Arxiu del dilluns, 15/10/2012

L’hermetisme constitucional

dilluns, 15/10/2012

Deia Guy Carcassonne que una constitució no pot, per si mateixa, fer feliç a un poble i que, en canvi, una constitució dolenta que podia portar-lo a la infelicitat. Les cartes magnes perduren si són capaces de satisfer la voluntat del poble, preservant principis generals ètics i democràtics però fent-la modulable als nous temps. L’exemple arquetípic és la “constitució” anglesa, no escrita i capaç d’adaptar-se constantment, sempre respectant uns principis bàsics que eviten el sorgiment de sàtrapes indesitjables.

Dit això, la pràctica de reforma constitucional és força comuna als països del nostre entorn. Les Cartes Magnes s’adapten als nous temps i es modifiquen en base als nous aires polítics i preferències ciutadanes. El següent gràfic així ho demostra: recull el nombre de cops que s’ha reformat la constitució actualment vigent en diferents països (dades del CCP).

refconstitucio.jpg

Tal com s’observa, la majoria de països han reformat la constitució més cops que l’Estat espanyol. Encapçalen el rànquing Noruega, Àustria i Alemanya. Algú pot argumentar que es tracta de països en els quals la Constitució és molt més antiga. És cert, però també ho és que molts estats amb constitucions molt més recents (els països de l’Europa de l’Est, per exemple) ja han reformat la seva llei suprema moltes més vegades que Espanya, on el text, recordem-ho, s’ha modificat dos cops, ambdós per exigències europees i per la via ràpida (el primer cop, de fet, només es va canviar una paraula…).

Què pot implicar aquest hermetisme constitucional? Un simple exercici ens pot ajudar a entendre-ho. Preguntem-nos: l’any 2012, quants catalans queden dels que van votar afirmativament al referèndum sobre la Constitució?

Catalunya té actualment 7.565.603 habitants (Idescat). Simplificant, d’aquest total només aquells que tenen 55 anys o més van poder votar al referèndum constitucional. Tenint en compte que la participació de Catalunya va ser del 67,91% i que van votar que sí el 90,46%, en queden 1.211.667 (tot això si assumim que els que aleshores eren joves van participar igual que la resta de grups d’edat; assumpció, d’altra banda, un xic arriscada…). Conclusió: només hi ha el 16,07% dels ciutadans de la Catalunya actual que van votar afirmativament en el referèndum del 6 de desembre de 1978.

Amb el pas del temps, quan la majoria que va votar s’esvaeix, és més necessari que mai que un text constitucional s’interpreti de forma àmplia. I si hem acceptat la democràcia quantitativa com la font bàsica de legitimació democràtica dels textos constitucionals, potser cal pensar en renovar-la precisament per mesurar el nivell de legitimitat que manté o que ha perdut. Al cap i a la fi, els textos legals s’expliquen en els seus contextos socials.

(Text fet amb la col·laboració de Toni Mollà).