Sistemes electorals i corrupció

corruption.jpg

Ja fa dies que en la nostra societat hi ha un debat latent que, amb més o menys intensitat, va entrant en l’agenda dels mitjans de comunicació i dels debats polítics però que, en una espècie de dia de la marmota constant, mai aconseguim treure’n el veritable entrellat i, en una autèntica regressió ad infinitum, en continuem reproduïm els mateixos debats i posicionaments. Estem parlant de la relació entre la corrupció i el sistema electoral. Aquest diumenge el diari ARA ens oferia un extens reportatge sobre la corrupció a l’estat espanyol, i a propòsit d’això, ahir en Salvador Cardús escrivia un interessant article on, entre d’altres, plantejava la possibilitat que un sistema electoral amb menys partidista –i per tant amb més pes del polític com a individu­– podria frenar l’extensió d’aquesta pràctica. Aquest argument com bé sabem però no és nou, ans el contrari: entre les reclamacions del moviment del 15M en destacava la creació d’un nou sistema electoral on els ciutadans poguessin tenir un control més directe dels partits polítics.

Malgrat que sembla ser que entre experts hi pot haver un cert consens en el fet que un sistema electoral amb un major component personalista permetria més control de la corrupció, avui ens interessa saber què ha dit la literatura especialitzada en aquest tema. Per això, ens centrem en un article recentment publicat a la prestigiosa revista Electoral Studies que presenta una interessant teoria sobre l’efecte del sistema polític en la corrupció. En l’article Party systems, electoral systems and constraints on corruption, Nicholas Charron afirma que la idea que sistemes electorals majoritaris són més propensos a crear menys corrupció que els proporcionals no és precisa i que, el que cal, és tenir en compte el nombre de partits polítics.

Així, Charron argumenta que en els sistemes majoritaris (més personalistes, com per exemple França, Gran Bretanya o els EUA), la corrupció només serà més baixa quan el sistema de partits polítics és bipartidista o si més no proper al bipartidisme. Per contra, en sistemes majoritaris on hi ha multipartidisme, els nivell de corrupció creixeran de manera molt considerable. L’autor justifica aquesta teoria en base al fet que en sistemes majoritaris amb bipartidisme cadascun dels partits té  molts incentius per controlar la gestió de l’altre: el control els donarà, en definitiva, accés al poder, atès que no hi ha altres partits que els puguin fer ombra. En canvi, quan el sistema és majoritari però multipartidista els partits de l’oposició no tindran incentius per controlar intensament el governant atès que aquest control no garanteix un benefici directe pel partit si no que aquest benefici pot recaure en algun altre partit de l’oposició o bé repartir-se homogèniament entre aquesta. Al cap i a la fi doncs, el control de la corrupció no els dóna més accés a poder.

En sistemes proporcionals (com l’espanyol, l’italià o el de la majoria de països nòrdics) el nombre de partits polítics en canvi l’autor considera que és irrellevant: atès que en aquests sistemes no hi ha un únic partit perdedor en cada districte (cosa que sí que passa en els majoritaris),  quan el sistema és multipartidista encara es continuen generant incentius pels partits per controlar la corrupció. El control en aquest cas pot portar a l’obtenció d’un major percentatge de vots i per tant a obtenir representació, cosa que en els sistemes majoritaris, si no s’és el principal partit de l’oposició, no passa.

De manera gràfica, l’autor ho resumeix de la següent manera:

corrupció i enep.png

És probable doncs que un sistema electoral majoritari, on les persones i no tant els partits hi tinguin més pes, redueixi el risc d’incórrer en corrupció, si bé quan aquest està fortament atomitzat pot causar un efecte invers. En canvi, en els sistemes proporcionals l’efecte podria ser que fos independent en el nombre de partits. Amb tot, i malgrat l’originalitat i la coherència dels arguments presentats per l’autor hi ha alguns elements que trontollen, en relació especialment a l’operacionalització de determinades variables i a la inclusió d’algunes altres variables, cosa que encara no ens permet donar per tancat, de cap manera, el debat sobre el sistema electoral i la corrupció.

I és que potser en aquest tema estem condemnats a viure en un continu dia de la marmota….

Etiquetes

5 comentaris

  • MSR

    24/01/2012 17:39

    Està be l’article, però també mostra com el senyor Charron no ha donat un co pd’ull a Espanya abans d’escriure l’estudi:
    Quin nivell de corrupció causa un bipartidisme (ni que sigui imperfecte) quan els 2 partiipen de la corrupció i no tenen interès real en evitar-la ?.
    Segons sembla pel cas d’Espanya un nivell alt i que cada cop creix més.

  • Josep

    25/01/2012 13:15

    potser és més senzill. Sistema electoral i corrupció no són dues variables relacionades…i santes pasques

  • Mider

    27/01/2012 13:54

    Crec que te molta més incidència el sistema de finançament dels partits que el nombre d’aquests.

  • observer

    31/01/2012 23:03

    potser la solucio estigui en canviar el sistema i que una mena de potent defensor del poble controlat realment pel poble, controli els mecanismes del poder per evitar la corrupcio. Sense gaires reformes i només potenciant el control sobre la casta es podria arrivar a un funcionament fluit de les institucions.

  • Guillem

    02/02/2012 13:45

    Subscric completament el comentari de Mider, la causa-efecte no és tant el sistema electoral com si que ho és el fet de que per tenir veu necessites una bona financiació, cosa que amb l’actual model de finançament de partits (recordem que als propers pressupostos les partides es redueixen), cosa que fa que hagin de treure ingressos d’altres activitats. D’alguna manera el model de finançament és el que incita a incórrer en les pràctiques corruptes i no tant el sistema electoral.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús