Arxiu del mes: juliol 2012

Viatges electorals (I): la República Txeca

divendres, 27/07/2012

fischer.jpg Pocs llocs concentren tanta història txeca com el Castell de Praga. Situat dalt d’un turó, l’estructura gòtica no té només l’honor de ser el castell més gran del món, sinó que és seu, des de fa segles, dels governants del país. En menys d’un segle ha vist com hi vivien els presidents de l’extinta Txecoslovàquia, era seu del govern del “Protectorat del Reich de Bohèmia i Moràvia” i símbol de llibertat democràtica quan Alexander Dubcek va assumir les regnes del país democràtic durant la Revolució de Vellut.

El castell, però, experimentarà aviat un lleuger canvi: els txecs podran escollir directament qui té dret a ser-ne l’inquilí. El febrer d’aquest any el Parlament i el Senat van aprovar una esmena constitucional en què eliminaven l’acció indirecta dels presidents, com anteriorment s’havia fet amb Václav Havel i el seu arxienemic i encara president, Václav Klaus. Per primer cop, doncs, hi haurà eleccions presidencials.

Klaus, extremadament crític amb el canvi, va declarar el dia que plegava que això “només banalitzaria la política i faria de la presidència una lluita entre celebritats”. Curiosament, aquesta setmana l’actriu Tana Fischerova ha anunciat que es presentarà als comicis…

Anècdotes a banda, el president txec té un poder formal superior als seus homòlegs de sistemes parlamentaris: entre d’altres, nomena els jutges constitucionals o els del Banc Central. La cursa electoral ve amanida, a més, per les eleccions parlamentàries que es faran l’octubre d’aquest any 2012. Es tracta d’unes legislatives avançades que la coalició de centre-dreta va decidir avançar després del seu col·lapse amb motiu de diversos escàndols de corrupció.

Farts dels diversos escàndols de gairebé tots els partits, els ciutadans valoren especialment l’esforç que estan fent els candidats independents. De fet, cap candidat de partit lidera la cursa presidencial. Segons les enquestes, Jan Fischer, estadístic de formació, és el més ben situat. En segona posició hi hauria Svejnar, un ciutadà formalment americà que ha revolucionat la campanya. Finalment, el tercer és Vladimir Dlouhy, que s’està prenent la cursa presidencial amb una seriositat extrema, políticament i literalment. Com a bon corredor de maratons, ha organitzat “mítings-curses” que recorren tot el país! (de fet, el seu cognom en txec, de fet, significa “llarg” i el lema de campanya és “la llarga cursa”).

El més interessant de tot plegat, però, no és qui guanyarà, sinó els efectes del canvi de sistema sobre la població: els txecs (o com a mínim bona part d’ells) sembla que s’han reenganxat amb la política, assistint com mai a mítings i amb interès renovat per la campanya. És possible que, passada aquesta catarsi conjuntural, la cruesa política torni a fer presència. I molt probablement el país haurà de decidir a curt termini si avança cap a un sistema presidencial, manté el parlamentarisme o ja li van bé les possibles noves tensions que surtin entre la presidència i el parlament. Però, sens dubte, els txecs hauran constituït un sistema més legítim i democràtic. I això, en els temps que vivim, no és poca cosa.

Explicar l’independentisme

dimarts , 17/07/2012

El politòleg americà Jason Sorens ha publicat un llibre dedicat exclusivament a explicar el fenomen secessionista i, malgrat que l’obra és gairebé un compendi d’articles acadèmics que Sorens havia anat publicant, ja podem dir que és un llibre de referència en la matèria. Resulta impressionant veure la base de dades que fa servir Sorens: 283 minories nacionals d’arreu del món extretes del projecte Minorities at Risk. A continuació esmentem algunes de les conclusions que ens han semblat més espectaculars i interessants d’aquest treball.

Secessió ad infinitum. Un clàssic de l’argumentari antisecessionista és el suposat perill de fragmentació infinita. En cas que es permetés una independència (la de Kosovo posem per cas, tal com va succeïr el 2008) veuríem una proliferació d’Estats insostenible que ens duria a multiplicar el nombre d’Estats de manera espectacular. Si fem cas de les dades de Sorens, aquest argument és fals: dels 283 grups nacionals territorialment concentrats existents al món, només un 38% expressen demandes independentistes. Per tant, en cas tots fossin reeixits (una hipòtesi molt poc versemblant), passaríem dels gairebé 200 Estats actuals a uns 300 a tot estirar.

Prerequisits. Només tres elements semblen ser necessaris (però no suficients) per l’emergència d’un moviment independentista. En primer lloc, el fet de ser una minoria cultural dins l’estat al que es pertany sense possibilitat de ser-hi dominant és crucial; la possibilitat de ser una minoria amb accés al poder central o d’esdevenir una majoria redueix la possibilitat d’emergència d’un moviment independentista. Això explicaria perquè a l’Àfrica hi ha menys secessionistes del que es podria esperar: els grups nacionals cerquen el control del poder central generalment. En segon lloc, la concentració territorial de la minoria és clau, això fa pensar que l’element territorial és important en tot els casos ja que sembla ser una variable ineludible. En tercer lloc, el fet que la minoria estigui subjecte a un poder extern (govern central) és també un element indispensable però no suficient per observar-hi independentistes.

Diferència cultural. Les demandes secessionistes solen anar acompanyades de diferències culturals més o menys fortes respecte els altres grups nacionals que formen part de l’estat, ja ho hem dit. Ara bé, aquestes diferències no solen explicar l’emergència de l’independentisme. Trobem casos de minories culturals importants sense un secessionisme amb un suport elevat: Galícia, Sud Tirol, Valònia, Puerto Rico, Bavaria, Sardenya, Aland o Occitània en són diversos exemples. La idea que sol associar l’independentisme amb les demandes etnoculturals de manera determinista és clarament falsa diu Sorens.

Determinants de l’independentisme.  Així doncs, quines regions són més propenses a fer demandes independentistes fortes? Segons el model de Sorens per a les demandes que es formulen en sistemes democràtics ho són aquells casos que: tenen llengua pròpia, tenen una història d’independència/autogovern, no són irredemptistes (no es volen unificar a un estat existent), són més riques en relació a la resta de l’estat, tenen més població que altres regions administratives de l’estat, tenen altres moviments independentistes dins l’estat al que pertanyen, són ideològicament diferents (en matèria social), tenen un sistema de partits multipartidista i estan geogràficament lluny del centre. Evidentment, aquestes variables són fruit d’una anàlisi estadística i per tant no sempre es compleixen. Irlanda del Nord és un cas clarament irredemptista, per exemple, o el Quebec no és una província rica del Canadà en termes relatius.

La repressió. Sorens observa que allà on la secessió estava explícitament prohibida és precisament on s’han produït més revoltes independentistes. La repressió dels moviments secessionistes sembla jugar en contra, empíricament, de la voluntat dels estats de suprimir-los. Els casos amb més suport a la independència del món (80%-90%) han estat aquells que la repressió ha estat més brutal: les repúbliques bàltiques, Kosovo, Croàcia, Kurdistan iraquià, Eritrea, Timor Oriental, Sudan del Sud o el Sahara Occidental.   

Una incògnita. Pel que fa el nostre país, el politòleg americà hi observa una peculiaritat interessant. Segons el seu model estadístic tan les Illes Balears com el País Valencià haurien de presentar uns nivells de demandes independentistes similars als del País Basc o Catalunya. Cal dir que Sorens mesura aquestes demandes a través dels resultats electorals dels partits independentistes als parlaments regionals i estatals fent una mica de trampa: hi inclou els anomenats “independentistes condicionals” com ara el PNB o CiU. En tot cas, tan les Illes com València són a la taula dels casos anòmals a nivell mundial juntament amb: les Illes Aland, Sardenya, Okinawa i Friuli-Venezia Giulia. És probable, diu Sorens, que vegin augmentar les demandes secessionistes o que hi hagi alguna variable que s’escapa del model estadístic i és rellevant per aquests casos.    

Cap a la igualtat? L’efectivitat de les quotes de gènere

dijous, 5/07/2012

La llibertat és un dels arguments que solen emprar aquelles persones contràries a les quotes en qualsevol organ de govern, sigui per a representar a les dones o a determinades minories ètniques o nacionals. A banda de ser un curiós concepte de llibertat (fortament associat al tradicionalisme), s’oblida sovint que les quotes no són només un instrument directe, sinó que també poden tenir forts efectes indirectes. La investigació publicada per Bhavnani l’any 2009 ho il·lustra de forma clara.

El professor de la Universitat de Wisconsin  va començar la seva recerca amb el següent argument: hi ha més de 100 països al món que estableixen quotes electorals. No obstant això, un cop retirada la quota, l’efecte persisteix? Quan s’elimina la quota, l’efecte buscat per aquesta mesura desapareix? Les “minories” tornen a la discriminació anterior a la quota?

La 73a i 74a esmena constitucional de l’Índia, aprovada l’any 1992, establia l’obligació dels estats membres del país de dur a terme eleccions locals. El canvi legislatiu també obligava a reservar una tercera part dels escons locals a dones i a determinades castes i tribus. El punt crucial, però, és la selecció aleatòria dels escons reservats a les dones. Com si fos una loteria, els dos milions d’escons en els més de 220.000 òrgans locals tenen la mateix probabilitat d’entrar en el procés de reserva d’escons per a dones i altres grups. Això fa que en un determinat municipi, seleccionat aleatòriament, s’introdueixi una quota en unes determinades eleccions i es retiri en les següents.

Aquests tipus de fenòmens, anomenats experiments naturals, són molt valuosos en ciència política. Els politòlegs no podem manipular el medi (malgrat que alguns ho intentin…), així que hem d’esperar a que determinades decisions polítiques canviïn els condicionants externs per tal de veure si les persones modifiquen el seu comportament.

Aquests són els resultats trobats per Bhavnani:

women.jpg

Conclusió? En aquells llocs que en el passat varen tenir quotes per a dones la probabilitat que una dona governi és cinc vegades més alta que si la quota no s’hagués implementat. Allà on va haver-hi una quota, tots els indicadors mostren un increment en favor de la “minoria” a la qual la quota permetia afavorir: es presenten més dones de candidates, amb més possibilitats de guanyar i reben un suport electoral més ampli.

Evidències que ens porten a la següent pregunta provocativa: quan hi havia més llibertat per a decidir, abans o després de la quota?

Els perfils de la independència

dimarts , 3/07/2012

La setmana passada el CEO va fer públiques les dades del seu darrer baròmetre, en el qual, com enunciàrem en el nostre darrer post, la primera preferència territorial dels catalans esdevenia per, primer cop  la independència, superant l’alternativa de l’Espanya federal. En aquesta mateixa enquesta es mostrava com el 51% dels catalans votarien a favor de la independència en un hipotètic referèndum, mentre que un 21% hi votaria en contra i un altre 21% afirma que s’abstindria.

En els darrers dies unes quantes persones s’han adreçat a nosaltres per saber qui són aquestes persones que s’abstindrien i fins a quin punt és creïble que en cas que hi hagués un referèndum oficial, no anessin a votar.  Pel que fa a aquesta darrera pregunta, és es fa difícil saber si realment aquestes persones anirien o no a les urnes en un hipotètic referèndum d’autodeterminació, si bé és possible que davant d’una campanya tan intensa com la que es podria imaginar i amb tantes coses en joc, moltes d’elles acabessin per anar a votar.

Quines són però aquestes persones que s’abstindrien? Per respondre a aquesta pregunta hem utilitzat precisament el darrer baròmetre del CEO, i hem fet alguns creuaments entre el suport a la independència a un referèndum i algunes qüestions de rellevància.

En primer lloc, veiem com els que no votarien es consideren majoritàriament tan espanyols com catalans, si bé un de cada quatre persones diu que se sent més català que espanyol, i un 8% només català.

indep_INS.PNG

En segon lloc, entre els que no votarien la preferència territorial més recurrent és l’status quo, és a dir, continuar sent una CCAA espanyola, si bé hi ha un percentatge important d’aquestes persones (gairebé el 40%) que estarien a favor d’una Espanya federal. Curiosament per un 7% d’aquestes persones (el mateix percentatge per cert que els que se sentien només catalans i no votarien) la relació entre Catalunya i Espanya preferia seria la d’una Catalunya independent. En aquest cas hem inclòs la resposta “No ho sap/No contesta”, que mostra que els que diuen que no votarien són els que menys s’identifiquen amb alguna de les opcions possibles.

indep_relcatesp.PNG

Pel que es refereix a l’autoubicació en l’eix esquerra-dreta, els que no votarien són els que en major mesura s’ubiquen en la posició de Centre (per sobre del 25%), si bé la resposta predominant és d’Esquerra, igual que en la resta de grups. Els que votarien a favor són els més d’esquerres (mitjana 2,93 sobre 7), seguit dels que no votarien (3,11), mentre que els que votarien en contra  són els menys d’esquerres (3,40, encara però molt per sota del 4, que marcaria la posició de centre).

indep_esqdr.PNG

El fet que els que no votarien són els que més se situen en el centre de l’eix ideològic ens podria portar a pensar que aquest grup és el menys polititzat dels tres, i per aquest motiu s’ubica en la posició “neutra” del Centre. És aquest el cas? Doncs si ens fixem en el darrer dels gràfics, sembla que aquesta és una hipòtesi que s’hauria de tenir en compte:  entre els que no votarien tan sols el 10% estan molt interessats per la política, mentre que més del 60% es mostren poc interessats i gens interessats per la política, això és, 13 punts percentuals per sobre de la mitjana i 21 punts per sobre dels més interessats, els que votarien a favor de la independència.

indep_interespol.PNG

Sembla doncs que les persones que manifesten que no votarien en un hipotètic referèndum per la independència tenen un perfil que, en línies generals, es podria resumir en dos punts:

Relació amb Espanya: els no votants es consideren majoritàriament espanyols (en els seus diferents graus) i la seva preferència territorial està entre l’status quo i una Espanya federal.

Interès per la política: els no votants són persones que estan menys interessades per la política que els que sí que votarien.