Kronia kai kronia

L’exercici constant d’aquesta difusa tasca de politòleg fa que tot sovint trenquis moltes idees que tenies com a veritats immutables. Una d’elles, gairebé sempre la primera, és la del canvi de vot. Alguns politòlegs es passen la vida intentant respondre per què hi ha gent que canvia de vot mentre obliden una cosa fonamental: el canvi de vot és un fenomen rar. Poc freqüent. No cal dir-ho que és una realitat amb la qual et topes i et resisteixes a creure, però la veritat és tossuda: les persones canvien poc el seu vot, són força estables, hi ha una volatilitat més aviat reduïda i, fins i tot quan es produeix, és bastant previsible. No només això, sinó que els canvis, quan es produeixen, tampoc tenen un impacte molt elevat en el resultat final.

Aquest és un principi que, si bé podria tenir molts matisos, moltes persones han oblidat en analitzar el cas grec, seguit amb una inusitada atenció més enllà de les fronteres del país hel·lènic. En una anàlisi d’urgència, creiem que aquestes han estat les claus d’aquesta “segona volta”:

1. Problema nou, partits nous. Les implosions del sistema de partits són estranyes i passa poc sovint que el panorama política canviï de la nit al dia (la Itàlia dels noranta és potser el cas més paradigmàtic). Alguns van creure que amb la victòria de Syriza tot plegat canviaria i ens haurien d’acostumar a sigles noves d’avui per demà. Van creure amb el canvi pel canvi. Error. Syriza és una coalició de partits i, com tots les formacions més o menys novelles, els manca una part d’experiència important. Mirin el següent mapa (en blau ND, en rosa Syriza). La coalició Syriza ha guanyat en molts districtes, ha aconseguit pujar més que cap altre partit, però a nivell d’implantació ND ha estat per davant. No es construeix una alternativa política d’avui per demà.

greekjune2012.jpg

2. La paradoxa hel·lènica. Es diu que el sistema de partits és com un ramat d’elefants. Es mou molt lent i canvia a poc a poc. ND i el PASOK, totalment tocats pel rescat de la troika, han girat el mitjó d’una forma espectacular. De ser assenyalats amb el dit, dels partits que manipulaven els comptes públics i retallaven a tort i a dret, han passat a ser els partits salvadors del desastre. Alguns –com ells mateixos- van interpretar que, amb més temps, Syriza aconseguiria una majoria absoluta arreu. Els resultats mostren que aquest impass ha estat negatiu per la formació d’Alexis Trsipras.

Era clar que Syriza rebutjaria el paquet de la troika, però era més ambigü en dir què passaria si això comportava l’adéu del país de la Unió Europea. Temps dolents per a l’ambivalència. Syriza no és un partit catch-all, acostumat a captar vots de perfils molt diferents. Quan la claredat del seu missatge s’ha trencat, ha seguit mantenint una gran força, però no suficient per traspassar el llindar de la victòria. Amb tot, els creadors de la situació ara en són els salvadors. Amb tota probabilitat es tracta d’una qüestió més de discurs que de realitat, però en política tot sovint guanyes pel que dius i no pel que fas. Ja ho saben: si no hi vas, el dracma torna.

3. Vot estratègic. Allò que molta gent anomena vot útil però que, si volem ser correctes, hauríem de dir vot estratègic. Votar a la segona preferència enlloc de la primera. Fixin-se que a excepció dels dos primers partits, la resta de formacions obtenen poc suport. Indro Montanelli, quan parlava de la democràcia cristiana, deia que sovint hem de votar tapant-nos el nas. La ‘variant’ grega sobre això és que, fruit del descontentament cap a la política, tampoc la primera preferència generava entusiasme. El nas s’ha tapat més que mai. S’ha donat el que probablement és el primer cas de vot estratègic internacional: la primera preferència s’ha descartat, però no per “comprar” una idea nacional, sinó de fora. O dracma o Unió Europea.

Amb tot, el laberint grec pot donar encara alguna altra sorpresa: el possible “compromís històric” entre ND i Pasok, grans eterns de la política grega, esperarà que, a curt termini, el país deixi de ser titular de tot i es pugui tornar a governar. Cap a on? Massa bé no sembla que se sàpiga, però de ben segur que intentaran anar cap a algun lloc on porti a tots dos a asseure’s, de nou, en els capitells grecs de l’estabilitat polític. Amb el permís de Syriza, esclar.

Etiquetes

3 comentaris

  • Albert Traver

    18/06/2012 8:21

    Bona feina companys. Ara bé, el mapa que il·lustra l’article és de les eleccions del maig.

    Salut!

  • Toni Rodón

    18/06/2012 8:31

    Albert,
    Moltíssimes gràcies per avisar. Ja ho he canviat. Perdó per l’errada… això de fer articles tan tard té costos evidents…

  • Raül Massanella

    29/06/2012 11:00

    Com sempre, una gran anàlisi, basada en dades i sense especulacions. Molt bon feina. Quan, noves anàlisis de la viabilitat d’una Catalunya independent?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús