Convergència, ara va de bo?

independència.jpg Fa uns quants mesos que CiU va donant senyals d’estar patint un procés de redefinició del seu discurs cap a posicions més marcadament sobiranistes, i fins i tot en múltiples casos independentistes. Que CiU ha estat històricament farcit d’independentistes és quelcom que ja sabíem, però en els darrers anys això s’ha fet molt més notori. Són ben conegudes les preferències de personatges com en Quico Homs, Oriol Pujol, Felip Puig, Josep Maria Vila d’Abadal. En els darrers dies però han aparegut, almenys, un parell de símptomes que plantegen uns quants dubtes al voltant de fins a quin punt d’independentisme està esdevenint majoritari en el si de la federació.

En primer lloc, l’alcalde de Figueres Santi Vila, que fa tan sols un any criticava la “deriva independentista” del partit, fa pocs dies mostrava el seu convenciment en el fet que la independència era l’única via escapatòria per Catalunya si no s’aconseguia el pacte fiscal.  I aquesta setmana, el conseller d’economia Andreu Mas-Colell afirmava sense embuts en la presentació del llibre “Sense Espanya” el que els autors del llibre conclouen: que Catalunya seria més pròspera amb la independència malgrat l’existència d’un boicot.

Fins a quin punt però aquesta deriva independentista en els líders del partit es pot traduir en accions fermes cap a la plena sobirania? Veiem arguments a favor i en contra d’aquesta hipòtesi.

A favor:  Les bases de CiU sembla ser que ja fa temps que són manifestament independentistes; el seu màxim exemple es troba en les seccions juvenils, les JNC i Unió de Joves, que no tenen cap problema en passejar l’estelada per allà on van i, fins i tot, en el cas dels primers de treure la pancarta “Catalonia is not Spain” en actes de ressò internacional.

A favor: El “peixalcovisme” típic dels governs de Pujol sembla que li queda poc recorregut. Fins i tot un personatge intrínsecament pactista com en Duran i Lleida va tastar fa pocs dies la medicina dels dos grans partits espanyols amb la reforma exprés de la constitució. El pactisme és difícil de practicar-lo quan no ets necessari, i l’acord dels dos grans partits espanyols en els grans temes de la política cada dia deixa més arraconada a CiU.

En contra: Fer un pas cap a la plena sobirania és una decisió arriscada en un partit acostumat a viure sempre el dia a dia i sense tenir un objectiu a llarg termini gens definit. Aquest pas no està gens definit i requereix idees clares i una molt forta determinació cap a un objectiu que no queda clar que es pugui assolir. Es necessiten líders atrevits i ara mateix no sembla ser que ala cúpula directiva de CiU hi hagi ningú disposat a assumir aquest risc. I molt menys la possibilitat de fracassar.

En contra: Dins de CiU encara hi ha moltes persones no favorables a la independència, i especialment dins d’UDC. Personatges com en Duran i Lleida, la Joana Ortega o la Núria de Gispert són contraris a la plena sobirania. Però no només això: dins dels propis votants de Convergència a les eleccions autonòmiques hi ha un percentatge de votant del PSOE (o del PP) a les eleccions estatals (l’anomenat “vot dual”). No queda gens clar el paper d’aquests votants en una hipotètica deriva independentista de CiU.

Aquí tan sols hem apuntat uns pocs motius que jugarien, respectivament, a favor i en contra de l’adopció de postures més marcadament independentistes per part de CiU. D’arguments però n’hi ha molts i el debat queda totalment obert. El que pugui passar a les properes eleccions estatals o la sentència del TSJC sobre la immersió lingüística o la del TC sobre la Llei d’Educació de Catalunya afegiran més foc a la caldera i més arguments pel debat!

Etiquetes

5 comentaris

  • Sílvia

    16/09/2011 9:50

    Bé, els seus pactes amb el PP tampoc ajuden gaire…

  • nu

    16/09/2011 12:37

    I la línia vermella (la immersió) que no podia creuar el PP… i que un cop creuada… no passa res….

  • Marc Guinjoan

    16/09/2011 13:09

    Efectivament, de fet hi ha certs indicis que ens poden portar a pensar que malgrat tot res -encara- no ha canviat. Ara bé, fins quan durarà això? arribarà un moment en què diran que prou de veritat o jugaran al peix al cove fins a la sacietat?

  • Miquel Saumell

    16/09/2011 15:50

    Parlant de símptomes, Marc, fixa’t, que quan al principi menciones els noms d’Homs, Pujol, Puig i Vila d’Abadal, aquest últim no és de CDC sinó d’UDC, i no hi ha constància que el seu cap, Duran, l’hagi cridat a l’ordre per penjar l’estelada a l’ajuntament de Vic. Aquells que diuen, normalment des de fora de Catalunya, que la prova del cotó de la poca força independentista són els resultats electorals s’equivoquen de mig a mig. La primera força independentista de Catalunya, tant a nivell de militants com de votants així com de diputats, és CiU. I Catalunya només podrà ser un país independent quan els anomenats “partits independentistes” (d’esquerra) admetin sense reserves que també hi ha un independentisme de dretes, és a dir, que l’independentisme és políticament transversal.
    Records als patiencs, i a la patienca!

  • Marc Guinjoan

    17/09/2011 9:47

    Miquel, estic totalment d’acord amb tu. Fa bastant de temps que s’apunta amb una certa recança, sobretot des de fora de Catalunya però també des de dins mateix (l’altre dia si no vaig errat en Cuní des del seu nou programa a Can Godó també ho afirmava) que l’independentisme és minoritari atesos els mals resultats electorals dels partits que reclamen la secessió. Això és fals perquè, malgrat que en Carretero consideri imbècils els independentistes que voten CiU, hi ha moltíssima gent que vota a la federació però que són plenament independentistes. I, evidentment, qualsevol persona amb dos dits de front sap que la independència ha de passar també -i et diria que principalment- per CiU: els temps en què semblava que ERC es podia menjar a CiU i que aquesta estava abocada a la marginalitat per la manca d’un discurs innovador i il·lusionador han passat, i de fet ara sembla que els papers s’han invertit totalment. En tot cas, els partits tenen alts i baixos però CiU continuarà sent, si no hi ha un gran daltabaix, un partit que estarà sempre en condicions d’optar a presidir el govern a Catalunya. Qualsevol decisió sobre el nostre status polític en el si de l’estat haurà de passar, indefectiblement, també per les seves mans.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús