Cinc claus del procés de pau a Euskal Herria

Ara més que mai sembla que la violència armada està arribant a la seva fi al País Basc. La conferència de pau internacional que s’ha celebrat aquest dilluns a Donostia podria haver estat la darrera pedra de toc que propiciés l’esperada declaració de final d’activitats armades per part d’ETA. La presència de personatges de relleu en els processos de pau de Sud-Àfrica i d’Irlanda i la implicació de personalitats de ressò internacional en el procés haurà estat clau per la resolució del conflicte.

Ara bé, i assumint que cada procés de pacificació és un món a part amb totes les seves peculiaritats, la pau al País Basc sembla que pot arribar per unes vies molt diferents de les seguides en els processos en què aquesta s’emmiralla.

Fixem-nos-hi: l’any 2004, Vicenç Fisas, un eminent  teòric sobre processos de pau elaborava un decàleg sobre les condicions mínimes per entrar a un procés de pau. D’entre aquestes en destaca el reconeixement dels interlocutors i de l’existència d’un conflicte, la garantia de compliment d’acord o la disposició a cedir per part dels actors implicats. Probablement però el lector estarà d’acord amb què, a hores d’ara, aquestes condicions no es donen. Quins són els factors que ens han portat fins aquí i per què malgrat no donar-se aquestes condicions el procés de pau sembla imparable?

1. ETA paralitza el procés de pau l’any 2007. Després de mesos de negociacions entre els diferents actors implicats en la construcció de la pau al País Basc (a excepció del PP), l’organització armada decideix donar un cop sobre la taula, entre altres motius perquè les detencions de militants de l’organització i la persecució i criminalització a l’esquerra abertzale no s’havia aturat. En aquest context, una ETA dirigida encara per membres reacis al procés de pau, atempta ala T4 de Madrid i moren dues persones. El govern espanyol decideix al cap de poc abandonar les converses. Un PP extremadament bel·ligerant des del primer dia ajuda a la finalització de les converses de pau.

2. L’esquerra abertzale es mostra internament molt crítica amb la bomba dela T4. Les crítiques creixen encara més en els subseqüents atemptats que fa l’organització armada. L’encadenament de moltes detencions de militants d’ETA –cada cop més joves– i la sensació dins de l’esquerra abertzale que la violència armada no porta a enlloc propicien la creació d’un marc favorable a l’acord de pau.

3.  L’arribada al poder del PSE a les institucions de la Comunitat Autònoma Basca al mateix temps que el suport a l’independentisme basc no para de créixer, mostra clarament a l’esquerra abertzale que qualsevol camí s’ha de traçar sense violència. ETA en aquest moment es converteix en el principal impediment perquè el sobiranisme al País Basc pugui convertir-se en la força política majoritària.

4. La unilateralitat de la decisió de l’esquerra abertzale. En una situació de crisi econòmica profunda, amb el partit de govern a l’estat en plena caiguda i amb una dreta totalment contrària a engegar qualsevol procés de pau, l’esquerra abertzale decideix tirar pel dret. La decisió de deixar les armes ja no depèn –almenys a nivell formal- d’intercanvis amb els governs espanyols i francès  sinó que és la pròpia esquerra abertzale que, des de dins, força a l’organització armada a deixar les armes.

5. Malgrat la unilateralitat de la decisió, el govern espanyol en algun moment farà bé de donar un pas endavant i parlar del final de la violència. L’existència de converses no és una condició sine qua non per l’abandonament de les armes. Però sí que és una condició necessària pel manteniment de la pau. De no ser així, podrien aparèixer amb facilitat faccions radicals dins de l’esquerra abertzale que, de manera esporàdica, tornessin a recórrer a la violència.

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús