De referèndums i dictadors

L’expresident José Montilla, va sorprendre (per dir-ho d’alguna manera) fa poc a molta gent en afirmar, sense cap mena de vergonya, que els referèndums són la modalitat preferida dels dictadors. Montilla volia amb això desacreditar Artur Mas, desmitificar l’ús de tal formula democràtica intentant portar fins i tot al ridícul les aspiracions legítimes dels catalans de decidir de quin marc institucional es vol dotar com a poble mitjançant un instrument democràtic.

Les paraules de Montilla són ridícules, reflecteixen una manca d’arguments enorme, i una simplicitat mental esfereïdora. Voler negar l’ús d’un referèndum a Catalunya adduint que els dictadors, com Franco, també en fan no és només vergonyós, sinó que, a més a més, és fals. Si cerquem altres organitzacions i institucions pròpies dels sistemes democràtics que els dictadors usen com a recurs per mantenir el poder en podem trobar dues molt significatives: partits polítics i parlaments. I encara hi podem afegir les eleccions per arrodonir-ho.

Resulta que aquestes “modalitats” són de lluny les més preferides dels dictadors, molt més que no pas fer referèndums. Mirem-ne les dades que mostrem a la Taula. Les dades tenen com a unitat règim-anys i cobreixen el període 1946-2008. De tots els anys en què hi ha hagut dictadures en aquest llarg període, el 77% dels anys hi ha hagut un parlament en aquests règims. Les xifres són encara més clares pel cas dels partits polítics. Hi ha hagut un o més d’un partit en el 83% dels anys en què hi ha hagut dictadures. Concretament, en el 32.65% del temps, els dictadors han governat amb un sistema de partit únic, mentre que en més de la meitat del temps ho han fet amb sistemes multipartidistes on a part del partit oficial s’hi permeten partits opositors. Però és que, a més, resulta que entre 1946 i 2006, en els sistemes autoritaris s’hi han celebrat 501 eleccions presidencials i 742 eleccions legislatives! Gairebé totes les dictadures existents en l’actualitat celebren eleccions legislatives multipartidistes.

Modalitats democràtiques usades pels sistemes autoritaris existents en el període 1946-2008

recursos dictadors.gif

Seguint, doncs, l’esmolada i brillant lògica de l’expresident, això de tenir partits, parlament i eleccions és la modalitat o fórmula realment preferida pels dictadors i potser ens haurem de plantejar si no cal desmitificar-los, menystenir-los i, fins i tot, prescindir d’ells ja que són instruments invàlids, manipulables, fatídics, i nefastos. Catalans tingueu-ho en compte.

El segon argument del Senador i també d’altres ments brillants de l’esquerra que viu aquí o hi passa temporades, com Carmen Chacón, és que el referèndum s’ha de fer respectant la llei. És a dir, no s’ha de fer i prou, perquè la llei espanyola no ho permet i perquè ningú canviarà la llei espanyola. Quan els convé la llei és santa. Els grans federalistes (els d’aquí sobretot; allà ja no n’hi ha gaires) han tingut més de trenta anys per fer-ho possible, però només es plantegen ara que cal canviar la Constitució. Però cal plantejar-se una altra pregunta davant aquesta situació, és la legalitat el màxim límit en democràcia?

La llei no és immutable, però és reflex de voluntat política col·lectiva. La pregunta ens trasllada a un debat interessant, en el que cal matisar que legalitat no equival a legitimitat, com ja d’altres han apuntat. Si una comunitat percep que el marc legal i institucional li és injust o insuficient, la llei pot dir missa, que la comunitat té tot el dret a canviar aquest marc legal mitjançant un exercici democràtic basat en majories. Ignorar, menytenir i prohibir que una comunitat política s’expressi democràticament sí que és una modalitat dels dictadors, n’és un tret definitori.  Les modalitats dels dictadors de més amunt ens mostren que a molts els agrada governar segons la llei; això els converteix en legals. La gent aplegada en places i carrers protestant, els fa sovint veure que no són legítims. En el marc democràtic espanyol, el sistema legal s’imposa des d’una majoria nacional espanyola a una permanent minoria nacional catalana, ben sovint de manera discriminatòria i amb afany assimilacionista, com ens recordava Carles Boix en un recent article en aquest diari. El següent pas que queda és negar la qualitat de nació i de poble als catalans. De fet, molts ja ho fan, d’altres s’ho callen per no quedar malament mentre es puguin agafar a d’altres arguments tan pobres com els que hem revisat aquí.

[Article escrit pel nostre company i amic Abel Escribà]

Etiquetes

1 comentari

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús