Arxiu del mes: novembre 2012

El puzle català

divendres, 30/11/2012

Així d’entrada, les eleccions de diumenge van trencar dos rècords. El primer, l’afluència a les urnes. El rècord de participació electoral fa que les eleccions del 25N ja puguin qualificar-se d’històriques. Es va trencar, de fet, el sostre històric aconseguit l’any 1984 (64,4%). Prova que la mobilització va ser excepcional és que la xifra de diumenge va ser més elevada que en moltes convocatòries estatals.

Dit això, hi ha un altre aspecte que ha passat més desapercebut: la fragmentació del Parlament català. En aquest aspecte també s’han trencat sostres. Les eleccions de diumenge han provocat el Parlament més fragmentat des de la Transició. L’anàlisi del clàssic índex de Laakso i Taagepera (1979) ens ajudarà a veure-ho visualment (gràfic de sota). És bo recordar que aquest instrument té en compte el percentatge de vots obtinguts per cadascun dels partits, més que no pas quants partits polítics han obtingut representació. L’anàlisi de l’evolució 1980-2012 és reveladora: la fragmentació resultant d’aquestes eleccions és la més elevada de totes, més que l’any 1980, rècord històric fins diumenge. En el gràfic s’observa que l’augment del nombre efectiu de partits va paral·lel a la fragmentació que es dóna a les circumscripcions de Barcelona i Tarragona, les més proporcionals. Hi ha ajudat a bastament el fet que CiU hagi perdut pes en aquests districtes.

enepcat.gif

Per tant, les eleccions ens han donat una paleta amb més colors que mai. Ara bé, estem parlant d’una xifra elevada o més aviat baixa? Un cop d’ull fora les nostres fronteres ens hi ajudarà. El següent gràfic de barres representa el nombre efectiu de partits en diferents països del món (i en diferents eleccions recents). Observin que en nombroses latituds el nombre de partits és més baix: Canadà, Alemanya o el Regne Unit, per exemple. En canvi, Catalunya (o, més ben dit, les eleccions d’aquest diumenge) se situaria més aviat en el grup de països amb un nombre efectiu de partits elevat. En aquesta mostra de països, només Taiwan, els Països Baixos, Letònia, Israel i la República Txeca tenen un nombre de partits més elevats.

enepcomparat.gif

Ara bé, cal no confondre pomes amb peres. Tenir més partits en el Parlament no implica necessàriament ni més inestabilitat ni més polarització. Tot depèn. Fonamentalment de la capacitat d’arribar a acords i de la cultura de coalicions i de pactes. I aquí no hi ha una poció màgica. Només sabem que, més enllà de la importància de les relacions personals, els programes electorals d’alguns partits s’assemblen més del que sovint queda reflectit als mitjans. Si més no en l’aspecte sobiranista, que ara ha entrat curiosament en les converses pels pactes, malgrat que el dia abans dels comicis semblava que seria un aspecte que quedaria fora de la taula de negociacions. Curiositats de l’endemà d’unes eleccions.

Com pot acabar això? Una hipòtesi sobre la negociació per formar govern

dimecres, 28/11/2012

Gairebé tothom ha coincidit en la idea que el Parlament resultant de les eleccions de 2012 és més complex que el que van crear les eleccions de 2010. Les negociacions per formar govern o per constituir una majoria parlamentària de govern es preveuen complexes i a hores d’ara diversos escenaris semblen plausibles. Com poden anar aquestes negociacions? Fer prediccions és difícil, però per tractar d’entendre el procés que s’obre ara pot ser útil mirar de descomposar les negociacions i pensar quines preferències tindrà cada actor en cada escenari. D’aquesta manera ens podem fer una idea de com poden anar les negociacions, i de quin serà el resultat més probable en cada situació.

Primera Fase, negociació a CiU: Consulta o marxa enrere

La hipòtesi que defensem ací és que hi haurà dues fases de negociació. La primera té lloc a dins de Convergència i Unió i el seu entorn polític, mediàtic i econòmic. És la lluita per decidir si el compromís amb la consulta segueix endavant en els termes plantejats per Mas i, per tant, s’hi pot posar data, o no. Sectors vinculats a UDC i al poder econòmic i mediàtic aquests dies aposten obertament per frenar el procés i fer marxa enrere en el gir sobiranista, mentre que la direcció de CDC assegura estar disposada a seguir endavant en els termes previstos, apel·lant a l’àmplia majoria sobiranista. Si s’imposa l’opció consulta, la negociació prioritària es farà entre CiU i ERC, mentre que si finalment els partidaris de la marxa enrere aconsegueixen imposar la seva tesi, CiU haurà de prioritzar la negociació amb el PSC.

Segona fase, escenari consulta: Negociació CiU-ERC

Si de la primera negociació se’n desprén una opció per seguir endavant amb la convocatòria d’una consulta en aquesta legislatura, s’imposa la negociació entre ERC i CiU.

En cas que CiU estigui en condicions de posar data a un referèndum i es pugui comprometre a realitzar-lo amb o sense autorització de l’estat, ERC es veurà abocada a entrar a la negociació i tindrà molta pressió per no abandonar-la, ja que la celebració d’un referèndum sobre la independència és una de les seves raons de ser. La preferència d’ERC per la celebració d’un referèndum és molt forta. Tanmateix, en aquesta negociació, ERC tindrà com a solució preferida la de garantir la consulta i liderar, alhora, l’oposició. És l’escenari que maximitza l’assoliment dels seus objectius polítics (referèndum) sense sacrificar les seves expectatives electorals de futur.

Això no és cap secret, ja que els dirigents d’Esquerra insisteixen aquests dies que la imatge d’un cap de la oposició i un president convocant plegats un referèndum tindria molta força. La lògica d’aquesta preferència per involucrar-se el mínim imprescindible al govern té a veure amb tres factors: el primer són les males experiències d’Esquerra, que quan ha participat com a força minoritària en governs encapçalats per altres formacions, ja sigui CiU o el PSC, ha pagat sempre un preu molt alt electoralment. El segon és la percepció que governar en temps de crisi pot perjudicar-los electoralment en el futur, sobretot en relació a la posició de liderar l’oposició, que és percebuda com una gran oportunitat per ERC. I el tercer factor és la distància en les posicions socioeconòmiques defensades pels republicans i les de CiU.

Per tant assumim que Esquerra prioritza, en primer lloc, el seu gran objectiu polític (el referèndum), que l’aboca a negociar i arribar a un acord en cas que CiU pugui mantenir el seu compromís, i en segona instància les seves expectatives electorals de futur, que portaran els republicans a buscar el mínim compromís possible. Sembla que els republicans no donen molt de pes, en aquesta ocasió, als eventuals beneficis en forma de quotes de poder que obtindrien si participessin en un govern de coalició.

Per contra, CiU ha deixat clar que prefereix el govern més estable possible i compartir el desgast. Prefereix sacrificar alguns càrrecs a canvi d’estabilitat al govern i de compartir els costos electorals de l’ajust pressupostari que s’espera. Per tant, les preferències d’ERC i CiU segueixen lògiques oposades: mentre que CiU prefereix una coalició a acords parlamentaris, Esquerra té una forta preferència per mantenir-se fora del govern. Podem representar les preferències dels dos actors a la gràfica següent

prefs ERC_CiUlog.png

El que evidencia aquesta gràfica és que la solució més probable és una opció intermedia entre un govern de coalició i una Esquerra a l’oposició. Quina serà, a priori, la millor solució per als dos actors? On es troben les preferències d’un i un altre? Molt probablement serà el grau de compromís mínim per part d’ERC que CiU estigui disposada a acceptar per no renunciar a la consulta. Possiblement estarà més a prop d’un pacte parlamentari de legislatura, per bé que CiU pressiona per un govern de coalició i Esquerra per un acord menys vinculant.

Segona fase, escenari marxa enrere: Negociació CiU-PSC

Pel que sentim de boca de l’entorn de Mas, la negociació amb ERC és prioritària. Però sabem també que hi ha fortes pressions en una altra direcció: aparcar l’aposta per fer ja la consulta, amb o sense autorització, i mirar cap al PSC.

Si a CiU s’imposés aquesta opció, l’escenari de negociació es faria entre CiU i el PSC. És un escenari més complicat perquè l’estructura de preferències del PSC és diferent a la d’Esquerra. D’entrada, la pressió per no abandonar la negociació és menys forta, i d’altra banda, el PSC és una formació més pragmàtica que ERC i amb una orientació més centrada en assolir el poder (office-seeking). Per això esperem que, mentre que les preferències de CiU seguiran sent lineals, creixents amb l’estabilitat del govern, les del PSC seguiran un patró en forma d’U: L’opció preferida serà el govern de coalició (pels beneficis en forma de càrrecs i quotes de poder) o l’oposició (per evitar el desgast), mentre que les solucions intermèdies, que contribueixen en graus diferents al desgast electoral sense proveir els beneficis de participar al govern, seran les menys preferides pel PSC.

Si en l’anterior escenari, ERC té difícil estripar la baralla perquè l’incentiu de la consulta és molt fort, en aquest segon cas podem pensar que els socialistes es debatran entre el tot o res. Potser podrien entrar en la negociació pactes en altres institucions com la Diputació de Barcelona, i matisarien una mica aquesta dicotomia. En tot cas, per tant, sembla que es tractaria a priori d’una negociació més incerta que podria acabar trencant-se o, per contra, acabar en un pacte de govern de coalició, tal com demanen aquests dies més o menys obertament sectors econòmics i empresarials. Les preferències dins del PSC no són homogènies, i hi ha sectors que prioritzen els càrrecs mentre que d’altres semblen apostar per maximitzar les expectatives electorals de futur.

prefs CiU_PSC.png

Per tant, ara cal esperar a que al si de CiU s’hi consolidi una opció clara per la consulta o, per contra, la majoria acabi optant per la marxa enrere. Un cop estigui clar això, si ens trobem en la primera situació, podem esperar probablement una solució intermèdia, potser a mig camí entre un pacte de legislatura i el suport puntual d’ERC al govern. Per contra, si ens situem en l’escenari de la marxa enrere –que ara sembla menys probable però que no es pot en cap cas descartar- assistirem a una negociació, difícil, entre CiU i el PSC que, molt possiblement, es plantejarà en termes de ‘caixa o faixa’.

Política catalana en majúscules

dilluns, 26/11/2012

Moments excepcionals, resultats excepcionals. Aquests no només han estat uns comicis diferents, en el to i en la forma, sinó que han trencat un dels grans fenòmens sobre els quals pivotava el vot dels catalans de les últimes dècades: l’abstenció diferencial.

D’acord amb aquest fenomen, s’havia demostrat que molts ciutadans decidien participar a les eleccions generals, mentre que es quedaven a casa quan hi havia en joc el Govern de la Generalitat. Aquest diumenge, però, l’abstenció diferencial es podria finalment haver esquerdat amb una  participació que ha pujat 11 punts i que ha estat més alta que en moltes eleccions estatals.

Però, preguntem-nos, què ha implicat això? Ha perjudicat realment al bloc del dret a decidir? Un gràfic senzill ens pot ajudar a entendre-ho. A sota hi poden veure la relació entre el creixement del vot sobiranista respecte el 2010 (gràfic de les Y) i l’augment de la participació (eix de les x) en cadascuna de les comarques (considerem vot sobiranista l’any 2012 com CiU, ERC, ICV, SI i CUP i l’any 2010 CiU, ERC, ICV, SI, RCat, Des de Baix). S’observa clarament com un augment de la participació comporta una davallada dels vots sobiranistes. És a dir, allà on la participació ha pujat més, els vots al bloc a favor del dret a decidir han pujat menys.

difsobiranistes.gif

Malgrat la sensació d’expectatives frustrades, els resultats tenen també una altra lectura. Fixin-se que, malgrat que la participació no hagi jugat a favor, el vot sobiranista segueix creixent. És a dir, malgrat l’activació dels espanyolistes PP i C’s, el sobiranisme segueix sent majoria: sumen 344.735 vots més que no el 2010.

Un gràfic que podria confirmar conclusions anteriors: la fuga de CiU podria haver vingut del sector més espanyolista o anat cap a ERC, però els seus resultats relatius semblen ser fruit, sobretot, de la mobilització de l’electorat més espanyolista. De fet, CiU, partit que ha governat en un context de crisi i de retallades dures, només perd 90.000 vots respecte l’any 2010.

difvots.gif

Una anàlisi d’urgència, doncs, que confirma altres estudis anteriors: tot apunta que la gran fuga de CiU no podria haver anat tant cap a ERC (que també), sinó cap a d’altres partits de caire espanyolista, sobretot a les zones urbanes i perifèries de ciutats grans. En conjunt, el percentatge de vots cap a partits sobiranistes creixen a tot arreu, excepte al Baix Llobregat, Tarragonès, Vall d’Aran i Vallès Occidental.

Necessiteu un  mandat democràtic”, es repetia durant la campanya. Passada l’ebullició electoral, cal preguntar-se: on som realment? La gran diferència respecte el passat és l’essència de les paperetes. Allò que significaven i allò que signifiquen ara. Ara sabem de quina força parteix el sobiranisme i en quina posició de partida se situa. Tenim un país divers, amb un lideratge debilitat, però més d’un 60% dels catalans ha votat per la sobirania. S’exercirà?

La radiografia electoral del 25N

diumenge, 25/11/2012

Han estat 16 dies i 16 radiografies electorals. Uns dies en els quals hem fet de periodistes, d’analistes d’última hora i de (fracassats) dissenyadors. 16 radiografies electorals publicades al diari ARA, basades en uns perfils concrets i magníficament complementades amb una entrevista de Mònica Terribas i l’anàlisi del programa electoral de Jordi Muñoz.

Passada la campanya, una cosa és clara: ens ho hem passat la mar de bé. I, sobretot, esperem haver aportat el nostre gra de sorra perquè entenguéssiu la societat catalana i, sobretot, el seu comportament electoral. Per aquells que us hagueu perdut algun article, us en fem un resum:

1. Els jubilats, un col·lectiu estratègic (enllaç)

2. La Catalunya que estudia i que vota diferent (enllaç)

3. Xoc de trens a la parròquia (enllaç)

4. Treballadors per compte propi: sobirania fiscal i de tot tipus (enllaç)

5. Els assalariats: fer pinya en temps de crisi (enllaç)

6. Revolta a la finestreta: el vot de càstig dels funcionaris als governs (enllaç)

7. L’eterna crisi del món rural (enllaç)

8. Aturats: desesperats i amb poca fam política (enllaç)

9. Amb eina però sense feina (enllaç)

10. El fals tòpic dels industrials en contra del sobiranisme (enllaç)

11. Del mileurisme a l’atur (enllaç)

12. El color polític dels ‘nous catalans‘ (enllaç)

13. Abstenció diferencial, suport diferencial (enllaç)

14. L’elector novell vota més independentista i d’esquerres (enllaç)

15. La integració política dels ‘altres catalans‘ (enllaç)

16. Els votants d’ahir i d’avui: on eren i on són (enllaç)

Els votants d’ahir i d’avui: on eren i on són

diumenge, 25/11/2012

La societat catalana està en ple procés de canvi. Els esdeveniments polítics i socials dels darrers anys s’han precipitat a gran velocitat. El mapa polític relativament estable de les darreres dècades ha patit una transformació vigorosa, amb l’entrada en escena de nous partits i l’esfondrament d’altres.

Tradicionalment s’ha considerat que en la determinació del vot hi conflueixen, a grosso modo, dos grans grups de factors: els conjunturals i els ideològics. Mentre que els primers es considerava que podien canviar de manera prou ràpida en el temps (per la incidència de l’economia, de casos de corrupció, la irrupció de noves propostes polítiques…), els segons es creien força estables i poc subjectes al moment històric. Per entendre’ns: si una persona era d’esquerres, era difícil que esdeveniments polítics, positius o negatius, li canviessin la ideologia d’un dia per l’altre; si era nacionalista català tebi, el sentiment era probable que es mantingués de manera prou estable al llarg de la seva vida.

Si ens remetem a les dades però, veiem que en els darrers anys aquest patró s’està esquerdant. Tal i com es desprèn dels baròmetres del CEO, els ciutadans de Catalunya se situen en l’actualitat lleugerament més a l’esquerra en comparació a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2010. Aquesta tendència és especialment manifesta entre els votants de CiU, probablement fruit de l’eixamplament de la seva base electoral amb la incorporació, aquest 2012, de votants més centristes. Per la resta de partits cal ressaltar una lleugera centralització del votant d’ERC (en línia amb el discurs de la nova executiva del partit) i un lleuger viatge d’ICV cap a postures més d’esquerres. Comptat i debatut però, estem davant de canvis de poca rellevància.

Què succeeix amb l’eix nacional? Si ens fixem en l’evolució de les preferències territorials dels catalans observem com, del 2010 al 2012, hi ha hagut un canvi molt marcat. Aquest canvi és especialment notori entre els votants de CiU i ICV, partits que en l’última legislatura s’han sumat al carro del dret de decidir i que aposten per la celebració d’un referèndum. En el cas d’ERC aquesta evolució fa que en l’actualitat la pràctica totalitat dels seus votants es mostrin partidaris de l’estat propi. Per contra, molt poca variació s’observa entre els votants de PP i C’s. Finalment, les dades pel PSC ens mostren com, a diferència del que ha succeït en el conjunt de la societat catalana, els votants del 2012 tenen un perfil més espanyolista que el 2010. El PSC ha perdut les bases de suport electoral més catalanistes mentre que ha mantingut en major mesura aquell votant de perfil més centralista.

eix_bidimensional.jpg

Temps de canvis vertiginosos. L’any 2010 molts analistes pensaven que havien estat unes eleccions estranyes. Argumentaven que molts votants s’havien “desviat” del camí de sempre i que el temps tornaria a posar tothom al seu lloc. Tot sembla indicar que no serà així. La descomposició de l’esquerra, l’apuntalament de noves opcions polítiques i la fortalesa d’algunes de velles fan preveure un escenari nou per a la política catalana del futur. Aviat en sabrem els interrogants, els del 25N i els s’obriran a partir de l’endemà.

La integració política dels “altres catalans”

dissabte, 24/11/2012

Des de fa dècades, Catalunya és terra d’acollida. Una part important dels catalans no ha nascut al nostre país però hi ha fet arrels. Gairebé un 40% de la població catalana actual és nascuda o bé a l’estranger (17%), o bé a la resta de l’Estat (19%). Aquestes dades són el reflex d’un país que ha estat capaç d’integrar dues grans onades migratòries en la història recent: la que ara fa cinc dècades van protagonitzar les persones vingudes majoritàriament del sud d’Espanya; i la que durant els darrers dotze anys ha atret a persones d’arreu del món, majoritàriament del nord d’Àfrica i Amèrica Llatina però també de l’Europa de l’Est o del continent asiàtic.

Els altres catalans que retratà Paco Candel, es van integrar en un context socioeconòmic duríssim, a la recerca de feina i un ascensor social que va funcionar relativament bé. Però aquesta onada migratòria va arribar quan el país no disposava de mecanismes per a integrar-los a la llengua i la cultura pròpies. El retorn de la democràcia es va fer amb la convicció que calia preservar la cohesió social en una Catalunya plural i diversa. La integració política dels altres catalans sabem que fou un èxit, si bé és cert que fenòmens com l’abstenció diferencial han perdurat. Aquesta integració política es va fer majoritàriament través de les esquerres, que van liderar primer els comunistes i socialistes catalans. Experiments lerrouxistes, com el Partit Socialista d’Andalusia, aviat van quedar fora de joc davant d’ un projecte de país integrador. El pas dels anys, i les cites electorals, ha acabat dibuixant un perfil electoral dels nascuts a la resta de l’Estat que no queda gaire lluny del conjunt dels catalans.  Ara bé, fins al 2012 el vot d’aquest col·lectiu havia estat capitalitzat per un PSC que ha cedit terreny a la CiU de Justo Molinero i les visites a les cases regionals.

L’excepcionalitat dels comicis del proper diumenge ho és amb molta força per al col·lectiu nascut a la resta de l’Estat, principalment per a dues raons. En primer lloc, l’enfonsament del PSC pronosticat per les enquestes deixa orfes de referent polític molts votants que ara es declaren indecisos. En segon lloc, el procés sobiranista que plantegen aquestes eleccions ha tornat a situar el vincle amb Espanya al capdamunt de l’agenda política catalana. Aquest context, podria ser terreny fèrtil per a nous discursos lerrouxistes, com el de C’s, o per a un espanyolista com el que planteja el PP català. Les dades de les quals disposem rebaten aquesta possibilitat. Ni PP ni C’s presenten una tendència alcista entre aquest col·lectiu.

intencio_nascutsCCAA.gif

En canvi, tot i rebutjar la secessió, la meitat dels catalans nascuts a la resta de l’Estat espanyol consideren que el grau d’autonomia que té Catalunya és insuficient.

ref_nascutsaltresCCAA.gif

Filant més prim, observem que el 34,1% aposta per una Espanya federal i el 14,5% ho fa per la secessió. Un projecte de país integrador, que mantingués vincles amb la resta de l’Estat, convenceria els catalans de Candel i exclouria la demagògia lerrouxista, tal com Catalunya ho ha fet en el passat.

autonomiasuficient_nascutsaltresCCAA.gif

L’elector novell vota més independentista i d’esquerres

divendres, 23/11/2012

Per aquells que els apassiona la política, votar per primera vegada representa una litúrgia laica difícil d’oblidar. El proper 25 de novembre estan convocats a les urnes un total de 5.413.769 catalans, la majoria dels quals residents al nostre país. Fa dos anys les persones de 16 o 17 anys no varen poder dipositar, pels pèls, la seva primera papereta a l’urna que havia de decidir la composició del Parlament català. Enguany ho podran fer. Seran prop de 135.000 persones les que podran votar per primer cop.

El seu impacte sobre el resultat final pot semblar modest (representen poc més del 2,5% del cens) però la seva importància és cabdal per a la qualitat del nostre sistema democràtic i per uns partits que malden per fidelitzar l’electorat des de les edats més joves. Dit d’una altra manera, votar per primera vegada implica per a moltes persones el primer contacte “real” amb un procés d’aprenentatge polític que durarà tota la vida. “Aprendre a votar” forma part també d’un dels elements que ens caracteritza com a ciutadans públics.

En general, ara i ahir, els votants novells es consideren a si mateixos lleugerament desconnectats de la política i poc informats sobre els temes que es discuteixen. Per exemple, el 41% dels que votaran per primer cop diumenge que ve diuen estar poc informats del que passa en política, una xifra força superior a la de la resta de catalans. D’altra banda, sabem que els votants que s’estrenen són més apartidistes, més dubitatius, tenen menys confiança amb els mecanismes polítics tradicionals i són més d’esquerres.

interespolitica_novells.gif

El comportament electoral així ho plasma: la intenció de vot a CiU és 10 punts menor i la d’ERC el doble que la de l’electorat en general. De fet, segons les enquestes, entre aquest votant jove la diferència entre CiU i ERC és de només un punt percentual. Observem també que els votants  novells penalitzen al PSC i al PP, opten més per altres formes polítiques i podria ser que s’abstinguessin menys que la resta. No obstant això, l’elevat percentatge d’indecisos entre els que votaran per primer cop podria revertir aquesta situació, en un col·lectiu tradicionalment abstencionista i que tendeix a decidir el seu vot en l’últim moment.

intencio_novells.gif

D’altra banda, menys dubtes genera la independència de Catalunya: gairebé el 62% votaria a favor i un 18 % en contra. A més, la xifra d’indecisos resulta força menor que en la resta de grups.

referendum_novells.gif

Tot i aquesta mobilització més elevada, en força ocasions molts joves només voten el primer dia que els és permès. No només la desil·lusió els venç, sinó que desconnecten de la política fins que l’edat, en el millor dels casos, els retorna l’interès. I és que, en política, estrenar-se no significa repetir, per molta il·lusió que generi el primer dia o frustració produeixi l’endemà.

La CUP i el tercer eix

dijous, 22/11/2012

Les eleccions de diumenge són certament excepcionals. Els eixos que ens ajudaven a simplificar la política catalana – la qüestió nacional i la qüestió social – han estat sacsejats pel tomb secessionista del catalanisme i per una crisi econòmica i social molt profunda respectivament. Però tal com apuntava fa dies en Joan Subirats, aquestes també podrien ser les eleccions d’un tercer eix: el que podem anomenar de la “qüestió democràtica”. La qüestió democràtica planteja, als seus extrems, una escissió entre els que proposen una esmena a la totalitat del model econòmic i polític vigent i els que legitimen l’status quo. Allò que Subirats anomena, de manera més laxa, la divisió entre la vella forma de fer política, la dels partits establerts, i la nova forma de fer política, la dels moviments socials. La CUP aspira a marcar el seu perfil en aquest eix. El programa rupturista en termes nacionals i socials que planteja, juntament amb el fet que és una força extraparlamentària movimentista, l’ajuden a fugir dels dos eixos tradicionals. Doncs bé, a l’espera dels resultats de diumenge al vespre, les enquestes preelectorals que tenim ens indiquen que estaria aconseguint el seu objectiu. El perfil d’electorat que comença a dibuixar i el seu posicionament respecte la política ens dóna pistes sobre aquest tercer eix cupaire.

El famós 1,58% d’intenció de vot que publicava el CEO al darrer baròmetre, ampliat uns dies més tard per diverses enquestes, no és pas homogeni. Diversos sectors dupliquen o fins i tot tripliquen la intenció de vot: especialment els aturats, els treballadors del sector públic o els joves. Tot i que les xifres cal prendre-les amb cautela a causa del baix nombre de casos que apareixen en les enquestes (prop de 40 en el millor dels casos), els resultats no difereixen molt d’allò que hom podria deduir fent observació directa de la campanya que ha fet la candidatura. Sabem que l’espai de l’independentisme d’esquerres té competidors directes, com ERC o ICV i SI en menor mesura per raons diferents, en canvi el tercer eix no. Només ICV ha marcat un perfil clar en aquest aspecte, per exemple aquests dies feia campanya amb un representant de Syriza, però l’escissió amb els moviments socials que va comportar el seu pas per la conselleria d’Interior és encara força recent.

intenciovot_cup.gif

En general, aquesta mobilització d’un vot que reivindica situar a l’agenda política les demandes dels moviments socials ha estat etiquetada com a “antisistema” o “antipolítica”. Ara bé, si fem cas de les dades que tenim sembla ser tot al contrari: la política interessa, i molt, a les persones que declaren que votaran a la CUP. I és que tal com recordaren l’enyorat Paco F. Buey i Jordi Mir els antisistema són les persones que consideren dolent el sistema econòmic i polític actual ja siguin economistes de prestigi, okupes o jubilats.

cup_interesref.gif

La mobilització d’aquest tercer eix antisistèmic que reivindica una nova forma de fer política és el que caracteritzaria un electorat, el de la CUP, que només coneixíem al terreny municipal que és precisament on els grans eixos perden pes. En unes eleccions parlamentàries amb més d’un 40% d’indecisos, quan som a molt pocs dies de la cita a les urnes, la mobilització d’aquest eix fa que els resultats siguin força imprevisibles ara mateix. Aquí és on tot apunta que la CUP és jugarà l’entrada al Parlament, si més no és on té menys competidors.

Abstenció diferencial, suport diferencial

dijous, 22/11/2012

Catalunya ha canviat força la darrera dècada i els tòpics que solíem utilitzar per a analitzar-ne la política han quedat obsolets. Eren llocs comuns les idees d’un rerepaís, el que trepitjava en Pujol amb les xiruques i el rasclet, vist com l’hàbitat natural de CiU; o un cinturó metropolità que simbolitzava la lluita obrera i el graner de vots socialistes i comunistes. Aquesta divisió entre la Catalunya urbana i el rerepaís s’ha anat desdibuixant amb el pas dels anys fins a ser més aviat una rèmora del passat. La transversalitat dels principals partits polítics catalans, transformats en allò que es diu en anglès com catch-all parties (partits que s’adrecen a tot l’electorat i no a un nínxol concret) o la creixent heterogeneïtat del país hi ha ajudat. Les dades mostren com el patró d’intenció de vot a zones urbanes és gairebé calcat al patró de vot que presenta el conjunt del país.

intencio_urbans.gif

Ara bé, certs fenòmens, com el de l’abstenció diferencial, perduren. A Catalunya s’acostuma a fer servir aquest concepte per explicar que els mals resultats dels partits d’esquerres en les eleccions catalanes és culpa de l’abstenció: concretament de la gent d’esquerres més identificada amb Espanya, que vota menys en els comicis catalans que en els estatals. I és cert que l’abstenció diferencial continua marcant el vot a les zones urbanes, especialment a l’àrea metropolitana. Un perfil de votant de centre-esquerra, d’identitat més espanyola que catalana i que viu a les perifèries de les capitals catalanes, especialment de Barcelona, es mobilitza molt més per a votar a les eleccions generals que als comicis per escollir el Parlament. Enguany no sembla que aquesta abstenció diferencial hagi de desaparèixer sinó tot al contrari, tal i com les darreres enquestes del CEO ens mostren, podria ser una clau important dels més que probables mals resultats electorals del PSC.

abstencio_urbans.gif

El PSC i l’abstencionisme

Aquests electors metropolitans havien estat monopolitzats tradicionalment per un PSC a qui la campanya, marcada precisament per la qüestió nacional, l’ha agafat sense tenir resolt l’encaix amb Espanya. Per alguns, si l’equip de Pere Navarro malda per superar els mals resultats de 2010 amb Montilla –que a hores d’ara seria tot un èxit–, és perquè no han aconseguit atreure un electorat que voldria una aposta ferma contra la secessió. Amb tot, l’abstenció diferencial ens deia que, tradicionalment, aquestes persones d’esquerres s’abstenien perquè en les eleccions catalanes la qüestió nacional els deixava fora de lloc. Passats trenta anys i amb partits i discursos nacionals de tots colors, es pot seguir mantenint aquest discurs? Dit d’una altra manera, aquests abstencionistes votarien al PSC si aquest els oferís un discurs “menys catalanista”? Probablement la resposta tingui més a veure amb com alguns volen que sigui el socialisme català i no tant amb el que ha passat realment.

referendum_urbans.gif

El color polític dels ‘nous catalans’

dimecres, 21/11/2012

Tot i que el fenomen de la globalització o la integració europea han esborrat les fronteres per als capitals, les mercaderies o els serveis, les persones que emigren encara topen amb restriccions importants. Votar, és a dir, formar part de la comunitat política, és avui una activitat reservada gairebé amb exclusivitat als que disposen de nacionalitat. S’argumenta que els nouvinguts necessiten un procés d’adaptació política i de “coneixement” dels debats i del saber fer polític de l’entorn al qual aterren. Això sí, des del primer dia se’ls exigeixen altres drets com ara fer la declaració de la renda.

Poc èmfasi, però, es posa en el fet que aquesta restricció també té conseqüències sobre els fills dels nouvinguts. En bona mesura la socialització política es produeix en el si de la família. Per tant, si la família no té accés al vot, com acaben actuant políticament els fills del 17,5% de catalans que han nascut a l’estranger? A dia d’avui la resposta que es pugui donar és encara parcial, atès que bona part d’aquests fills o filles són encara molt joves per votar. No obstant això, en tenim algunes indicacions positives: el seu interès per la política és semblant al del conjunt de la població i el coneixement dels líders catalans o la seva opinió sobre les institucions tampoc varia massa.

La intenció de vot, en canvi, mostra algunes variacions: un suport ostensiblement menor a CiU i lleugerament major cap al PSC, ICV i el PP. És però, un col·lectiu més indecís, fet que podria reequilibrar els suports finals.

intencio_pestrangers.gif

Quant el referèndum per a la independència, el sí és encara majoritari (45,81%), tot i que els que votarien en contra creixen fins el 27%. Així mateix, no s’observa una àmplia desmobilització entre els fills de pares estrangers: la intenció d’abstenir-se en un eventual referèndum és només tres punts més alta. Són catalans perquè viuen i treballen a Catalunya. I no voten opcions pròpies que trenquen el sistema partidista: simplement voten tan bé o tan malament com la resta dels seus conciutadans.

referendum_pestrangers.gif

De percepcions i realitats

No obstant això, un perill assetja aquesta “normalitat” que s’observa en el comportament electoral: els “nous catalans” que les darreres dècades han vingut al nostre país –ells o els seus fills- hauran de conviure en una societat en què la immigració es polititza del dret i del revés. Les dades mostren que aquest fenomen és especialment intens en algunes viles catalanes. El març del 2010 el CEO realitzava la pregunta següent: “De cada 100 persones que viuen a la seva ciutat/poble, quantes creu vostè que han nascut fora de Catalunya?”. En contades excepcions la xifra donada és inferior a la real (% immigració extret de l’Idescat).

percepcio_immisreals.gif

Per exemple, a Olot els ciutadans perceben que prop del 40% de la població de la seva ciutat és immigrada, gairebé el doble que la xifra real (20.4%). A Manlleu la xifra percebuda d’immigració és dues vegades més alta que la real. Una tendència que es repeteix a tot arreu, però és més intensa en algunes poblacions, com Sabadell, L’Hospitalet o Badalona. Preguntin-se ràpidament: per què? Mirin el consistori o els discursos dels partits i en tindran la resposta.

————————

En l’edició d’ahir de l’article vàrem publicar, per error, taxes d’immigració per municipi que no eren correctes. Les xifres ja han estat subsanades. No obstant això, el canvi en els valors no altera les conclusions de la part final: gairebé a tot arreu la percepció de la immigració és més elevada que el percentatge real. Gràcies per la comprensió.