La hipòtesi de la independència

Les sentències del TS sobre el model lingüístic a l’escola (basades en la doctrina del TC arran de la sentència de l’Estatut) i el posterior ultimàtum del TSJC a la Generalitat pel seu compliment, han generat una reacció ben lògica per part de la societat catalana: la immersió lingüística n’és un pilar fonamental. Des d’aquest modestíssim blog ens hem sumat a la campanya per dir ben clar que nosaltres tampoc acatem; que el model d’ensenyament ha de mantenir el català com a llengua vehicular no només per la salut de la llengua sinó per una qüestió de cohesió social.

Però pensem que un cop haguem superat aquest nou escull convindria seguir amb serenitat el debat sobre la llengua, per exemple en el context d’una hipotètica secessió. Albert Branchadell generà una polèmica interessant ara fa una dècada amb La hipòtesi de la independència una obra on hi sostenia, ras i curt, que argumentar la necessitat de la independència política per normalitzar la llengua catalana és fals (i pervers). Si entenem per normalització: 1. que els parlants utilitzin la llengua en tots els àmbits; 2. que la llengua sigui el vehicle de comunicació interètnica (entre grups lingüístics diferents); 3. que sigui l’única oficial o oficial prioritàriament; Branchadell posava com a exemples Flandes, les Illes Aland o el mateix Québec, on sense independència política s’ha assolit una normalització de la llengua; o el cas irlandès on malgrat la independència política el gaèlic malda per sobreviure. A més a més, a les pàgines de La hipòtesi defensava que sense la complicitat dels castellanoparlants (i el seu reconeixement posterior) seria impossible assolir la independència.

El malaurat lingüista Joan Solà valorà enormement el llibre de Branchadell i en feu una crítica que avui podem reprendre. Solà considerava el català com un cas sui generis, que malgrat l’existència de contraexemples, no aconseguia complir les dues primeres condicions de la normalització esmentades i defensava la independència com l’única solució a la situació lingüística: “som un poble que no pot viure tranquil, ni de molt, amb la seva llengua. Diguin el que vulguin les estadístiques o els polítics.” Però tot seguit afegia: “més m’estimo la controvèrsia, la irritació, que no pas l’estancament del pensament i la paràlisi de l’acció, que ja fa massa temps que duren” (AVUI, 11/10/2001). Doncs bé, parlem-ne.

Etiquetes

6 comentaris

  • Albert Martí

    05/09/2011 12:38

    hi ha una incorrecció en això que esmentes ja que tant Bèlgica com Canadà són estats federals. Quebec és una província del Canadà a on l’únic idioma oficial és el francés i a Flandes es tracta de dos països que no s’han mesclat per tant és molt diferent la situació a Catalunya a on hi ha hagut durant segles múltiples intents de colonització cultural i colonització lingüística per mitjà d’onades successives d’immigració. El que ens cal és un estat, d’això no n’hi ha dubte, amb el que estic d’acord és que això no serà suficient.

  • Marc Sanjaume

    05/09/2011 15:47

    Tens raó Albert, em sembla que això és el que apuntava en Solà, el context no és el matex i l’Estat espanyol és molt més unitari. Ara bé, em sembla que ni quebequesos ni flamencs et donarien la raó sobre la peculiaritat del cas català; ells també consideren a la seva manera que han estat (i són) víctimes de la repressió i la colonització d’anglòfons i francòfons respectivament.

  • Albert Martí

    05/09/2011 22:35

    sense voler caure en el victimisme però tampoc en l’oblit, em sembla que l’única nació que ha patit 40 anys de dictadura feixista al món ha estat Catalunya, si ens hem ensortit d’això també ens en sortirem ara i assolirem la independència i salvarem el Català, això sí, durant les nostres vides no crec que veiem una Catalunya remotament monolingüe catalana, lamentablement

  • [LLENGUA CATALANA] La Hipòtesi de la independència / Albert Branchadell. Empúries, 2001. ISBN 9788475968247 | 01. Guia de lectura sobre el procés d’independència de Catalunya | Scoop.it

    11/12/2012 13:12

    […] Les sentències del TS sobre el model lingüístic a l’escola (basades en la doctrina del TC arran de la sentència de l’Estatut) i el posterior ultimàtum del TSJC a la Generalitat pel seu compliment, han generat una reacció ben lògica per part de la societat catalana: la immersió lingüística n’és un pilar fonamental. Des d’aquest modestíssim blog ens hem sumat a la campanya per dir ben clar que nosaltres tampoc acatem;que el model d’ensenyament ha de mantenir el català com a llengua vehicular no només per la salut de la llengua sinó per una qüestió de cohesió social.   Però pensem que un cop haguem superat aquest nou escull convindria seguir amb serenitat el debat sobre la llengua, per exemple en el context d’una hipotètica secessió. Albert Branchadell generà una polèmica interessant ara fa una dècada amb La hipòtesi de la independència una obra on hi sostenia, ras i curt, que argumentar la necessitat de la independència política per normalitzar la llengua catalana és fals (i pervers). Si entenem per normalització: 1. que els parlants utilitzin la llengua en tots els àmbits; 2. que la llengua sigui el vehicle de comunicació interètnica (entre grups lingüístics diferents); 3. que sigui l’única oficial o oficial prioritàriament; Branchadell posava com a exemples Flandes, les Illes Aland o el mateix Québec, on sense independència política s’ha assolit una normalització de la llengua; o el cas irlandès on malgrat la independència política el gaèlic malda per sobreviure. A més a més, a les pàgines de La hipòtesi defensava que sense la complicitat dels castellanoparlants (i el seu reconeixement posterior) seria impossible assolir la independència. El malaurat lingüista Joan Solà valorà enormement el llibre de Branchadell i en feu una crítica que avui podem reprendre. Solà considerava el català com un cas sui generis, que malgrat l’existència de contraexemples, no aconseguia complir les dues primeres condicions de la normalització esmentades i defensava la independència com l’única solució a la situació lingüística: “som un poble que no pot viure tranquil, ni de molt, amb la seva llengua. Diguin el que vulguin les estadístiques o els polítics.” Però tot seguit afegia: “més m’estimo la controvèrsia, la irritació, que no pas l’estancament del pensament i la paràlisi de l’acció, que ja fa massa temps que duren” (AVUI, 11/10/2001). Doncs bé, parlem-ne.  […]

  • Immersió linguística i multiculturalisme (una resposta) – Ara.cat

    04/02/2013 9:15

    […] El supòsit de la independència estem d’acord que caldria tractar-lo a part, Branchadell hi ha dedicat un llibre sencer. Permeteu-nos dos apunts molt breus. En primer lloc, la pregunta original de Cives, sobre […]

  • El pati descobert: Immersió linguística i multiculturalisme (una resposta) | Xarxa CRUSCAT. Coneixements, usos i representacions del català.

    10/02/2013 11:00

    […] El supòsit de la independència estem d’acord que caldria tractar-lo a part, Branchadell hi ha dedicat un llibre sencer. Permeteu-nos dos apunts molt breus. En primer lloc, la pregunta original de Cives, sobre […]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús