Arxiu del dimecres, 17/10/2012

La crua realitat del sistema electoral

dimecres, 17/10/2012

És difícil entrar al Parlament català? Quin és el llindar que ha de sobrepassar cada partit per entrar a la cambra catalana? Aquests dies assistim de nou a un debat recurrent cada cop que es convoquen eleccions a casa nostra: la facilitat o dificultat d’obtenir un diputat al Parlament. A priori la barrera electoral legal en cada districte (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona) és del 3%, de manera que els partits han de superar aquest percentatge si volen obtenir un escó. A la pràctica, però, el nombre de vots que un partit ha d’obtenir supera aquest 3%.

És possible saber quants vots ha d’obtenir cada partit? Fonamentalment no, perquè això depèn, sobretot, de la participació que hi hagi i després del repartiment de vots que es doni entre les diferents forces polítiques. Malgrat tot, i en absència d’una bola de vidre, podem emprar una mesura que, en funció del nombre d’escons que s’escullen en el districte, ens indica quin és el percentatge de vots que cal obtenir per aconseguir representació. Aquesta mesura s’anomena el llindar efectiu de representativitat. Pels curiosos, es calcula combinant l’anomenat llindar mínim d’inclusió (el percentatge mínim de vots que en una combinació totalment òptima podria permetre a un partit obtenir representació) i el llindar màxim d’exclusió (el percentatge màxim amb el qual un partit, en una combinació completament subòptima de resultats, es quedaria fora del repartiment d’escons).

Amb tot, aquest valor només ens marca el percentatge de vots que es necessiten, en condicions normals, per obtenir representació. Quants vots significa això però? Doncs, evidentment, depèn de la participació. Per exemple, en unes eleccions amb un nivell de participació equivalent al del 2006 (menys del 57%) el llindar efectiu de representativitat a Tarragona i Girona hauria estat d’uns 12.000 vots i a Lleida de més de 8.000 vots. Aquesta participació però fou considerablement baixa, i evidentment, a mesura que puja la participació, el nombre de vots necessaris per obtenir representació també augmenta. Imaginem, per exemple, que la participació fos igual que en els comicis del 2003 (62,5%). En aquest escenari, entrar al Parlament hauria costat, des d’un punt de vista teòric, uns 9.500 vots a Lleida, 14.000 a Tarragona i 13000 a Girona.

llindargillta.gif El següent gràfic repeteix el procés per la circumscripció de Barcelona. L’any 2006 s’haurien necessitat uns 67.000 vots i l’any 2003 vora els 75.500.

llindarbcn.gif

Quines possibilitats tenen SI, C’s, les CUP o el Partit Pirata, per posar uns exemples, d’entrar al Parlament? Segons hem vist, aquesta pregunta complicada depèn, fonamentalment, de dos factors: de la participació que hi hagi (generalment, com menor sigui, millor pel partit petit) i de la concentració del vot en un districte concret.

En ciència política es considera que els sistemes electorals generen dos tipus d’efecte: primer, l’efecte mecànic, que és l’estricta translació dels vots amb escons. Segon, l’efecte psicològic. Aquest efecte assegura que els partits, davant la dificultat d’entrar al Parlament o d’obtenir més escons, s’aliaran o adaptaran el seu comportament. De moment, els partits, sobretot des de les sempre fragmentades posicions sobiranistes, han optat per confiar-ho tot a l’efecte mecànic. És racional o irracional aquesta estratègia? El 25 de novembre ho sabrem.