Arxiu del mes: juny 2012

Sorpasso independentista

dijous, 28/06/2012

Amb la publicació del baròmetre d’opinió pública del CEO del marc del 2012 ja advertíem d’un abans i un després en l’evolució del suport a la independència a Catalunya: per primera vegada, en la pregunta multiresposta  sobre  quina és l’escenari preferit de relacions entre Catalunya i Espanya, els que escollien un estat independent passaven a ser la segona força, només per sota de l’opció federal. Amb la tendència creixement que s’havia anat observant en els darrers anys, hom podia intuir que el sorpasso de l’opció independentista era a prop.

Amb la publicació del darrer baròmetre del CEO aquesta tendència es confirma. L’enquesta publicada ahir ens assenyala un ascens de l’opció indpendentista el més pronunciat que mai des del 2006, any de creació del CEO. En el següent gràfic presentem l’evolució del suport a les quatre diferents preferències territorials, i la seva coincidència en el temps amb diversos esdeveniments que, d’alguna manera o altra, haurien pogut ser factors decisius per l’evolució del suport a la secessió. (En color vermell indiquem esdeveniments que es desenvolupen en el marc del conjunt de l’estat, en verd, qüestions internes de Catalunya).

Evolució independència 2006-12.PNG

Lluny de voler establir una clara causalitat entre l’ascens/descens del suport a la independència i els esdeveniments que apuntem, considerem rellevant destacar algunes tendències que s’observen:

Suport: El suport a la independència sembla créixer a finals del primer govern ZP, tot i que la victòria del PSOE el 2008 marca un lleuger descens en el suport a la causa. A principis del 2009 l’opció favorable a una CCAA està a prop del 40%, l’opció de la secessió per sota del 20%.

Punt d’inflexió: A partir del segon trimestre del 2009 el suport per la independència augmenta sobtadament. No hi ha aparentment un factor puntual que ens permeti intuir aquest dràstic creixement, més enllà  de la confirmació que la crisi econòmica que pateix l’estat és quelcom que va per llarg, i d’un creixent discurs en favor d’un millor finançament per Catalunya.

Consultes: Durant el període de consultes independentistes (iniciades el 13 de setembre del 2009 a Arenys de Munt i finalitzades el 10 d’abril del 2011 a Barcelona) el creixement del suport a la independència és molt ràpid, especialment fins a principis del 2011.

CiU: La victòria de CiU a les eleccions coincideix amb el que sembla un petit estancament del suport a la independència, però que a partir de mitjans de 2011 repunta.  Durant el govern CiU l’opció secessionista no para de créixer.

Majoria absoluta: La victòria del PP a les eleccions generals de finals de 2011 podria ser un darrer factor explicant el sobtat ascens del suport a la independència en els darrers mesos, i en especial, el que s’ha observat en el darrer baròmetre, on l’opció secessionista ha augmentat fins a 5 punts percentuals, del 29% al 34%.

Més enllà d’una probable causalitat entre aquests esdeveniments i l’increment del suport a la secessió,  sembla força evident que la tendència a l’alça d’aquesta opció pot venir, almenys en part, explicada per esdeveniments puntuals que poden ajudar a incrementar o disminuir el suport a la independència.

Queden mots dubtes per resoldre: fins quan el suport a la independència pot créixer? Quin paper té la crisi econòmica en explicar aquest ascens del suport a la secessió? El canvi generacional també hi té alguna cosa a dir? Quines són les persones que estan canviant la seva preferència territorial? Algunes d’aquestes preguntes les intentarem abordar els propers dies aquí; d’altres, només el temps ens ho dirà…

I el Pasok català?

dimecres, 27/06/2012

La possibilitat de bastir una Syriza catalana (fent sopes de lletres amb ERC, ICV o la CUP) s’ha posat de moda les darreres setmanes arran de les (dues) eleccions a Grècia, fins i tot en vam acabar parlant en un memorable Beers & Politics. Però són pocs els que han centrat l’atenció en un contraexemple, sempre preferim mirar-nos en un mirall on hi quedem afavorits, del que en podríem aprendre alguna cosa: el Pasok. La socialdemocràcia grega ha patit com potser cap altre país intervingut el càstig electoral dels ciutadans. A les eleccions del 2009 havia obtingut una àmplia majoria amb un 43,9% de vot i 160 diputats, el diumenge passat va quedar-se amb un 12,3% i 33 diputats. Tal com comentava l’amic Pablo Simón sabem que la volatilitat electoral és molt elevada als països que han estat intervinguts i que aquesta sol produir-se entre partits de dins del sistema de partits (és a dir hi ha un realiniament de forces ja representades al Parlament). No sabem, però, quins són els efectes d’un intervenció estatal als sistemes de partits subestatals (com ara el català), entre d’altres coses perquè Irlanda, Portugal i Grècia són països més aviat centralitzats. Però podem aventurar que els partits d’àmbit estatal poden acabar essent castigats als parlaments regionals com ho són a les eleccions generals, si més no aquells partits que no es desmarquen de les seves matrius centrals o que governen a nivell subestatal.

Una de les conclusions idees a la que vam arribar l’altre dia al Beers & Politics és que Syriza no només va obtenir un bon resultat per mèrits propis: hi va ajudar molt una socialdemocràcia grega (el Pasok) en decadència electoral, de lideratge i organització, que no va ser capaç d’oferir un discurs alternatiu al del centre-dreta d’ND. A més a més, una altra idea interessant a la que vam arribar, fou el fet que a Catalunya l’escenari polític és potser més complicat que el grec perquè treballem sobre dos eixos: el de les esquerres i les dretes d’una banda; i l’eix nacional de l’altra.

A casa nostra, la situació del partit que lidera Pere Navarro no passa pel seu millor moment, el PSC és en una posició complicada per diversos factors:

Investigacions. La indecisió sobre si cal entrar a fons en la investigació dels consorcis i fundacions de sanitat deixa el PSC en una situació paradoxal: mentre va ser el seu grup parlamentari el que va proposar la Comissió, membres destacats del partit, com Marina Geli, no la veuen amb bons ulls per les responsabilitats que ostentaren durant el govern tripartit.

Lideratge i discurs. El perfil públic de Pere Navarro dista molt de ser el del líder del principal partit de l’oposició. El fet de no ser diputat fa que la seva visibilitat sigui més aviat reduïda.

Timidesa nacional. La discussió del pacte fiscal ha enfrontat les dues ànimes del PSC per enèsima vegada. Mentre Navarro busca allunyar CiU d’un eventual pacte amb ERC, l’ànima catalanista vol una aposta que fixi un model propi proper al concert econòmic. A més a més, la proposta del PSC aposta per mantenir l’Estat dins l’Agència Tributària Catalana.

 Sindicats. La posició sobre el pacte fiscal fins i tot ha allunyat el PSC dels principals sindicats catalans, CCOO i UGT, que defensen el concert econòmic lligat a promoure més polítiques socials.

Eurovegas. No ja marcar perfil, sinó posicionar-se en contra el projecte de del magnat Sheldon Adelson ha estat una veritable odissea. Finalment  Pere Navarro va manifestar-s’hi en contra a principis d’aquesta setmana tot i la oposició dels alcaldes del Baix Llobregat que hi veuen una oportunitat per lluitar contra l’atur.

És la socialdemocràcia catalana, el PSC, el Pasok català? Si la Syriza catalana vam veure que és gairebé una quimera, per diverses raons, potser també és una exageració cercar paral·lelismes entre socialdemocràcies a un i altre costat del Mediterrani. Ara bé, potser és més fàcil aprendre dels errors que no pas buscar miralls impossibles.

Independentisme donut

divendres, 22/06/2012

L’article de César Vidal d’ara fa un parell de setmanes obrint la porta a una possible expulsió espanyola de Catalunya va sorprendre més d’un lector. Acostumats com estem a que la independència sigui formulada des de la perifèria, que es faci des del centre de l’Estat ens resulta estrany. El mateix sol passar quan fem un cop d’ull a la literatura acadèmica sobre la qüestió, la hipòtesi sobre la que es treballa és que l’amenaça secessionista ve dels nacionalismes minoritaris que volen dividir l’Estat. Ara bé, com sempre, hi ha excepcions. Daniele Conversi, professor de la EHU/UPV, ha teoritzat un concepte prou interessant, la secessió des del centre. La idea és molt simple: la secessió es pot produir per una simple expulsió des del centre de l’Estat i no només per una demanda perifèrica.

Malgrat que hi ha exemples històrics interessants (Txecoslovàquia, Etiòpia-Eritrea, Malàisia-Singapur) per a Conversi el cas paradigmàtic és la dissolució de Iugoslàvia (curiosament l’espantall dels habituals profetes de la balcanització imminent). Si bé és cert que a primer cop d’ull foren eslovens i croats els que iniciaren la deriva secessionista el 1991 que acabà amb la confederació comunista que Tito havia bastit (amb cinc nacions, quatre llengües i tres religions); una anàlisi més profunda ens suggeriria que l’ascens de Milosevic i la seva recentralització nacionalista sèrbia hi va tenir alguna cosa a veure.

Concretament, el 1986 l’Acadèmia de les Arts i Ciències publicà el famós Memoràndum (signat pels majors [sic] intel·lectuals del país). El document presentava una nació sèrbia al límit de la destrucció amenaçada per la conversió religiosa promoguda pels musulmans, el “terror genocida” dels albanesos (fent referència a la batalla de Kosovo contra els Otomans el 1389), l’assimilació cultural els croats i l’explotació econòmica dels albanesos. A partir del Memoràndum l’hostilitat del “secesionisme del centre” (paradoxalment irredentista) serbi fou creixent: les autonomies de Kosovo i Vojvodina foren abolides el 1989 i la nova Constitució iugoslava deixà fora de joc la seva plurinacionalitat un cop esmenada unilateralment per la majoria sèrbia en una assemblea del Partit Comunista liderada per Milosevic. La resta de la història no cal explicar-la, és prou coneguda.

Fent un cop d’ull a l’argumentari de César Vidal per defensar el seu “secessionisme del centre” de seguida veuran els paral·lelismes. Si hi afegim la recentralització incipient impulsada des de Madrid, gens mancada de defensors, podem afirmar que som davant d’un nou secessionisme espanyol a mig camí entre l’irredentisme i l’expulsió de la perifèria. Però resulta paradoxal un aspecte que ja assenyalàrem l’altre dia: abans de reconèixer la naturalesa plurinacional de l’Estat, i davant la dificultat evident d’emprendre accions militars à la Milosevic, se’n prefereix la dissolució. Tot plegat recorda aquell acudit de quan érem petits: “Si Espanya fos un donut…”.

Kronia kai kronia

diumenge, 17/06/2012

L’exercici constant d’aquesta difusa tasca de politòleg fa que tot sovint trenquis moltes idees que tenies com a veritats immutables. Una d’elles, gairebé sempre la primera, és la del canvi de vot. Alguns politòlegs es passen la vida intentant respondre per què hi ha gent que canvia de vot mentre obliden una cosa fonamental: el canvi de vot és un fenomen rar. Poc freqüent. No cal dir-ho que és una realitat amb la qual et topes i et resisteixes a creure, però la veritat és tossuda: les persones canvien poc el seu vot, són força estables, hi ha una volatilitat més aviat reduïda i, fins i tot quan es produeix, és bastant previsible. No només això, sinó que els canvis, quan es produeixen, tampoc tenen un impacte molt elevat en el resultat final.

Aquest és un principi que, si bé podria tenir molts matisos, moltes persones han oblidat en analitzar el cas grec, seguit amb una inusitada atenció més enllà de les fronteres del país hel·lènic. En una anàlisi d’urgència, creiem que aquestes han estat les claus d’aquesta “segona volta”:

1. Problema nou, partits nous. Les implosions del sistema de partits són estranyes i passa poc sovint que el panorama política canviï de la nit al dia (la Itàlia dels noranta és potser el cas més paradigmàtic). Alguns van creure que amb la victòria de Syriza tot plegat canviaria i ens haurien d’acostumar a sigles noves d’avui per demà. Van creure amb el canvi pel canvi. Error. Syriza és una coalició de partits i, com tots les formacions més o menys novelles, els manca una part d’experiència important. Mirin el següent mapa (en blau ND, en rosa Syriza). La coalició Syriza ha guanyat en molts districtes, ha aconseguit pujar més que cap altre partit, però a nivell d’implantació ND ha estat per davant. No es construeix una alternativa política d’avui per demà.

greekjune2012.jpg

2. La paradoxa hel·lènica. Es diu que el sistema de partits és com un ramat d’elefants. Es mou molt lent i canvia a poc a poc. ND i el PASOK, totalment tocats pel rescat de la troika, han girat el mitjó d’una forma espectacular. De ser assenyalats amb el dit, dels partits que manipulaven els comptes públics i retallaven a tort i a dret, han passat a ser els partits salvadors del desastre. Alguns –com ells mateixos- van interpretar que, amb més temps, Syriza aconseguiria una majoria absoluta arreu. Els resultats mostren que aquest impass ha estat negatiu per la formació d’Alexis Trsipras.

Era clar que Syriza rebutjaria el paquet de la troika, però era més ambigü en dir què passaria si això comportava l’adéu del país de la Unió Europea. Temps dolents per a l’ambivalència. Syriza no és un partit catch-all, acostumat a captar vots de perfils molt diferents. Quan la claredat del seu missatge s’ha trencat, ha seguit mantenint una gran força, però no suficient per traspassar el llindar de la victòria. Amb tot, els creadors de la situació ara en són els salvadors. Amb tota probabilitat es tracta d’una qüestió més de discurs que de realitat, però en política tot sovint guanyes pel que dius i no pel que fas. Ja ho saben: si no hi vas, el dracma torna.

3. Vot estratègic. Allò que molta gent anomena vot útil però que, si volem ser correctes, hauríem de dir vot estratègic. Votar a la segona preferència enlloc de la primera. Fixin-se que a excepció dels dos primers partits, la resta de formacions obtenen poc suport. Indro Montanelli, quan parlava de la democràcia cristiana, deia que sovint hem de votar tapant-nos el nas. La ‘variant’ grega sobre això és que, fruit del descontentament cap a la política, tampoc la primera preferència generava entusiasme. El nas s’ha tapat més que mai. S’ha donat el que probablement és el primer cas de vot estratègic internacional: la primera preferència s’ha descartat, però no per “comprar” una idea nacional, sinó de fora. O dracma o Unió Europea.

Amb tot, el laberint grec pot donar encara alguna altra sorpresa: el possible “compromís històric” entre ND i Pasok, grans eterns de la política grega, esperarà que, a curt termini, el país deixi de ser titular de tot i es pugui tornar a governar. Cap a on? Massa bé no sembla que se sàpiga, però de ben segur que intentaran anar cap a algun lloc on porti a tots dos a asseure’s, de nou, en els capitells grecs de l’estabilitat polític. Amb el permís de Syriza, esclar.

ERC i ICV: companys de viatge?

dimarts , 12/06/2012

Aquest diumenge Eduard Voltas ens proposava una nova ucronia a la qual, d’alguna manera o altra, moltes altres persones aspiren: la creació d’una coalició d’esquerres a Catalunyala Syriza Catalana- per tal de disputar una hegemonia a CiU que, de moment, sembla indestructible.

Un exercici que recorda a una altra gran pregunta hipotètica que fa ballar el cap a periodistes avorrits: quins serien els resultats de les eleccions si apliquem una llei electoral diferent? Davant d’aquests exercicis de política ficció convé recordar, com sempre fem, que en política, o en tants altres llocs, 1+1 no acostuma a ser igual a 2. Una nova coalició canvia les regles de joc i les persones adapten el comportament a la nova situació: pensar només en l’efecte mecànic menysté un efecte psicològic de conseqüències evidents.

Suposem, però, que Voltas té raó i ERC i ICV comencen a buscar punts de contacte. Com en tot acord, hauran de començar buscant possibles punts d’entesa abans d’intentar convèncer els votants. N’hi ha més enllà de l’afirmació un xic etèria que els dos formen part de l’esquerra catalana?

El Comparative Manifesto Project, un projecte que es dedica a codificar els programes electorals, ens en pot donar algunes pistes. Presentem en el gràfic següent el resultats de tres dimensions: l’eix esquerra-dreta, l’economia i l’Estat del benestar. Per cada  una d’elles es presenta allà on s’ubica ideològicament ERC i on ho fa ICV.

icvercmanifesto.gif

Es fa palès que en la dimensió econòmica i de l’Estat del benestar la mitjana és molt semblant. A nivell ideològic, com ens imaginàvem, el partit de Joan Herrera surt més a l’esquerra que els homes de Junqueras.

Vist això, les discrepàncies no semblen ser moltes… amb una gran excepció! La qüestió territorial. El gràfic següent mostra l’evolució de la importància que s’ha donat al tema territorial durant els darrers anys (desgraciadament encara no hi ha dades per les eleccions més recents). Valors més alts representen que s’hi ha donat un èmfasi més important. Per contra, valors més baixos signifiquen que aquest tema és menys prioritari.

icvercmanifestoterritorial.gif

Com es podria intuir a priori, ICV prioritza menys la qüestió territorial que ERC. Curiosament (i s’hauria de veure quin efecte va tenir el tripartit en tot plegat), l’èmfasi de demandes territorials va baixar per tots dos partits a partir del 2004.

Amb tot, són unes dades que confirmen intuïcions prèvies i permeten afirmar que, a diversos nivells, la coincidència de programes es produeix. Si, com afirma Voltas, donaran el sorpasso o faran una coalició, és difícil de dir. Allò que es pot afirmar, però, és que, si ho volen, el grau d’entesa entre les dues formacions té encara un camp força ample per recórrer.

*Per qüestions del projecte, les dades d’ICV corresponen a les d’IU, atès que no s’han codificat els programes dels ecosocialistes.

Constitucionalitzar la secessió

dijous, 7/06/2012

A l’article Romper el tabú l’advocat José María Ruiz Soroa defensava fa uns dies la necessitat d’incloure una clàusula constitucional que reguli la secessió a Espanya. No cal dir que és una bona notícia el fet que apareguin tribunes d’aquesta mena a la premsa editada a Madrid, on el debat sobre la qüestió territorial ha estat sempre més aviat crispat i mancat de veus com la de Ruiz Soroa. Ara bé, si passem a l’anàlisi de la proposta de constitucionalització de la secessió aviat veurem que hi ha alguna que cosa falla a la proposta de l’advocat basc:

“La manera de enfrentarse a un desafío secesionista es aceptar su planteamiento, estar dispuesto a “poner la nación a votación”. Si fuera una posibilidad reglada, los nacionalistas se tentarían la ropa antes de apelar a ella.”

Parlar de la constitucionalització de la secessió a Espanya seria allò que se’n diu començar la casa per la teulada. Una clàusula de secessió és sempre el resultat d’una estructura territorial complexa, d’un pacte federal, i no pas d’una concessió del Govern d’un estat descentralitzat.

En aquest sentit, incloure una clàusula de secessió a la Constitució espanyola no només seria un element aliè a la naturalesa del model territorial espanyol sinó que aniria contra els fonaments mateixos de l’Estat. Tal com resa l’article 2 de la Carta Magna espanyola “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles” (la negreta és nostra).

De fet, Ruiz Soroa no té en compte que la secessió ja està “constitucionalitzada”: concretament està prohibida. Ja hem esmentat l’article 2, fer efectiva la secessió atemptaria contra la Constitució i els fonaments de l’Estat. D’altra banda, el conegut article 8 encarrega a les Forces Armades la preservació de la integritat territorial de l’Estat. Finalment, el Codi Penal, a l’article 472.5, equipara al delicte de rebel·lió el fet declarar la independència d’una part del “territorio nacional”.

Si tenim en compte el que hem dit més amunt resulta sorprenent l’argument emprat per defensar la proposta de constitucionalització. Segons l’advocat basc la raó principal per introduir la clàusula és que apaivagaria les demandes secessionistes. És a dir, la idea és treure la secessió de la negociació política per a establir unes normes exigents (3/5 parts del Parlament autonòmic i majories a totes les províncies) que la facin molt difícil de realitzar. Així, segons Ruiz Soroa el fet de percebre la dificultat real d’efectuar la secessió: (a) dissuadiria als nacionalistes d’apel·lar a la secessió perquè seria vista com un camí molt difícil pel seu electorat; (b) eliminaria l’ús de l’amenaça de secessió com una estratègia de negociació amb el Govern central per aconseguir més poder.

Cal dir que la idea no és nova, politòlegs com ara en Wayne Norman l’han teoritzada a fons. Aquests autors assumeixen que els secessionistes van de farol per a negociar amb el Govern, per això si s’augmenten els possibles costos d’apostar per la independència deixaran de fer-se els radicals. La Clarity Act canadenca és un exemple pràctic d’aquest raonament. Deixant de banda si aquesta premissa es compleix a algun lloc, pel cas espanyol resulta més aviat una fal·làcia.

En primer lloc, el peix al cove dels “nacionalistes” catalans i bascos a Madrid (CiU i PNB) per aconseguir més poder no s’ha basat en l’amenaça independentista, sinó en el suport a l’hora de formar Govern i majories sòlides per aprovar lleis i pressupostos. Ans al contrari, la retòrica secessionista ha estat més emprada per a mobilitzar el centre contra la perifèria que no pas al revés.

En segon lloc, resulta sorprenent que es consideri que hom dóna suport (estratègic) a la independència perquè és un camí massa fàcil quan ja hem vist que ara mateix està regulada amb una prohibició explícita a la Constitució i al Codi Penal. La secessió està prohibida a Espanya. En tot cas, la proposta de fer un “referèndum de comprovació” del suport a la independència a petició de 3/5 d’un Parlament autonòmic, facilitaria la qüestió respecte la situació actual cosa que contradiu l’argument inicial de Ruiz Soroa: fer-la més difícil.

Finalment, la suposada clàusula cal dir que requeriria una confiança federal que ara mateix és inexistent a Espanya. Després del procés de reforma de l’Estatut o de les propostes sobiranistes del lehendakari Ibarretxe ignorades a Madrid, qui confiaria en el compliment d’una clàusula de secessió que hauria de ser discutida  a les Corts Generals i interpretada, un cop més, pel Tribunal Constitucional?

Si el que es cerca amb la proposta de constitucionalització de la secessió és realment acabar amb les demandes independentistes, i no pas evitar que se’n parli, potser caldria començar per reconèixer la naturalesa plurinacional d’Espanya. Això requeriria “posar la nació a votació” que diu Ruiz Soroa, però no pas la que es vol separar, sinó Espanya mateixa.

En tot cas, és simptomàtic que es prefereixi constitucionalitzar la secessió abans que federalitzar Espanya o reconèixer-ne la seva plurinacionalitat, això sí que és un missatge clar per als independentistes.

Primavera cosmopolita

dimarts , 5/06/2012

La polèmica de la setmana passada entre un dels directors del festival muscial Primavera Sound i el crític musical Jordi Bianciotto ha revifat l’eterna discussió sobre la naturalesa del cosmopolitisme. L’episodi va anar més o menys així: Bianciotto va retreure en aquest article als organitzadors del festival (subvencionat per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat) l’absència de grups catalans i la seva falta d’arrelament a la ciutat i al país; la resposta que rebé fou una piulada d’un dels directors de l’esdeveniment, en Gabi Ruiz, titllant-lo de “provincià” i “nacionalista barat”, però la cosa no acabà aquí, sinó que se li retirà l’acreditació de premsa temporalment per assistir als concerts. Més enllà de la picabaralla i les crítiques posteriors, que segurament ens duria a debatre sobre les normes d’educació cívica més bàsiques, ens agradaria centrar-nos en un problema plantejat per la qüestió: la suposada incompatibilitat entre el cosmopolitisme i el nacionalisme.

Com passa amb la majoria d’“-ismes” darrere d’aquestes etiquetes s’hi amaguen postures diverses.  L’essència del cosmopolitisme és la idea que tots els éssers humans formem part d’una mateixa comunitat moral. Això significa que hem de considerar tots els individus lliures, iguals i mereixedors de reconeixement. Ara bé, d’aquesta idea moral se’n deriven molts de “cosmopolitismes” no necessàriament complementaris: jurídic, institucional, econòmic, cultural, polític, etc.

Per acabar-ho d’adobar, resulta que el món és ple de “pretesos” cosmopolites que fent bandera del cosmopolitisme (sovint en anglès o castellà) solen defensar la cultura dominant o majoritària al més pur estil colonial. Aquesta posició és legitima considerant, ras i curt, que certes cultures (majoritàries) són superiors a d’altres cultures (minoritàries, provincianes [sic]) i, per tant, les primeres són més cosmopolites i dignes de ser promogudes. Aquesta manera de pensar té arrels profundes en el pensament occidental, vegin per exemple aquesta cita d’un dels pares del liberalisme, Stuart Mill, que data del 1861, extreta de les seves Consideracions sobre el govern representatiu:

“Nobody can suppose that it is not more beneficial to a Breton, or a Basque of French Navarre, to be brought into the current of the ideas and feelings of a highly civilised and cultivated people—to be a member of the French nationality, admitted on equal terms to all the privileges of French citizenship, sharing the advantages of French protection, and the dignity and prestige of French power—than to sulk on his own rocks, the half-savage relic of past times, revolving in his own little mental orbit, without participation or interest in the general movement of the world. The same remark applies to the Welshman or the Scottish Highlander as members of the British nation.”

Bé, doncs, aquí volem deixar de banda aquesta primera versió de l’“isme” que ens ocupa per centrar-nos en la defensa seriosa que se’n fa avui dia, assumim que existeixen cosmopolites convençuts deixant de banda els de tipus colonial que hem descrit més amunt.

Un cosmopolita basa la seva convicció en tres nocions bàsiques (aquí seguim a la professora Guibernau): (a) la idea de la igualtat i llibertat absolutes de tots els éssers humans, això vol dir per exemple que les cultures que no reconeguin aquesta igualtat o llibertat han de canviar per adaptar-s’hi; (b) la noció de reconeixement recíproc, és a dir, la idea (a) no és pot complir si els individus no es reconeixen entre ells com a tals, és a dir, cal eliminar les idees etnocèntriques; (c) l’assoliment progressiu d’un raonament moral imparcial, és a dir, el fet de bastir una cultura comuna a tots els éssers humans que permeti fer un ús de la raó més enllà de la pròpia cultura.

Si fem cas d’aquesta definició bàsica del cosmopolitisme aviat veurem perquè se sol argumentar la seva incompatibilitat amb el nacionalisme; si el darrer significa pensar que la nació, el grup humà al que es pertany és superior a la resta (si més no per a un mateix) resulta difícil reconciliar aquesta visió amb una convicció cosmopolita. Però, és realment així? El nacionalisme és necessàriament anticosmopolita? Diversos elements ens poden fer pensar el contrari.

Una manera de ser el món. No hem de confondre el sentiment de pertinença a una cultura nacional concreta amb el fet de considerar-la superior a les altres. Val a dir que molts nacionalistes atorgarien prioritat als seus connacionals abans que als “estrangers” (i a la seva cultura abans que a les altres), una idea inadmissible per un cosmopolita convençut. Ara bé, no és necessari arribar a l’extrem de la “priorització” per reivindicar una cultura nacional, n’hi ha prou amb demanar que sigui tinguda en compte. Aquesta era, des del nostre punt de vista, la posició d’en Jordi Bianciotto quan reclamava una presència raonable de grups catalans al Primavera Sound.

Reconeixement. De fet, reivindicar que una cultura (la local en aquest cas) sigui “tinguda en compte” encaixa perfectament amb les conviccions d’un cosmopolita. El reconeixement recíproc, només pot funcionar si som capaços d’acceptar l’altre amb els seus atributs culturals en condicions d’igualtat.

Minories i majories. Finalment, és clau considerar l’existència de cultures poderoses i cultures febles (sovint sense mecanismes institucionals adients de promoció) per a no caure en el cosmopolitisme de Mill descrit més amunt. La millor manera de garantir l’ideal de llibertat i igualtat és identificar aquestes situacions de desigualtat i mirar de d’assegurar-nos que no acabem alimentant les desigualtats culturals existents.

Si fem nostres aquests aclariments veurem que existeix un marge de compatibilitat molt ampli entre els “-ismes” que analitzem. Si cal o no ser nacionalista per abraçar aquests ideals, allò de Ferrater Mora: “Tot el que és universal és nascut local”, ens duria a una discussió més profunda. Ara bé, el que segur que és del tot incompatible amb aquest ideal és la seva versió postissa, d’arrel colonial,  i per descomptat, la mala educació