Arxiu del mes: març 2012

Independència light?

divendres, 30/03/2012

Avui hem pogut assistir a la visita del professor Michael Keating a l’Institut d’Estudis Autonòmics, on ha fet una conferència sobre la situació política a Escòcia. Malgrat que el catedràtic dela Universitat d’Aberdeen ha parlat de moltes qüestions relacionades amb la proposta de referèndum sobre el futur del país de Robert Burns, n’hi ha hagut una que ens ha cridat l’atenció.

Keating sosté que la proposta secessionista de Salmond es mou en una ambigüitat conceptual ja que formula una doble pregunta al referèndum: una sobre l’autonomia màxima i l’altra sobre la independència. Segons el professor de ciència política les opcions referendàries serien confuses perquè el projecte independentista de Salmond (i l’SNP) és, realment, un projecte d’independència light: és a dir una barreja de les opcions plantejades.

Però què vol dir exactament la independència light? Segons Keating l’SNP ambiciona un Estat propi però en un marc de sobirania compartida (un concepte del jurista John McCormick), és per aquesta raó que està disposat a mantenir tot un seguit d’aspectes institucionals que actualment pertanyen a tot el Regne Unit: la Monarquia (Reina), la moneda (lliura esterlina), lliure circulació de persones, la política de defensa (excepte la nuclear), les relacions socials, la seguretat social, els mitjans públics de comunicació (BBC) o les diverses agències de regulació en matèria fiscal i financera.

Seguint aquest fil, Keating assenyala una paradoxa interessant, el Govern de Londres resulta ser el principal opositor a la independència light. L’unionisme britànic no està disposat a cedir en la noció de sobirania absoluta del Parlament de Westminster i preferiria una independència clàssica (sense compartir poders) abans que una independència light. Ara bé, el Govern britànic no és l’únic que rebutja una solució light (que alguns podrien titllar de confederal). També ho fan alguns independentistes que consideren que la secessió ha de ser “plena” i rebutgen, per exemple, la figura de la monarquia compartida apostant per una República independent.

La pregunta que genera la independència light és evident: som davant d’un producte de màrqueting de l’SNP per intentar atreure un electorat que es debat entre la secessió i l’autonomia;  o, ans al contrari, som davant d’un paradigma, un escenari polític, nou que hauria de ser formulat més enllà de l’etiqueta “ independència light”. Per a Keating, que no nega possibles tacticismes d’un polític com Alex Salmond, seríem davant de la segona opció; segons ell, serà difícil que el S.XXI admeti projectes secessionistes basats en una concepció de l’Estat formulada al S.XIX . Però si és així, hi ha qüestions que fan de mal comprovar, la independència light significa reconeixement institucional internacional? Vol dir representació com a Estat membre de la UE? Acceptaria el Regne Unit compartir un territori quasi independent dins l’illa de la metropoli?

Cinc raons per fer vaga

dimecres, 28/03/2012

Demà, 29 de març, hi ha convocada la sisena vaga general a l’Estat espanyol, aquesta vegada contra la reforma laboral del Govern de Mariano Rajoy. A continuació apuntem cinc raons per fer vaga i mobilitzar-se demà dijous.

Estratègia. La raó oficial de la convocatòria de vaga per part de les grans centrals sindicals és forçar al Govern espanyol a negociar  la reforma laboral al Congrés dels Diputats. El Govern ha rebutjat citar els agents socials al procés de tramitació del projecte de llei (que ja va ser aprovat com a reial decret) abans que aquest sigui debatut a la Cambra baixa.

Demostració. La vaga general i la mobilització que comporta, a Barcelona hi ha convocada una manifestació a les sis de la tarda a Jardinets de Gràcia, permet expressar el desacord dels treballadors amb la reforma laboral i la situació econòmica més enllà de la negociació concreta que segueixi la tramitació del projecte de llei. Cal recordar que els sindicats que convoquen les mobilitzacions són gairebé tots des d’UGT fins a la Intersindical, però també s’hi han afegit moviments ciutadans com els Indignats sorgits del 15-M. Les enquestes mostren un rebuig contundent a la reforma, un 74% dels espanyols consideren que la reforma no crearà ocupació segons Metroscopia.

Política. Una vaga general té èxit si és política, contra el partit del Govern, i no només laboral. Malgrat que hi ha discrepàncies sobre si realment es pot afirmar que totes les vagues generals passen factura als Governs, a priori podem dir que l’èxit de la vaga general seria un desgast pel Govern del Partit Popular. Els precedents de les vagues generals a González (1988) i a Aznar (2002) demostren que les vagues generales tenen efectes polítics i poden canviar les polítiques públiques. Així, més enllà de la reforma laboral, la mobilització permet reforçar la posició de l’oposició o si més no desgastar al Govern.  

Ideològica. El model de relacions laborals que dibuixa la reforma implica un retrocés dels drets dels treballadors. El model actual de relacions laborals és corporativista perquè divideix els treballadors entre els que tenen protecció laboral i els temporals. Ara bé, l’acomiadament justificat per una simple reducció als ingressos de l’empresa, la reducció de la indemnització per acomiadament, el fet que no s’incorpori un contracte únic a la reforma i, en canvi, es promogui un contracte precari “de formació”, fan que el model alternatiu al corporativisme actual presentat pel Govern espanyol sigui força sospitós d’empitjorar les coses.

Nacional. La reforma laboral del Govern espanyol va en la línia de la reforma constitucional que pactaren PP i PSOE el 2011 i envaeix competències de la Generalitat. La invasió competencial més greu és que el text del Reial Decret elimina la capacitat del Govern català d’actuar com a mediador en casos d’ERO (Expedient de Regulació de l’Ocupació) però també en matèria de polítiques actives d’ocupació. CiU i PSC, ERC i ICV han dut per separat el reial decret al Consell de Garanties Estatutàries. D’altra banda, no cal oblidar que els principals perjudicats de l’espoli fiscal són els mateixos treballadors catalans que no poden percebre els serveis públics que els pertoquen.

Córrer per ser feliços

dijous, 22/03/2012

Diumenge serem a la ratlla de sortida de la Marató de Barcelona i hem volgut fer una petita reflexió sobre una de les nostres passions més enllà de la ciència política: les curses populars. En Miquel Pucurull i Fontova, una institució per a tot atleta català, ens ha cedit la seva base de dades sobre l’atletisme popular a Catalunya dels darrers anys i l’evolució de la participació és senzillament espectacular. Els gràfics(*) parlen per si sols. Des de la primera marató que organitzà Ramon Oliu el 1978 a Palafrugell, amb menys de 200, participants fins a la d’enguany, amb 19.500 inscrits, ha plogut molt.

maratobcn.PNG

L’esport ha esdevingut uns dels pilars de la societat catalana i les curses populars viuen un veritable boom. Però quines característiques té aquest creixement espectacular? A continuació podem veure l’evolució de les curses de 10.000 metres amb més participació, de les mitges maratons amb més participació i de curses històriques fora de Barcelona.

10km bcn.PNG

mitges.PNG

cursesforabcn.PNG

Malgrat que no disposem de prou informació i caldria treballar una mica més les dades ens hem fixat també en aquest post d’en Miquel Pucurull i ens hem aventurat a llançar algunes hipòtesis que segur que els lectors podran ampliar (o criticar).

Novell. Una dada de que disposem i podem afirmar amb una certa seguretat és que l’increment de participació dels darrers anys és més fort per a les curses de 10km que per a les més llargues. Concretament les mitges maratons han crescut un 100% des de l’any 2000 mentre que les curses de 10 km ho han fet un 150% en total. Això ens fa pensar que l’increment ve per corredors novells que comencen per distàncies curtes. Aquesta  dada podria ser una bona notícia per a les mitges maratons i maratons si en uns anys aquests corredors guanyen prou resistència per fer curses més llargues!

Metropolità. Observem que el boom de participació s’ha produït sobretot a les curses barcelonines o de l’àrea metropolitana mentre que curses mítiques del calendari català (Espluga, Farell, Guanta, etc.) mantenen un nombre de participants similar al dels darrers anys, si bé amb lleugers increments.

Grans esdeveniments. Una sospita que les dades semblen confirmar és que l’augment es concentra en grans esdeveniments, com són la Marató de Barcelona, les mitges de Granollers i de Barcelona o les curses de la Mercè o dels Bombers. Amb tot, caldria estudiar -i són dades que de moment no tenim- la proliferació de curses arreu del territori català que de manera descentralitzada apleguen en total un bon nombre de corredors.

Femení. No hem inclòs cap gràfic sobre el gènere dels participants però segons les dades de Miquel Pucurull l’increment de participació total a les curses del darrer any ha estat més acusat en les dones (27%) que en els homes (13%). Si es seguís aquesta tendència en uns quants anys podríem començar a revertir una situació que a hores d’ara és d’extremada desigualtat. En la Marató d’enguay per exemple,  el percentatge de dones inscrites és tant sols del 14% (**)! Tal com indica Pucurull, la conciliació familiar podria erigir-se com a un factor clau perquè les dones es poguessin anar incorporar a les curses. Superar certs estereotips erronis que relacionen l’esport i el sexe masculí també seria molt important.

Per què? Una pregunta que de moment no podem respondre és el per què d’aquest increment espectacular de les curses. Segons l’enquesta, molt limitada, de l’Observatori Català de l’Esport els motius principals per fer esport són la salut i les relacions socials, és a dir, fer nous amics. Ara bé, això no ens diu res sobre el per què d’aquest boom específicament. Hi ha qui apunta qüestions a econòmiques: la crisi fa insostenible estar apuntat al gimnàs i hi ha qui prefereix córrer que resulta molt més econòmic. D’altres, però, apunten qüestions culturals: la globalització ens ha dut la moda de córrer de països més “avançats” en termes esportius (EUA, Canadà, França).

Sigui com sigui, nosaltres som partidaris de la teoria de l’Arcadi: correm per ser feliços. Sort a tots els maratonians!   

 

(*) Atès que no disposem de les dades de participació de cada any per a totes les curses, assumim tendències creixents o decreixents lineals pels anys en els que no  tenim dades.

(**) L’any passat, de 1.507 dones arribades a la marató, només 147 eren de Catalunya i 294 de la resta d’Espanya. La mitjana a les curses populars de Catalunya és un 21% de participació femenina (l’excepció és la Cursa del Corte Inglés que registra un 40% de participació femenina).

Crisi i igualtat de gènere

dimecres, 21/03/2012

[Article de col·laboració de la Tània Verge per a El Pati Descobert]


feminism.jpgEn alguns països la crisi econòmica ha servit per posar en valor la igualtat de gènere. En el cas islandès, després de la fallida de l’Estat i del sistema bancari, les dones han entrat amb força als consells d’administració de les empreses aportant nous estils de lideratge i encaminant les inversions cap a assets més productius que no pas especulatius. En canvi, en d’altres països la crisi econòmica pot suposar un retrocés en la igualtat. Als Estats Units la pre-campanya electoral ha virat perillosament cap al debat sobre els drets reproductius de les dones amb un plantejament retrògrada sobre la contracepció camuflat en una suposada defensa de la llibertat religiosa.

Què passa a l’Estat espanyol? Arribada la dreta al govern, tant estatal com catalana, s’anuncia la constitució del “govern dels millors” i resulta que “troben” poques dones per formar part dels elegits: els governs paritaris han donat lloc a gabinets on les dones representen menys del 30%. El caràcter simbòlic del missatge és clar: en moments de crisi els homes són els portadors principals del savoir-faire. A partir d’aquí, i en menys de cent dies de govern, el PP està posant en blanc i negre la seva concepció sobre la igualtat. La ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Ana Mato, davant l’assassinat de la primera dona el 2012 a mans de la seva parella, recuperà la nomenclatura ja superada de “violència domèstica”. Es tracta d’un lapsus linguae? Pel tipus de polítiques anunciades pel govern més aviat sembla que no. Per exemple, els recursos destinats a les polítiques de suport a la dependència que alliberen a les dones de les tasques de cura s’han congelat i la nova reforma laboral castigarà amb cruesa les dones perquè són les que desenvolupen fonamentalment els contractes a temps parcial i incorren en major absentisme per fer-se càrrec dels menors i persones dependents.

En les darreres setmanes, però, la política estrella és la pròxima reforma de l’actual llei de l’avortament. De manera magistral, el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, ha barrejat els drets del “no-nascut” amb el dret a la maternitat i amb una “violència estructural de gènere”. Et voi-là, resulta que és el “més progressista” que ha fet a la seva vida! El raonament és el següent: la por a perdre la feina per part de les dones embarassades o a no trobar feina com a conseqüència de l’embaràs faria que les dones se sentin pressionades a avortar. No serà més aviat que aquesta por porta moltes dones a endarrerir la decisió de ser mares o directament a no embarassar-se? Almenys això és el que mostren els estudis realitzats sobre la matèria i, de moment, el ministre no ha aportat evidència empírica que ho refuti.

El que fa por de veritat és que, amb la cobertura de la majoria absoluta, es plantegin unes polítiques que cerquen capgirar el discurs sobre la igualtat. El cas de la reforma de l’avortament, emparada en una santíssima trinitat, és il·lustratiu: 1) els drets dels no nascuts (qui es podria oposar a la vida?); 2) el dret a la maternitat (qui es podria oposar a l’instint natural que totes les dones deuen tenir?); 3) la violència de gènere (qui es pot oposar a combatre-la?). En aquesta triada el drets de les dones no hi apareixen, malgrat que ha estat la reivindicació a la lliure decisió sobre el propi cos (parir o no parir i decidir quan es vol ser mare) la que fonamenta l’avortament com a part integral dels drets reproductius i sexuals de les dones.

La definició de la violència de gènere que s’ha realitzat s’allunya del qüestionament tant de les relacions de poder que la sustenten com del desequilibri en la distribució de les responsabilitats domèstiques i de cura. I és, per sobre de tot, una definició de violència de gènere molt hipòcrita: es reconeix que són els empresaris i els poders públics els que exerceixen la “violència estructural” contra les dones amb unes mesures de conciliació de la vida laboral i familiar molt deficitàries però, en lloc de combatre la deficiència, es retallen els drets de les dones. Cal recordar al govern que els països desenvolupats que han aconseguit augmentar la seva taxa de natalitat, com ara els països nòrdics, no ho han fet restringint l’avortament sinó fent realment efectives les polítiques d’equilibri treball-vida.

És trist que el pas de l’oposició al govern comporti gairebé sempre una amnèsia important. El PP acusà al PSOE de fer polítiques de fum a través de la igualtat per distraure l’electorat de la crisi i ara, des del govern, està fent el mateix. Però encara és més trist que aquest fum pugui emportar-se ara els avenços fets en la igualtat en un país que està ben lluny de poder-se vanagloriar de la seva consecució. Vigilem amb la crisi: la societat pot sortir-ne no tan sols més empobrida sinó també molt més desigual.

Quina autonomia tenim?

diumenge, 18/03/2012

Un lloc comú del centralisme és que vivim a l’Estat més descentralitzat del món. Segons aquesta lògica, les autonomies actuals són el màxim nivell de descentralització/federalització que pot arribar un Estat compost. Doncs bé, aquesta afirmació és rotundament falsa. Al gràfic que poden veure a continuació hi hem representat l’índex d’autoritat regional de diverses regions del món, desenvolupat per Hooghe, Marks, Schakel (2010). Hi hem representat dos indicadors self-rule i shared-rule; la combinació de tots dos ens permet saber el nivell de federalització d’un Estat o el nivell d’autoritat regional d’un ens subestatal. El primer (self-rule) fa referència al nivell de poder de la unitat regional dins les seves fronteres, sobre la gent que hi viu. És a dir: institucions autònomes, competències, autonomia fiscal, legislatiu i executiu propis. El segon (shared-rule) fa referència al nivell de poder compartit per la unitat amb la resta de l’Estat, és a dir: paper a la legislació estatal, control de l’executiu, control fiscal, reforma constitucional.

Si fem un cop d’ull al gràfic observem que Catalunya no és ni de bon tros l’entitat subestatal amb més autonomia del món. El seu nivell d’autogovern (punt vermell) és el mateix que el de les autonomies de règim comú. En matèria de self-rule podríem dir que té una autonomia elevada, al mateix nivell que Escòcia (que aviat ampliarà poders amb la Scotland Bill), Valònia, les regions amb Estatut italianes o Flandes. L’índex que hem agafat situa Catalunya fins i tot per sobre dels Länder alemanys, els territoris autònoms d’Austràlia, Gal·les o la comunitat alemanya de Bèlgica en matèria de self-rule. En tot cas, com es pot observar, el País Basc obté un punt més de self-rule gràcies a les competències fiscals; i els Estats americans, els cantons Suïssos o les Províncies de Canadà queden força més lluny ja que disposen de més competències pròpies i autonomia fiscal. Ara bé, el veritable dèficit federal és el nivell de shared rule, és a dir el paper de Catalunya en relació amb la resta de l’Estat. Aquí observem una distància abismal entre el Principat i moltes altres entitats subestatals. La centralització és absoluta en gairebé tots els paràmetres i, de fet, segons els autors de l’índex, només sumen els representants al Senat i el Consell de Política Fiscal i Financera. Tal com sabem, Catalunya no disposa de cap mecanisme directe de control de l’Executiu central, com tampoc de proposició de lleis ni de veto constitucional o de mecanismes de reforma. La immensa majoria (7,5 sobre 9) de mesures de shared rule contemplades per l’índex emprat són completament inexistents a l’estat de les autonomies.

Un darrer apunt, que ens permet treure més suc a les dades, és el fet que allà on l’autoritat regional és més elevada hi trobem casos on també hi ha nacions sense estat (punts verds). Una variant de l’argument que hem esmentat al principi és que si hi ha estats més federals (com els EUA o Alemanya) és perquè aquests no tenen minories nacionals. El cert és que observem nacions sense estat amb molts més poders que Cataunya i, sobretot, amb un nivell de shared rule que arriba a triplicar el que tenim a casa nostra.

Cinc novetats al calendari sobiranista

dijous, 15/03/2012

La celebració de les eleccions asturianes i andaluses el cap de setmana del 25 de març posarà punt final al cicle electoral espanyol. Fins al 2014 en principi no tornarem a tenir eleccions (si el Govern de CiU no decideix avançar-les). D’altra banda, durant els propers dos anys el calendari sobiranista tornarà a ser damunt la taula a l’Estat espanyol i a l’estranger: el País Basc haurà de segellar un procés de pau ja començat; l’any que ve el Quebec podria tornar a posar damunt la taula la qüestió de la independència i Escòcia celebrarà un referèndum de secessió previsiblement el mateix2014. A casa nostra, diverses novetats fan pensar que aquest calendari sobiranista s’obre pas.

Assemblea Nacional Catalana. La constitució el passat dissabte de la ANC permetrà a la societat civil catalana disposar d’una nova eina per a mobilitzar la ciutadania durant els propers anys. El full de ruta és clar: mobilització a la Marxa per la independència, una nova onada de consultes locals i la demanda d’un referèndum de secessió el 2014. Ja hi ha 269 assemblees locals de l’ANC arreu de Catalunya.

Insubmissió Fiscal. L’aprovació el passat dilluns de la moció per la insubmissió fiscal a Girona ajuda a visualitzar un moviment que fa temps que planteja, seriosament, la possibilitat d’ingressar els impostos (IRPF i IVA) a l’Agència Tributària Catalana en comptes d’enviar-los a Madrid. L’adhesió de més municipis, per exemple l’Associació de municipis per la independència, d’Òmnium i altres entitats a aquesta campanya permetria una estratègia sòlida de desobediència civil que necessita la complicitat dela Generalitat.

Llei de consultes populars no refrendàries. Malgrat els dèficits que presenta, que no són pocs, la llei que ahir va superar el primer tràmit parlamentari obre una escletxa per la celebració d’una consulta popular sobre la sobirania fiscal sense demanar permís a Madrid. Aquesta la pot convocar el president dela Generalitat i agafaria com a referència el padró (molt més inclusiu) i no pas el cens electoral.

Suport a l’Estat propi a les enquestes. El creixement de l’independentisme queda palès a la darrera enquesta del CEO. Aquí vam analitzar-ne l’evolució i la preferència per un Estat propi ja supera l’opció autonomista. D’altra banda, les eleccions al Parlament de Catalunya són percebudes des de fa un parell d’anys com “les més importants” pels catalans.

Candidatura d’Unitat Popular. El passat diumenge la CUP obria la porta en una ajustada votació a presentar-se a les eleccions autonòmiques del 2014. Si aquesta opció fos una realitat l’independentisme rupturista, històricament extraparlamentari, presentaria una marca a les eleccions. La presència d’ERC, SI i Democràcia Catalana, segurament obligaria a plantejar una estratègia electoral de coordinació.

L’horitzó del 2014, doncs, agafa força com una fita per passar d’allò que en Ferran Requejo anomena “fase de l’independentisme”, a la “fase de la independència”.   

29-M: un sindicalisme nacional?

dilluns, 12/03/2012

Les mobilitzacions massives d’ahir diumenge contra la reforma laboral han servit perquè els sindicats ensenyin múscul al Govern espanyol; si aquest vol evitar la vaga, diuen, haurà de negociar. Més enllà de la idoneïtat de la convocatòria i la seva possible efectivitat en aquest post volem centrar-nos en la convocatòria de la vaga general a Catalunya. A casa nostra la vaga general va ser convocada des de Madrid, quan CCOO i UGT sembla que es van posar d’acord per convocar-la conjuntament. En canvi, al País Basc (també a Galícia) la vaga havia estat convocada tres setmanes abans pels sindicats bascos. La falta de sindicats que no depenguin de Madrid ha fet que a casa nostra els referents majoritaris dels treballadors siguin CCOO i UGT. Al gràfic que veuen a continuació comparem els resultats de les eleccions sindicals l’any 2010.

Mentre al País Basc ELA i LAB sumen la majoria de delegats sindicals, a Catalunya UGT i CCOO controlen un 90% de la representació dels treballadors. Evidentment, aquesta situació és desigual si la desglossem per sectors (La USTEC per exemple és majoritària a l’educació pública), però aquí parlem de dades generals. Les causes d’aquesta situació tenen a veure amb el desenvolupament històric del catalanisme i no han estat del tot explicades. L’evolució de CCOO (la denominació CONC ha caigut en desús) que aparcà l’àmbit nacional per tenir com a referent l’àmbit estatal i la manca de força d’opcions com la Intersindical-CSC (261, 0,5%) o la COS (19 representants, 0,03%) poden ser-ne part de l’explicació. Catalunya és molt lluny, a hores d’ara, de tenir un referent sindical propi com són ELA o LAB al País Basc. 

Eleccions catalanes: primer o segon ordre?

dilluns, 5/03/2012

Una de les velles aspiracions del catalanisme ha estat situar les institucions catalanes com el punt de referència dels catalans. Fer que els ciutadans de Catalunya tinguessin en la Generalitat i en el Parlament un puntal al qual acudir. La idea prové de molt abans que el govern de la Mancomunitat fes de punta de llança d’un catalanisme  que tenia en la modernitat i l’excel·lència un dels seus béns més preuats. La Generalitat republicana no va fer més que accentuar la relació entre catalanisme i modernitat.

Amb l’arribada de la democràcia, però, les eleccions catalanes van passar a ser considerades, com a mínim per una bona part de la població, i juntament amb les eleccions de la resta de CCAA, com a eleccions de segon ordre. Tot i els intents del govern de Pujol –famosa és la frase de “protesten, però com a mínim ho fan al Palau de la Generalitat i no davant la Delegació del Govern”- una gran part dels catalans ha considerat les eleccions catalanes com a menys important. Com indica el terme, eleccions secundàries, fins i tot subsidiàries, de les eleccions al Congrés dels Diputats. Les eleccions espanyoles, en definitiva.

Les dades de la darrera enquesta publicada pel CEO (Baròmetre de març de 2012) no només destaquen perquè consoliden determinades tendències (com hem apuntat en la darrera entrada). Hi ha un altre element que ha passat desapercebut. Mirin el següent gràfic. Mostra l’evolució a la pregunta “dels diferents tipus d’eleccions, quina és per vostè la més important?” Des de l’enquesta anterior els ciutadans de Catalunya consideren més importants les eleccions al Parlament de Catalunya que les del Congrés dels Diputats.

primerordre.tiff

El mes d’octubre vaig creure que era fruit d’algun factor contextual que se m’escapava. Ara la tendència sembla una mica més clara. És cert que el patró es podria revertir, però el dubte que sorgeix es manté: hi ha algun factor contextual de nova aparició que pugui explicar aquest canvi sobtat en les percepcions ciutadanes al voltant de quines són les eleccions més importants? Podria ser la crisi? Un govern del PP a Madrid? Però, i si és així, per què no trobem la mateixa situació en anys anteriors? Seria arriscat relacionar l’augment continuat en el suport a la independència a aquest canvi de tendència?

Sigui com sigui, dades que recorden i impulsen la vella aspiració del catalanisme: fer de les institucions catalanes un punt de referència. O això o caldrà recordar a Joan Fuster: “Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.

Suport a la independència: fins quan continuarà creixent?

divendres, 2/03/2012

Aquest matí ha sortir a la llum el darrer baròmetre del CEO, que es pot consultar aquí. El naixement del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat l’any 2006 ens ha permès disposar de sèries d’evolució temporals sobre diverses qüestions de relleu de l’actualitat catalana, i evidentment d’entre aquestes, del suport a la independència. Actualment el CEO realitza aquesta pregunta en dos formats: en la clàssica pregunta ordinal que ja ve fent des dels seus inicis, on s’ofereixen quatre possibles escenaris de relacions entre Catalunya i Espanya; i la recentment introduïda pregunta més sobre què votaria en un eventual referèndum d’independència.

Doncs bé, aquest darrer baròmetre publicat avui marcarà probablement un abans i un després en el suport a la independència perquè, per primera vegada l’opció d’un estat independent se situa per sobre dels qui prefereixen que Catalunya continuï sent una CCAA (29% i 27,8% respectivament). Malgrat que la diferència és molt petita i podria entrar en el que anomenem el marge d’error de l’enquesta, la tendència que mostra el gràfic sobre l’evolució del suport a la independència és completament inequívoca. En els darrers anys el suport a la independència ha augmentat en més de 15 punts, cosa que representa un 108% d”increment. Per contra, l’opció de CCAA ha perdut 10 punts i mig, disminuint un 27%,  i el suport a l’opció federal, malgrat que continua sent la majoritària ha perdut 2,6 unts percentuals i un 7%.

La gràfica sembla indicar que hi ha una tendència imparable en l’increment del suport a la independència. Paral·lelament el suport a l’opció de la CCAA i el de l’Espanya federal no paren de decréixer, sent especialment notori en el primer cas. Cap on evolucionaran les dades en els propers baròmetres? Esdevindrà el suport a la independència l’opció amb més suport? Evidentment ara mateix és impossible fer elucubracions sobre el futur, però en tot cas no seria gens d’estranyar que al llarg del proper any l’opció independentista aconseguís donar finalment el sorpasso!

suport independencia CEO.png

De les conseqüències d’aquesta nova situació, i fins i tot de les seves implicacions de cara a un possible referèndum ja no només amb dues possibles respostes sinó multiresposta com el que planteja Alex Salmond a Escòcia, en parlarem un altre dia!