Eleccions desviades o la llavor d’un canvi?

urna-electoral.png A excepció de l’època de desgel convergent i d’auge del tripartit, el panorama electoral català sempre ha obeït un patró clar: el PSC era el guanyador de les generals i CiU guanyava les eleccions al Parlament de Catalunya. Amb lleus variacions, però la polifonia catalana deixava poc espai per a sorpreses de calat. Amb les eleccions d’aquest diumenge, Catalunya sembla confirmar algunes de les tendències que ja s’intuïen en els comicis que va guanyar Artur Mas fa poc menys d’un any. Resumint, aquests són els pols de tensió:

a)    El PSC es dessagna… per la dreta?

Fa poc (molt poc!) el PSC creia (i els resultats li donaven la raó) que tenia un bloc inamovible de votants que per les seves característiques socials i de marc mental no votarien mai el PP ni CiU. Els votants duals era un fenomen que preocupava en les eleccions al Parlament de Catalunya, però no a les generals. En tot cas, calia que un determinat perfil no fos passiu i es mobilitzés a les urnes quan tocava. En aquestes eleccions el PSC ha patit una altra sagnia: tot apunta que molts votants s’han passat al PP. Un exemple molt comú en la resta de ciutats de l’(encara?)anomenat cinturó roig: A Mataró el PSC obtenia una àmplia majoria, granítica, als barris perifèrics de la ciutat. En aquestes eleccions,  retrocedeix de forma important. A favor de CiU, però sobretot a favor del PP. Per què succeeix això?

b)    La “normalitat” del PP

Els resultats del PP a Catalunya són lluny dels registres d’arreu de l’Estat. No obstant això, un desgel lent però constant va marcant el pas. Fent forat al PSC, però també a d’altres partits. La “normalitat” del discurs nacionalista espanyol entre alguns sectors de la població, aliens a qualsevol idea de catalanitat, els ajuda en aquesta penetració.

c)    El rumb del catalanisme

Això mereix un article a part, però aquell model segons el qual el catalanisme actuava com a mecanisme transversal políticament sembla que s’esquerda. El creixement del PP (o d’altres partits en una línea semblant) fa que ens acostem perillosament a la creació de dues comunitats, no només amb marcs mentals diferents, sinó també amb marcs polítics contraposats, que trenquen alguns dels consensos històrics d’aquest país. Ras i curt: anem cap al model basc?

d)    El somni de CiU

La federació ha guanyat a Catalunya. Tot i que amb un context molt diferent, ho fa sense superar el llindar dels 16-18 escons dels vuitanta. És l’altra cara de la moneda dels socialistes catalans: guanya, veu reforçada la seva tendència a l’alça, consolida una determinada forma de fer política i li dóna forces per encarar els propers anys. Ara bé, no tot són flors i violes: senyor Mas, quan diu que començarà la transició nacional? O, més ben dit, què passarà quan el pacte fiscal sigui rebutjat al Congrés dels Diputats? Hi haurà referèndum? Si donen el pas, qui li donarà suport?

e)    Els desconnectats, els desafectes i els insatisfets

Mereix menció a part el vot blanc, el vot nul i el vot a alguns partits extraparlamentaris (i no em refereixo precisament a PxC…). Catalunya, societat més democràtica de l’Estat, institucionalment i socialment, registra, potser precisament per aquests motius, una xifra elevada d’abstenció, de vots en blanc i de vots nul. Una part important de la ciutadania, interessada per la política i pels temes públics, no se sent correctament representada. Els motius són diversos però el problema és col·lectiu.

Key va classificar l’any 1955 com a eleccions desviades aquelles eleccions en què canvien els resultats d’alguns partits, però no les bases de suport. Ho atribuïa a factors conjunturals, com l’economia, el líder o els escàndols de corrupció. Per contra, hi ha les eleccions crítiques, com les del 1982 a l’Estat. Són aquelles en què canvien els resultats, així com les bases de suport dels principals partits. Després dels resultats de diumenge, Catalunya es troba en un punt crític o s’ha desviat del camí? Si s’ha desviat, el futur ho restituirà tot. Si no ho fa, la polifonia catalana pot rebre un sotrac.

Etiquetes

7 comentaris

  • Sílvia

    22/11/2011 13:32

    Bé, jo no sé si qualificaria una xifra elevada del vot en blanc i nul, crec que ha quedat molt lluny del que la indignació i el context desafecte podrien haver previst. En referència a l’abtenció a Catalunya és baixa, però quina és la comparativa amb les altres eleccions al Congrés? Gràcies.

  • Oju Post Llarg

    22/11/2011 15:02

    “Ras i curt: anem cap al model basc?”

    Hi anem de cap. Quan en un mateix territori dues comunitats tenen interessos contraposats s’esdevé, tard o d’hora, el conflicte.

    El PSC ha fet de cortina de fum: ha permès que molts catalans i molts espanyols amaguessin el cap sota l’ala i fessin com si el problema no existís.

    La desfeta del PSC (en tres eleccions seguides) és el símptoma de que el que ha passat no és una desviació, és un canvi crític. La situació d’amagar el cap sota l’ala beneficiava clarament a la comunitat d’espanyols a Catalunya: es podien aprofitar de la prosperitat de l’economia catalana sense haver de fer cap esforç real per integrar-se.

    Per tant podien viure com els espanyols d’Albacete però amb la renda per capita de Catalunya. Els seus fills havien de passar per l’escola i aprendre català, però un cop fora no el necessitaven usar mai més, ni ningú els hi exigia que es catalanitzéssin.

    (En contrapartida, el preu que hem de pagar els catalans per no haver d’enfrontar-nos al problema és molt gran. Aquest preu és continuar sent una comunitat autònoma espanyola de regim comú dins d’un estat hostil cap a Catalunya.)

    La cosa anava així: si érem bons espanyols, si pagàvem el que toca cada mes a Madrid i no ens queixàvem gaire, les coses podien continuar més o menys igual.

    Els partits catalans obtenien alguna sardineta al cove de Madrid i després la venien a l’opinió pública de Barcelona com si fos un llobarro. Això donava algun caleró extra a la Generalitat i mantenia la moral de la tropa catalana. I com que no es tractava de cap cosa estructural, no exigia res als espanyols residents a Catalunya i no posava en perill l’estructura d’Espanya. Podíem fer veure que a casa nostra la batalla política era entre la dreta i l’esquerra i tenir entretingut el personal.

    Aquest estat de les coses es podia mantenir fins a principis dels 90: l’economia catalana anava força bé, la globalització no havia arribat amb tot l’impacte i, tot i que havíem de pagar molts diners a Espanya, en teníem de sobres per anar tirant. La crisi de principis dels 90 va canviar el paradigma: ara el mercat de les empreses era el mon i la competència era a nivell global. Les empreses catalanes no podien continuar venent i comprant a majoritàriament a Espanya, i Catalunya no en podia dependre financerament i políticament.

    Necessitàvem fins a l’últim diner per modernitzar el país i portar-lo a una posició que fes possible competir amb els països emergents i amb la resta de països d’Europa. I, apart de diners, necessitàvem l’estructura governamental per dur a terme les polítiques d’infraestructures, laborals i educatives que posessin Catalunya a un nivell competitiu. Això, tot i que segur que generaria conflicte a Catalunya i a Espanya, era necessari per situar Catalunya en una bona posició de sortida per competir a l’economia del segle XXI.

    Però una anys més tard es va presentar una oportinitat magnífica per poder seguir defugint el conflicte un temps més: la bombolla immobiliària.

    Els diners van començar a rajar del cel. Tothom es va poder comprar (a crèdit) una casa, un cotxe i un iphone. Tothom era feliç. No es van fer les infraestructures clau per modernitzar el país però es va construir un pavelló d’esports (amb piscina climatitzada) a cada poble. I el Fòrum. I el tranvia.

    Ens vam dedicar en cos i ànima a la construcció i al turisme: som sectors econòmics que, per la seva naturalesa local, son poc afectats per la globalització. Vam haver de fer entrar un milió d’immigrants extra, vam haver de rebentar els sous i vam haver endeutar-nos fins a les celles per mantenir el nivell adquisitiu però el pla funcionava força bé.

    La cosa anava a tota màquina i el govern també es va haver d’endeutar moltíssim per mantenir la qualitat dels serveis públics en un país que tenia baixa productivitat i que havia augmentat molt la població de manera molt ràpida. Però com que el crèdit fluïa i el preu de l’habitatge pujava sense parar, era una situació que semblava assumible. Uns miraven Gran Hermano, els altres el Sense Títol i el govern mirava cap a l’altra banda. I tots marxavem de barbacoa a la segona residència els dissabtes. Alguns es tunejaven el cotxe. O marxaven de low cost cap de setmana sí, cap de setmana no.

    I *pataf!*, el 2008 va arribar la patacada.

    A partir d’aquí, les coses s’acceleren. La crisi és global. Molt més aguda a Espanya. I encara més bèstia a Catalunya: l’espoli fiscal es manté. I així arribem al dia d’avui, on els catalans i els espanyols que vivim a Catalunya hem de triar.

    Els espanyols: seguir tenint el DNI espanyol surt caríssim. O DNI espanyol o sanitat de qualitat. O DNI espanyol o un futur decent pels fills. O Catalunya decidint per si mateixa o atur del 20%. O FGC o Rodalies de Renfe. O lliga espanyola o lliga europea.

    Els catalans: O continuar defugint el risc i morint lentament o encarar-lo. O haver de lluitar contra Espanya (i potser, perdre) o continuar com ara i perdre segur (però tan lentament que potser la mort és indolora). O assimilats i pobres o lliures i pròspers.

    En aquest nou escenari, el PSC esdevé un partit inoperant. No defensa ni els interessos dels catalans que veuen que la situació és insostenible ni tampoc defensa els interessos dels españoles a ultranza que viuen a Catalunya. És un partit que servia per tenir pau social mentre Espanya i Catalunya entraven a la UE i es posaven més o menys al dia. Ara ja no serveix per res.

    Hem arribat a un punt d’inflexió. Tots els altres punts d’inflexió del passat no eren tals i, per tant, es van solucionar a favor d’Espanya: ens podien fer guerres i a sobre eren l’únic mercat pels nostres productes. Ens podien vèncer econòmicament i militarment. Ara som a la UE, Espanya és a la OTAN i podem vendre els nostres productes a tot el mon.

    I el PSC no es pot mantenir al marge com ha fet sempre. Defensar els interessos d’Espanya o defensar els de Catalunya. Haurà de triar.

  • David Bécares i Marsans

    22/11/2011 19:02

    Impressionat. Bon article però encara millor l’opinió d’en “Oju Post Llarg”

  • Asensi

    22/11/2011 19:13

    Grandíssim article i grandíssima aportació d’ “Oju Post Llarg”. És el més interessant que he llegit avui, de veritat. Moltes felicitats. Tant un com l’altre són fidels reflexes del que està succeint i ha succeït a Catalunya els darrers anys.

    Se’m fa dificil de creure que les valoracions que facin els partits politics rere cortines, al backstage, no s’ajustin a la realitat, amb tants assessors i professionals que tenen, i no se n’adonin de com cou la societat catalana. Se’m fa realment molt dificil.

    Catalunya haurà d’estar molt atenta i tenir cura de no caure en errors que, com una lletania, s’han anat repetint al llarg de la història.

    Som en una època crucial del nostre destí. És ara quan hem de demostrar el seny del que presumim i, si en sortim d’aquesta, serem herois.

  • Toni Rodón

    24/11/2011 10:01

    Sílvia,
    És veritat que algú esperava que el vot nul i blanc fos més alt. A Catalunya blancs i nuls van ser el 5,82%. L’any 2007 el 3,78%. Déu n’hi dó. Quant a l’abstenció, si no recordo malament, és la segona més baixa de la història.
    “Oju post llarg”,
    S’havia fet mai un comentari a un article així? No sé què dir…

  • D’acord al 98%

    24/11/2011 18:31

    En vers l’opinió d’Oju post llarg, hi han certes qüestions en les que no estic d’acord al 100%. La creació de guetos (gallec, andalús, extremeny, etc) impossibilita qualsevol tipus d’inserció i assimilació i això es culpa de l’administració pública, ja que només es relacionen entre ells (el paisanatge), com avui dia fan els llatins. No tenen culpa de deixar casa seva buscant un futur millor, com avui fan molts joves catalans per Europa. Els fills d’aquesta generació d’immigrants estan adaptats i fins i tot visualitzen una independència catalana. No es pot ficar a tots en el mateix sac.
    En el cas del Baix Llobregat han jugat un paper molt important en el desenvolupament del teixit democràtic i en el creixement econòmic català. Si una crítica es pot fer a determinats sectors d’immigrants, es la dependència que han adoptat envers certs partits (majoritàriament d’àmbit estatal) per rebre subvencions per seguir fent les seves festes particulars, deixant de banda la opció d’integrar-se en la cultura catalana al 100%. No es pot culpar només aquesta gent, l’administració pública amb governs de tots els colors ha mantingut festes com: feria d’abril,etc a canvi de rebre moltíssims vots.

    Pd: El racisme que molts van patir quan van arribar amb lo de “charnegos” no va ajudar. Com tot a la vida hi han bons i dolents, millors i pitjors pro no podem generalitzar.

  • GuiTra

    11/08/2012 19:44

    Tens molta raf3 en el teu plantejament. I t’ho puc asaugersr en primera persona. Jo he estat un regidor d’ERC ( en el passat ) que va formar part d’un govern municipal dels socialistes.I, penso, que em va faltar mala llet i molta experie8ncia. Jo no vaig tenir companys veterans regidors que m’assessoresin era l’fanic regidor d’ERC del meu poble en molts anys. Em varen tenir entretingut posant-me banderes espanyoles en els despatxos, autoritzant fiestas flamencas el dia 11 de setembre, treient de l’ordre del dia el cant dels segadors en alguns actes de l’onze de setembre en fi, que mentre jo havia d’anar vigilant als socis per una banda ells anaven colant coses per altra. Sf3n gats vells . I aquesta e9s la resposta al teu article: Cal que passi aquesta generacif3 de poledtics. Mentre hi hagi gats vells la cosa anire0 malament. Com deia Max Webber, el ledder poledtic ha de ser utf2pic , e9s a dir que ha de tenir molta ilusif3 i empenta. I aixf2 nome9s passa si sf3n joves, inconscients i temeraris.el me9s petit de tots

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús