Amb quants eixos convivim?

Avui més que, com de costum, fer una dissertació sobre qualsevol tema d’actualitat, el que prefereixo fer és plantejar una qüestió que ja fa uns quants dies que em balla pel cap. Arrel d’una conversa amb uns joves politòlegs alemanys, aquests m’explicaven que la diferència entre els dos partits convencionalment coneguts com de dretes a Alemanya, la CDU d’Angela Merkel i l’FPD, era que en un dels dos eixos no coincidien: si bé ambdós estan a favor de la desregulació del mercat (baixada d’impostos), en l’àmbit dels valors la seva perspectiva és ben diferenciada: mentre que la CDU és partidària dels valors tradicionals de la democràcia cristiana (no al matrimoni homosexual, no a l’avortament, etc.), l’FPD té, en aquest punt una perspectiva molt més liberal. Gràficament:

eixosalemanya.png

Aquesta eix bidimensional però no és, de cap manera exclusiu d’Alemanya. Al Regne Unit, els Conservadors i els Liberals en són un exemple; al Canadà, els dos partits de centre-esquerra i esquerra, els Liberals i el New Democratic Party,  també juguen amb aquests dos eixos.

Però en canvi, a casa nostra, com és ben sabut, ens autoubiquem i mesurem les nostres actituds polítiques també en un eix bidimensional però en aquest cas format per una banda pel clàssic eix esquerra/dreta, i per l’altre per catalanisme/espanyolisme o descentralització/centralització (en aquest post en vam parlar a bastament).

Eixoscatalunya.png

A Catalunya, i per extensió a la resta de l’estat observem que l’eix econòmic i el dels valors estan fortament correlacionats: els partits de dretes defensen al mateix temps polítiques desreguladores econòmicament i conservadores en el terreny dels valors, mentre que els partits d’esquerra defensen les polítiques d’Estat del Benestar al mateix temps que aposten per postures liberals en quant als valors.

Però mirem què passa en d’altres societats on el conflicte nacional és també actiu: podem arribar a trobar societats on hi hagi actius –això és, amb partits polítics viables electoralment que els representin– els tres diferents eixos (valors, economia, nació) al mateix temps? Si agafem per exemple el cas escocès, veiem que aquest fenomen només s’esdevé en menor mesura. Malgrat que a Anglaterra el centre dreta i la dreta estan ben diferenciats en quant a l’eix relatiu als valors a través del Partit Liberal Demòcrata i el Partit Conservador, a Escòcia els conservadors tenen un paper extremadament marginal, de manera que és en bona mesura el Partit Liberal Demòcrata el qui s’emporta una part del vot conservador.

És possible per tant trobar un estat on les tres dimensions juguin un paper important? I, per contra, és possible trobar societats on només un dels eixos estigui en disputa? Quins són els factors que fan que s’activi un determinat eix o un altre? La presència d’un cleavage centre-perifèria pot fer aflorar l’eix nacional sobre un sistema polític en el qual ja es competeix sobre l’eix esquerra dreta. Però què ho fa que, en sistemes on el conflicte centre-perifèria no és actiu, l’eix esquerra dreta es bifurqui en una vessant relacionada amb els valors i una altra amb l’economia?

Etiquetes

9 comentaris

  • Aubachs

    01/03/2011 10:12

    Marc, crec que en el fons la qüestió és que des de les ciències socials reduïm la realitat a uns eixos per poder-la interpretar, però no és ben bé que aquests eixos ‘existeixin’ sinó que és la manera en què intentem entendre-la, d’aquí que de vegades els ‘models’ ens grinyolin una mica. D’altra banda, sobre el cas britànic: la qüestió del lib-dem és complexa, de fet un dels problemes que tindran amb la coalició de govern és que bona part del seu electorat se sent més proper de posicions de centre-esquerra que no pas als tories, i això segurament els passarà factura (d’aquí el jugar-se-la amb la reforma electoral). I a Escòcia, em sembla que fins i tot el Green Party podria ser considerat com a conservador en altres societats ;).

    Un tema interessant és si poguéssis ensenyar si hi ha alguna varietat entre els eixos de valors i els econòmics en funció del ‘tamany’ de la societat (hipòtesis del tipus; a igualtat de conservadorisme de valors les societats petites són ‘més’ intervencionistes), aquest del tamany desconec si s’hi inclou en els anàlisis.

    Apa!

  • Marc Guinjoan

    01/03/2011 13:14

    Aubachs,

    És cert que des de les ciències socials tenim la necessitat de reduir a models la realitat existent per tal d’interpretar-la, una realitat que sempre és molt més complexa. Ara bé així com a l’estat espanyol em sembla a mi que els dos eixos sobre els quals s’articula la competició és el clàssic esquerra-dreta i el centre-perifèria, no veig per exemple en altres casos aquesta distinció. A Alemanys per exemple ha sorgit la diferenciació entre els partits de dretes en base a l’eix dels valors. Està clar que moltes vegades els exemples no són perfectes i sempre hi ha matisos que poden contradir les teories, però el que vull venir a dir és que al final, pràcticament sempre la societat s’articula en base a dos eixos diferenciats, ja siguin els clàssics o ja siguin el més actual valors-economia.

    I lligant amb el teu darrer punt, més que amb la mida de la població, jo crec que això està lligat amb dos factors: 1. amb la homogeneïtat de cada societat; 2. amb la permissivitat del sistema electoral.
    M’explico:
    Seguint una mica la literatura sobre fragmentació de sistemes de partits hipotetitzo que quan hi ha una demanada de partits activada a través d’un cleavage centre-perifèria (Catalunya, Escòcia, Quebec), es desenvoluparà com a mínim l’eix bidimensional clàssic –esquerra-dreta , centalisme-descentralització– sempre i quant el sistema electoral sigui suficientment permissiu perquè neixin partits en els dos àmbits.
    Per contra, si no hi ha aquesta demanda fruit de la presència d’un cleavage centre-perifèria, serà una elevada permissivitat del sistema electoral el que permetrà aflorar un eix bidimensional, en aquest cas entre valors i economia.
    Ara bé, quan la permissivitat no és suficientment elevada (com al Regne Unit, amb districtes uninominals) només hi haurà un eix sobre el qual es competirà? I fins i tot, si hi ha un cleavage centre-perifèria però aquest no va acompanyat d’un sistema electoral permissiu, el sistema de partits bascularà només sobre un eix? L’evidència empírica sembla no assenyalar cap aquesta direcció: pràcticament arreu, independentment del sistema electoral, dos eixos entren en competició de manera contemporània. Per què?
    Tot això és el que em fa ballar el cap els darrers dies…

    Salut!

  • Aubachs

    01/03/2011 13:43

    Del primer paràgraf del teu comentari estic relativament d’acord: la identificació de cleavages no té un límit numèric predeterminat, però sí que acabem escollint un nombre reduït (normalment dos perquè és com organitzem el món de manera bidimensional que és més fàcil d’entendre) que ens expliqui una part significativa de la realitat. I els eixos es donen o no, i en diferents intensitats, segons els casos. És epistemologia barateta, però crec la cosa aniria per aquí (o el sentit en què jo ho deia).

    Del meu darrer punt, potser afegiria; les societats petites són més homogènies? la proximitat partit-elector és més gran? pot jugar un paper rellevant?

    Potser la permissivitat del sistema electoral s’ha de controlar per la rellevància i la caracterització (concentració, p.e.) de la ‘demanda’. Si considerem l’existència del cleavage social anterior al sistema electoral podem veure com (si) afecta aquest darrer a la politització (és a dir, a que es converteixi en un cleavage político-electoral). Però està clar que pot sobreviure, i potser hauries de capgirar una mica l’aproximació (m’ho invento sobre la marxa, però potser el que no trobes és la descoberta rellevant).

    Apa2!

  • Marc Guinjoan

    01/03/2011 14:27

    Em quedo amb el concepte “epistemologia barateta”. Al cap i a la fi te n’adones que en les ciències socials ens passem el dia buscant reuccionismes fins al punt que ens els acabem creient. Fins a quin punt són reals o no ja és suposo una altra cosa.

    I en principi jo diria que les societats petites no tenen perquè ser més homogènies ni la proximitat partit elector entenc que hagi de ser més elevada.
    I en tot cas, és evident que la manifestació de la demanda serà sempre molt més rellevant quan aquesta està concentrada que quan no ho està: si asusmim per exemple (i que ningú se m’enfadi) que a l’estat espanyol hi ha el mateix nombre de ciutadans magrebins que de bascos, la concentració territorial dels segons permet que aquests vegin plasmada la seva “demanda” en una oferta electoral viable, mentre que la demanda dels primers no ho serà perquè no són una minoria territorialitzada.

  • Aubachs

    01/03/2011 17:22

    Efectivament encetes tot un altre tema amb les minories no territorials, però també hi ha arranjaments per millorar la seva participació en el sistema polític…esperaré l’entrada corresponent!

  • Toni Rodón

    02/03/2011 10:50

    Com a “apassionat dels eixos”, deixeu-me que reordeni el debat sobre el que comenteu en base al que la literatura ha establert. En general, les opinions són tres:
    1) És impossible parlar d’un eix. Les disputes ideològiques s’han fragmentat i no hi ha un eix que prevalgui. No només això, sinó que el fet que un mateix concepte (per exemple, ser conservador) sigui diferent en societats diferents, fa que no poguem comparar els eixos en diferents societats. A més, cada individu perceb diferents temes en conflicte.
    2) Cada societat s’estructura, en termes genèrics, en dos o tres eixos. La resta són eixos que introdueixen els partits però que intenten assumir com a propis (‘issue ownership’) eliminant la competència i convertint el tema en una espècia de ‘valence issue’. Això fa que sigui l’eix esquerra-dreta el que jugui un rol important, però sempre va acompanyat d’un altre eix important (seguretat-llibertat al RU, valors a Alemanya….).
    3) Només existeix un eix. L’eix esquerra-dreta és capaç d’aglutinar tota la resta. Es troba altament correlacionat amb la majoria de temes.

    Fins el moment, les evidències empíriques recolzen a bastament la idea 3. Ara bé, queda poc, perquè una companya de Departament va pel camí de destruir-ho…

  • nu

    02/03/2011 11:35

    l’amenaça alemanya….

  • Marc Guinjoan

    03/03/2011 8:53

    Toni, no entenc massa bé com lligues els dos primers apartats amb el tercer. És a dir, a 1) i 2) dius que cada societat s’estructura en base a més d’un sol eix i que aquests a més a més mostren variabilitat interpaïsos, però en l’apartat tres dius que fins ara les evidències empíriques suporten la tercera idea… en què quedem doncs?
    I home la literatura desconec què ha dit, però en tot cas l’evidència empítrica no veig del tot clar que mostri que hi ha un sol eix dreta-esquerra. En el cas català em sembla bastant clar que el nacionalisme és bastant plural, i si bé és cert que tendeix una mica més cap a l’esquerra que no pas el conjunt de la població, la correlació no és massa forta. Jo, des de la ignorància del tema, els considero com a temes força ortogonals. En el cas Alemany valors/economia podria estar d’acord amb tu que sí que, en la majoria dels casos, estan més correlacionats.

  • Toni Rodón

    03/03/2011 10:20

    Cada argument l’he explicat com si els seus defensors l’expliquessin, posant-me el “barret” de cadascun d’ells.
    A Catalunya queda clar que hi ha dos eixos. Res a dir. Em referia als Estats europeus. Sí que s’ha demostrat l’existència de bidimensionalitat en la competició política en moments concrets (religió a Holanda, valors a Alemanya, llibertat-seguretat al Regne Unit, defensa de la nació espanyola a Espanya….) però, en general, la capacitat explicativa de l’eix esquerra-dreta segueix molt elevada.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús