Arxiu del mes: desembre 2011

On és el model català de laïcitat?

dilluns, 26/12/2011

Aquestes dates nadalenques el Govern és criticat per la seva política econòmica. Ara bé, hi ha àmbits menys mediàtics on la política de CiU s’està fent notar. Un bon exemple és la direcció general d’Afers Religiosos que des de principis del 2011 està en mans d’UDC i l’encapçala Xavier Puigdollers. Aquesta direcció general fou creada durant la darrera legislatura de Pujol, l’any 2000, i cercava governar la diversitat religiosa al nostre país i ocupar-se del fet religiós a casa nostra. Els governs tripartits encarregaren a la independent propera a ERC Montserrat Coll, la tasca de gestionar una diversitat religiosa creixent. I és que durant els darrers 10 anys els centres de culte de diverses confessions (protestants, musulmans o d’altres) s’han multiplicat exponencialment de la mà de l’arribada de la nova immigració.

El model que definí Montserrat Coll va quedar resumit en una conferència pronunciada per Josep Lluís Carod-Rovira, on féu un esbós d’allò que s’anomenà model català de laïcitat. Lluny de ser una aposta partidista, el model fou elogiat per representants de diverses confessions. Aquest era, tal com ho exposà Carod-Rovira, un model a mig camí entre la tolerància liberal anglosaxona i el laïcisme positiu francès; és a dir, una gestió a la catalana basada en la separació Església-Estat, la igualtat de tracte a totes les confessions i la protecció del fet religiós. El resultat d’aquella gestió fou una Llei de Centres de Culte, pactada entre el tripartit i CiU, pionera a Europa que obligava els poders locals a reservar sòl i preveure la construcció de centres de culte per garantir l’exercici de la llibertat religiosa. En l’apartat d’estudis, el mapa religiós cartografià la diversitat creixent a casa nostra en aquesta matèria.

Tot i les paraules conciliadores pronunciades durant el seu nomenament, la gestió de Xavier Puigdollers sembla que va encaminada a desfer un model català de laïcitat que volia projectar-se en el futur. La reforma de la Llei de Centres de Culte a retornat als Ajuntaments la decisió de reservar sòl per a centres de culte i ha elevat les exigències arquitectòniques, deixant en una situació d’indefensió evident les minories religioses. Puigdollers no ha definit un nou model però a finals d’octubre, en aquesta conferència, aclarí que la seva prioritat és “normalitzar el fet religiós” i defensà un “tracte asimètric” a favor de la religió catòlica legitimat per la tradició.  

En el context espanyol, amb el Concordat amb el Vaticà encara vigent i una situació de clara preponderància de la religió catòlica resulta sorprenent que s’insisteixi en afavorir un model asimètric des d’una direcció general que ha de vetllar pel respecte a la diversitat religiosa. On ha quedat el model de laïcitat català? Té sentit promoure la religió catòlica en un context on, d’entrada, ja és la religió més afavorida?

Quan el canvi no és res més que un recurs dialèctic

dimecres, 21/12/2011

Carmen_Chacon_0.jpgS’intueixen en files socialistes temps de canvi. Aquest cap de setmana el PSC ha celebrat el seu 12è Congrés on s’han fet vàlides les apostes i s’ha escollit a Pere Navarro com a nou secretari general del PSC, en substitució del nou Senador José Montilla. Així mateix, ahir es feia públic un manifest escrit per personatges d’especial rellevància del socialisme espanyol –entre els quals en destaca Carme Chacón, Manuel Bustos o José Borell– on es demana un canvi en les formes d’actuar del PSOE i es reclama una major defensa dels valors tradicionals de la socialdemocràcia que, segons els mateixos firmants, han estat abandonats en els darrers temps.

Més enllà del debat sobre la conveniència de renovació d’un partit que, tant en l’àmbit autonòmic com en l’estatal, ha patit unes quantes derrotes electorals, volem centrar-nos en el per què i en l’abast final que tenen els processos de canvi i regeneració. Els canvis organitzacionals no són més que estratègies internes que utilitzen els partits per rellançar la  formació després de patir una forta derrota, i evidentment només poden ser entesos com a fructífers quan aconsegueixen superar els elements tant discursius com personals que els han portat a obtenir uns determinats resultats electorals. Amb tot un procés d’aquest estil no necessàriament ha d’implicar un canvi radical en el discurs i en les persones, si no que pot també intentar integrar en la nova direcció determinades sensibilitats i persones de l’etapa anterior, amb una voluntat aglutinadora del discurs i de les diferents sensibilitats del partit.

Ara bé, compleixen els processos de canvi del PSC i el que es preveu en el PSOE amb un veritable canvi organitzacional, que inclogui alhora la modificació d’elements discursius i personals? Doncs les evidències que fins al moment tenim semblen indicar que no és aquest el cas. La nova direcció del partit és plenament continuista amb l’anterior; el debat sobre la personalitat del PSC i la capacitat de distanciar-se sobre el PSOE ha quedat totalment tancat: un nou secretari general de l’òrbita més espanyolista del partit, avalat precisament per aquest sector (José Zaragoza, Miquel Iceta, Daniel Fernández, Manuel Bustos), que continua a la directiva; una esmena en favor de tenir major personalitat en relació al PSOE en el Congrés espanyol, rebutjada per una majoria rotunda; Ernest Maragall i Montserrat Tura, representants del sector catalanista, desapareguts de la  nova direcció. A canvi, tan sols un parell de secretaries residuals pels opositors de Navarro en el Congrés, Elena i Ros. En el cas de PSC doncs, el que podia ser un canvi cap a un model més catalanista, sembla que ha quedat, com en el cas de l’estatut, amb un bon autogol.

En el cas del PSOE, la situació sembla que és bastant similar: les crítiques no venen pas de l’exterior si no per part de les mateixes persones que han contribuït a la pèrdua de confiança en el partit i, al cap i a la fi, a la seva derrota electoral. Com es pot engegar un procés de renovació sense canviar les persones que t’hi han portat? Quina credibilitat tenen els individus que firmen aquest manifest quan ells han estat els primers que han contribuït com el que més en la situació que ha arribat el partit?

Al cap i a la fi doncs, el que estem experimentant no és més que la utilització del canvi com a un mer recurs dialèctic. El concepte canvi disposa d’una gran potencialitat i pot generar  moltes adhesions en moments crítics com els actuals, on tant PSC com PSOE saben que han de fer un gir en el rumb del partit. Ara bé, no ens podem deixar emportar per aquest miratge: en cap dels dos casos el canvi no permet superar ni el discurs ni les persones que l’han portat. I és que fins que no s’abordin de veritat els motius i les cares que l’han portat a la derrota, i a no ser que CiU o el PP comentin algun gran error, el socialisme català i l’espanyol pot ser que estiguin condemnats a exercir un paper residual en el dia a dia polític.

El repte de la CUP

dimarts , 13/12/2011

En Roger Tugas ens recordava ahir que la CUP ja prepara el congrés del març on, presumptament, decidirà si concorre a les eleccions al Parlament. Els 100 regidors i les quatre alcaldies obtingudes a les municipals avalarien fer el salt. Ara bé, tot i l’entusiasme per superar el “sostre de vidre” del municipalisme diverses veus ja han advertit que, malgrat els bons resultats d’enguany, la decisió de presentar candidatures al Parlament cal que es prengui en fred. El 2009 el mateix debat obtingué un resultat negatiu al congrés de Girona. D’on surt tanta cautela a l’hora de prendre aquesta decisió?

Les pors de la CUP les resumiren molt bé els politòlegs Müller i Strom (1990) a Police, office or votes? Assolir representació a les institucions autonòmiques comportaria riscos evidents que els autors esmentats anomenen trade-off: els partits han de triar de manera inevitable entre objectius desitjables però sovint incompatibles. I és més, aquesta tria sovint es fa sense disposar d’informació, suports i recursos suficients. Müller i Strom simplifiquen aquests trade-off en un triangle famós entre els politòlegs:

Davant les eleccions del 2014 la formació independentista es trobaria a l’angle dret: la ideologia, el programa (policy) i l’organització interna assembleària, probablement, serien inamovibles. D’una banda, però, assolir representació exigiria maximitzar els vots desplaçant-se cap a l’angle superior (votes). Aquest desplaçament requeriria una formulació atractiva del programa més enllà de la pròpia militància. D’altra banda, el desplaçament cap a l’angle esquerre, cercar posicions institucionals (office), significaria establir coalicions (pre o post electorals) que donaria molt més pes a les elits del partit i implicaria forçar la maquinària assembleària interna per mirar d’evitar la llei de ferro de Robert Michels, és a dir l’oligarquització de les decisions. Finalment, conservar els suports obtinguts a l’arena municipal (des de votes) podria resultar complicat si es fessin moviments en qualsevol de les dues direccions (policy o office). Diversos trade-off difícils de combinar. La mateixa experiència municipal, i la política comparada, són suficients per veure que la CUP s’enfronta a una decisió difícil i no són pocs els que han pagat el preu d’ensopegar amb el triangle de Müller i Strom: des dels Die Grünen (dels 80’ a Joschka Fischer); fins a l’ERC (de la Crida a Oriol Junqueras).

El repte, doncs, és saber combinar els múltiples trade-off  amb allò que resumeix Àlex Maymó, regidor de Molins de Rei: “Tenim clara l’estructura i sabem què hi anem a fer”.  

De Plaça Sant Jaume al Senat: perdem alguna cosa més que la dignitat?

dilluns, 5/12/2011

montilla.jpg Aquesta setmana el Parlament de Catalunya ha votat la designació de José Montilla, President de la Generalitat de Catalunya del 2007 al 2010, com a Senador autonòmic. Nombroses veus ja s’han aixecat en contra de la possibilitat que tot un expresident d’una institució amb tant de simbolisme i història com la Generalitat acabi la seva vida política essent un mer representant del poble en una cambra mancada de poders efectius reals per legislar. Més enllà però del simbolisme d’aquesta acció, que ja ha estat a bastament criticat (vegeu per exemple l’article de Quim Monzó a La Vanguardia), avui volem plantejar dues qüestions que, relacionades amb la decisió, apunten a conseqüències i a debats posteriors.

En primer lloc: el PSC és avui en dia, i abans del congrés per triar un líder, un partit multicefàlic, sense un lideratge clar ni unes idees gens definides de cap on ha d’anar al partit. En el si de la formació, un dels debat més important és el de les relacions que hauria de mantenir el PSC amb el seu soci a la resta de l’estat, el PSOE. I malgrat que la decisió d’enviar a José Montilla al Senat és totalment aliena a aquest procés regenerador intern del partit, ens dóna algunes pistes sobre quin pot ser l’abast del canvi. La cúpula directiva actual del PSC no considera una devaluació simbòlica de la figura del president de la Generalitat el fet que una de les persones que n’ha ostentat el càrrec se’n vagi al Senat.

Aquesta mateixa cúpula directiva entén la presidència de la Generalitat com a una mera institució regional i per tant, accedir a una institució de l’Estat central no pot ser concebut com a quelcom que devalua la imatge del President. Accedirien a fer el mateix amb un expresident del Govern espanyol? Deixaran anar a Rodríguez Zapatero al Senat? Sincerament, ho dubtem molt. Decisions polítiques inicialment desvinculades ens donen molta informació sobre els corrents de fons dels partits polítics. I accedir a designar un expresident de la Generalitat com a Senador de representació autonòmica ens dóna moltes pistes de fins a quin punt el procés de regeneració interna del PSC és real o no.

I en segon lloc, la designació de Montilla com a Senador autonòmic ens planteja un altre debat: quins polítics tenim? Com de preparats estan els nostres polítics? És evident que la decisió de José Montilla d’anar al Senat no és casual: en un moment on el PSC ha perdut les tan fructíferes diputacions i lluny encara de les eleccions municipals, molts membres del PSC es troben per primera vegada a les portes de l’atur. Això no representaria un problema si el polític en si estigués ben preparat i format.

Recordem per exemple el cas de l’antic president del PP català, Josep Piqué, que no va trigar ni un dia en trobar feina en el mercat privat (d’on precisament en venia). Ara bé, quina empresa privada pot voler a una persona que, per molt que hagi estat president de la Generalitat de Catalunya, està mancada d’estudis superiors? Quina és l’alternativa per a totes aquestes persones que, havent viscut tota la vida de (i per) la política, es veuen de cop i volta de potes al carrer? Tenim un sistema de partits que més que afavorir les persones més qualificades i més vàlides dins de les formacions, fa que siguin aquelles les que han treballat més –aquelles que han penjat més cartells– les que promocionin. El cas de José Montilla no és el primer i, molt ens temem que no serà l’últim. En aquest sentit, seria necessari realitzar un replantejament de la tasca dels polítics, de la seva dignitat i de la seva reputació. I potser reconsiderar per què les persones més vàlides se’n van al món privat i rebutgen d’entrar en política