Arxiu del mes: setembre 2011

L’estat de la nació

divendres, 30/09/2011

Un moment de caos a l'hemicicle ahir dijous.

[Volem dedicar aquest post a Salvador Iborra, poeta i company de la UPF. Descansa en pau Salvador]

Aquesta setmana el Parlament ha celebrat el Debat de política general – Debat sobre l’Estat de la nació, tal com l’anomena en Pere Martí – i aquest ha estat un viu reflex del moment que viu el país: tensió per la crisi econòmica, aliances creuades, un futur incert i caos. A continuació detallem cinc aspectes que ens han cridat l’atenció durant el debat.

Arguments pobres. Els grups de l’oposició han coincidit a assenyalar la falta de justificació de les retallades i la seva priorització al discurs de dilluns. En lloc d’això Mas va fer un discurs molt similar al d’investidura (el 20 de desembre del 2010). Si fan un cop d’ull a la taula (més avall) veuran que els termes emprats pel President no han estat pas gaire diferents entre un i altre discurs.

Ruptura constitucional. La doble ruptura constitucional que s’inicià amb la sentència sobre l’Estatut i es reblà amb una reforma constitucional a corre-cuita entre els dos grans partits espanyols ha estat objecte de debat. Primer, el “pacte fiscal”, proposta estrella de CiU, té ara un camí una mica més clar després de la resolució aprovada amb el suport de CiU, ERC, ICV (amb excepcions), SI i Joan Laporta (aquests dos també amb excepcions. Segon, la denúncia a pilota passada de la reforma constitucional, que s’ha aprovat malgrat el boicot de SI, ha escenificat el rebuig del Parlament a la reforma i ha deixat sols a PSC i PP defensant-la. 

Oposició fràgil. L’oposició liderada per Joaquim Nadal, malgrat la seva contundència, és més aviat dèbil. Tal com apunta en Pere Martí: el lideratge de Joaquim Nadal ho és en funcions, a l’espera del Congrés del desembre;  i ERC ha fet un gir en la política d’aliances amb Oriol Junqueras que Puigcercós interpreta amb mà estesa al Govern.   

Geometría variable. Així, de moment Mas pot jugar amb diversos suports i ja se sap que l’aritmètica no hi entén de colors polítics. Mentre el PP li fa costat en les retallades; ERC i ICV es postulen com a aliats per al pacte fiscal.

Caos. Una derivada de les aliances variables i l’efervescència del Parlament ha estat el caos del dijous a la tarda. L’error de la Mesa del Parlament al acceptar la votació de resolucions separades (més de 600) i no pas per blocs, provocà un batibull insòlit a la història del Parlament.

Els deu mots més emprats per Artur Mas i Joaquim Nadal:

Un nou cicle

dijous, 29/09/2011

update.png Serveixi aquest breu apunt d’avui per marcar un punt i seguit en la història d’aquest bloc. Ja fa un cert temps que coincidíem, els membres del pati que el bloc estava arribant a un punt pròxim a l’estancament. El símptoma més clar de cara al lector era la freqüència de publicació, que en les darreres èpoques havia disminuït molt considerablement. Però no era l’únic.

L’entrada de “El Pati Descobert” en el grup de blocs del Diari Ara, sota el nom de “El Pati dels Tarongers” ens havia donat una cert reconeixement, i més d’un article havia tingut un nombre de visites molt considerables, però amb el pas dels dies la publicació d’un mateix article en dos blocs no només dividia les visites i els comentaris, si no que generava confusió al lector. Així doncs, en aquesta nova etapa que ara iniciem unifiquem els dos blocs en un de sol, el del Diari Ara, que passa a dir-se El Pati Descobert. Igualment, la web www.elpatidescobert.cat a partir del proper article redireccionarà al bloc del diari Ara. De moment, per consultar articles antics caldrà anar a elpatidescobert.wordpress.com.

Per altra banda, el que inicialment havia sigut un projecte de quatre persones havia esdevingut, per diverses raons, cosa de tres. Des d’aquí donem moltíssimes gràcies a la Sílvia Claveria per tots els seus articles i l’encoratgem per a que torni a col·laborar quan ho cregui convenien. L’èxit que hagi pogut tenir fins al moment el bloc és indubtablement també  atribuïble a ella.

I finalment, vam coincidir que tot sovint intentàvem fer articles que ens costaven massa hores d’anàlisi i tractament de dades. Si bé l’energia i la motivació és la mateixa que quan vam començar, ja fa tres anys, a pocs mesos d’acabar les nostres respectives tesis doctorals el temps és un recurs molt preuat, i determinats articles requerien una excessiva dedicació. Paral·lelament a això, la revolució del Twitter a les xarxes socials demana cada cop més brevetat i informació ràpida i directa. Intentarem doncs a partir d’ara adequar-nos una mica millor a les demandes de la xarxa i, sempre mantenint la voluntat analítica, introduir una mica més de dinamisme i brevetat en el bloc.

Moltes gràcies per la vostra confiança i comprensió. Confiem que en aquesta nova etapa no us decebrem i que entre tots puguem fer d’aquest bloc un espai de debat politològic ben actiu.

Qatar: un país amb una ‘democràcia’ curiosa

diumenge, 25/09/2011

qatar-1.jpg Enquadrar un missatge és sovint tant important com el missatge mateix. De fet, recordaria William Safire, en política (i en l’esport), “el que és percebut per la premsa i el públic és el que és”, per la qual cosa és condició necessària donar-li a un missatge el to que més t’afavoreixi. Per aquest motiu, la tria de les paraules, de l’enfocament i del discurs esdevenen una part fonamental de qualsevol idea a comunicar. Malgrat tot, l’emparaulament -per utilitzar el terme de Lluís Duch- no és infal·lible, i cal estar atent a no triar un discurs que no tingui cap mena de relació amb la realitat més directa.

Aquest problema és el que precisament ha succeït a la junta directiva del Barça amb tot l’afer sobre Qatar. “País més avançat de la regió”; “es vol obrir al món”; “monarquia constitucional”; “si li han donat el Mundial, serà per alguna cosa [..] i podrà fer com nosaltres als Jocs Olímpics del 1992”; o “diu molt d’ells que hagin acceptat sotmetre’s a una votació democràtica ‘a posteriori’” són algunes de les frases que s’han sentit aquests dies amb relació al multimilionari acord.

Amb un creixement econòmic espectacular –fins i tot en temps de crisi-, Qatar està governat des del 1995 per l’emir Sheikh Hamad, que va accedir al càrrec després d’un cop d’Estat –sanguinari, hauria d’afegir- contra el seu pare. L’any 2003 es va aprovar en referèndum una nova constitució que garantia alguns drets a les dones i creava un consell legislatiu assessor –dir-ne parlament seria agosarat-. Això sí: la campanya en contra no es va poder fer perquè els partits polítics estaven (i estan) prohibits. Tampoc van poder votar els més de 400.000 habitants-treballadors que viuen assíduament al país.

Una ràpida panoràmica a la seva situació mostra ràpidament que els objectius que Javier Faus va explicar a l’Assemblea de Compromissaris grinyolen per més d’una banda. Concretament, que Qatar “comparteixi els valors amb nosaltres” (l’Assemblea no s’hauria fet!) i que “sigui compatible amb Unicef”, seria cert si 1) Qatar respectés els drets humans subscrits per Unicef i 2) si fos una democràcia.

Dos indicadors per mesurar la democràcia ens mostren la farsa de tot plegat. Segons Freedom House, en una escala de l’1 al 7 (essent l’1 el valor màxim de llibertat), Qatar té un 6 en drets polítics i un 5 en drets civils. Segons el Polity IV, Qatar té un -10 en democràcia (el valor més baix). Un element afegit és que, segons ambdós indicadors, l’evolució democràtica ha estat nul·la. El gràfic que s’adjunta així ho il·lustra: en trenta anys el país no ha fet cap canvi substancial en llibertats polítiques.

qat09.jpg

Més enllà de la fiabilitat d’ambdós indicadors, quelcom queda clar: donar arguments per justificar la democràcia qatarina és tan perillós com irreal, sigui l’actual o la que podria ser en un futur. Prestar atenció només a Al-Jazzeera i a les Majlis oficials amb un poder de decisió esquifit, és estirar massa un argument que se’t gira ràpidament en contra. I és que la junta de Rossell va preferir obviar les parts positives de l’acord –essencialment econòmiques- i devia confiar en allò que repetia sempre Walter Lippman: “Quan diem ficcions no volem dir mentides, sinó representacions de l’entorn que en major o menor grau són obra dels individus”. El missatge no sempre es pot controlar. És precisament allò que ha passat: representants esportius fent de politòlegs per tal de crear una democràcia. Concretament, una democràcia de ficció.

Llums i ombres de la democràcia interna

diumenge, 18/09/2011

20081201-democracia.jpg Si parlar de democràcia ja resulta complicat, parlar de democràcia dels partits polítics esdevé sovint un autèntic malson. Margaret Tatcher va ser substituïda per John Major després d’una conspiració interna; entre 1964 i 1969 el govern laborista de Harold Wilson va patir dotze derrotes en les conferències del seu propi partit; a casa nostra, fa uns anys, ERC va patir una important escissió després d’un impecable (a ulls externs) procés de primàries intern. Processos democràtics, però amb resultats convulsos. Malgrat que la postura general és de crítica i de cinisme envers la democràcia interna, hi ha grans dilemes que frenen la conversió democràtica d’un partit.

La democràcia requereix que els ciutadans puguin escollir els seus representants. Quelcom que no sempre succeeix a l’interior dels partits, motiu pel qual –entre d’altres- l’elecció dels candidats per primàries és una demanda que apareix assíduament als mitjans. Però també és sabut que el debat intern fa aflorar rancors interns i disputes fratricides. El dilema emergeix: obro un procés de primàries amb risc de fracturar-me i esperant uns beneficis futurs que, qui sap, potser no arriben? O em mantinc com estic, ancorat en una imatge de rigidesa que pot generar insatisfacció, fins i tot entre els meus? Els partits saben que els ciutadans volen democràcia, però valoren molt més que el partit estigui unit. Però la unitat fa ofegar debats interns, fet criticable feroçment per mitjans i ciutadans.

Millor un lideratge compartit o un lideratge ‘clàssic’? Michels deia que “qualsevol sistema de lideratge és incompatible amb els postulats més essencials de la democràcia”. El problema, però, és que la ciutadania demana líders amb qui confiar, assegurant-se que tenen el suport del partit al darrera. Fins que -no ho oblidem- prengui una decisió polèmica: aleshores l’acusaran immediatament de no fer cas a les seves bases i de perpetuar un sistema poc dialogant!

Però ja sabem que les bases no sempre et porten pel bon camí: més ideològics que la resta de la ciutadania, els militants demanen compensacions ideològiques al partit quan és el govern (determinades polítiques públiques, per exemple), fet que allunya al partit de compromisos més globals. Un perill que s’incrementa en els casos de governs de coalició. Però si el partit decideix no fer cas als seus militants, la mar de fons del partit es comença a moure i més d’un es comença a qüestionar el per què de ser al govern si no pot implementar les polítiques públiques que desitjaria.

Tot plegat recorda el llegendari premier britànic, Winston Churchill, quan va deixar bocabadat a més d’un quan, enmig d’un dels seus discursos, va deixar anar: “El millor argument contra la democràcia és una conversa de cinc minuts amb el votant medià”. Potser és aquest el problema: tot sovint, el votant medià no sap què vol ni com ho vol. Heus aquí el problema.

Convergència, ara va de bo?

divendres, 16/09/2011

independència.jpg Fa uns quants mesos que CiU va donant senyals d’estar patint un procés de redefinició del seu discurs cap a posicions més marcadament sobiranistes, i fins i tot en múltiples casos independentistes. Que CiU ha estat històricament farcit d’independentistes és quelcom que ja sabíem, però en els darrers anys això s’ha fet molt més notori. Són ben conegudes les preferències de personatges com en Quico Homs, Oriol Pujol, Felip Puig, Josep Maria Vila d’Abadal. En els darrers dies però han aparegut, almenys, un parell de símptomes que plantegen uns quants dubtes al voltant de fins a quin punt d’independentisme està esdevenint majoritari en el si de la federació.

En primer lloc, l’alcalde de Figueres Santi Vila, que fa tan sols un any criticava la “deriva independentista” del partit, fa pocs dies mostrava el seu convenciment en el fet que la independència era l’única via escapatòria per Catalunya si no s’aconseguia el pacte fiscal.  I aquesta setmana, el conseller d’economia Andreu Mas-Colell afirmava sense embuts en la presentació del llibre “Sense Espanya” el que els autors del llibre conclouen: que Catalunya seria més pròspera amb la independència malgrat l’existència d’un boicot.

Fins a quin punt però aquesta deriva independentista en els líders del partit es pot traduir en accions fermes cap a la plena sobirania? Veiem arguments a favor i en contra d’aquesta hipòtesi.

A favor:  Les bases de CiU sembla ser que ja fa temps que són manifestament independentistes; el seu màxim exemple es troba en les seccions juvenils, les JNC i Unió de Joves, que no tenen cap problema en passejar l’estelada per allà on van i, fins i tot, en el cas dels primers de treure la pancarta “Catalonia is not Spain” en actes de ressò internacional.

A favor: El “peixalcovisme” típic dels governs de Pujol sembla que li queda poc recorregut. Fins i tot un personatge intrínsecament pactista com en Duran i Lleida va tastar fa pocs dies la medicina dels dos grans partits espanyols amb la reforma exprés de la constitució. El pactisme és difícil de practicar-lo quan no ets necessari, i l’acord dels dos grans partits espanyols en els grans temes de la política cada dia deixa més arraconada a CiU.

En contra: Fer un pas cap a la plena sobirania és una decisió arriscada en un partit acostumat a viure sempre el dia a dia i sense tenir un objectiu a llarg termini gens definit. Aquest pas no està gens definit i requereix idees clares i una molt forta determinació cap a un objectiu que no queda clar que es pugui assolir. Es necessiten líders atrevits i ara mateix no sembla ser que ala cúpula directiva de CiU hi hagi ningú disposat a assumir aquest risc. I molt menys la possibilitat de fracassar.

En contra: Dins de CiU encara hi ha moltes persones no favorables a la independència, i especialment dins d’UDC. Personatges com en Duran i Lleida, la Joana Ortega o la Núria de Gispert són contraris a la plena sobirania. Però no només això: dins dels propis votants de Convergència a les eleccions autonòmiques hi ha un percentatge de votant del PSOE (o del PP) a les eleccions estatals (l’anomenat “vot dual”). No queda gens clar el paper d’aquests votants en una hipotètica deriva independentista de CiU.

Aquí tan sols hem apuntat uns pocs motius que jugarien, respectivament, a favor i en contra de l’adopció de postures més marcadament independentistes per part de CiU. D’arguments però n’hi ha molts i el debat queda totalment obert. El que pugui passar a les properes eleccions estatals o la sentència del TSJC sobre la immersió lingüística o la del TC sobre la Llei d’Educació de Catalunya afegiran més foc a la caldera i més arguments pel debat!

Què és una nació?

dimarts , 13/09/2011

Ara fa un parell de dies ens van trucar del programa d’en Jordi Sacristan a COM Radio, el Maneres de viure, per preguntar-nos: què és una nació? Poden escoltar el programa aquí. Com que no sabem si ens vam acabar d’explicar prou bé a continuació fem un resum del que volíem dir:

1. La definició majoritària de nació és estatalista: una nació és un estat. Exemples com les Nacions Unides (una organització d’Estats) o el fet que en anglès facin de (molt) mal distingir ambdós termes ho corroboren.

2. Des de l’acadèmia no hi ha consens sobre la definició de nació, però sí que n’hi ha sobre allò que no és: a) no sempre és equivalent a un Estat, de fet la majoria d’Estats són plurinacionals (ho reconeguin, o no) i, al revés, hi ha Estats que no són nacions (un exemple històric podria serla URSS); b) no és un grup ètnic, les nacions són ètnicament plurals tot i que a vegades poden ser força homogènies.

3. Aleshores: què és una nació? La definició que considerem més ajustada a la realitat barreja elements objectius i subjectius. Així, una nació és un grup humà amb una cultura, una història i un territori comuns; que comparteix una identitat col·lectiva diferenciada i té voluntat d’autogovern.

Democràcies a la història

dimecres, 7/09/2011

Fa poques setmanes vam publicar a la sempre interessantíssima Revista Sàpiens el text que poden llegir a continuació sobre cinc antecedents de les democràcies actuals dins d’un article sobre les democràcies antigues.

Un cop d’ull a cinc avantpassats de les nostres democràcies ens permet veure que aquestes són un producte sofisticat i en constant evolució. L’ideal democràtic d’igualtat i autogovern, limitat pels contrapesos liberals per evitar la tirania, va tenir antecedents força escassos. Hi hagué períodes, però, en que institucions democràtiques, o si més no certs mecanismes que han incorporat les nostres democràcies, governaren grups humans. Aquests moments van estar marcats per les lluites dels exclosos per poder participar políticament, com feren els plebeus a Roma, i al cap del temps van esdevenir referents que han inspirat les democràcies actuals. Convé recordar que en aquests períodes la majoria de la població restà exclosa del procés polític: les dones, els esclaus o les classes desafavorides no gaudien dels drets de ciutadania. D’altra banda, la representació política per sufragi no s’incorporaria fins ben entrat el S.XIX i el sufragi universal fins al S.XX  amb algunes excepcions.

República romana (509 a.C – 27 a.C)

Anomenada República, de res (cosa) i publicus (pública), la democràcia romana fou una experiència paral·lela a la dels seus veïns grecs però de molta més durada. Segons Polibi la fortalesa de Roma es devia al fet que combinava el poder de la reialesa a través dels Cònsols, el de l’aristocràcia a través del Senat i el del poble a través dels Comicis: les assemblees amb poders legislatius que representaven les tribus ordenades per categories i poder econòmic. Tot i el seu elitisme inicial, la República només permetia la participació d’aristòcrates i patricis, la lluita dels plebeus per ser inclosos al sistema va acabar incorporant-los malgrat que de manera desigual. Els plebeus van aconseguir el dret a ser tribuns i membres del Senat després de les anomenades secessio plebis, probablement les primeres vagues generals de la Història. Ara bé, tot i que les assemblees populars i el Senat combinaven funcions jurídiques, electorals i legislatives; la República Romana mai va arribar a establir cambres com les dels Parlaments moderns.

Europa del Nord (S.VII – X)

Un cas poc conegut però fascinant és el de les assemblees de víkings lliures a diversos punts d’Escandinàvia. Malgrat que és força probable que aquests no sabessin gran cosa de les experiències de grecs i romans amb la democràcia, les tribus que habitaven a  l’Europa septentrional desenvoluparen institucions força complexes. Es coneix que tots els vikings lliures, tot i les probables desigualtats de propietat i influència, eren convidats a participar a assemblees locals que discutien lleis o escollien els seus Reis. També se sap que va existir una mena de assemblea general que reunia les diverses comunitats locals i que fins i tot el Rei havia de jurar fidelitat als aristòcrates en aquesta assemblea. Així el monarca havia de ser lleial als nobles i donar suport als víkings lliures que generalment eren grangers, minifundistes o camperols autònoms. Aquesta experiència sovint ha estat comparada amb les assemblees que pagesos de les valls dels Alps suïssos.

Ciutats estat (S.XIII-XVII)

Les ciutats estat de finals de l’Edat Mitjana a Europa han estat comparades amb les experiències clàssiques d’Atenes i la República romana. Els ideals republicans d’aquestes ciutats: bons governants i virtut dels governats, tenen les arrels en el món clàssic. El desig d’autogovern de ciutats que a vegades formaven part de grans imperis, com ara el Sacre Imperi romà, va dur a la creació d’institucions independents que governaven amb mecanismes propis de la modernitat. Maquiavel i la família Medici popularitzaren el cas de Florència. Aquesta ciutat arribà a estar governada per una Magistratura formada per nou membres representants dels diversos gremis, però no escollits per sufragi, que a la vegada disposava de dues cambres formades pels caps de milícies (gonfalieri); a més a més, un jutge (podestà) i un defensor del poble (capitano) disposaven d’un consell cadascun de més de dos-cents membres. No obstant, el sistema d’elecció dels magistrats era lluny de ser per sufragi universal ja que seguia processos de cooptació i les institucions locals de les ciutats estat aviat quedaren obsoletes davant dels grans Estats absolutistes moderns.

Corona catalanoaragonesa (abans de la desfeta de 1714)

Els precedents clàssics del constitucionalisme liberal modern que inspiren les democràcies liberals  solen tenir com a lloc comú l’Anglaterra del S.XVII com ara la Revolució Gloriosa del 1688. Ara bé, el constitucionalisme català i el funcionament de la Corona d’Aragó, que Felip V s’encarregà de liquidar amb la victòria a la Guerra de Successió, també contenien antecedents de les democràcies actuals. Les Corts catalanes, sorgides de les assemblees de Pau i Treva, eren un sistema complex de representació dels més avançats d’Europa. Per exemple, tot autoritat política restava subjecte al dret públic; així, el monarca va arribar a tenir una legitimació més electiva que no pas divina ja que havia de jurar les llibertats catalanes als seus súbdits, tot un antecedent del contractualisme. D’altra banda, per obtenir finançament el Rei estava obligat a convocar les Corts Generals per sol·licitar “donatius” perquè aquest no era el propietari dels bens dels seus súbdits; si se’ls cobraven impostos aquests tenien dret a la representació política a través dels Braços, la mateixa idea que inspira la independència americana (no taxation without representation). Finalment, el sistema català anterior a 1714 fou el primer d’Europa que atorgà la potestat colegislativa a la representació popular dels Braços de les Corts, un veritable antecedent dels Parlaments moderns.

Comuna de París (març – maig del 1871)

Una experiència allunyada de la tradició liberal i reivindicada pels moviments democratitzadors i revolucionaris és la coneguda Comuna de París. El malestar de la classe obrera i la derrota francesa a la guerra contra Prússia va propiciar un període revolucionari de curta durada però que va establir institucions que podem anomenar de democràcia radical o directa. El Consell de la Comuna, de participació oberta, disposava de poders executius i legislatius i estava coordinat per una Comissió Executiva. Les Comissions sobre diverses matèries eren les encarregades d’aplicar noves mesures retent comptes al Consell. Una peculiaritat d’aquesta experiència fou l’intent de democratitzar diverses esferes, com ara la Justícia, que s’establí com a gratuïta i on els magistrats s’escollien per votació popular. Durant pocs mesos París va veure els primers moviments feministes i la instauració del sufragi universal. Les mesures preses en matèria de drets laborals, educació o sanitat foren, de fet, precursores dels Estats de benestar moderns. Tot i la curta durada de la Comuna aquesta restà com un ideal a l’imaginari de la classe obrera d’Europa pel qual calia lluitar.

La hipòtesi de la independència

dilluns, 5/09/2011

Les sentències del TS sobre el model lingüístic a l’escola (basades en la doctrina del TC arran de la sentència de l’Estatut) i el posterior ultimàtum del TSJC a la Generalitat pel seu compliment, han generat una reacció ben lògica per part de la societat catalana: la immersió lingüística n’és un pilar fonamental. Des d’aquest modestíssim blog ens hem sumat a la campanya per dir ben clar que nosaltres tampoc acatem; que el model d’ensenyament ha de mantenir el català com a llengua vehicular no només per la salut de la llengua sinó per una qüestió de cohesió social.

Però pensem que un cop haguem superat aquest nou escull convindria seguir amb serenitat el debat sobre la llengua, per exemple en el context d’una hipotètica secessió. Albert Branchadell generà una polèmica interessant ara fa una dècada amb La hipòtesi de la independència una obra on hi sostenia, ras i curt, que argumentar la necessitat de la independència política per normalitzar la llengua catalana és fals (i pervers). Si entenem per normalització: 1. que els parlants utilitzin la llengua en tots els àmbits; 2. que la llengua sigui el vehicle de comunicació interètnica (entre grups lingüístics diferents); 3. que sigui l’única oficial o oficial prioritàriament; Branchadell posava com a exemples Flandes, les Illes Aland o el mateix Québec, on sense independència política s’ha assolit una normalització de la llengua; o el cas irlandès on malgrat la independència política el gaèlic malda per sobreviure. A més a més, a les pàgines de La hipòtesi defensava que sense la complicitat dels castellanoparlants (i el seu reconeixement posterior) seria impossible assolir la independència.

El malaurat lingüista Joan Solà valorà enormement el llibre de Branchadell i en feu una crítica que avui podem reprendre. Solà considerava el català com un cas sui generis, que malgrat l’existència de contraexemples, no aconseguia complir les dues primeres condicions de la normalització esmentades i defensava la independència com l’única solució a la situació lingüística: “som un poble que no pot viure tranquil, ni de molt, amb la seva llengua. Diguin el que vulguin les estadístiques o els polítics.” Però tot seguit afegia: “més m’estimo la controvèrsia, la irritació, que no pas l’estancament del pensament i la paràlisi de l’acció, que ja fa massa temps que duren” (AVUI, 11/10/2001). Doncs bé, parlem-ne.

Cinc crítiques a la reforma constitucional

dijous, 1/09/2011

La reforma de la Constitució pactada entre els dos grans partits estatals (PP i PSOE), ha generat crítiques de tota mena. Aquestes, però, no són compartides per tots els actors polítics i ideològicament són de procedències diverses, a continuació en repassem cinc.

Antidemocràtica. Una reforma pactada a ple estiu, en menys d’un mes, suggerida des de l’exterior de l’Estat, i que no ha previst convocar un referèndum ni buscar l’acord amb la resta de partits ha estat titllada d’antidemocràtica des de l’oposició (tret del PP) i des de les mateixes files socialistes. La societat civil ha organitzat una campanya per demanar un referèndum al Govern espanyol. D’altra banda, la Generalitat ja ha avisat que considera que és el Parlament de Catalunya qui hauria de fixar el sostre de dèficit.

Contra el pacte del 78. Seguint el fil de la crítica anterior, molts han criticat la reforma pel fet que trenca l’”esperit” de Consens del 78’, ja que el pacte PP-PSOE exclou la resta de partits. Els més crítics han estat els membres de CiU que han recordat el seu paper ara fa 30 anys quan Miquel Roca, aleshores portaveu de la Minoria Catalana, participà a la redacció de la Constitució i ara s’han vist exclosos del procés per modificar l’article 135.

Neoliberal. IU, ICV i sindicats, entre d’altres sectors, han criticat la reforma no només pel seu caràcter antidemocràtic, sinó pel fet que introduir l’estabilitat pressupostària a la norma fonamental, raonen, que eliminaria la possibilitat de dur a terme les anomenades polítiques keynesianes que solen generar dèficit en moments puntuals.

Ineficaç. Des de l’altre costat ideològic, però, la reforma també ha rebut crítiques. O són pocs els que han argumentat que la modificació de l’article 135 no calmarà els mercats ja que aquests no necessiten reformes constitucionals sinó reduccions reals del dèficit i el deute.

Electoralista. Finalment, una crítica gairebé unànime és l’oportunisme d’una reforma que arriba a pocs mesos de les eleccions generals (20-N). Aquesta convindria a Rubalcaba per donar un cop d’efecte abans dels comicis, però també a un Partit Popular que es vol presentar com una alternativa sobretot en matèria econòmica i que ara veu com un punt del seu programa polític és constitucionalitzat per iniciativa dels seus rivals directes. La reforma, doncs, seria fruit d’un càlcul d’interessos dels dos grans partits espanyols.