Arxiu del mes: febrer 2012

Les eleccions del Congrés al País Valencià: la llavor d’un canvi?

dilluns, 27/02/2012

Aquesta setmana passada el País Valencià  ha sigut notícia. Ha sigut la setmana de les protestes estudiantils més multitudinàries viscudes mai arreu del territori valencià, però també ha sigut la setmana en què finalment un diari escrit exclusivament en la nostra llengua ha tornat als quiscos de les demarcacions de Castelló i de València. Estem parlant, evidentment, de l’arribada de l’ARA al País Valencià. Aprofitem i celebrem l’arribada de l’ARA al sud per donar a la llum unes dades que ja fa temps que disposem però que fins al moment no havíem volgut publicar.

Fa uns mesos en Jordi Muñoz (@jordimunozm) publicava en la versió escrita del diari ARA un reportatge analitzant on anaven els vots del 2008 i d’on venien els vots del 2011 de cadascun dels partits polítics catalans a les eleccions generals. Mitjançant un mètode estadístic d’estimació d’efectes individuals a través de dades agregades obteníem resultats que, si bé curiosos per inesperats en alguns casos, no deixaven d’estimular la reflexió. Des de ja fa temps disposem dels resultats sobre el País Valencià (i sobre les Illes, de fet també), però alguns dels resultats obtinguts ens plantejaven alguns dubtes sobre la seva veracitat. Vegem què obtenim.

On van a parar els vots de l’any 2008 a les eleccions del 2011 al País Valencià? D’acord amb el primer gràfic (en l’eix de les Y hi trobem el vot a les eleccions del 2008), podem observar com el PP és el partit que té un percentatge de fidelitat més elevat: en particular, conserva el 87% dels seus suports el 2008. Seguidament hi trobem la fidelitat en l’abstenció (72%). Tant UPyD com EUPV conserven el 2011 el 63% dels vots rebuts, mentre que tant PSPV com Compromís conserven menys de 3 de cada 5 vots rebuts el 2008. Destaca d’aquest gràfic que més del 20% dels votants de cada partit el 2008 se’n van el 2011 a l’abstenció a excepció del PP, on el percentatge baixa fins el 6%.

on van vots 2008.bmp

On és la llavor del canvi doncs del que parla el títol de l’article? Si ens fixem en d’on venen els vots del 2011  podem observar alguns patrons interessants de comportament. Començant pel PP, veiem com l’alt percentatge de fidelitat que hem vist en l’anterior gràfic que té el partit , un 7% del seu suport del 2011 ve de vots de les files socialistes el 2008. El PSPV només rep vots del propi partit, sense que hi hagi cap percentatge rellevant de transferència de vots d’altres partits. Per la seva banda, entre els vots que el 2011 rep EUPV, hi ha un percentatge més elevat de d’exvotants del PSPV (42%) que no pas de votants del propi partit el 2007 (28%), sent també rellevant la transferència de vots per part de l’abstenció (25%). Pel que fa a UPyD, la situació és similar: atès que el seu percentatge de vots ha incrementat molt, tant sols un 10% del seu suport el 2011 ha estat de votants del partit el 2008; per contra, segons ens mostren les dades un 45% dels seus suports el 2011 venen de l’activació de l’abstenció, un 25% del PSPV i un 18% del PP.

El cas de Compromís, el darrer, és sens dubte però el cas més paradigmàtic: com UPyD, atès que el seu suport electoral el 2008 va ser molt baix, tant sols un percentatge de vots molt reduït del seu suport el 2011 s’explica per vots propis el 2008, al voltant del 12%.  En canvi i aquí és on les dades ens sorprenen, sis de cada deu dels suport electoral rebut per la coalició nacionalista venen d’exvotants del PP (32%) i del PSPV (30%). Un de cada 4 vots vindria de l’activació de l’abstenció. Malgrat que tant sobre els vots que perd el PSOE com els que perd el PP , com es pot comprovar en el primer gràfic, aquestes magnituds resulten molt petites, aquests resulten percentatges molt rellevants per Compromís.

don venen vots 2011.bmp

Pot ser que part de l’èxit de Compromís vingui explicat per un transvasament de vots de PP? Pot ser que Compromís hagi calat entre les branques de l’electorat del PP més regionalista i, fins i tot, moderadament nacionalista? Respondre a aquesta pregunta no és gens supèrflua: el canvi electoral al País Valencià ha de venir irremeiablement pel canvi de suport electoral dels actuals votants del PP, el partit que en els darrers 15 anys ha copat la vida política valenciana. Lluny de ser una notícia alarmant, que Compromís hagués obtingut una tercera part dels seus vots d’exvotants del PP seria una notícia excel·lent. Una notícia que, qui sap, podria estar sembrant la llavor d’un canvi en terres valencianes…

La tribu i el nosaltres

dimecres, 22/02/2012

Demà un membre del Pati serà a Òmnium Cultural per parlar del Quebec juntament amb el professor Josep Sort convidats per en Joaquim Colomines. I el fet és que mentre preparàvem la conferència ens hem retrobat amb les paraules del primer ministre quebequès Jacques Parizeau el vespre del referèndum del 30 d’octubre del 1995: els famosos mots malheureux. Immediatament hem pensat en l’article que publicava ara fa uns dies l’Eduard Voltas i que resumia en una frase: “amb la tribu no n’hi ha prou per guanyar”. Voltas feia un senzill càlcul matemàtic per demostrar que comptant exclusivament amb els que declaren sentir-se “només catalans” no n’hi ha prou per assolir la independència: cal un projecte inclusiu. L’Albert Branchadell ja va comentar que Voltas s’excedia una mica amb els números (una part dels “igual d’espanyols que catalans” o els bilingües també votarien secessió) però que li subscrivia la tesi recordant que també seria vàlida si féssim referència als catalanoparlants. Branchadell ens oferia exemples de secessions reeixides (molt allunyades del nostre context polític) que han generat estats “fallits” amb tota mena de conflictes ètnics precisament per haver basat el seu projecte d’estat en “la tribu” majoritària.

Una de les lliçons del referèndum fallit del 1995 al Quebec fou precisament la que apunten Voltas i Branchadell. Salvant totes les distàncies amb Catalunya, que són moltes, el govern secessionista del PQ només va saber mobilitzar la tribu, els purs et durs, les québécois de souche…I no només això, sinó que el vespre dels comicis un Parizeau frustrat i un xic ressentit, el Sí havia perdut per mig punt percentual, pronuncià un discurs rebel·lador revelador. Parizeau, Primer Ministre de tots els quebequesos, s’adreçà a la multitud que cantava l’himne nacional per dir: hem perdut, però “nosaltres hem votat un 60% que sí, la propera vegada només cal que votem un 62-63% i haurem guanyat”; el nosaltres, no cal dir-ho, eren els francòfons. Per acabar de brodar el discurs Parizeau culpà de la derrota als “diners” i al “vot ètnic” referint-se, probablement, al suport econòmic que havia rebut la campanya del No i al vot de les minories ameríndies i anglòfona. L’expressió sonà tan malament que alguns fins i tot van pensar que es referia al lobby jueu de Montreal tradicionalment federalista (unionista). Parizeau diguem, descriptivament, tenia tota la raó del món, les dades corroboren la seva idea: foren els francòfons els que donaren suport a la secessió. El dany psicològic de les paraules de Parizeau i la constatació de la fractura social que apuntaven les dades feren repensar al Partit Quebequès la necessitat de bastir un projecte nacional més inclusiu i feren sorgir també veus que apuntaven allò que deia en Jaume López rebatent en Toni Soler: “La nostra senya d’identitat bàsica -la dels independentistes, vull dir- és l’amor pels nostres conciutadans, la preocupació per les injustícies que patim junts, la corresponsabilització per aconseguir una via per sortir-nos i l’esperança que lluitant colze a colze, sabent que anem tots en el mateix vaixell, aconseguirem deixar enrere una insuportable i indigne situació de maltracte. I amb l’horitzó d’aquesta esperança, podem fer lloc per a que remin als que pensen que la nostra nació és Catalunya, o els Països Catalans, o qui en tenen vàries, o cap (…)”.

La (no) importància de la participació electoral

dilluns, 13/02/2012

És una idea força estesa que la participació afecta més a uns partits catalans que a uns altres. L’argument acostuma a ser el següent: 1) Hi ha gent que per característiques socials té una probabilitat més baixa de votar. 2) Aquests ciutadans, si votessin, ho farien per un partit que defensés els seus interessos. És a dir, a un partit d’esquerres. 3) Com que això no passa, els partits d’esquerres tenen més dificultats per mobilitzar el seu electorat. 4) Conclusió: els partits d’esquerres parteixen d’una situació més difícil que els de dretes per guanyar les eleccions.

Hi ha moltes propostes per a solucionar el que es coneix com a “biaix ideològic de l’abstenció”, entre les quals s’hi inclou el vot obligatori. Propostes que tenen totes un rerefons: l’ideal democràtic de representar tota la població. La democràcia no exigeix una participació absoluta, però es fonamenta en la idea que el sistema funciona millor si hi ha més ciutadans que participen. Si l’abstenció no és aleatòria i es concentra en un determinat grup de votants, el sistema pot patir una manca de representativitat. Un clar exemple són les persones d’ètnia gitana: voten (molt) menys que la majoria i, per tant, la seva veu difícilment arriba a les institucions.

Per tant, la solució (com a mínim teòrica) a aquest baix passaria per aconseguir quelcom força utòpic: si vota el 100% de la gent, desapareix el biaix i solucionat el problema.

O no.

Primer, cal assumir que els abstencionistes votarien més als partits d’esquerres, la qual cosa resulta difícil si s’analitza d’on prové el vot de l’extrema-dreta. Però, fins i tot si això últim fos cert, les evidencies empíriques no són clares. Per exemple, Bernaghen i Marsh troben que una participació del 100% no comporta guanys significatius pels partits de centre-esquerra. Només hi surten guanyant els partits petits o els que no són al govern, però no amb prou força com per decantar els resultats electorals.

I què passaria a Catalunya? El discurs general és també que l’abstenció perjudica l’esquerra, en essència al PSC. Vegem-ho. A partir de l’enquesta post-electoral de les passades eleccions catalanes, m’he preguntat què haurien votat aquells que diuen no haver-ho fet. Com podem saber què haurien votat? He considerat el gènere, l’edat, els ingressos, la posició en l’eix esquerra-dreta, en l’eix nacional, la valoració del govern tripartit i la valoració dels líders de cada partit. A partir d’aquí s’imputa un vot a aquelles persones que diuen no haver votat (el 45,3% de l’enquesta). El següent gràfic mostra el percentatge de vots de cada partit (eix de les Y) en diferens escenaris de participació (eix de les X).

projecció.tiff

Quina és la conclusió? Els resultats són molt semblants en qualsevol escenari de participació. Si votés tothom (100%), s’observa que el PSC milloraria lleugerament els resultats en detriment de CiU, però la diferència és irrisòria.

Uns resultats que confirmen estudis previs i que ens porten a una pregunta: si els resultats amb el 100% de participació no canvien, per què l’abstenció se segueix plantejant com un mecanisme que perjudica més a determinats partits? Una pregunta feta a la lleugera, provocativa –ho reconec-, però no per això menys interessant.

Perd Chacón, perd el PSC?

dilluns, 6/02/2012

Si la política no és una ciència exacta; la partitologia és un art gairebé inescrutable: personalismes, amistats, estructures, superestructures, aparells nacionals, aparells regionals, federacions, congresillos, pugnes, faccions, tot s’hi val per explicar el resultat d’un congrés. La derrota de Chacón a Sevilla s’ha explicat de mil maneres diferents: pressions dels històrics de Suresnes, catalana malgrat tot, un discurs buit, un discurs erroni…Aquí ens volem centrar, però, en les lectures que s’han fet des de Catalunya. N’hem trobat tres que, aparentment, resulten ser contradictòries:

Era el nou ZP? (Negativa). Curiosament hi coincideixen bàndols oposats aquí. D’un costat els zapateristes empedreïts que veien en Carme Chacón una reedició del Bambi (el de apoyaré…), o fins i tot els que, malgrat la negació constant de la seva catalanitat, veien en Chacón la possibilitat de realització del vell somni del federalisme català: el d’una Espanya plural, més plural que espanyola. Però aquesta lectura té un segon grup d’adeptes, poc amic del PSC, a saber: els que volien veure el socialisme català posant contra les cordes una executiva federal dirigida per la una catalana mateix.

Guanya la banca (Tot queda igual). Aquesta és la tesi oficial del PSC, si més no a pilota passada, que considera ara que “no tenia candidat” (Pere Navarro, dixit). Segons aquesta interpretació el fet que hagi guanyat Rubalcaba deixa el terreny de joc tal com estava, és més, té un 80% d’avals per a la nova executiva i el PSOE en surt reforçat. Ara bé, la negativa de Chacón a formar part de l’execuitva i el paper més aviat minso que hi faran els dos representants catalans fa pensar que podria no ser així…

Millor Rubalcaba (Positiva). Els que volien evitar l’escenari descrit al primer paràgraf, Chacón enfrontada al PSC, respiren tranquils, confessava algú a Nicaragua. D’altra banda, els chaconistes poden pensar que a les primàries a la francesa, un cop desgastat Rubalcaba, Chacón podria tornar a plantar cara. I és que el darrer míting de Chacón, que més d’un ha assenyalat com la causa de la seva derrota, semblà més una proposta de candidatura de cara al 2015 que no pas per guanyar el Congrés.       

I doncs, quina trien?

El pòquer escocès

dijous, 2/02/2012

Un cop publicats els respectius projectes de llei per part d’Edimburg i Londres la partida a començat al Regne Unit. El referèndum sobre la secessió d’Escòcia es farà, però moltes qüestions han quedat obertes a la negociació: dates, campanya, finançament, supervisió electoral, competències, cens i, sobretot, les preguntes. I de tot plegat hi ha un aspecte que preocupa especialment: com es comptarà el resultat? Si Salmond se surt amb la seva, el referèndum podria acabar tenint tres opcions: status quo (que quedés tot igual), devolució màxima (devo max.) i secessió. Ara bé, gràcies a Kenneth Arrow, sabem que quan hi ha tres o més alternatives en joc i cal que siguin votades per un grup de persones (els escocesos, en aquest cas) resulta impossible establir un sistema de votació que satisfaci una agregació de preferències de tota comunitat. És l’anomenada paradoxa d’Arrow. Quins implicacions té de cara al referèndum escocès? Doncs moltes, gairebé podem dir que, en cas de plantejar tres escenaris (status quo, devo max, secessió), serà el mètode de recompte el que decidirà el resultat. Vegem-ho* amb quatre mètodes diferents:

Posar “creuetes”

Aquest sistema seguiria el clàssic first past the post. És a dir, consistiria en situar les tres opcions en una butlleta i simplement cada votant posaria una creu a la seva opció preferida. L’opció més votada seria la guanyadora. Seguint les enquestes, el resultat podria ser aquest:

Status quo: 30%

Devolució màxima: 34%

Secessió: 36%

Amb aquest sistema la secessió s’imposaria amb un 36% de suport, però mai sabríem les segones preferències dels electors. Alguns experts apunten que molts optarien pel vot estratègic: per exemple partidaris de l’status quo podrien votar per la devolució màxima o partidaris de la secessió podrien optar també per la devolució màxima, etc.

Ordenar les opcions

Tal com hem vist, tot plegat seria força dependent de les segones  preferències dels votants. Una manera de tenir-les en compte seria optar per un vot alternatiu. Els votants haurien d’ordenar les tres opcions en funció de les seves preferències amb un 1, 2 o 3. El resultat podria ser aquest:

Devolució màx: 30%

Status quo: 34%

Secessió: 36%

Així, si cap opció arribés al 50% s’haurien de sumar les segones preferències a les dues opcions més votades. Aquest escenari en un electorat dividit entre status quo i secessió com a primera opció podria eliminar en el recompte de les primeres preferències l’opció per la devolució màxima. Suposant que el 30% partidari de la devolució màxima es dividís en segona preferència entre un 20% i un 10% el resultat seria:

Status quo: 34% + 20% = 54%

Secessió: 36% + 10% = 46%

Amb aquest sistema, doncs, guanyaria l’status quo. Tot quedaria igual.

Preguntar i comptar, el mètode Salmond

L’aposta de Salmond és fer dues preguntes de resposta Sí/No separades: una sobre la secessió l’altra sobre la devo max. La primera ha estat inclosa a l’esborrany presentat al Parlament, i la segona es podria incloure després del període de consultes. Com es comptaria el resultat? La pregunta que obtingués més partidaris del Sí, s’imposaria.

Aquest mètode agrada a Salmond ja que si a la primera pregunta sortís, per exemple, un suport del 36% a la secessió a la segona es podrien sumar els partidaris de la devolució màxima a una part dels partidaris de la secessió, cosa que amb tota probabilitat donaria la victòria a aquesta segona opció.

Resta oberta, però, una qüestió inquietant: què passaria si cap de les dues preguntes obtingués una majoria favorable al Sí? (per exemple secessió 36% Sí; devolució màxima 49% Sí)

Fer una “lligueta”

Una proposta estranya per a desempatar resultats seria fer una “lligueta”. Seguint al filòsof Condorcet, es podrien fer tres preguntes: a) independència o status quo?; b) devolució màxima o status quo?; c) devolució màxima o independència.

En aquest cas el resultat podria ser el mateix que l’anterior, l’status quo seria batut en (a) i (b) i finalment a la (c) la devolució màxima batria la independència. Guanyaria l’opció de devolució màxima amb dues victòries (sobre status quo i sobre independència). Ara bé, el fet d’haver de decidir entre devolució màxima i independència no agradaria a Salmond, que a hores d’ara centra la campanya en convèncer l’electorat que devolució màxima i secessió signifiquen remar en la mateixa direcció. Una altra possibilitat seria que l’status quo derrotés a la devolució màxima, això passaria si la majoria dels partidaris de la secessió preferissin l’status quo més que no pas la devolució màxima.

Així doncs,  en funció del sistema de votació els resultats poden ser completament diferents:  en aquests quatre casos hem vist fins a tres resultats possibles!

* Aquest post és una traducció adaptada de l’article de l’analista Peter Kellner (YouGov)

Aquests dies seguim atentament l’amic mediàtic Aubachs , Better Nation i Devolution Matters, bona lectura.