Arxiu del mes: octubre 2011

A voltes amb el CEO i el missatger

dijous, 27/10/2011

logo.gif.jpg Potser és perquè la vida del tertulià és molt dura i, si no es crea polèmica, no et renoven el contracte. Potser també perquè a les facultats de periodisme no s’ensenya prou bé a llegir enquestes -a interpretar-les- i, esclar, no demanarem la lluna en un cove. O qui sap: és molt més fàcil elaborar un argument crític que posar-se a elucubrar sobre teories diverses. Quina gossera, que dirien els valencians!

Sigui per la raó que sigui, recentment hem tornat a viure el típic cas de “matar el missatger”. En el programa Els Matins de TV3, José Antich, director de La Vanguardia, va criticar els resultats de la recent enquesta (aquí) realitzada pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), institució que sembla que està predestinada a rebre les crítiques de tothom, sigui per A o per B, però gairebé sempre reproduint vells tòpics i idees malinterpretades de forma volguda. La crítica a les enquestes és un tema que hem tractat diverses vegades, fet que no significa que no hi haguem de tornar, no fos cas que la idea no calés. Anem veient punt per punt el que ha dit el ‘virrei’ de La Vanguardia.

“Si ens portessin una enquesta on només apareix el vot directe i no la feina científica, la tornaríem. Jo no la pagaria”. La gran diferència és que La Vanguardia és un diari i el CEO, no. Els diaris apliquen l’anomenada “cuina” per tractar la intenció de vot, dada que el CEO mostra sense cap tipus de tractament. Què vol dir això? Hi ha gent que diu que no votarà i després ho fa. Altra diu que votarà per un partit i després canvia. Tot això està estudiat i, normalment, els equips tècnics apliquen unes correccions que acaben donant uns escons determinats. Des d’aquí hem dit alguna vegada que també estem a favor de fer “cuina” (aquí). Ara bé, és una opció legítima no fer-ho i tenen també raó des del CEO que, quan la facin, se’ls criticarà per escombrar cap a casa (ves a saber de qui). Per cert, La Vanguardia no ens diu quina és la seva cuina. Cap diari ho fa. Per tant, no podem saber si aquesta “feina científica” a la qual Antich al·ludeix és, això, científica, o els resultats tenen la intenció d’“ajudar” o “perjudicar” alguna opció política. Les interioritats dels diaris, per desgràcia, no les sabrem mai.

“Està mal feta”. Si per mal feta s’entén que s’ha agafat una mostra aleatòria de 2.500 catalans estratificada per províncies i dimensió de municipis, aleatòriament per quotes de sexe i edat, aleshores la resposta és negativa. O positiva: però aleshores les enquestes de La Vanguardia també ho estan, de “mal fetes” (i amb una mostra de 1500 persones menys!). Si per “mal feta” s’entén que no surt el que ell vol, aleshores sí, està mal feta, però si algun dia surt en una enquesta que La Vanguardia és el diari més imparcial, també ho estarà, de mal feta? (per cert, GESOP, l’empresa que ha treballat pel CEO, no deuen estar massa contents amb el Grup Godó; no és massa bonic que et vagin criticant les enquestes dient que estan fetes “a lo bruto”…).

“Els catalans som molt contradictoris, pensem una cosa de dia i una altre de nit. Les dades que surten són contradictòries”. Primer, per saber-ho hauríem de fer una enquesta de nit. Segon, si la pregunta canvia, a vegades la resposta també. La Vanguardia el setembre de l’any 2010 deia que la gent “que estava a favor” de la independència era d’un 40% (47% el juliol). El CEO situa la xifra en un 45%. No sembla que les xifres variïn massa. També és contradictòria l’enquesta de La Vanguardia?

“Hi ha el doble de gent que està a favor de la independència? Jo no la veig”. Les enquestes diuen el que diuen, mostren tendències (sobretot quan s’usa la mateixa pregunta), posicionaments generals… Evidentment, si sóc militant independentista, la xifra em semblarà baixa; si sóc unionista, em semblarà exagerada. Són les anomenades “ulleres ideològiques”!

En fi, els missatges mai plouen al gust de tothom. Ja ho deia Hobbes, “els que aproven una opinió, l’anomenen opinió; els que estan en contra, la consideren una heretgia”.

SIC SEMPER TYRANNIS

diumenge, 23/10/2011

dictadors.jpgAixí sempre amb els tirans” deia la frase que l’assassí de Lincoln va etzibar al públic del teatre després de matar-lo d’un tret. L’escena de veure un líder polític assassinat s’ha tornat a repetir: Gaddafi, dictador libi amb 42 anys al poder, va morir el 20 d’octubre a mans dels rebels armats que van aconseguir derrocar el seu règim.

I és que ser dictador comporta molts beneficis, però també grans riscos, ja que per aquest tipus de líders el càstig per una mala gestió no implica simplement la pèrdua del poder, com sí passa a la grandíssima majoria de governants democràtics. De fet, el cas de Lincoln seria ben atípic. Pels dictadors, perdre el poder comporta una nova incertesa ja que en molts casos el càstig no s’atura aquí i un cop substituïts o derrocats molts són empresonats (com Mubarak), assassinats (com Gaddafi) o han de prendre el camí de l’exili (com Ben-Ali).

Segons les dades de què disposem, i pel període de 1946 a 2004, només un 55% dels dictadors que han perdut el poder han quedat impunes en els seus països. La resta han experimentat un destí força més dolent, fins i tot, dramàtic: prop d’un 22% han hagut de fugir dels seus països i marxar a l’exili (com Baby Doc Duvalier, Ben-Ali, o Fujimori), el 14,3% han estat empresonats o posats sota arrest domiciliari (com Sukarno i Suharto, o Haile Selassie) i, finalment, un 8,6% han estat assassinats o executats (com Gaddafi, Ceaucescu, o els dos Anastasios Somozas).

És aquest resultat aleatori? Òbviament no, el destí d’un dictador després de perdre el poder s’explica per diferents factors mesurables. No direm que Gaddafi estava sentenciat, de fet ell va jugar malament les seves cartes, però sí que podem afirmar que la probabilitat de què Gaddafi acabés mort era més alta que la d’altres dictadors. Un dels factors que afecta molt aquest resultat és el tipus de règim, ja que aquest determina el tipus de relacions dins les elits així com entre les autoritats i la població, i determina també la manera com un dictador perd el poder o és reemplaçat.

Gaddafi era el cap d’un règim personalista que, a diferència dels règims militars i de partit únic, presenten una gran concentració i privatització del poder així com un baix nivell d’institucionalització. La supervivència en el poder es fonamenta en la distribució de beneficis materials i privilegis a un coalició reduïda de suport a canvi de la seva lleialtat. A això cal sumar-hi el fet que la personalització del poder provoca que no hi hagi mitjans institucionals regulats per a substituir al dictador, com sí passa en moltes juntes militars i en sistemes de partit únic. Per tant, la dinàmica de corrupció i exclusió fa que els dictadors personalistes tinguin una major probabilitat de ser derrocats per mitjans irregulars o violents com cops d’estat i revoltes populars. Els esclats massius de protesta i revolta popular són, doncs, més freqüents en aquestes dictadures degut principalment a l’acumulació d’anys d’exclusió, repressió, corrupció i crisis econòmiques endèmiques. Més del 63% dels dictadors personalistes són derrocats de manera irregular o violenta. Quan et fan fora d’aquestes maneres, les probabilitats d’acabar mort o a presó augmenten, i molt, òbviament.

Segons els resultats dels models probabilístics i controlant per tota una sèrie de variables (com la renta per càpita, la situació del país, el creixement econòmic, derrotes en conflictes internacionals, etc.), un dictador personalista que és derrocat té una probabilitat estimada del 13% de ser assassinat. Molt superior a la d’altres tipus de dictadors. No és poca cosa. La probabilitat de que aquest dictador anticipi aquest desenllaç i s’exiliï és del 28%. Ara bé si a aquest factor hi afegim el fet, com en el cas de Líbia, que la revolta popular ha derivat en guerra civil aleshores la probabilitat de ser assassinat en cas de ser personalista i estar en guerra civil és de més del 25%. La cosa es posa perillosa si no fuges a temps… i Gaddafi n’és el darrer exemple.

[Article escrit pel nostre company Abel Escribà Folch (aquí), expert en dictadures, transicions i -el més important- company de Departament i bon amic.]

Cinc claus del procés de pau a Euskal Herria

dimecres, 19/10/2011

Ara més que mai sembla que la violència armada està arribant a la seva fi al País Basc. La conferència de pau internacional que s’ha celebrat aquest dilluns a Donostia podria haver estat la darrera pedra de toc que propiciés l’esperada declaració de final d’activitats armades per part d’ETA. La presència de personatges de relleu en els processos de pau de Sud-Àfrica i d’Irlanda i la implicació de personalitats de ressò internacional en el procés haurà estat clau per la resolució del conflicte.

Ara bé, i assumint que cada procés de pacificació és un món a part amb totes les seves peculiaritats, la pau al País Basc sembla que pot arribar per unes vies molt diferents de les seguides en els processos en què aquesta s’emmiralla.

Fixem-nos-hi: l’any 2004, Vicenç Fisas, un eminent  teòric sobre processos de pau elaborava un decàleg sobre les condicions mínimes per entrar a un procés de pau. D’entre aquestes en destaca el reconeixement dels interlocutors i de l’existència d’un conflicte, la garantia de compliment d’acord o la disposició a cedir per part dels actors implicats. Probablement però el lector estarà d’acord amb què, a hores d’ara, aquestes condicions no es donen. Quins són els factors que ens han portat fins aquí i per què malgrat no donar-se aquestes condicions el procés de pau sembla imparable?

1. ETA paralitza el procés de pau l’any 2007. Després de mesos de negociacions entre els diferents actors implicats en la construcció de la pau al País Basc (a excepció del PP), l’organització armada decideix donar un cop sobre la taula, entre altres motius perquè les detencions de militants de l’organització i la persecució i criminalització a l’esquerra abertzale no s’havia aturat. En aquest context, una ETA dirigida encara per membres reacis al procés de pau, atempta ala T4 de Madrid i moren dues persones. El govern espanyol decideix al cap de poc abandonar les converses. Un PP extremadament bel·ligerant des del primer dia ajuda a la finalització de les converses de pau.

2. L’esquerra abertzale es mostra internament molt crítica amb la bomba dela T4. Les crítiques creixen encara més en els subseqüents atemptats que fa l’organització armada. L’encadenament de moltes detencions de militants d’ETA –cada cop més joves– i la sensació dins de l’esquerra abertzale que la violència armada no porta a enlloc propicien la creació d’un marc favorable a l’acord de pau.

3.  L’arribada al poder del PSE a les institucions de la Comunitat Autònoma Basca al mateix temps que el suport a l’independentisme basc no para de créixer, mostra clarament a l’esquerra abertzale que qualsevol camí s’ha de traçar sense violència. ETA en aquest moment es converteix en el principal impediment perquè el sobiranisme al País Basc pugui convertir-se en la força política majoritària.

4. La unilateralitat de la decisió de l’esquerra abertzale. En una situació de crisi econòmica profunda, amb el partit de govern a l’estat en plena caiguda i amb una dreta totalment contrària a engegar qualsevol procés de pau, l’esquerra abertzale decideix tirar pel dret. La decisió de deixar les armes ja no depèn –almenys a nivell formal- d’intercanvis amb els governs espanyols i francès  sinó que és la pròpia esquerra abertzale que, des de dins, força a l’organització armada a deixar les armes.

5. Malgrat la unilateralitat de la decisió, el govern espanyol en algun moment farà bé de donar un pas endavant i parlar del final de la violència. L’existència de converses no és una condició sine qua non per l’abandonament de les armes. Però sí que és una condició necessària pel manteniment de la pau. De no ser així, podrien aparèixer amb facilitat faccions radicals dins de l’esquerra abertzale que, de manera esporàdica, tornessin a recórrer a la violència.

Cal un Pla Nacional de Valors?

dijous, 13/10/2011

El conseller Josep Lluís Cleries anuncià ara fa un parell de setmanes que el Govern dissenyarà un Pla Nacional de Valors per “reforçar la qualitat humana de la societat”, que promourà valors com ara “l’esforç, la superació, la solidaritat, la generositat, l’esperit de servei o la mateixa democràcia”. Segons Cleries, el pla aviat serà publicat i contempla la creació d’un consell d’assessors del món acadèmic – filòsofs – encarregat de pensar el com, però sobre tot, el què: és a dir quins valors ha de transmetre el poder públic.

La proposta del conseller de Benestar social i Família ha suscitat tota mena de reaccions. D’una banda, no són pocs els que s’han afanyat a recordar que no és feina d’un govern (liberal) democràtic tractar assumptes de valors – de la moral per entendre’ns – això és cosa de cadascú i el Govern ha de romandre, ai las, neutral moralment. Potser per això, el mateix Cleries mentre enunciava la mesura s’afanyà a dir que no volen ficar el Govern al “menjador de casa” ni “adoctrinar a ningú”. D’altra banda, hi ha qui ha recordat el deix carca que comporta promoure valors morals, tot recordant la infame formación del espíritu nacional o, fins i tot, règims teocràtics islamistes. I, finalment, molts han apuntat que la proposta conté un cert, potser massa, cinisme: a sobre que patim una crisi econòmica gravíssima, diuen, ara el govern ens dirà que ens esforcem i treballem més, si home!

En tot cas, més enllà dels seus col·legues de govern, han estat poques les veus que han donat suport a la mesura de Cleries. I ens preguntem: hi ha raons per donar suport al Pla més enllà de la propaganda política o el conservadorisme tronat? Pensem que sí i moltes. En primer lloc, és fals que els governs democràtics siguin neutrals moralment. De fet, rarament ho són ja que les decisions polítiques solen implicar dilemes morals de tota mena. Per exemple, pel que fa a casa nostra, malgrat que les retallades pressupostàries vinguin disfressades d’una suposada racionalitat asèptica (moralment) el cert és que tant la priorització com el contingut d’aquestes conté un judici moral: per què cal reduir un 15% la inversió en universitats i en canvi un 7% en educació secundària? O un 0% en seguretat ciutadana i un 10% o un 15% en sanitat? Quins són els criteris per decidir? En segon lloc, si seguim l’exemple, fer el Pla en context de crisi econòmica és una bona ocasió per debatre públicament els límits morals de la racionalitat pública en general; per exemple, de les consideracions i exigències implacables dels mercats que se’ns presenten com a fórmules allunyades de judicis morals. El Pla, pot ajudar a establir un criteri públic per valorar moralment, més enllà de càlculs utilitaristes, la privatització dels serveis de dependència, el copagament sanitari o l’augment de taxes universitàries. És a dir, pot ajudar als nostres governants – i a tota la ciutadania – a determinar si un decisió racional és, a més a més, raonable. Finalment, la mateixa reflexió col·lectiva sobre la moral de tots permet una revalorització de l’esfera pública, la mateixa que els valors líquids de Bauman dissolen en individualitats. Una reivindicació que ens recorda un aspecte essencial per a tota democràcia: l’augment de les desigualtats clivella la societat i en lamina la seva mateixa existència.

Comptem, doncs, amb bones raons perquè un comitè d’experts engegui un Pla Nacional de Valors per mirar de reforçar “la qualitat humana de la societat” que vivim. I si a més acceptem la premissa que cap Govern és, ja d’entrada, neutral moralment potser descobrim que el Pla Nacional de Valors és la política més urgent de totes. Som-hi conseller, necessitem el Pla.

Catalanisme no europeista?

dimarts , 11/10/2011

Ahir en Carles Capdevila, director d’aquest diari, proposava obrir un debat arran de certes tendències euroescèptiques detectades els darrers mesos a casa nostra: es pot ser catalanista i no europeista? A continuació detallem tres raons per mantenir lligats catalanisme i europeisme.

Estratègica: les institucions europees en sentit ampli (UE, Consell, TEDH), malgrat que gairebé sempre es comporten com un club d’Estats, poden actuar com un tercer pol en casos de conflictes amb el Govern central. Ho hem vist en casos com la immersió lingüística, els DDHH o els impostos. Aquest tercer pol s’ha apuntat que podria ser decisiu en cas d’obrir-se un procés de secessió: cal recordar que la UE acceptà les condicions imposades per la comissió de Venècia al referèndum de secessió de Montenegro (mínim 50% participació més el 55% pel Sí).  

Econòmica: Els autors de Sense Espanya, Xavier Cuadras i Modest Guinjoan, demostren com la internacionalització de l’economia catalana és creixent i afirmen que el vincle amb Europa hi té un paper clau. Així, consideren un supòsit molt important per l’economia mantenir la pertinença de Catalunya al mercat comú i a la moneda única en cas d’una hipotètica independència.

Identitària: el catalanisme sempre ha mirat a Europa. Tal com ho expressa Joan Francesc Mira, l’herència de Carlemany emparenta els catalans amb un ideal europeu de llibertat i democràcia que sovint no té res a veure amb la seva realitat institucional. En tot cas però, aquest ideal ha estat sempre un motor d’inspiració poderós que ha ajudat a forjar una identitat catalana diferenciada de l’espanyola. La idea de l’”Europa dels pobles” enfront dels grans estats centralitzadors.

El debat sobre la fracassada Constitució europea, l’any 2005, fou un reflex dels arguments esmentats més amunt. L’euroescepticisme català, si és que existeix, no beu del rebuig a Europa sinó tot al contrari: de la frustració d’un ideal d’Europa que no es correspon a la seva configuració institucional i a les seves polítiques econòmiques. 

Va ERC cap al centre?

dimecres, 5/10/2011

Viaje al centro de la Tierra Jules Verne.jpg Després del Congrés que Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) va celebrar aquest cap de setmana a Girona, algunes veus (poques, tot s’ha de dir) han qüestionat un suposat viatge al centre del partit. Centre –intueixo- referit despectivament, com si el partit hagués decidit moure’s cap a un lloc que portés conseqüències ideològiques devastadores.

Qüestions terminològiques –i conceptuals- a part, la pregunta és si efectivament ERC ha renunciat a la seva part més d’“esquerres” per moure’s en l’eix ideològic, qüestió que s’ha tornat a posar sobre la taula arran de les noves picades d’ullet que CiU ha fet al partit republicà per la negociació dels pressupostos.

La frase “entre l’esquerra i la dreta, l’esquerra; entre l’esquerra i el país, el país” potser reflecteix millor que res aquesta sensació (massa dicotòmica i esquiva). Segons l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO, 2n Baròmetre), en una escala de l’1 al 7, en què 1 significa extrema esquerra i 7 extrema dreta, ERC se situa en el 2,24, ICV en el 2,32 i el PSC en el 3,01. És a dir, segons la ciutadania en general, ERC és el partit més a l’esquerra de tot l’arc parlamentari català (curiosament, més que Iniciativa). Davant d’aquesta situació (sorprenent, de nou, perquè ICV sempre ocupava aquest lloc), un viatge al centre significaria apropar-se més a la ubicació del PSC on, d’altra banda, se situen la majoria dels catalans.

Però aquest “viatge”, al meu entendre, no és la clau de tot plegat. Si els partits volen tenir èxit (diria Petrocik), han de competir en aquells temes que “posseeixen”. És a dir, si la majoria dels ciutadans veuen que un determinat partit és “propietari” d’un tema i que aquest partit serà el millor per gestionar aquest tema (per exemple, la sobirania de Catalunya), el partit en qüestió s’ha de dedicar a potenciar-lo electoralment. La qüestió, doncs, és que el partit intenti augmentar la importància que els votants donen al tema o temes en qüestió.

En els seus primers dies de gestió, la nova executiva formada per Oriol Junqueras està fent precisament això: tornar a situar ERC en la “centralitat” d’un discurs del qual havia perdut el monopoli. Moderar-se i anar al centre ideològic és un camí que, com bé saben els partits, no es fa d’un dia per l’altre, no només per la possible sorpresa dels votants, sinó perquè altres partits te’n disputen la posició. El viatge al centre del sobiranisme sembla ser l’autèntic viatge que ha emprès l’executiva, més enllà d’una moderació ideològica (“dretanització”) que diuen alguns i que encara no s’ha constatat per enlloc. Ras i curt, ERC pretén no només (re)tornar a situar la sobirania en l’àmbit públic, sinó fer explícit que el partit és el millor disponible per gestionar-la. Fer, en definitiva, el que els seus votants (i potencials votants) esperen que faci. El problema pels republicans és que aquest “centre” es troba ja poblat d’un microcosmos de formacions polítiques que l’han ocupat després que el partit republicà perdés crèdit en aquest àmbit. En tot cas, el que quedar clar és que en termes polítics, viatjar al centre del sobiranisme no implica necessàriament viatjar al centre del debat ideològic. Ben bé sembla que ERC hagi aplicat allò que deia Jules Verne: “No necessitem continents nous, sinó persones noves”. És a dir, la idea segueix sent bona, només cal repetir-la vàries vegada, que la digui alguna altra persona i que ho faci d’una forma diferent.