Cal un Pla Nacional de Valors?

El conseller Josep Lluís Cleries anuncià ara fa un parell de setmanes que el Govern dissenyarà un Pla Nacional de Valors per “reforçar la qualitat humana de la societat”, que promourà valors com ara “l’esforç, la superació, la solidaritat, la generositat, l’esperit de servei o la mateixa democràcia”. Segons Cleries, el pla aviat serà publicat i contempla la creació d’un consell d’assessors del món acadèmic – filòsofs – encarregat de pensar el com, però sobre tot, el què: és a dir quins valors ha de transmetre el poder públic.

La proposta del conseller de Benestar social i Família ha suscitat tota mena de reaccions. D’una banda, no són pocs els que s’han afanyat a recordar que no és feina d’un govern (liberal) democràtic tractar assumptes de valors – de la moral per entendre’ns – això és cosa de cadascú i el Govern ha de romandre, ai las, neutral moralment. Potser per això, el mateix Cleries mentre enunciava la mesura s’afanyà a dir que no volen ficar el Govern al “menjador de casa” ni “adoctrinar a ningú”. D’altra banda, hi ha qui ha recordat el deix carca que comporta promoure valors morals, tot recordant la infame formación del espíritu nacional o, fins i tot, règims teocràtics islamistes. I, finalment, molts han apuntat que la proposta conté un cert, potser massa, cinisme: a sobre que patim una crisi econòmica gravíssima, diuen, ara el govern ens dirà que ens esforcem i treballem més, si home!

En tot cas, més enllà dels seus col·legues de govern, han estat poques les veus que han donat suport a la mesura de Cleries. I ens preguntem: hi ha raons per donar suport al Pla més enllà de la propaganda política o el conservadorisme tronat? Pensem que sí i moltes. En primer lloc, és fals que els governs democràtics siguin neutrals moralment. De fet, rarament ho són ja que les decisions polítiques solen implicar dilemes morals de tota mena. Per exemple, pel que fa a casa nostra, malgrat que les retallades pressupostàries vinguin disfressades d’una suposada racionalitat asèptica (moralment) el cert és que tant la priorització com el contingut d’aquestes conté un judici moral: per què cal reduir un 15% la inversió en universitats i en canvi un 7% en educació secundària? O un 0% en seguretat ciutadana i un 10% o un 15% en sanitat? Quins són els criteris per decidir? En segon lloc, si seguim l’exemple, fer el Pla en context de crisi econòmica és una bona ocasió per debatre públicament els límits morals de la racionalitat pública en general; per exemple, de les consideracions i exigències implacables dels mercats que se’ns presenten com a fórmules allunyades de judicis morals. El Pla, pot ajudar a establir un criteri públic per valorar moralment, més enllà de càlculs utilitaristes, la privatització dels serveis de dependència, el copagament sanitari o l’augment de taxes universitàries. És a dir, pot ajudar als nostres governants – i a tota la ciutadania – a determinar si un decisió racional és, a més a més, raonable. Finalment, la mateixa reflexió col·lectiva sobre la moral de tots permet una revalorització de l’esfera pública, la mateixa que els valors líquids de Bauman dissolen en individualitats. Una reivindicació que ens recorda un aspecte essencial per a tota democràcia: l’augment de les desigualtats clivella la societat i en lamina la seva mateixa existència.

Comptem, doncs, amb bones raons perquè un comitè d’experts engegui un Pla Nacional de Valors per mirar de reforçar “la qualitat humana de la societat” que vivim. I si a més acceptem la premissa que cap Govern és, ja d’entrada, neutral moralment potser descobrim que el Pla Nacional de Valors és la política més urgent de totes. Som-hi conseller, necessitem el Pla.

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús