta que “una part dels Germans Musulmans” d’Egipte faci com l’AKP turc i presenti un candidat a la presidencia. Com voste sap, l’AKP del president Erdogan es una escissio -que alguns consideren una farsa- de l’islamista Partisi Fazilet.

    Al meu entendre, podriem estar davant d’una estrategia a mig termini de l’islamisme per ocupar el poder en els països arabs per la via democratica, el que desestabilitzaria definitivament la regio. Pero si la democracia no ha de servir la Pau… per que serveix la democracia?

    Per cert, com recordava ahir Tomas Alcoverro a La Vanguardia, la mateixa simpatia dels europeus pels manifestants anti-Mubarak d’aquests dies, es va produir pels manifestants anti-Sha el 1979. I ja sabem com va acabar l’Iran.

  • Toni Rodón

    02/02/2011 18:50

    Toni,
    Gràcies pel comentari. Fer volar coloms està bé, però no deixen de ser coloms. Esperem que el futur negre que pintes no es produeixi.

  • Toni Toluges

    03/02/2011 15:03

    Sr. Rodon, no sembla que els meus “coloms” volin massa desorientats: el 66% de la poblacio d’Egipte, Iraq, Iran, Jordania, Liban, Siria i dels territoris palestins considera que “la sintesi exitosa d’islam i democracia de Turquia pot ser un model per a l’Orient Mitja” principalment per la seva “identitat islamica”, segons una enquesta publicada avui per Le Monde. El 78% dona suport al president turc Erdogan -que s’ha pronunciat obertament contra Israel i a favor de la causa palestina- per a mediar en el conflicte.

    Per cert, l’enquesta va ser realitzada per la Fundacio Turca d’Estudis Economics i Socials l’agost i setembre passat pero, curiosament, no l’ha donat a coneixer fins avui, coincidint amb les revoltes.

  • Apunts sobre les revoltes al món àrab – Ara.cat

    21/03/2011 12:59

    […] uns dies parlàvem de les revoltes com una quarta onada de democratització, ho podeu veure aquí. Etiquetes Marc Sanjaume Tweet function sh_list() { var obj = […]

  • Reformes a Europa: A quin preu? Quin model? – Ara.cat

    21/03/2011 13:04

    […] de revolucions al Magreb i part del Pròxim Orient (tema molt interessant, que els companys del Pati dels Tarongers han comentat amb encert) pressionen en favor d’una pujada en el preu del petroli. Si a això li […]

  • Finch

    23/07/2011 15:50

    Holy Toledo, so glad I clicekd on this site first!

  • qrjafjcyvg

    24/07/2011 11:33

    zRzB0r mhtawnmrbirt

  • zmlwqofwvmg

    24/07/2011 15:48

    HSIikq , [url=http://dccjcubdkkdl.com/]dccjcubdkkdl[/url], [link=http://dppxafwwxwzq.com/]dppxafwwxwzq[/link], http://awliehslhpaq.com/

  • ivksxrwyf

    26/07/2011 11:34

    DsZApD gljevxatburj

  • cyghzf

    26/07/2011 15:50

    X7Fa9r , [url=http://kwikkuqlnxhl.com/]kwikkuqlnxhl[/url], [link=http://xfhamnpkbqux.com/]xfhamnpkbqux[/link], http://pksuxcmqhaml.com/

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús