La participació a Catalunya: un fet diferencial

De totes les dades de les eleccions municipals, una ha passat aquest cop bastant inadvertida: la de la participació electoral. Normalment baixa, la participació registrada el 22 de maig no ha produït grans escarafalls ni les habituals proclamacions al buit, malgrat que la xifra catalana és la més baixa de totes les comunitats autònomes. Concretament, del 55,01%. Només en les eleccions del 2006 la participació va ser tan baixa (el 53,86%).

L’ideal democràtic àmpliament acceptat ens diu que la participació hauria de situar-se al 100%. Només així es podria obtenir una representació plena de cadascun dels ciutadans i ciutadanes que componen el nostre país. No és difícil de veure que Catalunya es troba en aquests moments lluny d’aquest ideal i, de fet, cada vegada se n’allunya més.

El següent gràfic mostra la participació en les darreres eleccions celebrades en els últims anys al nostre país. Ràpidament s’observa que el percentatge de vot no ha estat constant i que hi ha una variació elevada. Les eleccions més participades són, per aquest ordre, les generals, autonòmiques, locals i europees, aquestes últimes a molta distància.

Participació.jpg

Fins i tot en les general, per què es dóna constantment aquesta xifra tan baixa? Els politòlegs Reif i Schmitt van anomenar “eleccions de segon ordre” a les eleccions europees, caracteritzades per una baixa participació, l’augment del vot de càstig i el creixement del vot protesta. Unes característiques que es poden aplicar a grans trets a les eleccions locals i autonòmiques.

Però aquesta explicació és limitada atès que la catalana constitueix una xifra especialment baixa. Quin són els motius que, una vegada i altra, porten a Catalunya a unes xifres de participació baixíssimes? Tradicionalment hi ha hagut un argument que s’ha imposat i que s’ha referit, sobretot, a les eleccions al Parlament de Catalunya. Es deia que la manca de partits d’esquerra espanyolista deixava orfe un espai d’oferta política important.

Les eleccions municipals trenquen amb força aquest argument. Fins i tot en comicis d’estricta òptica local, en què la proximitat i la coneixença amb els polítics juga un paper important, els nivells d’abstenció són considerablement elevats. L’argument que Catalunya té quelcom especial relacionat amb una mena de nacionalisme dominant ofegador per uns quants ja no resulta vàlid, fins i tot menys quan aquest espai d’oferta política s’ha progressivament ocupat.

Al meu entendre l’estudi de la participació/abstenció catalana s’hauria de reenfocar i situar-se de nou en paràmetres reals. Dos factors emergeixen com a viables a l’hora d’explicar-la: 1) Contextuals. Se li dóna un pes exagerat a l’hora d’explicar l’abstenció, però és cert que la imatge de la política no passa pel millor moment. La correcta connexió ciutadania-política genera una confiança que atrau més persones a les urnes, trencant l’espiral de la desafecció i diluint la insatisfacció. 2) Interès per la política. Tot sovint preguntar-se per què la gent no vota resulta paradoxalment incorrecte per estudiar la participació. Convé preguntar-se: Té interès la gent per votar? L’interès per la política és baix, raquític, i, si bé és cert que la política en té part de culpa, força gent té un desinterès previ a qualsevol contacte polític que el porta a abstenir-se permanentment.

Hi ha factors conjunturals que mouen la participació, com l’economia, el perfil polític del candidat o determinades polítiques públiques, però només arribant a les raons de fons es podrà arribar a augmentar unes xifres constantment baixes i que s’estan convertint en un altre fet diferencial català.

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús