El sentiment autonomista

Últimament ens llevem amb notícies diverses sobre la creixent voluntat dels ciutadans espanyols de limitar el poder de les comunitats autònomes. Malgrat que el deute és inferior a l’estatal o les despeses supèrflues són sovint la xocolata del lloro comparades amb les que fa l’Estat, la idea general és que les comunitats gasten més del compte. Malgasten.

Avui n’hem tingut una nova prova: segons el CIS, el 24,5% dels ciutadans de l’Estat són partidaris de suprimir les autonomies i un 14% aposta per restar competències als governs autonòmics. El gràfic que l’ARA recollia aquest mes d’agost ho fa visualment palès. El percentatge de persones que desitjarien tenir un estat amb un únic govern central sense autonomies ha crescut ràpidament (línia groga) i aquells que prefereixen l’status quo cada cop són menys (línia lila).

opinioterritorial.gif

Hi ha una dada, però, que ha passat més desapercebuda: els partidaris de la descentralització han crescut respecte l’última dada del CIS (de l’11,9 al 14,5%). En aquest sentit, l’any 2010 el CIS va fer una enquesta en què preguntava a la ciutadania quin grau de descentralització preferien per a l’Estat. Els demanaven que ubiquessin la descentralització preferida en una escala que anava del 0 (màxim centralisme) al 10 (màxima descentralització). Els resultats per comunitat autònoma els recollim en el següent gràfic:

descendesitjada.gif

Com s’observa, només cinc comunitats superen el 5, el punt intermedi. Seria molt interessant veure quines dades sortirien avui en dia, malgrat que tot sembla indicar que la xifra seria encara més baixa. No obstant això, és important indicar que l’enquesta assenyala altres aspectes, molts d’ells positius: en general, els ciutadans valoren bé els governs regionals, creuen que han millorat la qualitat de vida i generalment valoren de forma positiva els serveis que presta.

Aquest últim aspecte és fonamental, sobretot en el clima actual de convertir les autonomies en el boc expiatori de tots els mals. Com explicàvem fa un temps, l’autonomia (i tot procés de descentralització) genera allò que s’anomena un procés endogen, un peix que es mossega la cua. És a dir, descentralitzar l’Estat comporta que moltes persones es beneficiïn d’aquest procés, sigui de forma directa (treballant en un òrgan autonòmic) o de forma indirecta (adonant-se’n que tenir el govern a prop té molts avantatges). Dit d’una altra manera, la voluntat autonomista pot ser prèvia (com en el cas de casa nostra), però també pot créixer a posteriori, fruit d’allò que fa o representa el govern.

De fet, Jordi Pujol ja era ben conscient d’això quan afirmava reiteradament que, per solidificar l’autogovern català era necessari governar bé. És a dir, molts catalans valoren el govern català com el seu punt de referència, però d’altres se’n poden desentendre i reclamar com a “seu” el govern central si la Generalitat no fa bé la seva feina. Recordin, si no, l’escena del Zapatero aplaudit i el Maragall xiulat al costat de l’esvoranc del Carmel.

I heus aquí el problema: el mal govern o un discurs polític potent pot trencar aquest sentiment autonomista; aquells que valoren el sistema com a positiu tampoc s’escapen d’aquest espiral. Fins i tot arriba a trencar la idea que la descentralització és eficient econòmicament, posant una vena (o bandera) als ulls que impedeix veure la realitat de l’exterior: els països que més han crescut són gairebé tots d’estructura federal.

Etiquetes

2 comentaris

  • El País que s’amaga sota ‘La Comunidad Valenciana’ « Xafebloc

    18/02/2013 21:54

    […] cert que el sentiment nacional valencià és minso i que la idea de Països Catalans és aliena (inclòs ho és la de País Valencià). Tot plegat […]

  • El País que s’amaga sota ‘La Comunidad Valenciana’ | @xaviermt

    06/03/2014 23:31

    […] cert que el sentiment nacional valencià és minso i que la idea de Països Catalans és aliena (inclòs ho és la de País Valencià). Tot plegat […]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús