Arxiu del mes: setembre 2012

La legislatura més llarga

dimecres, 26/09/2012

artur mas.JPG 25 de novembre de 2012. La curiositat ha volgut que la legislatura catalana més curta clogui el seu camí vuitanta anys després de les primeres (i últimes) eleccions celebrades durant l’etapa republicana, el 20 de novembre de 1932. Aquell any les condicions eren, lògicament, molt diferents, però hi havia un denominador comú, present també en les eleccions de 1980: la incertesa sobre el futur institucional de Catalunya. Hi ha diversos aspectes clau que guiaran les properes eleccions. En una anàlisi d’urgència, us n’oferim els més rellevants:

1. Majoria absoluta? A ningú se li escapa que CiU i Artur Mas busquen obtenir una majoria absoluta que els doni força suficient per governar i, amb el suport d’altres grups, convocar un eventual referèndum.  L’obtindrà? Caldrà veure què indiquen les enquestes després d’aquests dies, però fins ara els sondejos no ho deixen gens clar. De fet, CiU perd suports globals, tot i que guanya les eleccions pel retrocés que pateixen els seus rivals. Faria bé CiU de no confiar cegament en una eventual majoria absoluta: no només són rares en la Catalunya d’avui, sinó difícils en els temps que vivim.

2. Crisi econòmica i vot. Els camins del vot són inescrutables. La prioritat de l’eix nacional pot afavorir el govern, però no cal oblidar que, en temps de crisi, els ciutadans castiguen els governants. Aquest és dels pocs mecanismes força segurs que existeixen en política. Malgrat ser sobiranistes i voler la llibertat pel nostre país, molta gent seguirà votant en clau econòmica, pels motius que siguin. O s’abstindrà. Perillós és pensar en eleccions plebiscitàries quan el que es vota no és estrictament un plebiscit.

3. Oposició. Aquí ve un dels grans interrogants: la crisi castiga els governs, però sobretot ho fa quan l’oposició és capaç d’oferir una alternativa creïble. Heus aquí la mare dels ous. Les enquestes penalitzen CiU però el segueixen veient com el més preparat per fer sortir el país de la crisi. Seran unes eleccions que també es jugaran en el camp de l’oposició i en la seva capacitat per atraure insatisfets. CiU sap que l’oposició en matèria social, a excepció d’ICV-EUiA, es troba desapareguda: el PSC té (tindrà) un candidat conegut només per la meitat del seu electorat i una oposició que encara no ha acabat de definir la seva alternativa.

4. Afavoreix l’avançament? Més enllà de les qüestions morals, quin impacte tindrà avançar els comicis? Era millor si s’esperava uns mesos? Maravall, en un estudi comparat, conclou que la popularitat del Govern no es veu afectada quan les eleccions s’avancen i que els governants les avancen quan l’economia i la popularitat creix, fet que els porta, la majoria de les vegades, a tornar a guanyar i a fer-ho en governs amb majoria. Dels dos elements sembla que només la popularitat juga a favor de CiU. Quin impacte tindrà el primer?

5. El bloc sobiranista. No cal oblidar l’actual (i tradicional) fragmentació del bloc sobiranista, tant al Parlament com a fora. En les passades eleccions gairebé 40.000 vots es van “perdre” i Reagrupament no va entrar a l’hemicicle. Les enquestes no asseguren tampoc l’entrada de Solidaritat a la cambra catalana i ahir al Twitter ja hi havia remor de fons sobre una possible candidatura de la CUP. En unes eleccions qualificades de “plebiscitàries”, permetran aquests partits que es “perdin” vots? Donaran prioritat a la racionalitat interna o a la global?

La polifonia catalana es posarà de nou a prova. La legislatura més curta acaba i comença, amb tota probabilitat, la més llarga. I no ens referim pas al termini del nou mandat, sinó a l’horitzó del país en els propers anys.

L’analogia del divorci

divendres, 21/09/2012

Els mitjans de comunicació i tot mena d’intel·lectuals fan servir aquests dies el terme “divorci” o “divorci polític” per referir-se a un eventual procés d’independització de Catalunya. Ho feia fa pocs dies aquest mateix diari, també d’altres, i el professor Sala i Martín anava més enllà i emprava l’analogia per analitzar les reaccions a les demandes secessionistes des de l’altre costat de l’Ebre. Una comparació, doncs, que ha fet fortuna a casa nostra, però és del tot adequada? Des del nostre punt de vista  presenta certs atractius però cal anar en compte perquè podria simplificar excessivament el debat.

De les semblances entre el divorci i la secessió en podem destacar un parell que fan que sigui llaminer comparar els fenòmens:

Psicologia. Tal com fa el professor Sala i Martín, el comportament emocional de les parts en un cas de secessió pot recordar al trencament d’un matrimoni. No només per les reaccions d’uns i altres (sorpresa, agressivitat, etc.) , sinó pels llaços afectius que un dia hi van ser i es poden haver acabat evaporant.

Legitimitat. Aquest aspecte és especialment atractiu: si un es vol separar de la seva parella (independitzar d’un Estat) té dret a fer-ho sense necessitat de rebre’n el vist-i-plau. Hom diria que si el rep, millor (mutu consentiment), però en tot cas té un dret a priori a trencar la unió pel simple fet de tenir la voluntat de fer-ho. Seguint aquest raonament, la Llei del Divorci del 2005, promoguda pel primer Govern de Zapatero, va eliminar del tot la necessitat de comunicar-ne la causa, es considera que és un exercici de llibertat individual.  

Ara bé, les diferències entre el divorci i la secessió són evidents i tenen implicacions prou importants com per tenir-les en compte:  

Subjectes. Si un matrimoni és entre dos individus, una unió de pobles no. El subjecte individual pel cas del divorci és un subjecte col·lectiu pel cas de secessió. D’aquí venen, com a mínim, tres problemàtiques: 1. la com mesurar la voluntat de separar-se (50%+1; 55%; 60%?); 2. l’existència de dos subjectes col·lectius pot ser discutida: sovint l’Estat matriu no reconeix l’existència de la minoria secessionista com a subjecte (com és el cas català, però no pas l’escocès); 3. pot aparèixer un subjecte col·lectiu intern dins de qualsevol dels dos subjectes (irredentisme).

Territori. Una altra qüestió prou important és que la secessió (a diferència del divorci, o l’emigració) implica per definició una reivindicació territorial. Hom podria dir que un matrimoni amb propietats (un pis, una finca…) tindria el mateix problema, però les implicacions geoestratègiques, econòmiques o culturals que pot tenir la pèrdua territorial no són de la mateixa naturalesa. Pensem, per exemple, en el debat escocès sobre la base militar nuclear de Faslane o el petroli del mar del Nord.

Separació neta. De les dues diferències esmentades se’n deriva una tercera: la secessió comporta inevitablement negociacions i acords per compartir un futur veïnatge forçós. Aquí l’aspecte territorial és evident que (sense mar entremig) obliga a que sigui així, però sovint és l’heterogeneïtat dels subjectes implicats el que empeny a trobar solucions imaginatives: doble nacionalitat, protecció cultural, compensacions, etc…Pensar en l’ideal d’una separació neta (sense relació posterior com podria ser un divorci) pot implicar deixar sense drets a determinats col·lectius o forçar negociacions posteriors sobre enclavaments territorials conflictius (de Kosovo a Irlanda, de Lituània a Eslovènia).

Això fa pensar que, si els divorcis ja són laboriosos (amb o sense mal rotllo) una secessió pot arribar a ser força més complexa. Pensar-la “com una relació individual” pot ajudar a fer arguments fàcils, però no pas en tots els aspectes. 

Indecisos independentistes o unionistes?

dimecres, 19/09/2012

Des de fa quatre baròmetres, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) pregunta als catalans i les catalanes què farien en un eventual referèndum d’independència. La formulació, ja mediàtica, és la següent: I més concretament, si demà es fes un referèndum per decidir la independència, vostè què faria? En l’últim baròmetre, corresponent al juny d’enguany, els resultats eren el següents:

Dels resultats, comentats a bastament aquí o aquí, sorprèn l’elevat nombre de persones que s’abstindria o que no saben o no contesten la pregunta. En total sumen el 27,84%. Sorprèn perquè molta gent considera que aquesta xifra és irreal, atès que una consulta vinculant mobilitzaria a un gran gruix de votants que ara mateix no volen posicionar-se. És per això que a principis d’estiu ja vàrem escriure un article analitzant els perfils de les persones que no votarien en un referèndum d’independència.

Assumint que, tal i com vàrem dir en el seu moment, hi ha raons per pensar que aquests individus que diuen que no votarien, finalment sí que ho farien, volem indagar una mica més sobre quina actitud tindrien aquestes persones.

Hi ha diversos mecanismes per esbrinar què farien els indecisos. Un d’ells és el directe, practicat per El Periódico en la seva darrera enquesta feta per GESOP. Resumidament, es tracta de, amb posterioritat a la pregunta que encapçala aquest article, fer preguntes sobre la probabilitat de votar cap a una o altra banda. D’aquesta manera, sabríem les intencions amagades dels indecisos i podríem aplicar la cuina posterior.

Hi ha, però, una altra manera. Ja fa temps que existeixen programes estadístics que ens permeten saber les respostes de persones que no contesten en base a d’altres preguntes de l’enquesta. A partir d’aquí, hem definit dues grans hipòtesis que poden fer variar el resultat de la pregunta sobre un eventual referèndum d’independència:

Hipòtesi socioestructural: El ‘No’ es veu influït per factors sociològics com la llengua que es parla a casa, l’origen de l’enquestat, la seva posició social o la identificació amb Espanya.

Hipòtesi actitudinal: El ‘No’ es veu influït per l’actitud que tenen moltes persones cap a la política catalana: mala valoració dels seus polítics, de les seves institucions o perquè s’és afí a un partit a l’oposició que no vol donar ‘peixet’ al govern. També s’hi inclou la valoració de l’economia i el tracte econòmic de Catalunya.

Un cop aplicat el procediment podem saber què votarien els indecisos. Dit d’una altra manera, guanyaria el sí o el no si tothom votés i aquestes fossin les úniques opcions? Aquests són els resultats:

Comparant els tres models (el global inclou tant variables socioestructurals com actitudinals) s’observa que els vots a favor són més alts que els vots en contra en tots tres models. Els vots a favor tenen un percentatge més baix en el primer dels models, quan només es tenen en compte les variables socioestructurals. És a dir, quan es considera que ‘el silenci’ prové d’uns sectors socials particulars, o d’una identitat més espanyola que la mitjana, el ‘no’ augmenta en major mesura. En canvi, el model actitudinal mostra que la desconfiança cap a les institucions o la valoració de la situació econòmica són factors que, en cas de votar, farien que es votés més a favor que en contra.

Sigui com sigui, un exercici de política ficció útil per mostrar que el “silenci” en la pregunta sobre independència també es veu imbuït per un corrent de fons més o menys pro-secessionista. I que l’èmfasi en factors estructurals o actitudinals deprimeix o augmenta el percentatge de “nos”. Ara només cal saber si, en cas de referèndum, es mantindrien indecisos o farien el pas.

Independència i ciutadania europea

dilluns, 17/09/2012

La futura pertinença a la Unió Europea és clau per al projecte independentista català. D’una banda, sabem que malgrat les dificultats i el mal humor general arran de la crisi econòmica fora de la UE hi fa molt de fred (preguntin a Sèrbia o a Turquia). D’altra banda, a ningú se li escapa que l’herència del catalanisme ens fa ser uns europeistes aferrissats.

La voluntat de ser “nou estat d’Europa” es podria mirar de concretar de dues maneres: a) à la Noruega; b) com a Estat membre.

A) À la Noruega

Aquest és un escenari que no del tot descabellat. A Escòcia Fiona Hyslop (ministra de Cultura i Afers exteriors) la va insinuar fa uns mesos i consistiria en negociar l’entrada a l’ALEC (Associació Europea de Lliure Comerç, EFTA), el bloc comercial alternatiu amb que treballen amb la UE, a més de Noruega, Islàndia, Suïssa i Liechtenstein (cal recordar que els dos primers s’independitzaren de Suècia i Dinamarca respectivament). Aquests tenen relacions comercials amb els estats membres però no tenen representació política als òrgans de la UE.

B) Com a Estat membre

Pel que fa la possibilitat d’entrar-hi com a Estat membre, davant d’una hipotètica secessió de Catalunya la pertinença plena a la UE quedaria subjecta a dues qüestions: la successió dels tractats internacionals que té actualment Espanya i la ciutadania europea dels ciutadans catalans.

Successió

La primera qüestió, qui seria el successor dels tractats comunitaris que té signats a Espanya en cas que Catalunya s’independitzés?, té tres solucions: i) només Espanya; ii) tots dos; iii) cap dels dos. Que fos només Espanya (i) és ara mateix la que sembla més probable. Ho deia l’altre dia l’expert en matèries constitucionals pel cas escocès Alan Trench (pel cas escocès), no sembla gaire justificada la idea que Catalunya seria membre de la UE automàticament. Així, si Catalunya no fos successora hauria de demanar un (re)accés a la UE pel mateix camí que han hagut de seguir els nous membres: els criteris de Copenhagen (una barreja de requeriments polítics i econòmics), si es volgués (re)entrar a l’eurozona també s’haurien de passar els criteris corresponents.

Ciutadania europea

En aquest punt és on hi ajuda el fet de gaudir de ciutadania europea. La sortida de Catalunya de la UE si aquesta s’independitzés podria deixar sense ciutadania europea als catalans, un extrem que podria desagradar a la UE i fins i tot anar contra certa jurisprudència. Dos casos recents de la Cort europea de justícia: C-135/08 Rottman i C‑34/09 Ruiz Zambrano, demostrarien que perdre aquesta ciutadania és extremadament difícil en casos interestatals. Potser precisament per aquesta tensió, entre una possible secessió i la pèrdua de ciutadania, les paraules de Barroso han estat interpretades de maneres diferents i resultaren extremadament ambigües.

Una UE neutral?

Hi ha raons per pensar que la Unió Europea, malgrat la posició neutral que podria adoptar en un procés de secessió considerant-lo una qüestió domèstica espanyola (o britànica), estaria interessada en mantenir Catalunya dins la Unió Europea i probablement en alguna forma d’acord amistós entre Madrid i Barcelona sobre la secessió.

Primer. La Unió Europa és una institució paneuropea per definició. El fet de perdre territori seria vist com un enorme fracàs ja que des de la seva creació cap país ha estat expulsat de la Unió. Això mateix deia en Vicent Partal fa uns dies, perquè no expulsen Grècia doncs? Podria ser que una Catalunya for ade la UE fes més por que la mateixa secessió a Europa.

Segon. Seguint l’anàlisi d’Alan Trench, una neutralitat fins al final de la UE (que impliqués la pèrdua de ciutadans europeus) faria pensar que la ciutadania comunitària no és res més que la ciutadania d’un club d’Estats. D’aquí venen les interpretacions diverses que s’han fet de les paraules de Barroso:

“La ciutadania de la UE és addicional i no substitueix la ciutadania nacional (és a dir, la ciutadania d’un Estat membre de la UE)”.

Ningú ha acabat d’aclarir què volia dir exactament, i s’ha interpretat majoritàriament com una posició conservadora, a favor dels Estats existents. Però si això fos així, aleshores no és quelcom més formar part de la UE? És només ser ciutadà teu Estat? Si aquesta fos la visió principal aleshores seríem davant d’un projecte molt pobre d’Europa (del qual potser no valdria la pena formar-ne part) i no pas al projecte que s’havia venut des de les institucions comunitàries i la majoria de líders europeus, s’estaria donant la raó a l’euroescepticisme més extrem.

En resum, hi ha més d’una possibilitat de vincular una hipotètica Catalunya independent a la UE i, en tot cas, la qüestió de la sortida de les institucions comunitàries és complicada: precisament la ciutadania europea podria ser-ne la clau.

 

12 de setembre, tres incògnites

dimecres, 12/09/2012

L’endemà de la fita històrica d’ahir no és fàcil fer-ne una anàlisi encara que sigui merament descriptiu. Ja som al 12 de setembre, el dia d’aixecar altre cop les persianes, com si res no hagués passat. Però aquesta vegada serà diferent, perquè volem que ho sigui. El centre polític, el catalanisme, bascula amb força cap al secessionisme, un nou projecte que trenca la llarga tradició autonomista per encetar-ne una de nova plena d’incerteses. Incerteses perquè desconeixem quins poden ser els patrons de (re)configuració d’aquest centre, però també perquè fora de casa la nostra personalitat sembla que depengui de les arbitrarietats de les grans potències internacionals. Tot plegat, doncs, fa que molts avui pensem: i ara què? A curt termini se’ns presenten tres incògnites.      

La reunió del dia 20. A curtíssim termini trobem la reunió programada per a la setmana vinent del president Mas a la Moncloa. Aquesta reunió, però, no sembla que hagi de servir per abordar una proposta de pacte fiscal de la que Rajoy no en vol sentir parlar. Tot i així, el president espanyol es va comprometre per carta a abordar la qüestió, i Mas hi anirà amb la carpeta preparada de manera conjunt amb ERC i ICV. Es faria estrany que el president busqués arrencar una negociació, un peix al cove, sobretot en el context actual. Però hi ha precedents, qui no recorda la reunió Mas-Zapatero durant la negociació de l’Estatut el 2006?     

Eleccions anticipades, a la primavera? Si la qüestió del pacte fiscal queda en un no res i els comptes de la Generalitat continuen en situació límit, el relat sobiranista i de Govern de l’Executiu de Mas quedarà estroncat. Sense el PP com a soci fidel, amb un PSC en crisi molt allunyat del Govern, i amb ERC i ICV que hi tindrien molt a guanyar, tot apunta que hi podrien haver eleccions aviat. Seria lògic, però, que el president Mas mirés d’allargar la legislatura per tal de poder preparar els comicis i segons com deixar refredar una onada sobiranista que li podria passar factura a les urnes. A més a més, esperar el rescat d’Espanya per part de la UE el podria beneficiar electoralment.     

El futur de l’ANC. El full de ruta de l’ANC avança de manera implacable fins ara. Tot i que les marxes i accions prèvies a la manifestació foren més aviat caòtiques, i en plenes vacances, l’èxit de la convocatòria d’ahir situa l’associació de la societat civil al capdavant de la reivindicació popular. Ara bé, el següent pas del full de ruta, la convocatòria de consultes locals, corre el risc de ser una repetició de la jugada i a més a més busca un compromís institucional per fer-les de manera oficial (cal recordar que aquesta estratègia està subordinada a la convocatòria d’eleccions). D’altra banda, l’aposta de realitzar grans accions de desobediència civil (com ara cadenes humanes) podria convertir l’ANC en un moviment singular a Europa occidental i cridar l’atenció dels mitjans internacionals com ho feren els països bàltics

Més enllà d’aquestes tres qüestions, un cop hem constatat que hi ha una demanda massiva d’un canvi de règim, que deia avui en Vicent Partal, sabem que ha arribat l’hora de la política. Tard o d’hora haurà de ser el Govern qui faci seu un full de ruta per deixar enrere l’autonomisme.

Més catalanistes i més d’esquerres

dijous, 6/09/2012

Un dia d’aquests d’estiu, remenant dades vam topar amb un article de fa un parell d’anys en el que, arran de la irrupció de nombrosos partits independentistes, ens preguntàvem amb quants eixos convivim els catalans  i si hi havia espai per a tanta oferta electoral.  En aquell moment, vam presentar una gràfic on hi plasmàvem els dos eixos amb els quals la discussió política a Catalunya es basa: l’eix esquerra-dreta per una banda, i l’eix catalanista-espanyolista per l’altra. Les dades que presentàvem eren de l’any 2008, i aquests eren els resultats que obteníem (l’eix esquerra-dreta es mesurava en una escala del 0 al 10; l’eix nacional amb la típica pregunta d’identificació nacional subjectiva que bascula entre només català a només espanyol, passant per més català, igual de català i menys català que espanyol).

eix2008.png

Tal com podem observar, el 2008 una majoria dels catalans se situava en postures de centre-esquerra, i en la pregunta sobre la identificació nacional subjectiva una part molt important de la població se situava en postures intermitges (igual de catalans que espanyols) o més catalanes que espanyoles. El gràfic demostra una posició de l’electorat català molt centrat en el quadrant superior esquerre del gràfic, si bé les zones més poblades són les que coincideixen amb el centre.

Doncs bé, malgrat que estiguem parlant de variables de caràcter ideològic, normalment concebudes com a força estables (en contraposició amb les actituds, molt més dependents del context), en el següent gràfic podem observar com en només 4 anys ha canviat el perfil dels catalans en aquests dos eixos (lamentablement en aquest cas l’eix esquerra-dreta només té 7 respostes, de manera que no es pot comparar cel·la per cel·la el canvi marginal observat durant aquest temps):

eix2012.png

El gràfic ens mostra clarament com hi ha hagut un canvi ideològic a Catalunya. El quadrant superior esquerre continua essent, en efecte, el més poblat, si bé les dades semblen mostrar dues tendències clares. En primer lloc, el votant sembla ser que ha basculat cap a l’esquerra: la posició 2 de 7 (esquerra) és la més habitual entre els catalans, en contraposició amb el valor 5 de 10 (centre-esquerra) de l’any 2008.  I en segon lloc, i de manera a més a més molt notòria, el votant s’ha desplaçat ideològicament cap a postures més catalanistes: un 26% dels catalans només se senten catalans (en contraposició al 16% de fa quatre anys) i la identificació més escollida és el “més català que espanyol”, amb el 34% de les persones ubicades en aquest grup, 6 punts més que el 2008. Aquests percentatges guanyats per les postures més catalanistes han estat perduts per la posició neutral de “tant català com espanyol”, que ha baixat de més del 48% al 33%.

Probablement per cap dels lectors aquestes dades no constituiran una gran sorpresa atesos els esdeveniments polítics dels darrers anys, però des d’un punt de vista estrictament politològic, canvis tan bruscos en el temps en qüestions identitàries difícilment es veuen.

Sembla que es percepuna remor de fons en la societat catalana. El proper dimarts en podrem avaluar una mica més el seu abast…

Viatges electorals (V): Puerto Rico

dilluns, 3/09/2012

puerto-rico.jpg 54,2% van votar no i 45,8% van votar sí. Aquest va ser el resultat del referèndum celebrat a Puerto Rico a finals d’agost que proposava la reducció del nombre de parlamentaris i la possibilitat que els jutges deneguin la fiança en alguns delictes (al petit país de l’Atlàntic és l’únic lloc d’Amèrica on els sospitosos, fins i tot els acusats d’assassinat i violència, tenen dret a la llibertat amb fiança). L’ajustat resultat en la consulta és només una prova de la deriva de tensió i polarització que viu el país i un mal senyal de cara al debat d’envergadura que s’acosta a l’illa: l’estatus polític de Puerto Rico.

Puerto Rico és avui en dia allò que tècnicament s’anomena un Estat lliurement associat. Els estats associats són un tipus d’organització territorial en base a la qual dos estats s’associen i comparteixen alguns elements comuns, com l’exèrcit o la moneda, però de facto són independents i una de les parts pot revocar l’acord d’associació quan vulgui. Com bé sabrà el nostre àvid lector, Puerto Rico es troba associat als Estats Units i, de fet, en reprodueix molts ‘tics’: té primàries per escollir els delegats del Partit Demòcrata o el Republicà i els seus ciutadans tenen la nacionalitat americana, entre d’altres.

Els portorriquenys volen revisar aquest estatus, en una consulta que l’executiu de Luis Fortuño (PNP) ha promogut pel 6 de novembre. Seguint aquella vella idea segons la qual els territoris autònoms sempre tenen ànsies secessionistes, hom pot pensar que la consulta és, essencialment, per a separar-se i fer que la bandera “estelada” pertanyi, ara sí, a un estat totalment independent.

Però no és així, sinó al contrari. La consulta auspiciada pel PNP es realitza amb l’objectiu de promoure l’annexió als Estats Units, que s’articularia (en cas d’obtenir el vot favorable) en una negociació posterior amb l’executiu americà.  La consulta inclourà dues preguntes: una primera en la qual els electors escolliran entre si volen continuar amb l’Estatus Lliure Associat o prefereixen un canvi. La segona pregunta demanarà a la població que esculli entre les opcions d’annexió, independència o Estat Lliure sobirà, aquesta última opció entesa com una lliure i voluntària associació amb els Estats Units. Tot un exercici real de política comparada i de sofisticació política

La cosa, però, no acaba aquí. El 6 de novembre també se celebraran eleccions a governador. Segons indiquen les enquestes, la població de Puerto Rico és majoritàriament partidària d’unir-se als EUA. Amb la convocatòria del referèndum i les eleccions al mateix dia, el governant PNP pretén aprofitar sinergies i que els ciutadans donin suport tant al referèndum com al seu govern, molt desgastat en els últims anys.

Tot plegat va ser anunciat quan el Congrés de Washington va deixar clar que no avalava la celebració d’un referèndum sobre l’estatus polític de l’illa caribenya i que, el 1967, 1993 i 1998, els ciutadans de l’illa, en d’altres plebiscits oficials, ja havien deixat clara la seva voluntat de mantenir l’estatus quo. Amb tot, Puerto Rico s’avança a Escòcia en els futurs referèndums sobre la secessió que se celebraran en un futur, tot i que l’objectiu de convertir-se en l’estrella número 51 de la bandera americana sigui més que dubtós.