Arxiu del mes: octubre 2012

Escòcia, escenari postacord

dimarts , 30/10/2012

L’escenari postacord Salmond-Cameron per celebrar un referèndum de secessió a Escòcia – ciència ficció a casa nostra – està resultant gairebé més interessant que el preacord. Aquí anotem un parell de qüestions que ens han cridat l’atenció:

Un acord amb serrells. La llei que rubricaren Cameron i Salmond ara fa quinze dies haurà de passar en un termini de quaranta dies (en queden vint – i – cinc) pel Parlament britànic (la Cambra dels Lords i la dels Comuns) i el Parlament escocès. Aquesta llei assegura que se celebrarà el referèndum ja que el poder per convocar-lo deixa de ser matèria reservada per Londres; d’altra banda, exclou la possibilitat de que hi hagi una segona pregunta que no sigui sobre la independència (per exemple sobre més autonomia, Devo Max). Tot apunta, doncs, que la qüestió seguirà el calendari marcat per Holyrood. Però queden pendents força aspectes procedimentals: la butlleta oficial, la constitució del cens (inclosos els votants de 16 a 18 anys), la supervisió de la campanya, els pressupostos per a finançar-la, etc. Aquests aspectes foren claus el 1995 a Quebec.

 L’SNP es mulla. El Congrés de l’SNP celebrat a Perth la setmana passada fou força convuls. La votació principal sobre la permanència d’una Escòcia independent a l’OTAN es tancà amb un Sí condicional i molt ajustat (394 vs. 365). Els militants del partit independentista escocès donen el vist-i-plau a formar part de l’OTAN però rebutgen que Escòcia disposi d’armes atòmiques. Aquest resultat posa Salmond en un compromís atès que la posició oficial del partit és demanar a Londres que reallotgi la base militar de Clyde i els submarins nuclears Trident fora d’Escòcia, però a la vegada haurà de demanar l’entrada a l’OTAN (o la permanència) que és bàsicament una aliança de potències nuclears. A més a més, una dotzena de diputats independentistes votaren contra la OTAN al Congrés, segons explicava The Guardian.

El govern britànic escalfa motors. Ahir el Herlad Scotland informava sobre la mobilització del govern de Cameron contra la independència d’Escòcia. Westminster ha organitzat un grup de funcionaris i fitxatges independents, liderats per alts càrrecs de Tresoreria, per tal de proporcionar arguments i dades als ministres del govern contraris a la secessió. Hi hauria fins a tretze grups de treball sobre temàtiques diverses: legalitat, finances, serveis, moneda, etc.

Gal·les aprofita. Enmig  de l’acord i el debat de la qüestió escocesa, Gal·les (l’altra nació autònoma juntament amb Irlanda del Nord) ha ampliat els poders financers. És difícil entendre la rapidesa de l’evolució de l’autogovern gal·lès sense l’empenta escocesa. Fa tot just un any votaven en referèndum tenir capacitat legislativa i la setmana passada van acordar un tractament equitatiu pel que fa les inversions des de Londres (ara per sota de la mitjana anglesa) i la capacitat d’emetre deute. L’acord està condicionat a disposar de nous ingressos per impostos propis.

“Votar Bildu? No…encara no”

dimecres, 24/10/2012

El proper president del País Basc, Iñigo Urkullu, entrava diumenge passat a la seu de Sabin Etxea pocs minuts abans de les 8 del vespre. Ho feia acompanyat de la seva dona i d’un somriure d’orella a orella. Tot indicava que probablement tenia informació de la qual la resta d’assistents no disposàvem. A les 8 tocades, en una seu freda i buida, les televisions començaven a emetre les enquestes a peu d’urna. Empat tècnic. PNB 24-27, EH Bildu 23-26. “Hem guanyat”, diu una dona fora de la seu, deixant-nos perplexos mentre analitzàvem l’empat. Però d’eufòria més aviat poca. Si no fos per les càmeres i el xou que generaven els canapès, a la seu jeltzale hi regnava el silenci.

El PNB i l’efecte bandwagon

Malgrat l’empat tècnic de les enquestes a peu d’urna, Urkullu i els seus sembla que es van beneficiar de dos elements cabdals: la voluntat de canvi i un cert efecte bandwagon. Segons el CIS, la valoració del govern de Patxi López no era especialment dolenta (el 38,2% considerava la seva gestió com a molt dolenta o dolenta), però el pacte amb el PP li ha acabat passant factura. Pacte aclamat primer i criticat després per l’encara lehendakari, que ha absorbit bona part del desgast, sigui per mèrits propis o aliens. A pesar de la trompada, el PSE obté el 19.13% dels vots i 16 escons, percentatge molt semblant a la seva sèrie històrica. Una tendència que de ben poc serveix als dirigents del PSOE i el PP quan analitzen una realitat: han perdut 490.000 vots. La sagnia socialista ha estat considerable, principalment als municipis del marge esquerre del Nerbion, com Barakaldo i Sestao. Tard, però han assumit que, després de quatre anys, s’ha tornat a la normalitat democràtica.

El PNB s’ha beneficiat també d’un cert efecte bandwagon  o del ‘carro guanyador’. Aquell efecte que diu que la gent opta pel candidat o partit que va per davant a les enquestes per reforçar-lo. Els ciutadans tot sovint prefereixen apuntar-se a l’opció “segura” abans que obrir-se a noves aventures. Amb la població desitjant canvi, els dos partits governamentals desgastats i una formació nova amb moltes incògnites, l’opció “útil” penebista s’ha acabat imposant.

pancartabilbo.JPG El sostre d’EH Bildu

A Bilbao -la ciutat dels 10 minuts- el pavelló de La Casilla, a prop de Sabin Etxea, oferia un altre aspecte. Però només en estètica i ritme i no en profunditat. Grups musicals amenitzaven l’espera mentre un pavelló gèlid anava congregant a militants i simpatitzants. Passar la barrera dels 20 diputats i ser la segona força en 32 anys es podria considerar tot un èxit. Precisament aquell èxit era el que volíem captar. De raons n’hi havien. L’any 2009 les dues formacions legals de la coalició (Aralar i EA) no arribaven al 10% dels vots i sumaven 5 escons. Ni l’antiga Euskal Herritarrok va arribar a aquest sostre: el percentatge màxim de vots va ser l’any 1990 amb el 18,33%  i el màxim nombre de paperetes l’any 1998 amb prop de 225.000.

Malgrat tot, la sensació era agredolça. Primer, perquè en comparació de les generals del passat mes de novembre el PNB ha aconseguit recuperar-se i situar-se a una distància de 10 punts respecte els abertzales. Segon, perquè una lectura més detallada de les dades evidencia que el sostre esperat de vots (potser) no s’ha tocat. La suma de vots i escons d’HB i EA des de 1986 i 1998 és superior als aconseguits per la coalició EH Bildu.

Un cicle electoral llarg i la preeminència de la realpolitik ha fet mal a la coalició. L’exemple més clar és la ciutat de Donosti, on Bildu ostenta l’alcaldia i la totpoderosa Diputació foral. Entre conflictes de brossa i altres decisions polèmiques, Bildu ha patit un fort revés. A la província, el PNB només ha aconseguit un 2% més de vots que el 2009 i ha empatat amb el partit de Laura Mintegi.

Una certa “normalització” del cas basc ha fet que els temes més quotidians emergissin. L’enquesta pre-electoral ja en donava alguna pista. El CIS preguntava als ciutadans quin partit veien més capacitat per governar. El PNB és a tots els territoris històrics el partit a qui els ciutadans assenyalen de forma més majoritària. És a Guipúscoa on més ciutadans veuen a EH Bildu com el més capacitat (un 18% així ho creu). No obstant això, també és en aquesta província on més ciutadans creuen que és el PNB el més preparat (36.9%). 500 paperetes de marge és un dur correctiu a les expectatives dels abertzales.

governarprovíncies.gif

La sensació que el sostre d’EH Bildu no s’ha tocat es palpava en l’ambient. A partir d’ara els caldrà fer les coses diferents, assumint l’avanç electoral des del poder. Una bona estratègia els pot dur a trencar aquest sostre però també a recular a quotes d’anys anteriors, tot i que en aquest cas per motius ben diferents: pel desgast de governar, de decidir. Hores abans, en un bar al centre de Bilbao, un potencial votant d’EH Bildu ja ens ho deia: “Estava a punt de votar Bildu. Però no, encara no. Encara és aviat”.

L’enquesta de les enquestes

dilluns, 22/10/2012

Per què les enquestes acaben donant resultats diferents? Una pregunta que ronda el cap de moltes persones quan veuen els gràfics publicats en un diari o televisió. Com hem dit altres vegades, a les enquestes se’ls aplica una “cuina” per tal d’esbrinar diverses coses, des de què votaran aquells que no contesten o estan indecisos fins a intentar esbrinar si alguna persona menteix.

Però aquest no és el tema d’avui. La qüestió que preocupa a força gent és: es poden comparar els resultats de les enquestes? Podem mirar els resultats d’un partit concret en diferents enquestes i fer-ne una evolució? La resposta és que no. És incorrecte agafar enquestes fetes per cases diferents (i, per tant, amb ‘cuines’ diferents) i comparar els resultats, perquè no han seguit el mateix procediment.

No obstant això, hi ha tècniques estadístiques avançades que ens permet combinar els resultats de diferents enquestes i traçar-ne una evolució. Això és precisament el que ha fet el politòleg Xavier Fernández i Marín, un procés que ja vam explicar en les eleccions del 2010. Amb aquest mètode podem saber la tendència de vot de cada partit a través de les diferents enquestes que s’han publicat.

Aquesta és la tendència:

 

I, combinant també els resultats de les diferents enquestes, els resultats de les eleccions s’assemblaran al que es reprodueix a la següent taula. És a dir, si tenim en compte totes les enquestes publicades fins ara, CiU treurà el 30,4% dels vots, el PSC el 9,5%, ERC el 7,4%, el PP el 7.1% i ICV el 5.6%.

Screen shot 2012-10-23 at 00.17.07.png

Quan surtin publicades més enquestes, es podrà precisar més l’estimació. Dit d’una altra manera, veurem si les enquestes resulten un mètode eficaç per a predir els resultats electorals.

La setmana mediàtica d’El Pati

dijous, 18/10/2012

Ja ens perdonaran els nostres lectors per aquest post autorreferencial. Aquesta setmana els membres d’El Pati hem visitat la televisió i, com que el cercle íntim ens ho demana, enllaçarem els vídeos.

Començava el dilluns en Marc Sanjaume parlant del cas del Québec a TV3. Si cliqueu a sobre la imatge, podreu veure el vídeo.

Les diferencies constitucionals entre Escocia, el Quebec i Catalunya-Telenoticies-15102012-BB_TNINTER (4288770).FLV

Dimecres 17 era el torn de Marc Guinjoan. Va aparèixer a BTV a l’Informatiu de les 10 per parlar de partits extraparlamentaris (el podeu veure a partir del minut 25:30).

marcbtv.png

No patiu. Tornarem aviat amb més anàlisis i, sobretot, més gràfics!

La crua realitat del sistema electoral

dimecres, 17/10/2012

És difícil entrar al Parlament català? Quin és el llindar que ha de sobrepassar cada partit per entrar a la cambra catalana? Aquests dies assistim de nou a un debat recurrent cada cop que es convoquen eleccions a casa nostra: la facilitat o dificultat d’obtenir un diputat al Parlament. A priori la barrera electoral legal en cada districte (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona) és del 3%, de manera que els partits han de superar aquest percentatge si volen obtenir un escó. A la pràctica, però, el nombre de vots que un partit ha d’obtenir supera aquest 3%.

És possible saber quants vots ha d’obtenir cada partit? Fonamentalment no, perquè això depèn, sobretot, de la participació que hi hagi i després del repartiment de vots que es doni entre les diferents forces polítiques. Malgrat tot, i en absència d’una bola de vidre, podem emprar una mesura que, en funció del nombre d’escons que s’escullen en el districte, ens indica quin és el percentatge de vots que cal obtenir per aconseguir representació. Aquesta mesura s’anomena el llindar efectiu de representativitat. Pels curiosos, es calcula combinant l’anomenat llindar mínim d’inclusió (el percentatge mínim de vots que en una combinació totalment òptima podria permetre a un partit obtenir representació) i el llindar màxim d’exclusió (el percentatge màxim amb el qual un partit, en una combinació completament subòptima de resultats, es quedaria fora del repartiment d’escons).

Amb tot, aquest valor només ens marca el percentatge de vots que es necessiten, en condicions normals, per obtenir representació. Quants vots significa això però? Doncs, evidentment, depèn de la participació. Per exemple, en unes eleccions amb un nivell de participació equivalent al del 2006 (menys del 57%) el llindar efectiu de representativitat a Tarragona i Girona hauria estat d’uns 12.000 vots i a Lleida de més de 8.000 vots. Aquesta participació però fou considerablement baixa, i evidentment, a mesura que puja la participació, el nombre de vots necessaris per obtenir representació també augmenta. Imaginem, per exemple, que la participació fos igual que en els comicis del 2003 (62,5%). En aquest escenari, entrar al Parlament hauria costat, des d’un punt de vista teòric, uns 9.500 vots a Lleida, 14.000 a Tarragona i 13000 a Girona.

llindargillta.gif El següent gràfic repeteix el procés per la circumscripció de Barcelona. L’any 2006 s’haurien necessitat uns 67.000 vots i l’any 2003 vora els 75.500.

llindarbcn.gif

Quines possibilitats tenen SI, C’s, les CUP o el Partit Pirata, per posar uns exemples, d’entrar al Parlament? Segons hem vist, aquesta pregunta complicada depèn, fonamentalment, de dos factors: de la participació que hi hagi (generalment, com menor sigui, millor pel partit petit) i de la concentració del vot en un districte concret.

En ciència política es considera que els sistemes electorals generen dos tipus d’efecte: primer, l’efecte mecànic, que és l’estricta translació dels vots amb escons. Segon, l’efecte psicològic. Aquest efecte assegura que els partits, davant la dificultat d’entrar al Parlament o d’obtenir més escons, s’aliaran o adaptaran el seu comportament. De moment, els partits, sobretot des de les sempre fragmentades posicions sobiranistes, han optat per confiar-ho tot a l’efecte mecànic. És racional o irracional aquesta estratègia? El 25 de novembre ho sabrem.

L’hermetisme constitucional

dilluns, 15/10/2012

Deia Guy Carcassonne que una constitució no pot, per si mateixa, fer feliç a un poble i que, en canvi, una constitució dolenta que podia portar-lo a la infelicitat. Les cartes magnes perduren si són capaces de satisfer la voluntat del poble, preservant principis generals ètics i democràtics però fent-la modulable als nous temps. L’exemple arquetípic és la “constitució” anglesa, no escrita i capaç d’adaptar-se constantment, sempre respectant uns principis bàsics que eviten el sorgiment de sàtrapes indesitjables.

Dit això, la pràctica de reforma constitucional és força comuna als països del nostre entorn. Les Cartes Magnes s’adapten als nous temps i es modifiquen en base als nous aires polítics i preferències ciutadanes. El següent gràfic així ho demostra: recull el nombre de cops que s’ha reformat la constitució actualment vigent en diferents països (dades del CCP).

refconstitucio.jpg

Tal com s’observa, la majoria de països han reformat la constitució més cops que l’Estat espanyol. Encapçalen el rànquing Noruega, Àustria i Alemanya. Algú pot argumentar que es tracta de països en els quals la Constitució és molt més antiga. És cert, però també ho és que molts estats amb constitucions molt més recents (els països de l’Europa de l’Est, per exemple) ja han reformat la seva llei suprema moltes més vegades que Espanya, on el text, recordem-ho, s’ha modificat dos cops, ambdós per exigències europees i per la via ràpida (el primer cop, de fet, només es va canviar una paraula…).

Què pot implicar aquest hermetisme constitucional? Un simple exercici ens pot ajudar a entendre-ho. Preguntem-nos: l’any 2012, quants catalans queden dels que van votar afirmativament al referèndum sobre la Constitució?

Catalunya té actualment 7.565.603 habitants (Idescat). Simplificant, d’aquest total només aquells que tenen 55 anys o més van poder votar al referèndum constitucional. Tenint en compte que la participació de Catalunya va ser del 67,91% i que van votar que sí el 90,46%, en queden 1.211.667 (tot això si assumim que els que aleshores eren joves van participar igual que la resta de grups d’edat; assumpció, d’altra banda, un xic arriscada…). Conclusió: només hi ha el 16,07% dels ciutadans de la Catalunya actual que van votar afirmativament en el referèndum del 6 de desembre de 1978.

Amb el pas del temps, quan la majoria que va votar s’esvaeix, és més necessari que mai que un text constitucional s’interpreti de forma àmplia. I si hem acceptat la democràcia quantitativa com la font bàsica de legitimació democràtica dels textos constitucionals, potser cal pensar en renovar-la precisament per mesurar el nivell de legitimitat que manté o que ha perdut. Al cap i a la fi, els textos legals s’expliquen en els seus contextos socials.

(Text fet amb la col·laboració de Toni Mollà).

El sentiment autonomista

dilluns, 8/10/2012

Últimament ens llevem amb notícies diverses sobre la creixent voluntat dels ciutadans espanyols de limitar el poder de les comunitats autònomes. Malgrat que el deute és inferior a l’estatal o les despeses supèrflues són sovint la xocolata del lloro comparades amb les que fa l’Estat, la idea general és que les comunitats gasten més del compte. Malgasten.

Avui n’hem tingut una nova prova: segons el CIS, el 24,5% dels ciutadans de l’Estat són partidaris de suprimir les autonomies i un 14% aposta per restar competències als governs autonòmics. El gràfic que l’ARA recollia aquest mes d’agost ho fa visualment palès. El percentatge de persones que desitjarien tenir un estat amb un únic govern central sense autonomies ha crescut ràpidament (línia groga) i aquells que prefereixen l’status quo cada cop són menys (línia lila).

opinioterritorial.gif

Hi ha una dada, però, que ha passat més desapercebuda: els partidaris de la descentralització han crescut respecte l’última dada del CIS (de l’11,9 al 14,5%). En aquest sentit, l’any 2010 el CIS va fer una enquesta en què preguntava a la ciutadania quin grau de descentralització preferien per a l’Estat. Els demanaven que ubiquessin la descentralització preferida en una escala que anava del 0 (màxim centralisme) al 10 (màxima descentralització). Els resultats per comunitat autònoma els recollim en el següent gràfic:

descendesitjada.gif

Com s’observa, només cinc comunitats superen el 5, el punt intermedi. Seria molt interessant veure quines dades sortirien avui en dia, malgrat que tot sembla indicar que la xifra seria encara més baixa. No obstant això, és important indicar que l’enquesta assenyala altres aspectes, molts d’ells positius: en general, els ciutadans valoren bé els governs regionals, creuen que han millorat la qualitat de vida i generalment valoren de forma positiva els serveis que presta.

Aquest últim aspecte és fonamental, sobretot en el clima actual de convertir les autonomies en el boc expiatori de tots els mals. Com explicàvem fa un temps, l’autonomia (i tot procés de descentralització) genera allò que s’anomena un procés endogen, un peix que es mossega la cua. És a dir, descentralitzar l’Estat comporta que moltes persones es beneficiïn d’aquest procés, sigui de forma directa (treballant en un òrgan autonòmic) o de forma indirecta (adonant-se’n que tenir el govern a prop té molts avantatges). Dit d’una altra manera, la voluntat autonomista pot ser prèvia (com en el cas de casa nostra), però també pot créixer a posteriori, fruit d’allò que fa o representa el govern.

De fet, Jordi Pujol ja era ben conscient d’això quan afirmava reiteradament que, per solidificar l’autogovern català era necessari governar bé. És a dir, molts catalans valoren el govern català com el seu punt de referència, però d’altres se’n poden desentendre i reclamar com a “seu” el govern central si la Generalitat no fa bé la seva feina. Recordin, si no, l’escena del Zapatero aplaudit i el Maragall xiulat al costat de l’esvoranc del Carmel.

I heus aquí el problema: el mal govern o un discurs polític potent pot trencar aquest sentiment autonomista; aquells que valoren el sistema com a positiu tampoc s’escapen d’aquest espiral. Fins i tot arriba a trencar la idea que la descentralització és eficient econòmicament, posant una vena (o bandera) als ulls que impedeix veure la realitat de l’exterior: els països que més han crescut són gairebé tots d’estructura federal.

El món ens mira… però no tant

divendres, 5/10/2012

Des de la gran manifestació de l’11 de setembre s’han succeït les aparicions de Catalunya i la qüestió nacional catalana a la premsa internacional. Poques vegades els focus havien recaigut tant sobre Catalunya, i a més els qui en fan un seguiment més atent apunten a un canvi d’actitud entre bona part dels mitjans internacionals. Les tradicionals reticències a escoltar i entendre la qüestió s’haurien suavitzat per donar pas a anàlisis, si més no, menys esbiaixades.

En tot cas, més enllà d’això, s’ha repetit molt aquests dies que ‘el món ens mira’. Els qui ho diuen no precisen qui és el món, si es refereixen estrictament als cosos diplomàtics, als mitjans o, més en general, a la població. És fàcil saber si la qüestió catalana ocupa espai al New York Times, el Financial Times, Le Monde o a Clarín, per exemple. Més difícil és saber si l’opinió pública internacional escolta i fins a quin punt està pendent de la qüestió catalana.

Afortunadament, ara tenim una eina força útil per aproximar-nos-hi: google trends. Es tracta d’un servei que ens permet saber, setmana a setmana, quina ha sigut la freqüència (relativa) amb que s’ha cercat un terme a Google. Sens dubte, és un bon indicador de l’interés popular per una qüestió, atesa la difusió de l’ús del cercador californià. Si resseguim les cerques amb la paraula ‘Catalonia’ a google dels darrers quatre anys observem això:

google_catalonia.png

Per entendre la gràfica cal dir, d’entrada, que Google no dóna les dades en nombre absolut de cerques, sinó en proporció respecte a la setmana amb més cerques del període analitzat. Així, el punt de màxim interés és 100 i una setmana en què hi haguès hagut la meitat de cerques, tindria valor 50, per exemple.

Dit això, què hi veiem en aquesta gràfica? La primera cosa que crida l’atenció és que els dos punts màxims de la sèrie es situen al juliol de 2010: un a la setmana de l’11 al 17 de juliol (just després de la manifestació contra la sentència del TC) i l’altre la darrera setmana de juliol, coincidint amb l’aprovació al Parlament de la prohibió de les corregudes de bous a Catalunya (valor 90). Així doncs, sembla que l’efecte sorpresa de la manifestació del 10J de 2010 fou molt important.

I la manifestació de l’11S de 2012, i les setmanes següents? Doncs s’observa clarament un pic en la sèrie, però no arriba a la magnitud dels dos de juliol de 2010: la setmana de la diada va arribar a 81, per caure tot seguit a nivells més habituals.

Sembla, doncs, que sí que hi ha hagut una certa reacció de l’opinió pública internacional. Cal tenir en compte que els resultats inclouen també les cerques en anglès fetes des de Catalunya, cosa que pot distorsionar una mica els resultats. Si restringim la cerca als EUA (altres zones del món no tenen prou volum de cerques per mostrar la sèrie), també observem aquests pics d’interès al voltant de les dues manifestacions i de la prohibició de les corregudes de bous.

Ara bé: són dades relatives. Sabem que hi ha hagut ‘pics’ d’interès, però és més difícil saber-ne la magnitud perquè google no dóna la informació en números absoluts. Tot i això, ens en podem fer una idea si ho posem en relació a altres termes de cerca. Per exemple, podem comparar l’interés en cercar ‘Catalonia’ amb l’interès per Messi. Les dades són eloqüents: si prenem com a punt de referència el màxim de cerques de la paraula ‘Messi’, Catalonia mai no ha passat del 4%.

google_catalonia_messi.png

Així doncs, sembla que el món ens mira, però no tant. En tot cas, són només dos exemples de les moltes gràfiques que es poden generar amb google trends: una bona eina per prendre el pols dels interessos de l’opinió pública global, malgrat les limitacions. Proveu, per exemple, de mirar les cerques del terme ‘hipoteca’, ‘atur’ o ‘ERE’ per un retrat de l’evolució de la crisi.

El PSC i l’espiral del silenci

dimecres, 3/10/2012

Fa uns quants anys la politòloga Elisabeth Noelle-Neumann publicava un llibre que va marcar un abans i un després en els estudis sobre opinió pública i comportament electoral. En el llibre L’espiral del silenci. Opinió pública: la nostra pell social (1977, publicat originalment en alemany) l’autora defensava que l’opinió pública és una forma de control social i que els individus abans d’emetre una opinió pública en valoren el grau d’acceptació entre la resta dels seus ciutadans.

Aquesta teoria a Catalunya ha tingut sempre un exemple molt clar en el cas del PP: per una qüestió d’estigma social, de manera sistemàtica en totes les enquestes la gent que vota el PP tendeix a amagar el seu vot, enunciant o bé que no participaran en les eleccions, dient que encara no han decidit el seu vot, o dient que votaran a alguna alternativa menys estigmatitzada. Aquest fenomen és ben conegut i per això, quan les cases d’enquestes “cuinen” els resultats obtinguts en intenció de vot directe, saben que han d’aplicar un coeficient de ponderació molt elevat al PP per tal d’aconseguir una projecció del que serà el seu vot. Fins ara aquest era un problema que, en bona mesura, es limitava al cas del PP.

Amb les darreres enquestes però ens trobem que hi ha un nou partit que té tots els números per acabar entrant en aquest mateix bagul: el PSC. Fixeu-vos en el darrer baròmetre del GESOP (publicat a El Periódico), quins són els resultats obtinguts sobre la intenció de vot directe:

suport gesop.bmp

Com podem observar en el gràfic, la intenció de vot directe del PSC és tan sols del 6,5%, fins i tot per sota de la d’ERC. Tanmateix, si ens mirem les dades que ens presenta El Periódico al diari veiem com, en línia amb el que molt probablement esdevindrà el 25 de novembre, el PSC és la segona de les forces polítiques a Catalunya, si bé hauria patit un molt important desgast electoral i no es podria erigir com a alternativa de govern a Catalunya:

gesop.jpg

Què pot estar passant? Per què el PSC registra una intenció de vot directe tan baixa? Des del nostre punt de vista, hi ha dos factors que poden estar explicant aquest fenomen (obviarem les explicacions inherents al disseny de l’enquesta i al marge d’error que qualsevol treball demoscòpic porta associat):

  1. L’espiral del silenci: els votants del PSC de l’ala més catalanista perceben com el partit no  ha sabut donar resposta als nous temps que corren en la política catalana. L’estigma social doncs fa que aquesta gent rebutgin dir que votaran els socialistes. Aquesta explicació l’avalaria l’inusualment elevat percentatge de persones que diuen que encara no saben qui votaran (en la darrera enquesta del CEO per exemple era només del 18%, ara ha pujat fins al 25%).
  2. Caiguda dràstica del suport electoral: una explicació alternativa podria tenir a veure simplement amb la pèrdua de suports per part del partit. El pobre paper d’oposició del partit durant aquests quatre anys, la presència d’un líder força desconegut per la majoria de l’electoral i amb poc carisma, i les lluites internes dins del partit podrien explicar l’erosió en el suport electoral de la formació.

Ambdues explicacions no són evidentment excloents. Tot i que l’endemà de les eleccions el PSC probablement continuarà sent la segona de les forces polítiques a Catalunya, sembla que hi ha indicis que algunes coses estan canviant al país. Si en el darrer baròmetre del CEO enunciàvem per primera vegada el sorpasso independentista en les enquestes, avui enunciem aquest nou canvi en la intenció de vot. Es confirmi o no en els propers baròmetres aquesta tendència, el que ningú no pot negar és que vivim temps de canvis molt ràpids i sobtats en la societat catalana; probablement no som conscients del moment que estem vivint i necessitarem la perspectiva que ens aporti el temps per veure si, efectivament, el que s’està esdevenint en l’actualitat és un autèntic canvi en els patrons ideològics i actitudinals dels catalans que marcarà el futur del país.

La Catalunya funcionària

dilluns, 1/10/2012

Comencem l’anàlisi d’alguns aspectes claus que poden incidir en la manera en què els catalans i les catalans votaran el proper 25 de novembre. De mica en mica anirem desgranant allò que mou als ciutadans a triar una papereta concreta o a no triar-ne cap.

Un dels primers elements que hem volgut analitzar és el comportament dels treballadors públics. Es tracta d’un col·lectiu que durant aquesta legislatura s’ha situat en l’ull de l’huracà després de l’aprovació de diversos d’austeritat i de contínues declaracions a favor i en contra de la seva feina. De quanta gent estem parlant? L’1 de gener d’enguany la Generalitat de Catalunya tenia 165.604 treballadors públics. Si hi sumem la plantilla de la resta d’administracions (per exemple, vora trenta-dos mil treballadors de l’Administració de l’Estat), la xifra s’acosta als 200.000 treballadors públics. Segurament aquesta xifra ha baixat en els darrers mesos, però si assumim que és aproximada, i ho dividim pel cens electoral català (més de 5,2 milions de persones a l’1 d’agost d’enguany) trobem que un total del 5,7% de persones que votaran són treballadors públics.

Pot semblar un col·lectiu reduït, però les mesures d’austeritat impulsades en els darrers anys poden haver-lo cohesionat i situat en una perspectiva contrària als partits que precisament han impulsat aquestes mesures. Vegem-ho.

Des del novembre del 2010, el CEO ha realitzat cinc baròmetres i en cadascun dels quals ha inclòs preguntes sobre intenció de vot i sobre la situació laboral dels enquestats. Una d’aquestes últimes ens permet saber si les persones estan ocupades en el sector públic o privat. La sèrie que n’obtenim és la següent (febrer 2011-juny 2012). Com s’observa, CiU ha anat perdent suports gradualment entre els ocupats al sector públic. El febrer del 2011 més d’un 30% de funcionaris tenien la intenció de votar a la federació nacionalista, percentatge que es va reduir fins al 23% al juny de 2011. La davallada també es produeix en el cas del PSC i el PP, mentre puja lleugerament per ERC i ICV-EUiA.

evolvotspublic.gif

I en el sector privat? La tendència resumida en el següent gràfic és semblant, tot i que la davallada per CiU no és tan pronunciada. Així mateix, s’observa que aquells professionals que treballen al sector privat mostren cada vegada més una predisposició més baixa a votar el PP. És rellevant destacar també la baixa predisposició de les persones que treballen al sector privat de votar la resta de formacions polítiques. Entre aquest col·lectiu, més del 30% estan disposats a votar CiU. El segon partit és el PSC, que no obstant això recull només vora el 10% dels vots.

evolvotsprivat.gif

Amb tot, ambdues gràfiques mostren una tendència que també s’observa en d’altres enquestes: la davallada de CiU no ve acompanyat d’un augment similar d’altres partits, fet que mostra la dificultat de l’oposició de fer forat. On van a parar, per tant, tots aquests electors? Vàries opcions: 1) És una intenció de vot oculta i realment acabaran votant CiU; 2) el vot va a partits més petits (no mostrats aquí pels pocs casos de l’enquesta); 3) l’abstenció és una de les opcions que aquestes persones contemplen. Misteris que de mica en mica intentarem anar solucionant.