Arxiu del mes: abril 2012

Jutjant la repressió dictatorial: Riscos i avantatges

divendres, 27/04/2012

Els fets de la Primavera  Àrab i, en particular, la caiguda del règim de Hosni Mubarak a Egipte van portar a les televisions d’arreu del món les imatges del expresident essent jutjat (en un llit i dins una mena de gàbia) per corrupció i per la mort de civils durant la revolta popular. Molts egipcis veurien amb satisfacció la imatge i més encara les peticions de l’acusació que li sigui aplicada la pena de mort. Tanmateix, a d’altres ulls que de segur van veure les imatges no els van fer gens de gràcia. Serien, per exemple, els ulls de Bashar al-Assad (dictador de Síria també assetjat aleshores per creixents protestes contra el seu règim), o els ulls de la família reial de Bahrain (sota creixent pressió al carrer per part de la exclosa majoria Xiïta), o fins i tot els ulls de molts altres autòcrates que encara ostenten el poder en diferents regions del món.

El nombre de dictadors i altres caps repressius que són jutjats o poden ser-ho pròximament en corts locals i internacionals ha augmentat notablement en les darreres dècades (veure gràfic). És el cas d’exmembres de les juntes argentines dels anys 70, el General guatemalenc Ríos Montt, l’expresident Hissène Habré del Txad o d’Alberto Fujimori del Perú. A això cal afegir-hi la creixent pressió exercida des de la Cort Penal Internacional (CPI), creada el 1998 i el tractat de la qual ja han ratificat més de 100 països. La CPI va entrar com actor rellevant a l’escena internacional el Març de 2008 quan, per primer cop, va dictar una ordre d’arrest  per crims contra la humanitat contra un President encara en el poder: Omar al-Bashir del Sudan. Més recentment, a instàncies de l’ONU, una nova acusació formal i ordre d’arrest van ser dictades el Juny de 2011 en contra de Gaddafi (i altres membres del seu règim) enmig del conflicte civil originat per la dura repressió contra l’oposició civil.

trend.gif

Quins poden ser els efectes polítics d’aquestes creixents activitats judicials? Pensem-ho racionalment des dels ulls d’un dictador en el poder. Suposem que un dictador s’enfronta a una creixent pressió social que reclama un canvi de règim. Davant d’això, el dictador té dues opcions: o bé accedir a les demandes, cedir el poder i provar de pactar la seva sortida; o bé oposar-se al canvi i reprimir la dissidència (amb el risc de provocar una guerra civil). Davant d’aquest dilema hi ha dues interpretacions dels possibles resultats.

La versió pessimista ens diria que la pressió judicial provoca un augment dels potencials costos de deixar el càrrec per part d’aquells dirigents encara en el poder. Davant d’una cada cop més probable persecució criminal un cop abandonat el poder, la utilitat relativa de mantenir-se en el poder augmenta respecte a la de deixar-lo (voluntàriament). La millor manera d’evitar ser jutjat és conservar el poder. Això provoca que davant una creixent oposició, el dictador tingui incentius per incrementar els nivells de repressió per tal de sobreviure en el poder. És el cas de Gaddafi a Líbia davant l’ordre d’arrest de la CPI o d’al-Assad a Síria després de poder observar per televisió el judici a Mubarak. La brutal repressió aplicada en ambdós casos ha conduit els seus països a guerres civils.

Per contra, la versió optimista ens diu que una major pressió judicial, en augmentar els costos (materials i socials) de l’activitat repressiva provocaria que hi hagués menys incentius per recórrer a aquesta darrera en cas d’inestabilitat política. Una major pressió judicial pot animar l’oposició a treure al carrer les seves demandes mentre que dificulten l’activitat repressora si els cossos de seguretat rebutgen disparar contra civils per por a ser jutjats en el futur. Per tal d’evitar determinades conseqüències a mitjà o llarg termini certs dirigents poden preferir deixar el poder en un procés controlat davant la incapacitat de recórrer a majors nivells de repressió en cas de què la situació empitjorés.

Què ens diuen les dades?

En una recent recerca que hem dut a terme el meu amic i col·lega Joe Wright i jo mateix, els resultats ens indiquen que els dos processos són possibles depenent del tipus de règim present al país. Per mesurar els nivells de pressió judicial i els riscos de deixar el poder que un dictador percep, hem construït una variable que indica el nombre de persecucions judicials per violacions de drets humans que es produeixen contra líders polítics i caps repressius en els països veïns al d’un dictador. Es tracta d’una mesura ponderada que fa que els judicis perdin pes en la variable alhora que el país d’on és la persona encausada s’allunya geogràficament del país d’un dictador. És a dir, s’assumeix que per a les potencials decisions d’al-Assad a Síria té molt més pes veure a un veí proper com Mubarak jutjat que no a Fujimori. Usant aquesta variable i d’altres controls hem procedit a estimar la probabilitat que hi ha hagi un canvi de règim en una dictadura, la probabilitat de transició a la democràcia, i la probabilitat de que el canvi polític sigui pacífic.

Doncs bé, d’acord amb la visió pessimista de les persecucions judicials, hem comprovat que en els règims de tipus personalista (on el dictador controla el poder i la capacitat de reclutament) la probabilitat d’una transició i un canvi de règim pacífic es redueixen significativament com més judicis per violacions de drets humans hi hagi en països propers. En canvi, en les dictadures organitzatives (dictadures militars o de partit), i d’acord amb la visió optimista, major pressió judicial en els països veïns provoca un augment en la probabilitat de canvi de règim. La raó que explica aquestes divergències és simple. Els règims personalistes no disposen de mecanismes institucionals que protegeixin els interessos de la elit sortint un cop el règim deixa d’existir. Aquests dictadors com Gaddafi, doncs, tenen incentius per provar de mantenir-se en el poder a tota costa mitjançant l’ús de la violència extensiva si cal. Situació que pot desencadenar conflictes a major escala i guerres civils com hem comprovat. En les dictadures organitzatives, en canvi, sí que existeixen aquests mecanismes. Els militars sortits d’una dictadura d’aquest tipus poden amenaçar amb reintervenir i derrocar el nou règim si són jutjats o perseguits. Són aquestes amenaces les que van fer possible l’aprovació de lleis d’amnistia i l’absència de revisió del passat en les transicions a l’Argentina, Brasil o Espanya per exemple. Per la seva banda, els règims de partit disposen de mecanismes per conservar quotes de poder després del canvi de règim. En concret, el partit, com a eina de mobilització de recursos i suports permet a les antigues elits no només presentar-se en eleccions democràtiques, si no fins i tot guanyar-les. És el cas diversos països de l’Europa de l’Est, el PRI a Mèxic, Mongòlia, i alguns països llatinoamericans com Paraguai o El Salvador.

[Article escrit pel nostre company i amic Abel Escribà]

Les propostes d’El Pati per Sant Jordi

diumenge, 22/04/2012

Un any més, des del Pati Descobert ens afegim a la festa de Sant Jordi i us oferim propostes literàries:

fermat.jpg Recomanar un llibre de matemàtiques pot semblar un exercici pedant i, si ho volen, un acte pot exitós per part meva, vista la mala fama dels números i les equacions. Ja em diran quina gràcia té recomanar un llibre si ningú se’l llegeix i, per tant, no el podeu comentar! Res més lluny de la realitat. Fermat’s Last Theorem (L’Enigma de Fermat, en català, aquí), del periodista britànic Simon Singh és un llibre que va molt més enllà dels números, els teoremes o les matemàtiques. Parteix del famós teorema que el matemàtic francès Pierre de Fermat va escriure l’any 1637. Juganer de mena, Fermat va deixar anotat en un marge que tenia la solució però no comptava amb prou espai per explicar-la. Aquesta picaresca es va convertir en un dels enigmes més apassionants de la història que ha esperonat nombroses creacions paral·leles i estimulat centenars d’intel·lectuals. Fins el 1993, quan el britànic Andrew Wiles, després de 7 anys treballant en secret, va poder treure’n l’entrellat. L’Enigma de Fermat és un llibre que enganxa com una novel·la de misteri, mostra com la passió i la constància ens porta a la feina ben feta i provoca que ens mirem els números amb d’altres ulls. Va ser escrit fa temps, l’any 1997, i en teniu fins i tot un documental. Tan de bo l’Abel me l’hagués recomanat abans… // Toni Rodon

En un registre ben diferent de l’anterior, l’epistolari publicat fa pocs dies entre el filòsof Francesc Torralba i el periodista Vicenç Villatoro titulat Amb Déu o sense. Quaranta cartes creuades (Fragmenta) és una bona aposta per a aquest Sant Jordi 2012. Les missives entre Villatoro i Torralba són un diàleg sincer, il·lustrat i assequible entre un creient i un “agnòstic amic de les religions” que reflexiona sobre les preguntes referents a l’espiritualitat. El gènere epistolar té la virtut de fer avançar el lector a través de preguntes i respostes, rèpliques i contrarèpliques, que estimulen el coneixement. La cordialitat entre Torralba i Villatoro, mantinguda al llarg de les quaranta cartes, no evita un debat intens sobre el paper de la religió, la necessitat d’aquesta, la seva autenticitat o la possibilitat de pensar l’espiritualitat sense fe. El debat, però, no es produeix des de la confrontació entre creients i no creients, sinó que parteix d’una premissa que hem fet nostra al Pati Descobert: la veritable distinció no és entre els que tenen fe i els que no en tenen, sinó entre aquells que indaguen i aquells que no. La recerca del coneixement, doncs, és el punt de trobada entre els autors d’aquest magnífic epistolari. // Marc Sanjaume

Apunts sobre el Rei

dijous, 19/04/2012

Avui ens han convidat al Ciutat Oberta de Ràdio Badalona, en companyia de Miquel Estruch i amb l’aparició telefònica de l’histriònic Jaime Peñafiel, per parlar de la situació de la Monarquia. Us copiem els apunts que hem fet durant el programa.

Una institució arcaica? L’origen aristocràtic de la monarquia fa que aquesta sigui un veritable fòssil vivent en termes institucionals, l’aristocràcia és un estament propi de l’Antic règim. A més a més, avui dia ja no es restauren monarquies (si més no a les democràcies occidentals) més aviat al contrari; aquestes representen menys d’una quarta part dels Estats del món. Dit això, la monarquia parlamentària és una forma de govern homologable en política comparada: els reialmes de la Commonwealth (Regne Unit, Canadà o Austràlia), Bèlgica o els països nòrdics en són alguna exemples. En aquestes formes de govern els reis i les reines regnen, però no governen.

Exigències democràtiques? El safari a Botswana, conegut ara per la lesió del Rei al maluc, ha generat tota mena de crítiques sobre l’opacitat de les activitats i els comptes de la Casa Reial. Sense anar més lluny, aquesta institució quedarà exclosa de la Llei de Transparència que ha d’aprovar el Congrés i, per tant, els ciutadans no tindrem el dret de petició d’informació de la Corona. No podem oblidar, però, que el Rei és el Cap d’Estat i que el mateix càrrec en un escenari republicà, encara que tingués atribuïdes poques funcions, hauria de rendir comptes com fan la resta d’institucions. La dimissió recent del President de la República Alemanya Christian Wulff en seria un exemple.

Vida privada o vida pública? Alguns cortesans, tal com els anomena Jaime Peñafiel, han defensat aquests dies que el safari forma part de la “vida privada” del monarca. La divisió entre la vida pública i privada dels càrrecs públics i l’abast de les exigències “morals” és un clàssic del pensament polític. Aquesta estratègia de defensa del Rei, però, és força feble. Precisament el fet de ser un Monarca l’obliga a tenir un comportament exemplar en tot els aspectes de la seva vida, més que qualsevol polític, els Reis no tenen “vida privada”, només vida “íntima” (Peñafiel dixit).  

Monarquisme o “juancarlismo”? La possibilitat que el rei Joan Carles abdiqués a favor del seu fill Felip obre un debat interessant entre els monàrquics. És un lloc comú el fet que molts partidaris de la monarquia espanyola ho són en gran mesura pel paper històric que jugà el Rei, nomenat pel dictador Franco el 1969, durant la Transició espanyola i el cop d’estat del 1981. El príncep Felip, en cas d’abdicació, podria heretar la Corona però el que no heretaria serien els mèrits del Rei Joan Carles. Els partidaris del Rei són monàrquics o “juancarlistas”?

Desgast de fons o de conjuntura? Si fem un cop d’ull a les enquestes observem que les dades corroboren que la mala salut de la Corona pel que fa el suport popular ve de lluny. Des que el 1994 el CIS començà a preguntar sobre les institucions de l’Estat la Monarquia havia aprovat amb nota. Ara bé, si des del 2006 els joves (18-24 anys) ja suspenien a la monarquia; l’octubre passat ja fou la mitjana general dels enquestats que posava un justet 4,89 a la institució. La darrera dada, cal recordar-ho, és anterior a l’escàndol d’Urdangarin i els propers baròmetres podrien fer baixar encara més la nota. La incògnita és saber si aquest espiral d’erosió ve de la crisi institucional (lligada a la crisi econòmica) generalitzada o la Corona té una certa especificitat.


Independentisme: entre la identitat i la butxaca?

dilluns, 16/04/2012

Tradicionals i nous. Essencialistes i instrumentals. Primordialistes i desenganyats. L’imparable creixement de l’independentisme ha implicat també la subdivisió dels partidaris a la secessió entre dues categories, més o menys tancades, que definirien la manera d’afrontar aquest procés. D’una banda, hi hauria els independentistes de sempre, aquells que sempre han defensat la independència com a única alternativa viable, sigui quina sigui la circumstància política i social. De l’altra, hi hauria els ‘nous’ independentistes, sorgits, entre d’altres, de la impossibilitat de l’Espanya federal, de la incapacitat del reconeixement de la pluralitat interna o dels greuges que pateix el territori català. O, més ben dit, de tot plegat.

Però, quins factors hi ha al darrera de cada grup?  Hi ha realment diferents factors de suport a la secessió? Si és així, són capaços de crear dos grups diferenciats? Recentment els companys de professió Jordi Muñoz i Raül Tormos han publicat un Paper de Treball al Centre d’Estudis d’Opinió (descarregar aquí) en el qual intenten respondre aquesta i d’altres preguntes relacionades amb el suport dels catalans a la independència.

La seva hipòtesi de partida és que els que ells anomenen com a independentistes ‘durs’ basaran la seva posició sobretot en qüestions d’identitat, mentre que els independentistes ‘tous’ tindran en els aspectes econòmics la seva principal font de raonament. Hipòtesi que, com mostra el següent gràfic, es veu confirmada. El gràfic de l’esquerra correspon al dels independentistes tous mentre que el de la dreta és el dels independentistes durs.

Graph_combinat9.jpg

Aquells punts que no se solapen amb el valor zero (línia roja) indiquen que aquell tema “importa”. Per contra, aquells que se solapen amb el valor zero no tenen efecte estadístic. Així, veiem en el gràfic que sentir-se “només català” és un factor important i fort per pertànyer al grup de preferència forta. Per contra, no té efecte entre el grup de preferència feble. Els motius econòmics són importants pel grup de preferència forta i especialment pels de preferència feble. Així, els partidaris ‘durs’ a la independència basen la seva argumentació en qüestions d’identitat (‘sentimental’) i econòmiques, mentre que els ‘febles’ argüeixen principalment temes econòmics. Francesc Pujols deia que el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors. Li podríem respondre que això no només passa per qüestions identitàries, sinó perquè la butxaca és capriciosa. I profundament racional.

La democràcia líquida

dimecres, 4/04/2012

Mai és tard per aprendre nous conceptes i sempre és aviat per explorar-los i analitzar-los. Fa unes setmanes vàrem assistir a una conferència realitzada per un membre del Partit Pirata alemany, en el marc de la IV Graduate Conference celebrada a Berlín. Un petit però important incís per contextualitzar la xerrada: el Partit Pirata germànic és una formació relativament nova, sorgida l’any 2006 a Alemanya, d’organització “e-assambleària”, amb uns 20.000 membres i amb una progressiva expansió internacional. Aquells que tinguin més memòria recordaran que van fer-se coneguts en aconseguir 15 escons i el 9% de vots al Parlament de Berlín.

De la conferència en vam aprendre el concepte de democràcia líquida. Per explicar-la ajudem-nos d’uns diagrames.

Democràcia representativa: El sistema que avui tenim i tenen totes les democràcies liberal-socials de caire parlamentari (imatge A). Escollim uns representants (en el nostre cas cada quatre anys), els quals decideixen, en cas de majoria, formar un govern i dirigir el destí col·lectiu. Tot i els matisos, el rol dels militants és més aviat escàs i, en molts casos, es basa en la votació del líder en primàries o la presentació de propostes en congressos.

figure1.gif

Democràcia assembleària: Amb el model grec al cap (i simplificant molt), es basa en la inexistència d’estructures formals i la participació de tothom en les decisions col·lectives. Si el model s’aplica als partits, podríem dir que les decisions es prenen en assemblea i sota uns principis de jerarquia horitzontal.

figure2.gif

Democràcia líquida: Heus aquí el nou concepte. Pretén ser un híbrid entre la democràcia representativa i l’assembleària en base a dos principis: no renunciar als lideratges i articular una participació “real” en base a mecanismes com la cessió del vot. Així funciona (o intenta funcionar) el Partit Pirata. És precisament el segon element el que hi afegeix valor afegit: la cessió del vot. El mecanisme és senzill: imaginem que es vota una proposta sobre la construcció d’un pont. Com es poden imaginar, qui escriu aquest article té un coneixement sobre el tema que tendeix a zero. Al Partit Pirata podria fer dues coses: 1) votar sobre la proposta, m’hagi o no informat. 2) Cedir el meu vot. És a dir, si considero que els enginyers en ponts i camins estan més ben preparats que jo per decidir sobre aquest tema, entro a internet i premo el clic de cedir el meu vot (podent-lo retirar quan vulgui).

figure3.gif

L’experiència del Partit mostra dues coses curioses: primer, la poca cessió de vots dels militants. Aquells a cedir el vot són generalment sempre els mateixos. Segon, l’acumulació de vot per part de figures importants del Partit.

Un nou mètode encapsulat en el pompós concepte de democràcia líquida. No obstant això, la qüestió és: si mai arriben al govern, faran com tota la resta i es passaran al mètode tradicional? O seguiran donant la veu a les ‘perilloses’ i contradictòries masses de militants?