Qatar: un país amb una ‘democràcia’ curiosa

qatar-1.jpg Enquadrar un missatge és sovint tant important com el missatge mateix. De fet, recordaria William Safire, en política (i en l’esport), “el que és percebut per la premsa i el públic és el que és”, per la qual cosa és condició necessària donar-li a un missatge el to que més t’afavoreixi. Per aquest motiu, la tria de les paraules, de l’enfocament i del discurs esdevenen una part fonamental de qualsevol idea a comunicar. Malgrat tot, l’emparaulament -per utilitzar el terme de Lluís Duch- no és infal·lible, i cal estar atent a no triar un discurs que no tingui cap mena de relació amb la realitat més directa.

Aquest problema és el que precisament ha succeït a la junta directiva del Barça amb tot l’afer sobre Qatar. “País més avançat de la regió”; “es vol obrir al món”; “monarquia constitucional”; “si li han donat el Mundial, serà per alguna cosa [..] i podrà fer com nosaltres als Jocs Olímpics del 1992”; o “diu molt d’ells que hagin acceptat sotmetre’s a una votació democràtica ‘a posteriori’” són algunes de les frases que s’han sentit aquests dies amb relació al multimilionari acord.

Amb un creixement econòmic espectacular –fins i tot en temps de crisi-, Qatar està governat des del 1995 per l’emir Sheikh Hamad, que va accedir al càrrec després d’un cop d’Estat –sanguinari, hauria d’afegir- contra el seu pare. L’any 2003 es va aprovar en referèndum una nova constitució que garantia alguns drets a les dones i creava un consell legislatiu assessor –dir-ne parlament seria agosarat-. Això sí: la campanya en contra no es va poder fer perquè els partits polítics estaven (i estan) prohibits. Tampoc van poder votar els més de 400.000 habitants-treballadors que viuen assíduament al país.

Una ràpida panoràmica a la seva situació mostra ràpidament que els objectius que Javier Faus va explicar a l’Assemblea de Compromissaris grinyolen per més d’una banda. Concretament, que Qatar “comparteixi els valors amb nosaltres” (l’Assemblea no s’hauria fet!) i que “sigui compatible amb Unicef”, seria cert si 1) Qatar respectés els drets humans subscrits per Unicef i 2) si fos una democràcia.

Dos indicadors per mesurar la democràcia ens mostren la farsa de tot plegat. Segons Freedom House, en una escala de l’1 al 7 (essent l’1 el valor màxim de llibertat), Qatar té un 6 en drets polítics i un 5 en drets civils. Segons el Polity IV, Qatar té un -10 en democràcia (el valor més baix). Un element afegit és que, segons ambdós indicadors, l’evolució democràtica ha estat nul·la. El gràfic que s’adjunta així ho il·lustra: en trenta anys el país no ha fet cap canvi substancial en llibertats polítiques.

qat09.jpg

Més enllà de la fiabilitat d’ambdós indicadors, quelcom queda clar: donar arguments per justificar la democràcia qatarina és tan perillós com irreal, sigui l’actual o la que podria ser en un futur. Prestar atenció només a Al-Jazzeera i a les Majlis oficials amb un poder de decisió esquifit, és estirar massa un argument que se’t gira ràpidament en contra. I és que la junta de Rossell va preferir obviar les parts positives de l’acord –essencialment econòmiques- i devia confiar en allò que repetia sempre Walter Lippman: “Quan diem ficcions no volem dir mentides, sinó representacions de l’entorn que en major o menor grau són obra dels individus”. El missatge no sempre es pot controlar. És precisament allò que ha passat: representants esportius fent de politòlegs per tal de crear una democràcia. Concretament, una democràcia de ficció.

Etiquetes

3 comentaris

  • “Aqatar” les decisions d’empresa « Blog de Roger Vilalta

    28/09/2011 17:37

    […] informació que hagués estat molt adient de conèixer prèviament. És clar que el que motivava Qatar, una país amb una “democràcia” curiosa és el groller intent de la junta del Barça de vendre una democràcia fictícia durant […]

  • Kaylee

    13/03/2012 14:00

    Joan P. escrigue9:Pau,Jo tambe9 amb nifedeixo des de fa anys com a Nacionalista, i me9s et dire9, Nacionalista radical, per si no quedava prou clar. Aquesta e9s la meva definicif3 social i aixf2 no canviaria quan ff3ssim independents. Ser independentista per a mi e9s tan sols una transitorietat que acabare0 el dia que siguem independents.Soc nacionalista, com tu, per que estimo la meva nacif3 que no es altre que Catalunya en el seu me9s ample sentit: de Fraga a Maf3 i de Salses a Guardamar, malgrat reconeixo la opcif3 lliure dels germans del Paeds Valencie0 i les Illes de decidir lliurement el seu dested que no ha de ser obligatf2riament sotme8s i lligat al del Principat; considero tambe9 que aquest discurs avui e9s pernicif3s dons desgraciadament tant a les Illes com, molt me9s, al Paeds Valencie0 les coses encara estan molt verdes i trigaran en madurar; per aixf2 mateix soc radical perque8 intento anar a l’arrel del problema i no quedar-me per les branques, no pas per que sigui extremista en el sentit nacional.Despre9s d’aquesta confessif3 (semblant a la d’en Joan Isaac en la bella cane7f3 que porta el mateix nom Confessif3 ). T’he de dir que has fet una de les millors, senzilla, i mes clara definicif3 de la diferencia entre el nostre nacionalisme i l’espanyol i de perque8 som i hem de seguir sent nacionalistes que he llegit mai. Salutacions cordials

  • DaNy

    16/03/2012 4:47

    molt be9 guillem. ho fare9. de fet, si veitiss el web ciubadalona.com, hi trobare0s algunes cartes on dic algunes coses.aqued al bloc, expressare9 me9s percepcions de com poden anar les coses en funcif3 d’experie8ncies viscudes, que no pas ane0lisis fredes.de moment, et dire9 una cosa: millorarem el nostre resultat.gre0cies per entrar al bloc.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús