Arxiu del mes: maig 2012

Krahe, ofensa o llibertat d’expressió?

dijous, 31/05/2012

El judici al cantautor Javier Krahe per un vídeo filmat el 1978 on hi “cuinava un Crist” ha tornat a l’actualitat el debat sobre el delicte d’”ofensa religiosa” tipificat a l’article 525 del Codi Penal.

Artículo 525.

1. Incurrirán en la pena de multa de ocho a doce meses los que, para ofender los sentimientos de los miembros de una confesión religiosa, hagan públicamente, de palabra, por escrito o mediante cualquier tipo de documento, escarnio de sus dogmas, creencias, ritos o ceremonias, o vejen, también públicamente, a quienes los profesan o practican.

La compareixença de Krahe al judici ha anat acompanyada d’un debat crispat i gairebé antagònic, com de costum a Espanya, sobre la suposada vulneració de l’article esmentat. Mentre per a  l’acusació i els seus detractors el vídeo de Krahe és un atac frontal a la fe dels catòlics; per als defensors del cantautor el mateix delicte d’ofensa religiosa seria una mena de vestigi teocràtic que recordaria al nacionalcatolicisme. Així, on uns hi veuen un exercici de la llibertat d’expressió d’altres hi veuen un atac a la llibertat de consciència i als sentiments religiosos.  Com que els debats sobre els drets fonamentals no són qüestió de blanc o negre sinó de trobar un equilibri, ens hem proposat aclarir alguns aspectes relacionats amb els conflictes entre aquests drets. Per fer-ho ens hem basat en la jurisprudència generada per la Comissió de Venècia i el Consell d’Europa arran de la publicació de les caricatures de Mahoma, el 2005, en un diari danès.

Llibertat d’expressió.  Aquest és un dret preeminent en contextos democràtics. La discussió de la seva restricció, com el cas que ens ocupa, va sempre referida a l’àmbit públic i mai a l’àmbit privat; a més a més, una possible restricció ha de buscar protegir els individus (creients per exemple) i no pas sistemes de pensament sencers. A l’esfera pública és clau tenir present que cal garantir la presència d’arguments de tota mena, fins i tot contraris als mateixos principis democràtics. Per això, a priori, la llibertat d’expressió empara gairebé tots els discursos amb excepcions molt concretes: incitació a l’odi, negacionisme (Holocaust), persecució de minories ètniques, etc.

Llibertat de consciència. Aquest dret, que tot individu ha de tenir garantit en un sistema democràtic, generalment es considera “especial” per les seves connotacions metafísiques. Això significa que afecta els aspectes íntims de les persones i per tant les crítiques que pugui rebre tenen un matís diferent del que podrien tenir les idees polítiques o filosòfiques. És a dir, no és el mateix fer escarni sobre les preferències d’un individu en matèria de transports públics que sobre la seva creença en la resurrecció, per exemple.

Política Comparada. Cal destacar que, malgrat que per a alguns és un delicte anacrònic, Espanya no és l’únic estat on existeix un article semblant al 525 del codi penal. De fet, més de la meitat de països europeus tenen normes similars i castiguen les “ofenses religioses” amb penes de presó (fins a cinc anys a Ucraïna per exemple). Això sí, aquestes sempre són commutables per multes pecuniàries.

Delictes diferents.  Ara bé, dins dels delictes sobre ofenses religioses existeixen diversos graus. Entre les democràcies occidentals i les institucions internacionals existeix un consens en el fet que la pertinença a una confessió religiosa cal situar-la al mateix nivell que el fet de formar part d’un grup ètnic determinat. Per tant, se sol considerar un delicte flagrant el fet que l’ofensa religiosa vagi associada a un discurs d’incitació a l’odi, religiós en aquest cas.

Conveniència criminal. Un debat interessant és si la tipificació de l’ofensa religiosa com a restricció de la llibertat d’expressió al codi penal és convenient en un sistema democràtic. Mentre existeix un consens sobre la necessitat d’introduir-hi la incitació a l’odi, també la religiosa, l’ofensa no és tan clara. A favor d’aquesta posició, se sol argumentar que castigar de manera exemplar a les persones que persegueixen ofendre als creients pot ser un avís a la societat perquè aquesta es prengui seriosament les creences dels ciutadans. De l’altra, però, les institucions internacionals solen recomanar que l’ofensa o l’insult religiós per se no siguin inclosos als codis penals i demanen als Estats que encara les mantenen (com l’espanyol) que les eliminin.

La raó principal no és pas que aquestes actituds siguin considerades positives o desitjables, sinó que la seva inclusió a les normes penals pot acabar servint com a excusa per a restringir la llibertat d’expressió a favor del grup religiós majoritari. Així, la Comissió de Venècia, per exemple, ha alertat que aquestes normes solen convertir-se en versions encobertes de les lleis contra la blasfèmia, típiques d’Estats amb una religió oficial. La dificultat de distingir una manifestació de la llibertat d’expressió crítica contra un sistema de pensament dominant de l’atac a la fe d’individus concrets és complexa, especialment si la religió atacada o escarnida és la del grup majoritari.    

El cas Krahe. El cas del vídeo de Krahe, doncs, seria dubtós que pogués constituir un delicte als ulls d’institucions internacionals com ara la Cort Europea dels Drets Humans principalment per tres raons.

En primer lloc, el vídeo que es jutja fou filmat per ser emès en la intimitat de la vida privada de Krahe (tot i que finalment fou exhibit el 2004 per Canal + durant una enrevista al cantautor), per tant, no es tractaria d’una manifestació de la llibertat d’expressió a l’esfera pública i no seria legítima condemnar-la (si més no al seu autor). En segon lloc, el vídeo no incita a l’odi contra els creients catòlics sinó que més aviat en fa escarni i burla. Finalment, hom podria argumentar que el vídeo fa escarni del sistema de creença (la religió catòlica) i no pas dels creients que la practiquen, a les seves creences íntimes, tot i que aquest darrer punt resultaria força complicat d’avaluar.

Així doncs, malgrat que considerem desafortunades les imatges del vídeo de Krahe podem arribar a la conclusió que no es tracten ni d’una manifestació de la llibertat d’expressió (era un vídeo privat), ni tampoc d’un delicte d’ofensa religiosa, ja que no incita a l’odi contra els creients d’una religió. A més a més, l’escarni (privat) va dirigit a la religió majoritària i no pas a una minoria de la població.

Un discurs o disset?

dimarts , 29/05/2012

Una de les maneres de saber què “pensen” els partits és analitzar els seus programes electorals. Cert és que els programes no se’ls llegeix ningú (o molt poca gent), però també és cert que un partit es desvia poc entre allò que posa el programa i allò que fa, sobretot en països de cultura política sòlida i mitjans de comunicació responsables.

Ja fa temps que a nivell europeu, també l’Estat espanyol, s’analitzen els programes electorals dels partits en el marc d’un projecte anomenat Comparative Manifesto Project. Ara s’ha volgut repetir el projecte a nivell de comunitats autònomes (aquí). L’objectiu era (i és) analitzar els programes electorals dels partits que concorren a les eleccions autonòmiques, siguin o no d’àmbit estatal.

Un dels temes que s’inclou en la codificació és la posició del partit respecte la descentralització de l’Estat. De l’anàlisi de les dades se n’extreuen tants elements interessants com estranys.

Primer s’analitza la centralització. És a dir, la posició dels partits en relació a tornar competències a l’Estat. Sorprenentment, segons les dades, i malgrat allò que podríem pensar de molts discursos, només en tres comunitats algun dels partits inclou la centralització en el seu programa: es tracta de l’Aragó i Extremadura (en el cas del PP) i del País Basc (en el cas del PSOE).

La segona dimensió, la descentralització, és més comuna entre els programes dels partits. Les dades en dos gràfics, per al PP i per al PSOE, queden de la següent manera:

ppdescen.gif

 

psoedescen.gif

Com s’observa en el gràfic blau, el PP té un programa més pro-descentralització a La Rioja, a les Canàries i a Galícia. Curiosament, no menciona res d’aquest tema a Navarra o Múrcia.

Pel que fa al PSOE, el discurs més pro-descentralització el fa a Andalusia, a Catalunya i a les Canàries.

Hi ha algunes altres “curiositats”: al País Valencià el PSOE i el PP tenen un discurs sobre descentralització que, com a mínim a nivell formal, és gairebé idèntic. Quant a les Illes Balears, és més pro-descentralització el PP que el PSOE. Finalment, hi ha comunitats en què cap dels dos partits articulen un discurs d’aquest tipus, com Astúries o Extremadura.

Amb tot, destaca un últim patró: malgrat que el PSOE es presenti sovint com un partit més favorable a la descentralització (federalisme, en diuen ells), la realitat és que, a excepció d’Andalusia, Canàries i Catalunya, els valors obtinguts a la resta de Comunitats Autònomes són més aviat baixos, no molt diferents, per cert, al PP.

Ens podríem preguntar: un discurs o disset? Més aviat un discurs amb disset matisos que, com a mínim formalment, mostra com els dos partits no tenen en general massa voluntat de descentralitzar l’Estat. Ho sabem: tampoc descobrim la sopa d’all.

Una Syriza catalana?

dijous, 24/05/2012

Els amics del Cercle Gerrymandering publicaven fa uns dies un debat sobre la possibilitat de formar una Syriza a la catalana, tal com havia suggerit en Roger Palà, en un post que ens va semblar molt interessant.  Com que el debat es centrà més aviat en la viabilitat del projecte i no tant en si seria desitjable o no, aquí ens limitarem a comentar la primera qüestió assenyalant aspectes que pensem que no han estat abordats.  

Una cosa que ens sembla crucial és aprofundir en l’experiència de Syriza abans de pensar en una possible importació del model a casa nostra. Malgrat que les darreres eleccions gregues fan pensar que fou un “bolet electoral” el cert és que la coalició electoral (ara constituïda com a partit polític) ve de lluny. Syriza va competir a les eleccions com una coalició per primera vegada el 2004, però allò més interessant és que els militants i simpatitzants dels seus membres (SYN, AKOA, DEA, KEDA, etc…)  ja havien col·laborat a l’anomenat Espai de Diàleg per la Unitat i l’Acció Comuna de l’Esquerra des de feia anys a diverses campanyes per la pau, al Fòrum Social grec o a mobilitzacions socials diverses. A més a més, el partit “líder” de la coalició, Synaspismós, era en si mateix una coalició de formacions d’esquerres i extrema esquerra. De fet, la formació de Syriza recorda més a la formació d’Izquiera Unida o Iniciativa per Catalunya que no pas a una simple coalició entre dos o tres partits. Aquesta observació sumària del cas que ens ocupa ens duria a reformular diversos temes que han tocat els amics de gerrymandering.

Espai comú. La història de Syriza ens mostra uns trets comuns electorals o ideològics entre els seus membres, però també l’existència un espai de pràctiques comunes entre els militants. No sabem, si l’èxit electoral de la formula Syriza el deu a aquest espai comú però sí que sabem que abans de formar la coalició existia una pràctica conjunta entre els militants i les elits de les formacions polítiques i un debat ideològic ben viu a través d’accions coordinades. Aquest bagatge, que sembla ser la clau de volta per formar Syriza el 2004, ara mateix és inexistent entre ERC, ICV-EUiA i la CUP. Això ens fa pensar que, a curt termini, un primer pas hauria de ser treballar conjuntament i no pas buscar l’èxit electoral immediat. Podem aventurar que fou precisament l’”espai comú” previ el que permeté a Syriza articular una proposta electoral atractiva que no tensionés les elits polítiques, desmobilitzés les respectives militàncies o, enlloc de sumar, generés confrontacions. Per tant, més enllà de si es pot compartir l’electorat, caldria preguntar-se si de moment fan alguna cosa junts: ara per ara no fan res.  

Ideologia.  Malgrat la quantitat considerable de partits i grups polítics que formen Syriza un aspecte que, a priori, ens sembla prou rellevant és el fet que tots formen part de la família marxista en sentit ampli en les seves variants i matisos de tota mena: eurocomunista, leninista, maoista, trotskista, socialdemòcrata, etc. Pel cas que ens ocupa, la idea de formar una coalició entre ERC, ICV-EUiA i la CUP, caldria tenir present que ERC no forma part de la família marxista i per tant no comparteix l’element ideològic que sembla aglutinar els membres de Syriza. A més a més, el fet, ja assenyalat pels amics de Gerrymandering, que a Catalunya ens movem en un espai polític bidimensional (eix esquerra-dreta i eix nacional) complicaria les coses. Mentre ERC no forma part de la família marxista, també es cert que ICV i EUiA no formen part de la família independentista.   

Incentius. Un altre aspecte clau és el fet que, fins on hem pogut investigar, la formació de Syriza ha estat liderada per un sol grup polític, Synaspismós, que a la vegada ja era una mena de coalició. Aquest fet allunya l’escenari de Syriza d’una hipotètica coalició entre ERC i ICV-EUiA ja que en aquest cas seria una aliança entre dos partits preexistents més que no pas el fet d’aglutinar un espai ideològic. A més a més, vists els riscos esmentats anteriorment, els beneficis que podrien tenir ERC o ICV-EUiA per plantejar una coalició desconeixem si superarien els costos evidents de fer funcionar una maquinària de partit conjunta. A més a més, és improbable que els dos partits amb representació parlamentària acordessin de bon grat fer entrar al joc parlamentari un nou actor com la CUP que de manera independent podria restar electorat a tots dos partits. I encara resultaria més estrany que la CUP hi tingués una capacitat de negociació (sense haver concorregut mai a les eleccions parlamentàries tota sola) prou alta com per exigir la renovació de les cares més visibles d’ERC i ICV-EUiA, per exemple, tal com suggeria en Carles A. Foguet.

Costos organitzatius.  Un darrer aspecte interessant és el fet que la coalició catalana podria tenir uns costos organitzatius molt alts ja que les negociacions entre diverses tendències ideològiques i estratègiques s’hauria de fer no només entre partits, sinó també dins dels partits. Això significaria que les negociacions per fer un pacte de mínims haurien de satisfer corrents de militants que no estarien gaire definits prèviament i aquest procés podria incrementar els costos de manera molt forta.

Tots aquests elements ens fan pensar no només que la viabilitat d’un pacte ERC, ICV-EUiA i CUP és baixa; sinó que la coalició que podrien formar tindria poc a veure amb l’experiència grega de Syriza.       

 

Record i expectatives de vot al Parlament i al Congrés

divendres, 18/05/2012

Diumenge i dilluns passat El Periódico ens presentava els resultats d’una de les enquestes que el diari encarrega periòdicament a l’empresa GESOP. Fins aquí poques novetats. L’enquesta, entre d’altres qüestions més d’actualitat, ens mostrava com l’acció del PP semblava començar a rebaixar les expectatives de vot del partit conservador, cosa que ja fa un cert temps que s’intueix en el cas de CiU. Per altra banda, ERC es mostrava com a un partit clarament a l’alça, ICV semblava que també apuntava a un augment, i el PSC per primera vegada podia frenar l’espiral decreixent en el que semblava que havia caigut.

Més enllà d’això però a mitjans de setmana ens va sorprendre que, per primera vegada, una empresa privada posava a disposició del públic general la matriu de dades d’una enquesta pròpia, i no ho feia uns quants mesos després de la realització de l’enquesta sinó el dia després de sortit publicada.  En aquest sentit doncs, cal agrair a El Periódico i a l’empresa GESOP que hagin accedit a proporcionar aquesta matriu de dades per tal que els melòmans de la politologia hi puguem jugar. D’altres, en podrien aprendre…

Avui, per començar amb l’explotació de la base de dades, ens volem centrar tan sols amb els transvasaments de vots que es donarien si el proper diumenge se celebressin les eleccions autonòmiques i les generals. En el primer gràfic es mostra a quin partit es votaria es votaria a les eleccions autonòmiques en funció de qui va votar en les passades eleccions al Parlament català.

Del gràfic se’n desprèn que ERC és el partit que tindria una volatilitat electoral més reduïda, conservant el 74% dels votants i no patint fugues cap a cap altre partit a excepció dels que encara es mostren indecisos. El PSC per contra tindria una volatilitat força elevada (43%), si bé obtindria nous vots tant de CiU, com d’ICV, com d’exvotants en blanc, i remarcablement de persones que no van votar. CiU, per la seva banda, conservaria el 63% dels suports i, obtindria vots addicionals de tota la resta de partits, especialment del PP (12% dels seus antics votants) i de d’exvotants d’altres partits i de l’abstenció. Finalment, el PP és el partit que tindria una volatilitat més elevada, conservant poc més d’un de cada dos electors. Un 12% dels seus votants se n’anirien en unes hipotètiques properes eleccions al bàndol convergent.

autonòmiques.png

Pel que es refereix a les eleccions generals, la tendència és força similar, si bé en aquest cas al tractar-se d’unes eleccions més properes les preferències polítiques estan més actualitzades i conseqüentment la volatilitat electoral és més baixa. ERC en aquest cas continua essent el partit que conserva el major número de votants (8 de cada 10), seguit de molt a prop per ICV i CiU amb percentatges pràcticament idèntics. En cap d’aquests casos és remarcable la fuga de vot a altres formacions. El PSC per la seva banda conservaria el 71% dels vots, si bé obtindria importants  nous suports d’exvotants ecosocialistes, de votants en blanc, així com d’una de cada 5 persones que es van abstenir. Finalment, el PP és el partit que conservaria un percentatge de votants més reduït, del 64%, sense obtenir suports significatius de cap altra formació política, si bé arrossegant un 7% dels vots dels abstencionistes.

generals.png

En els propers dies, aprofundirem en l’anàlisi de l’enquesta.

15M: present o nostàlgia?

dimarts , 15/05/2012

El retorn del moviment 15M a les places és un fet aquests dies. Aquí mateix hi tenen una pàgina dedicada i només cal fer una volta per plaça Catalunya per tornar-hi a veure les assemblees de fa un any. Molts ens preguntem, però, si el retorn del 15M és un acte de nostàlgia passatger d’un moviment efímer, o en canvi és una acció més d’un moviment ben viu.

A favor de la primera tesi, la de la nostàlgia, hi ha arguments de tota mena. El principal retret al 15M d’ara fa un any és que no es va articular en un moviment organitzat i les disputes entre els membres del moviment i DRY sobre el registre ho corroborarien. A més a més, argumenten que l’impacte electoral del 15M fou nul, o fins i tot negatiu ja que el canvi de Govern espanyol allunyà encara més el poder polític de les posicions del 15M. Finalment, algunes experiències a Alemanya (Partit Pirata) o a Itàlia (5 estrelles) fan pensar que era (o és) possible articular el moviment institucionalment i aquest deixà escapar les cites electorals de l’any passat. Tot plegat, ha portat més d’un analista a defensar tesis negacionistes que afirmen, ras i curt, la inexistència del 15M com a moviment.

Què podem respondre davant d’aquest allau de crítiques? És un moviment viu el 15M?

Lògica pròpia.  Un aspecte clau és tenir present que la lògica de les accions al carrer no és la lògica electoral, ho deia en Jordi Muñoz avui mateix. El 15M és un moviment social i per tant, a priori, no busca legitimar el poder polític. Exigir-li que formi una alternativa electoral als grans partits és com exigir als grans partits que muntin assemblees al carrer, la cosa no va amb ells.

Barris i pobles organitzats. Centrar-se en les manifestacions massives a les places per avaluar el moviment és menystenir el moviment de xarxa que ha generat el 15M. Per exemple, des de fa un any la majoria de barris de Barcelona disposen d’una assemblea pròpia d’indignats que ha vertebrat algunes protestes veïnals i ha donat veu a ciutadans que estaven despolititzats. Aquesta, però, és una mobilització “micro” que es fa lluny de les càmeres i els mitjans de comunicació.

Mobilitzacions. Les mobilitzacions dels darrers mesos han estat, en certa mesura, organitzades de la mà de grups d’indignats. L’anomenada Primavera Valenciana, les actuacions dels iaioflautes la vaga general o les mobilitzacions contra els desnonaments han sorgit arran de l’empenta que donà la indignació d’ara fa un any.

Perfil de l’indignat. Les dades que tenim fins ara demostren que veure el 15M com un maig del 68 és un error. El perfil dels indignats no és exclusivament jove i estudiant, resulta ser força més heterogeni del que alguns apunten. Això sí, el posicionament ideològic és a l’extrema esquerra i hi ha coincidència entre ells en assenyalar els problemes principals: mercat financer, sistema educatiu o corrupció polític semblen ser els temes estrella.

Eixos del 15M 2012. Finalment, l’evolució del 15M, també a les grans places, és una realitat. Mentre s’ha abandonat l’objectiu d’ocupar indefinidament els espais públics, a plaça Catalunya s’han organitzat els debats al voltant de sis qüestions més o menys concretes per mirar de treure’n propostes: serveis públics, repartiment del treball i la riquesa, habitatge, el no al rescat de la banca, la renda bàsica i en defensa de les llibertats.

Diputats, ciutadans i la parcialitat dels mitjans catalans

divendres, 11/05/2012

Fa poc vàrem presentar l’estudi Vies d’Informació dels diputats i diputades del Parlament de Catalunya (aquí). De l’estudi se n’extreien dades interessants en diferents àmbits, entre els quals l’opinió dels diputats del nostre Parlament sobre els mitjans públics del nostre país. Una pregunta demanava per la parcialitat-imparcialitat de diferents mitjans públics. Aquest en va ser el resultat:

parcialdiputats.gif

D’una escala del 0 (totalment parcial) al 10 (totalment imparcial) tots els mitjans suspenen. És a dir, els diputats en general opinen que els mitjans públics són parcials. No sabem si a favor seu o en contra seu (m’imagino que la segona opció), però en tot cas la idea majoritària és que els mitjans públics defensen punts de vista esbiaixats.

És un resultat que els mitjans no van destacar gaire, suposo perquè ja saben el pa que s’hi dóna. En tot cas, davant la meva sorpresa, em pregunto: els ciutadans de Catalunya pensen el mateix? També creuen que els mitjans públics del seu país estan esbiaixats? L’enquesta Qualitat de la Democràcia del CIS (aquí) preguntava als ciutadans el següent (treball de camp febrer del 2009): “Creu vostè que el canal de TV públic de la seva comunitat autònoma proporciona informació molt imparcial, bastant, força, poc o gens imparcial sobre política?”. De la submostra catalana, aquests són els resultats.

parcial1.gif

Com s’observa, els que consideren TV3 (i la resta de canals de la CMA) com a imparcial (molt, bastant i força) sumen el 60,47%. Per contra, els que la consideren gens o poc imparcial són el 30,52%. Majoritàriament, doncs, hi ha una millor percepció de “la nostra” per part dels ciutadans que dels diputats.

Però, si ho fem per partits, el patró es manté? El següent gràfic mostra el percentatge de persones que afirmen que TV3 és molt i bastant imparcial segons el record de vot en les eleccions al Parlament de Catalunya. Els votants d’ERC i el PSC són els que veuen TV3 com a més imparcial. Només un 33% dels votants de CiU la veuen com a molt i bastant imparcial. El percentatge és menor pel PP i per ICV.

parcial2.gif

En l’informe sobre els diputats al Parlament de Catalunya es veia que els diputats de tots els partits, a excepció dels d’ERC, suspenien en imparcialitat els mitjans públics. Ambdues enquestes, tant la del CIS com la dels diputats, es varen fer amb governs del tripartit, però tot i així es veuen algunes diferències: primer, els diputats tendeixen a veure els mitjans de forma més parcial que els ciutadans. Segon, els partits que “controlen” TV3 valoren més la imparcialitat de l’ens. Em sorgeix un dubte perniciós: si es fes avui, sortiria el mateix? Això, però, no es produeix amb els ciutadans el partit del qual és al Govern.

Amb tot, una conclusió que ja sabíem: tenim una valoració més aviat polititzada dels mitjans públics i, en general, acostumem a valorar allò públic, i els nostres representants més que ningú, amb les ulleres ideològiques que portem a dins. Cosa que diu molt de nosaltres (realment és TV3 parcial?) i d’altres que juguen al joc de les cadires quan haurien de buscar professionals independents. Demanar massa per un país que aspira a jugar a primera divisió?

“Bonus seats”: Legals i legítims?

dimarts , 8/05/2012

elections_greece-350x238.jpg

Arran de les eleccions gregues del passat diumenge són moltes les persones que han descobert el peculiar mecanisme existent en el país hel·lè per facilitar la governabilitat. El partit que obté el major nombre de vots li són atorgats automàt icament 50 diputats addicionals als que ja ha obtingut. D’aquesta manera si el partit guanyador de les eleccions obté 101 representants (33% dels vots) ja en té suficient per obtenir els 151 que donen la majoria dels representants del Parlament grec.

Aquest mecanisme ha estat anomenat per part de la literatura especialitzada “bonus seat”, és a dir, “seients addicionals”. Hi ha alguns casos al món en què, a fi i efecte de garantir la governabilitat del país, s’atribueixen escons addicionals al partit guanyador. Alguns exemples:

–          Itàlia: A la Cambra dels Diputats si la coalició guanyadora no obté els 340 diputats que garanteix governar amb majoria absoluta, se li atorga la quantitat necessària de diputats per arribar als 340. De manera similar, al senat, si no s’obtenen els 150 escons que donen la majoria, el sistema electoral garanteix aquests seients a la coalició guanyadora.

–          San Marino: La coalició guanyadora rep, independentment dels resultats electorals, un mínim de 35 dels 60 diputats que s’escullen en el parlament. La resta de diputats es reparteixen proporcionalment per la resta de partits.

–          Sri Lanka: El partit que rep més vots en cada un dels 22 districte multinominals obté un escó addicional al districte. El parlament té 225 escons.

–          Corea del Sud: Des de l’any 1962 al 1987 en el sistema de membres mixtos Coreà al partit que rebia el 50% dels vots se li atorgava automàticament 2/3 parts dels seients; en cas de no rebre el 50% dels vots, se li atorgaven ½ dels seients de la cambra. Del 1988 al 2008 el partit que rep més vots se li atorguen escons addicionals de manera que obtingui la majoria de l’assemblea (més detalls i matisos sobre el cas Coreà aquí).

Repartir escons al partit guanyador de les eleccions doncs ens és més proper del que molts es podrien imaginar. La legalitat d’aquesta pràctica ve determinada per la llei electoral de cada país, de manera que queda fora de dubte si un mecanisme com aquest està d’acord amb la legalitat o no.

Ara bé, és legítima la distribució d’escons addicionals per tal de garantir la governabilitat? En casos com el d’Sri Lanka, on el percentatge d’escons addicionals que es poden repartir és relativament baix (per sota del 10%) i que a més a més no van distribuïts necessàriament al mateix partit, no generen gaire dubtes. Què passa però en el cas grec, on els escons addicionals representen el 16,7% dels representants del parlament? Quin és el llindar percentual a partir del qual podem considerar que una llei electoral és legítima?

I per últim: quins serien els límits percentuals en una democràcia representativa per ser considerada com a tal?

El ‘fenomen Compromís’: d’on vénen els vots?

dimecres, 2/05/2012

Diumenge passat publicava al Diari Ara una anàlisi breu en què, sota el títol “L’any de Compromís” s’hi suggerien algunes hipòtesis per entendre el creixement de la Coalició Compromís en el darrer cicle electoral. A banda de la necessària contextualització dels orígens i composició de la coalició, en l’article bàsicament s’hi apuntaven dues tesis que convé sostindre amb dades més enllà del que es pot encabir en un article breu de diari: en primer lloc, que la base fonamental del vot a Compromís és el vot nacionalista, i en segon lloc, que el Bloc i Iniciativa pel Poble Valencià aporten dos electorats complementaris que constitueixen la clau de l’èxit de la coalició. Addicionalment, en aquest apunt demostrarem una tercera tesi: la coalició compromís ha sigut la principal hereva electoral de la coalició Compromís pel País Valencià de 2007 (Bloc+EUPV), una coalició que si no va funcionar electoralment no fou tant per la ‘fugida’ del vot nacionalista com per la desmobilització d’un sector important de l’electorat tradicional d’EUPV a qui, segons sembla, no li va agradar la coalició amb el Bloc.

Certament, es tracta d’hipòtesis que, per als observadors atents de la política valenciana, poden resultar òbvies, però ho són menys per a molts observadors externs que es miren l’emergència electoral de Compromís una mica desconcertats perquè no acaba d’encaixar en el mapa mental que tenien de l’electorat valencià. Per sustentar-les ens basarem en l’anàlisi de resultats electorals a nivell de municipis i comarques del PV en les eleccions a les Corts Valencianes de 2003, 2007 i 2011.

1. D’on ve el vot a Compromís? És un vot fonamentalment ‘nacionalista’ o de l’esquerra tradicional?

La coalició Compromís és un conglomerat format pel Bloc Nacionalista Valencià (hereu de la històrica Unitat del Poble Valencià), Iniciativa pel Poble Valencià (formació escindida d’EUPV a partir de la corrent ‘Esquerra i País’) i els Verds. Representa, per tant, una síntesi entre el valencianisme, l’esquerra i l’ecologisme. Quin d’aquests ingredients hi és fonamental? Es tracta de l’electorat del Bloc o, per contra, són fonamentalment hereus d’EUPV? Per esbrinar-ho hem de comparar la distribució del vot a Compromís amb la darrera ocasió en què Bloc i EUPV es van presentar per separat a unes eleccions autonòmiques: el 2003.

La gràfica següent mostra la distribució per municipis: cada punt representa un dels 543 municipis valencians. En l’eix vertical hi ha el percentatge de vot a Compromís en les eleccions autonòmiques de 2011, i en l’horitzontal el percentatge de vot al Bloc, en el primer cas, i a EUPV en el segon, de 2003. Per interpretar-la hem de pensar que, si el vot a Compromís el 2011 responguera de manera perfecta al vot a una d’aquestes dues formacions el 2003, tots els punts es situarien perfectament alineats sobre una línia a 45 graus. Per contra, si no hi hagués cap relació, els punts dibuixarien un núvol sense forma i la línia seria completament plana.

compromis03.png

El que veiem és com, en el cas del Bloc, els punts dibuixen de manera molt més clara una línea ascendent mentre que en el cas d’EUPV el núvol de punts és força amorf. Això ens indica que allà on el Bloc hi feia els millors resultats l’any 2003, també ho ha fet Compromís, mentre que la relació amb Esquerra Unida és, si de cas, molt feble. Evidentment, el núvol en el cas del BNV no és perfecte, i hi ha municipis que s’allunyen força de la línia: l’èxit electoral del Bloc el 2003 en un municipi explica gairebé la meitat de l’èxit de Compromís en aquesta ocasió, mentre que la resta vindria determinat per altres factors (evolucions específiques de cada municipi, altres aportacions de vot, etc). En tot cas, el que apunten les dades és que l’electorat de Compromís és una suma de l’electorat tradicional del Bloc amb altres components, però hi ha pocs indicis de continuïtat amb els votants històrics d’EUPV.

2. La ‘complementarietat’ del Boc i IPV: la clau de l’èxit?

Déiem que Compromís té com a base  l’electorat del Bloc, però aquesta base ha sigut ampliada de manera crucial per noves aportacions. El que suggeriex aquesta tesi és que els diversos components de la coalició no són redundants ni es reparteixen el mateix electorat, sinó que són complementaris. Una manera de mostrar això és la de la gràfica següent, en què s’hi pot veure la distribució per comarques del creixement proporcional del vot a Compromís creuada amb el vot al Bloc el 2003. Així, les comarques que en l’eix vertical estiguin sobre el valor 100, això indica que Compromís hi ha duplicat resultats respecte al Bloc 2003, mentre que el valor 0 indica que s’hi ha mantingut estable.

comarques.jpg

El que mostra aquesta gràfica és com en els territoris de major creixement són també aquells en què el bloc hi era més feble el 2003: bàsicament comarques metropolitanes (València, l’Horta Oest, el Camp de Túria) i les comarques castellanoparlants de l’interior del País. Per contra, en els ‘feus’ tradicionals del nacionalisme (comarques centrals) el creixement hi ha sigut menor i, fins i tot, en algun cas com la Marina Alta s’hi ha produit un lleuger retrocés.

Aquesta gràfica, per tant, complementa l’anterior i, en conjunt, ens apunten a una història més completa: la base electoral de compromís és l’electorat nacionalista del Bloc però que ha sigut complementat per importants aportacions noves de vot metropolità i de vot de comarques castellanoparlants que tradicionalment s’havien resistit a la penetració del valencianisme. Cal tenir en compte que aquestes aportacions addicionals, especialment pel que fa al vot de València ciutat i comarques metropolitanes són quantitativament molt importants, ja que es tracta de les zones més poblades del País.

3. L’herència de Compromís pel País Valencià: Compromís o EUPV?

En les anteriors eleccions a les Corts Valencianes, el 2007, el bloc i EUPV van concórrer en una coalició anomenada ‘Compromís pel País Valencià’. Fou una coalició complexa, feta a contracor i amb no pocs entrebancs. La malfiança entre els que la integraven i els pobres resultats electorals van acabar per fer-la esclatar pels aires, donant lloc, per una banda, a una EUPV més restingrida, i per una altra banda al que avui coneixem com Compromís, fruit de la confluència entre el Bloc i IPV, escindida d’EUPV. Aquella coalició va recollir 195.116 vots, poc més de la meitat dels 320.000 que han recollit les dues formacions per separat el 2011. Quina d’aquestes dues llistes és hereva dels votants de la coalició CPV de 2007? Se’ls han repartit a parts iguals o, per contra, aquells 195.000 vots han anat preferentment a una de les dues candidatures?

La gràfica mostra el percentatge de vot a Compromís i EUPV el 2011 per municipi, creuat amb el percentatge de vot a CPV (Bloc+EUPV) de 2007. Com abans, si els punts s’alinearen perfectament sobre la recta, seria indicació d’un transvassament directe i perfecte, mentre que si formaren un núvol sense forma, ens indicaria que no hi ha cap relació.

cpv07.png

La forma del núvol és, de nou, força eloqüent. Mentre que la relació entre el suport a CPV el 2007 i a Compromís el 2011 és molt clara i evident, en el cas d’EUPV el núvol de punts és molt més amorf. Així, podem veure com la penetració electoral de Compromís segueix una pauta molt més semblant a la de la coalició CPV de 2007 que no la d’Esquerra Unida, que sembla regir-se per una lògica diferent. De fet, l’èxit de la vella coalició CPV explica més de la meitat de la variació entre municipis del suport a Compromís, mentre que per a EUPV aquest factor només explica aproximadament un 20% del seu patró de vot. Això apuntaria a que en aquella ocasió els modestos resultats de la coalició s’expliquen molt més per una certa fugida de votants tradicionals d’EUPV que no pas per una alienació dels votants valencianistes pel pacte amb una formació de matriu estatal, com alguns havien suggerit. De fet, la distribució territorial del vot de CPV era molt més semblant a la del BNV que no a la d’EUPV el 2003.

En definitiva, el que hem pogut contrastar és el que molts comentaristes ja apuntaven: la base electoral de Compromís és el vot nacionalista, però en aquesta ocasió ha sigut complementat de manera crucial pel vot urbà (i de comarques castellanoparlants), presumiblement mobilitzat sobretot per IPV. D’altra banda, hem vist com la Coalició Compromís ha heretat bona part de l’electorat de la coalició Bloc+EUPV de 2007, ja que en aquella ocasió una part significativa dels electors tradicionals d’Esquerra Unida no van donar suport a aquell acord.

Aquesta anàlisi té algunes implicacions polítiques molt clares: en primer lloc, qui vulga menystenir el component nacionalista de l’èxit electoral de Compromís s’estarà equivocant. Al mateix temps, però, és evident que l’electorat de Compromís és un conglomerat divers i heterogeni, com passa en la majoria de formacions que aspiren a ser competitives electoralment. La gestió d’aquesta complexitat no sempre és senzilla, però és imprescindible per mantenir i eixamplar la base electoral de la coalició. Finalment, hem vist com el fracàs de la coalició Bloc+EUPV de 2003 es va deure més a un abandonament d’una part de l’electorat d’Esquerra Unida que no a la fugida de vot nacionalista. Per això, entre d’altres raons, la Coalició Compromís ha sigut la principal hereva del vot a CPV el 2007.

[Article del politòleg Jordi Muñoz, de la UAB (@jordimunozm)]