Arxiu del mes: novembre 2011

De percepcions i d’immigració

dilluns, 28/11/2011

Una de les millors maneres de trencar els falsos prejudicis sobre la immigració és coneixent-la. Saber qui són, on viuen, quines tradicions tenen i, sobretot, tenir-ne amistats, companys de feina o companys d’esport. Aquesta idea és la que assumeix la que en la literatura s’anomena com a “hipòtesi del contacte”. Una hipòtesi basada en un mecanisme clar i directe: quan coneixes una persona immigrada (o d’origen immigrant), es comencen a trencar les possibles percepcions negatives que en tenies.

A Catalunya la immigració és, com d’altres temes, un problema públic sobredimensionat. Quan preguntes als ciutadans “quin és el principal problema de Catalunya?”, entre el 20 i el 30%, segons l’època, assenyala la immigració. En canvi, quan la pregunta és “i quin és el problema més important per a vostè personalment?”, només prop del 5% respon la immigració. Per tant, hi ha un decalatge important entre la immigració com a problema públic i com a problema que afecta l’esfera individual. Dit d’una altra manera, hi ha la percepció que la immigració és un fenomen públic problemàtic, tot i que la incidència individual reconeguda sigui força més inferior.

En un article recent que vaig publicar a l’últim número de la Revista Eines (revistada editada per la Fundació Josep Irla) analitzava l’impacte del “contacte” en les percepcions sobre la immigració. Mostrava com, en el cas català, el fet de tenir amistats o companys de feina d’origen divers ajuda a reduir les percepcions negatives.

Alguna persona pot, però, posar en dubte que la immigració sigui un problema sobredimensionat. Mirem-ho. Allò que suceeix s’il·lustra perfectament en el següent gràfic. Cada punt representa un municipi català. La immigració percebuda està extreta de la pregunta: “I de cada 100 persones que viuen al seu municipi, quantes diria que són immigrants?” (dades del CEO). La immigració real correspon a la xifra d’immigració segons el padró (Idescat).

immigracióperreal.jpg

Si visquéssim en un món perfectament racional i amb informació perfecta, la xifra d’immigració percebuda coincidiria amb la xifra d’immigració real (bisectriu). Res més lluny de la realitat. En gairebé tots els municipis la xifra d’immigració que es percep és més elevada que la que realment existeix.

Això ens situa en un debat de fons: de quina manera es torna a la normalitat una qüestió sobredimensionada com aquesta? Posar en contacte persones autòctones i d’origen forà és una via, explorada per ajuntaments com el de Mataró o Sabadell. El problema, però, és que la immigració és, també (o fonamentalment), una percepció derivada de la pugna política. La política en distorsiona la realitat i fa que s’escapi d’allò que seria raonable. Només un petit exemple: en el gràfic un dels punts que apareix és un municipi amb una immigració real del 14,71% i, en canvi, una immigració percebuda pels ciutadans del 51,12%. Per saber quin municipi és només cal anar ben a tocar de Barcelona i mirar qui governa. Ho entendran ben fàcilment.

Eleccions desviades o la llavor d’un canvi?

dimarts , 22/11/2011

urna-electoral.png A excepció de l’època de desgel convergent i d’auge del tripartit, el panorama electoral català sempre ha obeït un patró clar: el PSC era el guanyador de les generals i CiU guanyava les eleccions al Parlament de Catalunya. Amb lleus variacions, però la polifonia catalana deixava poc espai per a sorpreses de calat. Amb les eleccions d’aquest diumenge, Catalunya sembla confirmar algunes de les tendències que ja s’intuïen en els comicis que va guanyar Artur Mas fa poc menys d’un any. Resumint, aquests són els pols de tensió:

a)    El PSC es dessagna… per la dreta?

Fa poc (molt poc!) el PSC creia (i els resultats li donaven la raó) que tenia un bloc inamovible de votants que per les seves característiques socials i de marc mental no votarien mai el PP ni CiU. Els votants duals era un fenomen que preocupava en les eleccions al Parlament de Catalunya, però no a les generals. En tot cas, calia que un determinat perfil no fos passiu i es mobilitzés a les urnes quan tocava. En aquestes eleccions el PSC ha patit una altra sagnia: tot apunta que molts votants s’han passat al PP. Un exemple molt comú en la resta de ciutats de l’(encara?)anomenat cinturó roig: A Mataró el PSC obtenia una àmplia majoria, granítica, als barris perifèrics de la ciutat. En aquestes eleccions,  retrocedeix de forma important. A favor de CiU, però sobretot a favor del PP. Per què succeeix això?

b)    La “normalitat” del PP

Els resultats del PP a Catalunya són lluny dels registres d’arreu de l’Estat. No obstant això, un desgel lent però constant va marcant el pas. Fent forat al PSC, però també a d’altres partits. La “normalitat” del discurs nacionalista espanyol entre alguns sectors de la població, aliens a qualsevol idea de catalanitat, els ajuda en aquesta penetració.

c)    El rumb del catalanisme

Això mereix un article a part, però aquell model segons el qual el catalanisme actuava com a mecanisme transversal políticament sembla que s’esquerda. El creixement del PP (o d’altres partits en una línea semblant) fa que ens acostem perillosament a la creació de dues comunitats, no només amb marcs mentals diferents, sinó també amb marcs polítics contraposats, que trenquen alguns dels consensos històrics d’aquest país. Ras i curt: anem cap al model basc?

d)    El somni de CiU

La federació ha guanyat a Catalunya. Tot i que amb un context molt diferent, ho fa sense superar el llindar dels 16-18 escons dels vuitanta. És l’altra cara de la moneda dels socialistes catalans: guanya, veu reforçada la seva tendència a l’alça, consolida una determinada forma de fer política i li dóna forces per encarar els propers anys. Ara bé, no tot són flors i violes: senyor Mas, quan diu que començarà la transició nacional? O, més ben dit, què passarà quan el pacte fiscal sigui rebutjat al Congrés dels Diputats? Hi haurà referèndum? Si donen el pas, qui li donarà suport?

e)    Els desconnectats, els desafectes i els insatisfets

Mereix menció a part el vot blanc, el vot nul i el vot a alguns partits extraparlamentaris (i no em refereixo precisament a PxC…). Catalunya, societat més democràtica de l’Estat, institucionalment i socialment, registra, potser precisament per aquests motius, una xifra elevada d’abstenció, de vots en blanc i de vots nul. Una part important de la ciutadania, interessada per la política i pels temes públics, no se sent correctament representada. Els motius són diversos però el problema és col·lectiu.

Key va classificar l’any 1955 com a eleccions desviades aquelles eleccions en què canvien els resultats d’alguns partits, però no les bases de suport. Ho atribuïa a factors conjunturals, com l’economia, el líder o els escàndols de corrupció. Per contra, hi ha les eleccions crítiques, com les del 1982 a l’Estat. Són aquelles en què canvien els resultats, així com les bases de suport dels principals partits. Després dels resultats de diumenge, Catalunya es troba en un punt crític o s’ha desviat del camí? Si s’ha desviat, el futur ho restituirà tot. Si no ho fa, la polifonia catalana pot rebre un sotrac.

Els resultats del 20N a cop d’enquesta (i III)

dimecres, 16/11/2011

Concloem la sèrie d’anàlisi dels resultats esperats a nivell d’enquesta de les eleccions generals del proper diumenge amb una aproximació als biaixos partidistes de les enquestes. L’estudi ha estat fet per en Xavier Fernàndez i Marín, que molt generosament ens n’ha cedit els resultats perquè en fem difusió. Podeu veure el primer dels articles sobre l’estimació del vot esperat per cadascun dels partits polítics aquí, i el segon article sobre el suport latent de cada partit i el càlcul de les probabilitats que es donin determinats esdeveniments aquí.

En el gràfic de sota s’hi presenta el biaix sistemàtic que pateix cadascun dels partits polítics en funció de l’empresa encarregada de dur a terme l’enquesta. Els resultats són molt evidents i ens mostren, un cop més, la importància de l’anomenada “cuina” en la gestió de les enquestes. En línies generals s’observa que el color polític del mitjà que encarrega l’enquesta és força determinant al moment d’explicar els resultats que atribueixen a cada partit. Així, veiem com Antena 3 infravalora considerablement els potencials resultats del PSOE, mentre que el CIS i el Público ho fan amb el PP. Per altra banda, mitjans com El Mundo i la Razón sobrevaloren el PP, i la SER ho fa amb el PSOE. Pel que fa a IU es veu sobrevalorat per El País i per La Razón, ves a saber si en aquest darrer cas per activar estratègicament el vot a IU i reduir encara més el suport al PSOE.

Tanmateix, no tot resulta tan clarivident com podria semblar: mitjans com l’ABC sobrevaloren el PSOE, El País infravalora també en PSOE i en menor mesura el PP i la Sexta sobrevalora pràcticament a parts iguals els dos grans partits d’àmbit estatal.

gr-biaix_mitjans-per_cases.png

Quina lliçó en podem extreure de tota aquesta informació? És evident que, com ja hem dit altres cops, les enquestes no són neutrals i juguen un paper molt important en la definició de les preferències polítiques dels individus i en el seu comportament electoral. Quan una enquesta  deixa entreveure que un determinat partit pot obtenir representació en una circumscripció electoral concreta, això activa els votants potencials del partit menys convençuts, que veuen com la seva primera preferència política pot esdevenir viable en la seva circumscripció. Similarment, la distància entre els dos partits polítics principals tampoc no és neutral: més distància suposa menys competitivitat i per tant menys participació política; menys distància per contra permet entreveure que no tot està decidit i que qualsevol vot serà important.

Així doncs, més enllà del marge d’error de qualsevol enquesta -que des de la Ciència Política reclamem insistentment que es tingui en compte-, és també d’una especial rellevància poder conèixer la cuina que hi ha al seu darrere, tot assumint que la neutralitat no només és difícil d’assolir si no que tot sovint és indesitjable. I és que darrere de cada enquesta hi ha molt en joc….

Els resultats del 20N a cop d’enquesta (II)

divendres, 11/11/2011

Seguim explotant les interessants dades que ens ha cedit el company politòleg Xavier Fernàndez i Marín. Recordar-vos la idea de l’anàlisi: les enquestes electorals ens ofereixen resultats diferents, fruit entre d’altres de la mida de la mostra i de la “cuina” que cada mitjà de comunicació o institució aplica. A través del mètode “d’enquestar les enquestes” es pot tenir en compte la informació de totes les enquestes i poder afinar més en les nostres prediccions i tendències.

El primer que presentem és l’estimació del suport latent a cada partit polític. És a dir, la predicció del percentatge de vot. Aquesta predicció es presenta en dos gràfics: a l’esquerra, el dia de l’inici de la campanya electoral. A la dreta, el possible resultat en el dia de les eleccions. Dit bruscament, no sembla que hagi canviat massa la cosa, a excepció que la incertesa del resultat del resultat del PSOE creix, tant a l’alça com a la baixa.

prediccio.jpg

Tot seguit juguem una mica més i presentem la probabilitat que es donin diferents escenaris. La taula que ve a continuació s’interpreta de la forma següent: En la primera columna veiem partit o partits implicats en la simulació, en la segona l’escenari i en la tercera la probabilitat que aquest escenari es doni. Per exemple, la probabilitat que el PP tregui el 20N més del 45% dels vots és del 93,8%. Força alta, per tant. En canvi, la probabilitat que el PSOE superi el 35% dels vots és de l’1,36% (recordeu que el percentatge de vot del 2008 va ser del 43,87%).

taula.jpg

L’any 2008 entre PP i PSOE van treure el 83,8% del total de vots emesos. Enguany sembla que aquest escenari és poc probable. La probabilitat que, conjuntament, ambdues formacions treguin més del 80% dels vots és del 8,4%. Actualment tots dos ocupen el 92,2% dels escons al Congrés dels Diputats. Caldrà esperar veure com actua la llei electoral per saber si aquesta reducció en la concentració de vot es dóna també en el cas dels escons (per cert, una de les més elevades d’Europa).

D’aquí uns dies, més! Quin mitjà de comunicació o institució fa previsions més acurades? Paciència que ja arribarà!

Els resultats del 20N a cop d’enquesta

dilluns, 7/11/2011

A les darreres eleccions autonòmiques de Catalunya, el novembre del 2010, a El Pati Descobert vam comptar amb la col·laboració del company politòleg Xavier Fernàndez i Marín que, mitjançant el mètode “d’enquestar les enquestes” ens va fer una anàlisi prospectiva de quins resultats es podien obtenir en les eleccions que s’havien de celebrar. Mitjançant el mètode d’”enquesta les enquestes” (Jackman 2005) en Xavier ha tornat a centralitzar i posar en ordre totes les enquestes de previsió de vot existents fins al moment i a través de mètodes Bayesians ha fet una estimació del vot esperat de cada partit pel dia 20 de novembre. Avui us en presentem una part dels resultats.

En primer lloc presentem l’estimació de suport esperat de cada partit polític pel dia 20 de novembre. Tal i com les enquestes venen enunciant des de fa dies, el PP seria la força més votada amb aproximadament el 46% dels vots, 14 punts per sobre del PSOE. El tercer partit polític en nombre de vots seguiria sent IU, que obtindria pràcticament el 6% dels sufragis, si bé el sistema electoral impediria que aquests bons resultats es traduïssin en un percentatge elevat d’escons. Per sota sembla ser que hi podria haver un empat tècnic entre CiU i el partit de Rosa Díez, amb un percentatge poc per sobre del 3%. Ja per sota hi trobaríem el PNV amb poc més de l’1% dels vots (Amaiur no entra a les enquestes perquè es disposa de massa poques dades per poder arribar a conclusions fidedignes), i ERC, BNG i CC amb percentatges lleugerament inferiors a l’1%.

La següent taula ens resumeix aquesta informació així com ens presenta els límits inferiors i superiors del marge d’error amb un interval de confiança del 95%.

Estimació inferior

Estimació mitjana

Estimació superior

PSOE

30,5

32,0

33,5

PP

45,1

46,0

47,0

IU

5,4

5,9

6,3

CiU

3,1

3,3

3,5

PNV

1,1

1,2

1,2

UPyD

2,5

3,2

3,8

ERC

0,7

0,9

0,9

BNG

0,8

0,9

1,0

CC

0,7

0,7

0,8

Predicció de vot a data 2011-10-31

 

A continuació podem veure una sèrie de gràfics que ens mostren com ha evolucionat al llarg dels darrers anys el suport latent a cada partit polític. En el cas del PSOE s’observa una tendència decreixent pràcticament des del primer dia, que en prou feines ha estat frenada en després de l’elecció de Rubalcaba com a nou candidat del partit. A tendència del PP és oposada: un fort creixement des del primer dia, que en el darrer temps sembla estancar-se. Per la seva banda, IU mostra un patró amb tendència al creixement. Per la resta de partits no s’observa, amb aquest nivell de detall, cap tendència massa clara.

estimacio cd2011 anual.png

És per aquest motiu que en el següent gràfic concentrarem l’anàlisi del suport electoral latent de cada partit tan sols en el darrer any. Així, podem veure com, efectivament, tant el PSOE com el PP mostren en els darrers 12 mesos una tendència relativament estable. Per contra, en el cas d’IU, malgrat que en els global dels 4 anys s’observa una tendència alcista, en els últims 12 mesos el diferencial d’intenció de vot sembla ser que decreix lleugerament, sempre quedant però per sobre dels nivells de finals del 2008. En el cas de CiU, del PNV i d’ERC l’estimació del suport latent és bastant constant al llarg dels  temps, si bé en els tres casos es pot entreveure una lleugera caiguda en la intenció de vot esperada. Contràriament CC protagonitza un important increment en el suport electoral. Finalment, ni en el cas del BNG (amb una patró d’evolució de la intenció de vot completament pla) ni en el d’UPyD (totalment basculant) s’observa cap tipus de tendència en el darrer any.

estimacio cdn2011.png

En el proper post continuarem donant més informació d’anàlisi sobre els possibles resultats electorals a les eleccions del 20 de novembre i sobre les probabilitats que es donin determinats esdeveniments. En un tercer i darrer post avaluarem els biaixos en l’estimació del vot que genera cadascuna de les cases d’enquestes.

Sempre negatiu, mai positiu (segona part)

divendres, 4/11/2011

josezaragoza.jpg Ja sap el nostre lector que a El Pati Descobert no acostumem a publicar articles en cap de setmana: el nombre de visites decau considerablement i el ressò que té l’article és molt menor que entre setmana. Aquest cop no és que vulguem trencar amb la política, però seguint una mica amb l’exemple del diari ARA, volem recuperar un article publicat fa justament un any que, per aquelles coses de la vida, és totalment vigent en un dia com avui.

L’inici de la campanya electoral ens ha despertat aquest matí amb les ja populars falques publicitàries; i el PSC no ens ha decebut amb un tipus d’anunci ben conegut per tots nosaltres. La falca comença a un anunci del PP d’Aragó on es queixa de la “imposició” del català, i acaba amb un rotund: “Per Catalunya no és el mateix Rubalcaba que Rajoy”. Malgrat que la literatura en ciència política encara no té del tot clar quins són els efectes de les campanyes negatives sobre el vot, José Zaragoza torna a recórrer en aquestes eleccions a aquest recurs. Veurem si el PSC és capaç de proposar nous eslògans i aportar idees noves, però en tot cas l’anunci del primer dia és prou indicatiu de per on pot anar la campanya.

Heus aquí l’article que publicàvem el passat 2 de novembre de 2010 i que avui torna a ser de rabiosa actualitat:

 

Sempre negatiu, mai positiu
[aquí l’enllaç de l’article original i els comentaris

Avui en aquest apunt no es pensi el lector que es vol emular l’inefable exentrenador del Barça Louis Van Gaal en una de les més recordades sortides de to del tècnic holandès. Simplement el que es vol fer avui és endinsar-se una mica en el món de la comunicació política –amb el permís dels entesos– en el cas particular de les campanyes del PSOE-PSC. Valgui a dir que el coneixement d’un servidor sobre el tema és limitat, però no per això volem deixar de banda quelcom que ja fa temps que ens sobta.

Campanyes com “Si tu no hi vas, ells tornen” [eleccions generals del 2008], “el PP utilitzarà el teu No contra Catalunya” [referèndum sobre l’estatut], “Artur Mas de lo mismo”, “Ni independentistes ni de dretes” [precampanya per les eleccions al Parlament del 28N 2010] ens han estat mostrant un PSC més abocat a la política de confrontació i de desacreditació i menysteniment del rival polític que no pas en la generació de discurs constructiu.

Per què el PSC s’ha decidit ja fa un temps per donar un enfocament negativista a les seves campanyes? Hom podria pensar que els partits que estan al govern haurien d’enfocar les seves campanyes electorals en l’explicació de la tasca de govern feta més que en explicar que el rival polític ho farà malament. El PSC però fa temps que ha deixat enrere aquesta darrera estratègia i sembla que se sent còmode amb la negativització de les campanyes.

Què significa però que el partit de govern es dediqui a desacreditar enlloc de construir? Algú podria argumentar –i de fet n’estic segur que més d’una persona apuntarà a aquesta opció– que el PSC ha donat aquest enfocament per la impossibilitat de vendre la seva acció de govern. Però jo discreparia en bona mesura d’aquesta opinió. El govern tripartit ha desenvolupat en els darrers anys lleis i projectes de suficient entitat per esser venuts en època de campanya electoral.

Però personalment crec que el problema radica més aviat en la manca d’idees clares i de perspectives de futur en un partit que, especialment després de la sentència de l’estatut, ha vist com el seu –suposat– projecte d’Espanya federal era dinamitat per totes bandes. El PSC té una manca manifesta d’idees noves, i els seus mateixos líders polítics estan veient com aquesta idea de reforma d’Espanya és ara mateix ja quelcom inassolible.

Davant d’aquesta situació, el PSC ha decidit passar a l’antipolítica: si no podem proposar res de nou, ens dedicarem a dinamitar el que volen els altres. Ningú coneix quin és el projecte nacional-regional del PSC per Catalunya; ningú sap què podria aconseguir el PSC governant en els propers quatre anys. Els dubtes assolen el partit i, com les enquestes d’opinió ens mostren darrerament, els mateixos electors.

Davant la possibilitat que governi el PP: ells són pitjors. L’estatut? Seria pitjor que sortís que no perquè el PP se n’aprofitaria. Artur Mas? És más de lo mismo. I la independència? No, gràcies.

Es pot guanyar unes eleccions enfocant la campanya des d’un punt de vista negativista? Els resultats de les eleccions generals del 2008 a Catalunya ens van demostrar que efectivament era possible, almenys davant d’un rival tan “temible” pels interessos dels catalans com era el PP; ara bé, no sembla que això es pugui repetir en les eleccions del 28N. Veurem si campanyes com aquestes aconsegueixen activar el famós abstencionista diferencial, que vota el PSC en les eleccions generals però s’absté en les eleccions autonòmiques. En tot cas, el PSC ja fa temps que juga amb les cartes de la negació; si perden el control de la Generalitat, com tot indica que passarà, faran bé de tornar a engegar la maquinària de la generació de discurs i de propostes.

I és que als electors, també ens interessa saber de tant en tant què és el que pensen els partits…

Refrendar Dracó

dimecres, 2/11/2011

Una de les escasses certes de la ciència política és que els governants convoquen referèndums per guanyar-los i no pas per amor a la democràcia. La consulta proposada per Papandreu no n’és una excepció. El primer ministre grec, acorralat per una moció de confiança i l’imperatiu de la Troika (UE, FMI, BCE) d’aprovar un segon pla de mesures draconianes ha optat pel darrer recurs: la legitimació directa. Vist així la lectura de l’enèsima crisi grega cal fer-la en clau de supervivència política del primer ministre i el seu gabinet que buscarien guanyar una consulta per, si més no, millorar una posició molt debilitada davant dels socis europeus, l’oposició i el propi Pasok.

Evidentment, el relat maquiavèlic que expliquem més amunt sona cru i Papandreu ha preferit defensar-ho de la millor manera possible davant l’allau monumental de crítiques rebudes: el poble grec ha de tenir la darrera paraula. Voilà, els indignats grecs es deuen haver fregat els ulls un parell de vegades. Si en alguna cosa coincidia  l’heterogeni moviment d’indignats hel·lènics era precisament aquesta: el poble havia de dir la seva. Vet aquí doncs el gol per l’escaire que acaben de marcar, no només al Govern grec, sinó a la comunitat internacional: els grecs seran els primers ciutadans a dir la seva davant la crisi grega i de retruc global. I en tenen ganes, només cal recordar, per exemple, que el mateix Mario Draghi, President del BCE o Antonio Borges, director europeu de l’FMI, foren fins fa poc directius de Goldman Sachs, una de les entitats financeres responsables de l’enginyeria financera aplicada als comptes grecs, on Borges hi jugava un paper important. El referèndum es podria convertir, doncs, en un match Indignats vs. Troika disputat al bressol de la democràcia directa i, recordem-ho, de Dracó d’Atenes.

Però, el somriure dels revolucionaris que aquests dies es manifesten per la capital grega es podria glaçar aviat. Papandreu ha anunciat que plantejarà la consulta com un o No al Pla d’austeritat, però també a la permanència dins la zona euro. Desconeixem la pregunta exacta que escollirà la comissió creada pel primer ministre, però ja sabem que aquest seguirà les recomanacions de Sarkozy: plantejar la consulta en clau europeista. El gol dels indignats ha estat forçar un referèndum; però aquests no disposen d’una alternativa al , ni tan sols d’un partit capaç de representar-los. Així, la consulta té un to tràgic: el duria Grècia a adoptar més mesures draconianes i fer-ho amb la legitimitat que atorga guanyar un referèndum. Però qui estaria disposat a governar el No?