Llums i ombres de la democràcia interna

20081201-democracia.jpg Si parlar de democràcia ja resulta complicat, parlar de democràcia dels partits polítics esdevé sovint un autèntic malson. Margaret Tatcher va ser substituïda per John Major després d’una conspiració interna; entre 1964 i 1969 el govern laborista de Harold Wilson va patir dotze derrotes en les conferències del seu propi partit; a casa nostra, fa uns anys, ERC va patir una important escissió després d’un impecable (a ulls externs) procés de primàries intern. Processos democràtics, però amb resultats convulsos. Malgrat que la postura general és de crítica i de cinisme envers la democràcia interna, hi ha grans dilemes que frenen la conversió democràtica d’un partit.

La democràcia requereix que els ciutadans puguin escollir els seus representants. Quelcom que no sempre succeeix a l’interior dels partits, motiu pel qual –entre d’altres- l’elecció dels candidats per primàries és una demanda que apareix assíduament als mitjans. Però també és sabut que el debat intern fa aflorar rancors interns i disputes fratricides. El dilema emergeix: obro un procés de primàries amb risc de fracturar-me i esperant uns beneficis futurs que, qui sap, potser no arriben? O em mantinc com estic, ancorat en una imatge de rigidesa que pot generar insatisfacció, fins i tot entre els meus? Els partits saben que els ciutadans volen democràcia, però valoren molt més que el partit estigui unit. Però la unitat fa ofegar debats interns, fet criticable feroçment per mitjans i ciutadans.

Millor un lideratge compartit o un lideratge ‘clàssic’? Michels deia que “qualsevol sistema de lideratge és incompatible amb els postulats més essencials de la democràcia”. El problema, però, és que la ciutadania demana líders amb qui confiar, assegurant-se que tenen el suport del partit al darrera. Fins que -no ho oblidem- prengui una decisió polèmica: aleshores l’acusaran immediatament de no fer cas a les seves bases i de perpetuar un sistema poc dialogant!

Però ja sabem que les bases no sempre et porten pel bon camí: més ideològics que la resta de la ciutadania, els militants demanen compensacions ideològiques al partit quan és el govern (determinades polítiques públiques, per exemple), fet que allunya al partit de compromisos més globals. Un perill que s’incrementa en els casos de governs de coalició. Però si el partit decideix no fer cas als seus militants, la mar de fons del partit es comença a moure i més d’un es comença a qüestionar el per què de ser al govern si no pot implementar les polítiques públiques que desitjaria.

Tot plegat recorda el llegendari premier britànic, Winston Churchill, quan va deixar bocabadat a més d’un quan, enmig d’un dels seus discursos, va deixar anar: “El millor argument contra la democràcia és una conversa de cinc minuts amb el votant medià”. Potser és aquest el problema: tot sovint, el votant medià no sap què vol ni com ho vol. Heus aquí el problema.

Etiquetes

7 comentaris

  • Abel

    19/09/2011 14:02

    Excel.lent la cita d’en Churchill, ho diu tot.
    En català, però, crec que és “votant medià”.

  • Toni Rodón

    19/09/2011 19:31

    El profeta Churchill…
    Tens raó, ja ho he canviat! Merci!

  • David Torres i Sanz

    21/09/2011 11:29

    és medià i no mitjà? algú em pot explicar per què?

  • Marc Guinjoan

    22/09/2011 10:34

    David, jo no ho tinc clar i de fet crec que és mitjà. Tant mitjà com medià son conceptes correctes en català: un fa referència al valor resultat de dividirel valor de totes les observacions entre el nombre d’observacions (mitjà), mentre que medià fa referència a l’observació central d’ujna mostra, és a dir, la que cau al mig de tot, el que també s’anomena segon quartil.
    Si ens mirem la teoria del votant mitjà/medià en castellà no ens pot ajudar a saber si és una o altra, perquè en ambdós casos és el votant “medio”; però en el cas de l’anglès crec que ens permet solucionar-ho: aquí és el teorema del “medium voter”, la traducció del qual és mitjà (si no seria “median voter). Per tant, jo aposto per mitjà, però potser caldria que algun expert ens ho acabés de solucionar!

  • Sus Martí

    22/09/2011 12:28

    El termcat (http://www.termcat.cat/ca/Cercaterm) ho explica:

    votant medià
    * ca votant medià, n m
    * es votante mediano
    * en median voter

    Política interior>
    Votant que, en una distribució dels votants en un eix, per exemple d’esqueres a dretes, ocupa la mediana.

    Nota: Sovint, els partits polítics defineixen els seu discurs electoral en funció del votant medià.

  • Toni Rodón

    22/09/2011 13:59

    A veure. Quan Downs (i Black) va parlar de “median voter” es referia al votant que talla una distribució normal en dues meitats iguals. El votant mitjà, en canvi, es refereix al punt d’equilibri ideològic “mitjà”. Sovint mediana i mitjana no coincideixen, perquè la distribució de preferències no segueix una distribució normal. A Catalunya, per exemple, el votant medià és el 5 (mediana de l’eix esquerra-dreta), però el votant mitjà se situa un pèl més a l’esquerra (en l’última del CEO al 4,6, em sembla recordar).
    Churchill parlava de “median voter” i, per tant, de votant medià i, de fet, crec que és el correcte perquè se situa en un pla teòric. Ara bé, si parlés del “clima d’opinió” del moment o “del que avui pensa la gent”, aleshores sí que hauríem d’utilitzar votant mitjà.
    (perdoneu el retard en la resposta!)

  • Albert Gaspà

    23/09/2011 15:08

    d’acord amb la cita de churchil, els carrecs electes reben l’aprovació o el càstig dels ciutadans a les urnes, i això és un dels estímuls que fa que es preocupin per fer-ho bé, però qui aprova o castiga a la ciutadania per que es preocupi de fer-ho amb seriositat i coneixement?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús