Arxiu del mes: gener 2012

Homes, fills petits i orfes: la igualtat de gènere i l’Arquebisbe de Tarragona

dimecres, 25/01/2012

arquebisbe.jpg És coneguda la posició tradicional, diguem-ne reticent, de l’Església davant les revolucions socials i els avenços democràtics, només esmenada no fa gaires dècades. L’Arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol Balcells, en el transcurs de l’entrevista que Ariadna Oltra conduí a Els Matins de TV3 (el dilluns 23 de gener), es fa ben palès que l’Església encara no ha acceptat la igualtat de gènere. Malgrat que “tots som fills de Déu i tenim la mateixa dignitat” (monsenyor dixit), sembla ser que, per l’Església, uns (els homes) tenen encara més dignitat que les altres (les dones).

A les dones afirma que sempre els diu, en la seva tasca pastoral, que “a qui han de cuidar més és al seu marit, ell és el fill més petit de la casa”. I afegeix: “Ja sabeu perquè ho dic. [La dona] L’ha de cuidar, no es pot descuidar”. És cert que els contractes matrimonials (també els civils, monsenyor Pujol) estableixen com a responsabilitat dels contraents tenir cura de l’altre, però em nego a creure que avui en dia els homes vulguin ser considerats menors d’edat. Podríem dir fins i tot que aquesta categoria atemptaria contra la seva dignitat de persona adulta. Tanmateix, dubto que fos la intenció de l’Arquebisbe posar en qüestió la dignitat dels homes, més aviat és la de les dones la que es veu afectada. Què vol dir tenir cura dels marits com si fossin el fill més petit de la casa? A un infant se li ha de proporcionar, més enllà d’afecte, alimentació i cal fer-se càrrec de la seva higiene. Suposem (o, més ben dit, “ja sabem”) que traduït en el passatge de la bona dona relatat per monsenyor això vol dir, com a mínim, cuinar (havent fet abans la compra de queviures), rentar la roba i planxar. Com resava un manual de l’època franquista, al cap i a la fi, “tenir cura de la comoditat del marit també brinda a les dones una enorme satisfacció personal”.

No fa falta que l’Església ens vingui a recordar els rols de gènere. Encara avui les estadístiques oficials (Instituto de la Mujer) mostren que les dones dediquen tres vegades més temps a les tasques de la llar i de cura dels familiars que els homes. Aquesta distribució esbiaixada per sexes és tan sols un reflex de les persistents desigualtats entre homes i dones presents a la nostra societat. Una societat impregnada de valors patriarcals on les competències i habilitats més valorades han estat inspirades en el model masculí tradicional i que el mercat laboral, amb el consentiment de les institucions públiques, s’encarrega de reproduir i perpetuar. Per cert, la segregació ocupacional per sexes es produeix també en el si de l’Església catòlica però monsenyor l’assumeix amb naturalitat al·legant que “dones i homes tenim diferents funcions”. En fi, una lliçó de biologia bàsica que tot infant de primària ja sap i que no val la pena ni comentar.

Resulta curiós que les seves reflexions arran de la igualtat entre dones i homes vinguessin precedides d’una pregunta sobre la violència de gènere. Us asseguro que són sublims. La primera: “És una pena tremenda”. Bé, una pena tremenda seria que el Barça aquest any no guanyés la Lliga o que els controladors d’AENA facin una vaga encoberta just el dia que comences les vacances. Que en 23 dies d’ençà que va començar el 2012 hagin mort cinc dones en mans de les seves parelles o ex parelles és una enorme xacra social que va més enllà del patiment individual que la violència física, psicològica o sexual afecta diàriament milers de dones. És una drama col·lectiu que requereix del concurs de tothom. Segona reflexió: “Fallem tota la societat perquè els valors s’han capgirat (la fidelitat, l’amor…). L’explicació és al cor de cada persona”. No, monsenyor no. L’explicació rau en les desigualtats de gènere prevalents en la societat i en els valors de submissió que algunes persones com l’Arquebisbe segueixen volent imposar a les dones. Tercera reflexió: “Hem de cultivar els valors de la generositat i del perdó i tota la societat ha d’ajudar; la família és un valor importantíssim”. És clar, aquesta resposta a com solucionar el problema de la violència de gènere és plenament coherent amb la seva teoria del fill petit: quan els nens es porten malament els pares i les mares, com que els estimen molt, els perdonen les seves faltes. En la vida adulta, i en el context de la xacra de la violència de gènere, aquesta conducta és negligent i pot acabar amb la pròpia vida de les dones. Una mica de responsabilitat, si us plau!

Per què l’Església catòlica, o almenys els seus portaveus, segueixen pregonant un missatge tan sexista?. Potser el motiu de la insistència en uns rols desfasats que bona part de la societat intenta combatre és que ells, és a dir, els portaveus homes de l’Església (bisbes, arquebisbes o membres de conferències episcopals) són, malgrat tot, orfes. És clar que tenen pares i mares biològics i també (no faltaria més!) són fills de Déu, però no tenen una muller que els pugui cuidar com el fill més petit de la casa. Sens dubte, els deu suposar “una pena tremenda”.

[Article escrit per la nostra companya de Departament Tània Verge (aquí). Gràcies per l’article!]

El misteri del votant dual

dilluns, 23/01/2012

Els votants del PSC castiguen el partit per la deriva catalanista dels seus dirigents. El PSC reforçarà el perfil catalanista i, per tant, “es veurà obligat a desatendre les preferències de la majoria del seu electorat”. El PSC hauria de parlar només d’ideologia (d’esquerra!) i deixar de banda debats que distreuen el partit.

Un reguitzell d’idees com les anteriors s’apodera dels opinadors i tertulians cada vegada que hi ha eleccions catalanes. Són idees sobretot provinents d’aquells que creuen (o voldrien, això ja no ho sabrem…) que el partit donés més èmfasi als temes ideològics i menys als nacionals. I que, al seu torn, prioritzés altres temes nacionals. Per resumir: més esquerra i menys catalanisme.

Quan el PSC no ho fa i es deixa endur per les perilloses marees del catalanisme, li va malament. Com a mínim aquesta és la principal hipòtesi que s’ha utilitzat per explicar el vot dual, un fenomen no genuí de Catalunya, però especialment intens en les nostres terres.

L’anomenat votant dual és aquell que canvia el seu vot en funció de què s’estigui escollint. Tradicionalment ha fet referència a aquelles persones que votaven PSC a les eleccions al Congrés dels Diputats i CiU al Parlament de Catalunya.  Quin és el motiu? Allò que he destacat anteriorment: el perfil catalanista del PSC els espanta.

És una hipòtesi que mai m’ha convençut. Una cosa és el sentiment nacional d’una part dels seus votants i l’altra és fer d’aquest sentiment nacional casus belli en totes i cadascuna de les ocasions. No obstant això, el meu principal dubte sobre aquesta hipòtesi és que deixa de banda els votants i la política. Així doncs, són aquests votants duals totalment aliens a què passa políticament i només analitzen fredament l’oferta política? No poden suportar la suposada radicalitat catalanista del PSC? I, si és així, per què voten generalment CiU?

En un estudi recent Pedro Riera va estudiar el vot dual a Catalunya i va arribar a la conclusió que el líder del partit tenia un pes elevat a l’hora d’explicar aquest comportament. És a dir, si valores positivament el candidat del partit, la probabilitat de canviar de vot baixa, i viceversa. La seva conclusió és diàfana: “Així, els extraordinaris resultats que ha obtingut sempre CiU als comicis autonòmics es deuen en bona mesura a que grans borses de votants d’altres formacions (sobretot del PSC-PSOE) a les eleccions generals avaluen molt positivament els candidats convergents a la presidència de la Generalitat”.

Vegem què va passar en les darreres eleccions catalanes (postelectoral del CIS). El següent gràfic mostra quin dels factors considerats va tenir més impacte a l’hora de comportar-se dualment (veure nota metodològica).  Com s’observa, la valoració de la tasca feta pel Govern, aleshores presidit pel socialista José Montilla, és un dels factors que pesa més. Aquells que valoraven negativament la feina feta tenien una alta probabilitat de desertar del PSC i anar-se’n a CiU. Però, en la línia d’estudis anteriors, la valoració del líder de CiU, Artur Mas, emergeix com un dels factors més importants. És a dir, aquells que valoraven positivament a l’ara president de la Generalitat, tenien una elevada probabilitat de canviar de vot (del PSC a CiU). Tant la ideologia del PSC (en l’eix esquerra-dreta) com el grau de nacionalisme català del partit no tenen un efecte estadístic significatiu. Finalment, aquells que consideren que al Parlament de Catalunya cal votar un partit nacionalista tenen també probabilitats de canviar de vot.

duals.tif

És una anàlisi ràpida, però que confirma allò que han trobat altres estudis: la valoració del líder o de la gestió del govern tenen un fort impacte sobre la probabilitat de canviar de vot entre unes i altres eleccions. Després de tenir diversos líders i idees, hi ha qui encara s’entesta en acusar el PSC de catalanista i en dir-li que “escolti” el seu electoral espanyolista. És una opció legítima, si el seu objectiu és renunciar a les posicions que et donen a Catalunya la victòria electoral. Els votants duals seguiran desertant en massa. Potser que comencin pensant quines idees aporten i quin líder les trasllada. Una manera ben diferent de mantenir els votants i de no creure en fantasmes electorals.

—————————————-

Nota metodològica per a curiosos i avorrits: Les estimacions surten d’una regressió logística en què la variable dependent correspon a aquells que van votar PSC a les eleccions espanyoles i CiU a les catalanes (1) i aquells que van mantenir el vot als socialistes (0). El model inclou les variables de control de gènere, edat i ingressos. Les estimacions del gràfic corresponen a les preguntes 8, 35, 36, 38, 50, i 52 de l’enquesta abans citada i han estat calculades amb Clarify (primeres diferències).

Sistemes electorals i corrupció

dimecres, 18/01/2012

corruption.jpg

Ja fa dies que en la nostra societat hi ha un debat latent que, amb més o menys intensitat, va entrant en l’agenda dels mitjans de comunicació i dels debats polítics però que, en una espècie de dia de la marmota constant, mai aconseguim treure’n el veritable entrellat i, en una autèntica regressió ad infinitum, en continuem reproduïm els mateixos debats i posicionaments. Estem parlant de la relació entre la corrupció i el sistema electoral. Aquest diumenge el diari ARA ens oferia un extens reportatge sobre la corrupció a l’estat espanyol, i a propòsit d’això, ahir en Salvador Cardús escrivia un interessant article on, entre d’altres, plantejava la possibilitat que un sistema electoral amb menys partidista –i per tant amb més pes del polític com a individu­– podria frenar l’extensió d’aquesta pràctica. Aquest argument com bé sabem però no és nou, ans el contrari: entre les reclamacions del moviment del 15M en destacava la creació d’un nou sistema electoral on els ciutadans poguessin tenir un control més directe dels partits polítics.

Malgrat que sembla ser que entre experts hi pot haver un cert consens en el fet que un sistema electoral amb un major component personalista permetria més control de la corrupció, avui ens interessa saber què ha dit la literatura especialitzada en aquest tema. Per això, ens centrem en un article recentment publicat a la prestigiosa revista Electoral Studies que presenta una interessant teoria sobre l’efecte del sistema polític en la corrupció. En l’article Party systems, electoral systems and constraints on corruption, Nicholas Charron afirma que la idea que sistemes electorals majoritaris són més propensos a crear menys corrupció que els proporcionals no és precisa i que, el que cal, és tenir en compte el nombre de partits polítics.

Així, Charron argumenta que en els sistemes majoritaris (més personalistes, com per exemple França, Gran Bretanya o els EUA), la corrupció només serà més baixa quan el sistema de partits polítics és bipartidista o si més no proper al bipartidisme. Per contra, en sistemes majoritaris on hi ha multipartidisme, els nivell de corrupció creixeran de manera molt considerable. L’autor justifica aquesta teoria en base al fet que en sistemes majoritaris amb bipartidisme cadascun dels partits té  molts incentius per controlar la gestió de l’altre: el control els donarà, en definitiva, accés al poder, atès que no hi ha altres partits que els puguin fer ombra. En canvi, quan el sistema és majoritari però multipartidista els partits de l’oposició no tindran incentius per controlar intensament el governant atès que aquest control no garanteix un benefici directe pel partit si no que aquest benefici pot recaure en algun altre partit de l’oposició o bé repartir-se homogèniament entre aquesta. Al cap i a la fi doncs, el control de la corrupció no els dóna més accés a poder.

En sistemes proporcionals (com l’espanyol, l’italià o el de la majoria de països nòrdics) el nombre de partits polítics en canvi l’autor considera que és irrellevant: atès que en aquests sistemes no hi ha un únic partit perdedor en cada districte (cosa que sí que passa en els majoritaris),  quan el sistema és multipartidista encara es continuen generant incentius pels partits per controlar la corrupció. El control en aquest cas pot portar a l’obtenció d’un major percentatge de vots i per tant a obtenir representació, cosa que en els sistemes majoritaris, si no s’és el principal partit de l’oposició, no passa.

De manera gràfica, l’autor ho resumeix de la següent manera:

corrupció i enep.png

És probable doncs que un sistema electoral majoritari, on les persones i no tant els partits hi tinguin més pes, redueixi el risc d’incórrer en corrupció, si bé quan aquest està fortament atomitzat pot causar un efecte invers. En canvi, en els sistemes proporcionals l’efecte podria ser que fos independent en el nombre de partits. Amb tot, i malgrat l’originalitat i la coherència dels arguments presentats per l’autor hi ha alguns elements que trontollen, en relació especialment a l’operacionalització de determinades variables i a la inclusió d’algunes altres variables, cosa que encara no ens permet donar per tancat, de cap manera, el debat sobre el sistema electoral i la corrupció.

I és que potser en aquest tema estem condemnats a viure en un continu dia de la marmota….

Cameron, claredat canadenca?

dimarts , 10/01/2012

David Cameron al Canadà, el setembre passat, tot fa pensar que parlà del Quebec amb el seu homòleg Stephen Harper

Al mirall quebequès no només s’hi miren els independentistes, també ho fan els unionistes d’arreu del món. David Cameron ha mogut peça i  establirà la posició de Westminster davant la proposta secessionista de l’executiu d’Edimburg. La informació avançada pel mateix Cameron té una gran semblança amb la famosa Clarity Act, ideada pel politòleg i exministre canadenc Stephan Dion. La llei promulgada per Dion establí, pocs anys després de l’”ensurt” secessionista del 1995, les condicions que havia de reunir un procés independentista al Canadà fent que la secessió unilateral per majoria absoluta d’una província resultés il·legal de jure. Malgrat que només disposem de la informació avançada pel primer ministre britànic, el secretari per Escòcia n’explicarà els detalls aquesta setmana, a continuació analitzem diversos aspectes de les declaracions de Cameron a la llum de la famosa llei canadenca.

1. Claredat. El framing emprat per Cameron és exactament el mateix que el que Stephan Dion emprà per legitimar la Clarity Act. Claredat, per a Dion i Cameron, significa que els escocesos haurien de votar una pregunta directa sobre la independència que tingués per resposta un Sí o un No, aquesta no podria contenir una tercera opció per ampliar l’autonomia com proposa Salmond o un mandat per negociar la sobirania com el 1995 a Quebec.

2. Iniciativa. Precisament l’error dels federalistes el 1995, quan Ottawa no va prendre’s seriosament el referèndum quebequès fins poc abans de l’inici de la campanya, féu reflexionar a Dion sobre la necessitat d’establir els terminis de la convocatòria des del Govern central. Cameron ha pres nota i afegirà un termini a les condicions imposades a Salmond: 18 mesos. Aquest, cerca marcar el pas a la iniciativa política de Salmond perquè no agafi desprevinguts als partits unionistes ni al Govern.

3. Unilateralisme. Un dels pilars de la “claredat” canadenca és la necessitat de “consensuar” la proposta secessionista d’un Parlament provincial al Parlament federal. Cameron també ha inclòs aquesta condició afirmant que per celebrar el referèndum caldrà una cord previ i una comissió electoral neutral que organitzi els comicis.

4. Majories. Aquest punt encara està per definir en la posició de Salmond. De fet, tampoc quedà fixat pel cas canadenc, seguint la doctrina de la Cort Suprema s’establí que per fer efectiva la secessió calia una majoria “clara”. Ara bé, resulta lògic pensar que seguint l’esquema de la Clarity Act seria la Cambra dels Comuns l’encarregada de determinar la “claredat” de la majoria obtinguda.   

5. Dret de decidir. La doctrina de la claredat canadenca, en resum, estableix una regulació de la secessió que deixa la darrera paraula en mans de la majoria parlamentària de l’estat matriu. L’enigma, però, és si dins l’esquema legal anglès i l’Scotland Act, la doctrina de la claredat canadenca no es veurà com una clara interferència al procés democràtic escocès.

* Ja està disponible el document legal del Govern britànic amb les recomanacions i la seva posició sobre el referèndum aquí

**Hem trobat bloggers escocesos que pensen igual que nosaltres sobre les semblances amb la Clarity Act canadenca.

Volatilitat republicana

dijous, 5/01/2012

Una taxa de desocupació del 9.1%. Unes perspectives de recuperació econòmiques ombrívoles, amb el 48% dels ciutadans que creuen que l’economia s’acosta a una altra recessió. L’optimisime, impertèrrit fa uns anys, s’ha ensorrat: el 58% de la ciutadania creu que es tardaran més de dos anys a tornar a crear llocs de treball. La confiança amb la capacitat de les institucions per treure el país de la crisi tampoc esclareix el panorama: gairebé la meitat considera que el President no té un full de ruta clar. Tot plegat fa que la valoració de la feina del President, que s’acostuma a traslladar fidelment en intenció de vot, fos a finals d’any del 46%.

Aquesta escenari situa Barack Obama en una situació delicada. A priori, ho té cru. It is clearly beatable, deia The Economist la setmana passada. Cap president des de l’època de Roosevelt ha estat reescollit amb unes taxes de desocupació com les actuals. Swing-states claus com Ohio, Florida i Pennsilvania poden caure fàcilment en mans republicanes.

Tot i això, fins el dia d’avui, el President Obama lidera totes les enquestes. Cap dels candidats republicans el supera. Com acostuma a succeir, si es vol que la mala situació d’un govern es tradueixi en una derrota electoral, convé que l’oposició tingui la credibilitat necessària per fer el sorpasso.

La lògica pura (la qual, tot sigui dit, no funciona gairebé mai en política) ens diria que els republicans escollirien un candidat de centre-dreta, moderat, pro-independents i amb la capacitat d’empatia suficient per vèncer l’oratòria d’Obama. La realitat, però, és que, fruit o no del Tea Party, qualsevol candidat republicà sembla condemnat a prometre, entre d’altres coses, que l’avortament serà il·legal en qualsevol cas, que els 12 milions d’immigrants han de ser expulsats, que el canvi climàtic és una conspiració, que qualsevol control de les armes és anticonstitucional o que algunes institucions públiques, com el Departament d’Educació, s’haurien d’abolir. Amb tot el respecte, extravagàncies que bona part de la ciutadania americana no recolza.

Per aquest motiu, la manca de confiança amb els republicans és general: els congressistes republicans són valorats encara pitjor que el President (el 71% dels ciutadans asseguren que no han fet res per crear llocs de treball) i algunes de les seves propostes tenen una aprovació baixíssima.

L’esperança dels republicans és que no tot és tan negre com aquí ho hem pintat. Si bé les propostes no uneixen, les anti-propostes tenen un llarg camp per recórrer. Als republicans els uneix la voluntat de fer fora Obama de l’administració, idea compartida a més per bona part dels independents. A més, algunes mesures aprovades pel President, com la reforma sanitària, no compten amb un suport majoritari. El sentiment anti-Washington, tan popular en alguns sectors americans, també els juga a favor.

La cursa republicana ha començat i el partit -l’“estructura”- sembla més desunit que mai. Però vuit de cada deu republicans encara no han decidit quin és el seu candidat, fet que situa el projecte republicà a les beceroles d’alguna cosa que prendrà la seva forma definitiva en el futur. A Iowa la meitat dels votants que creien que ara mateix el més important és fer fora Obama de l’administració van optar per Romney. No és una xifra estranya: l’any 2004 el senador demòcrata John Kerry va obtenir una xifra semblant. Amb tot, poques conclusions es poden extreure d’un caucus d’un Estat amb més persones de raça blanca, més religioses i més envellit que la mitjana –i el votant republica ja és més de raça blanca, més religiós i més envellit que la mitjana americana. La més clara és potser que als republicans els caldrà alguna cosa més que un anti-Obama que uneixi a falcons i moderats. No dic, esclar, que no pugui funcionar. Al Regne Unit David Cameron –l’anti-Blair- ho va aconseguir. Però va haver d’esperar-se cinc anys i la victòria va ser agra. No crec que els republicans tinguin tanta paciència.

republicans.png