Federalisme inconsistent i retòric

La literatura acadèmica ha identificat dues grans eines de les quals disposa un estat per afrontar el secessionisme: la repressió i l’acomodació (Wood, 1985). La primera la deixarem de banda perquè a casa nostra no cal explicar-la gaire, tots en tenim exemples al cap (antics i no tan antics); la segona convé tenir-la present perquè, diuen, és la més pròpia dels estats democràtics. El manifest signat per diverses personalitats espanyoles i catalanes s’inscriu en aquesta segona estratègia de contenció secessionista: es contraposa una federalització de l’estat autonòmic a una eventual secessió de Catalunya. Aquesta opció, es complementa amb una insinuació inspirada en la via canadenca que precisament ahir explicava el 30 minuts de TV3 (obligació de negociar si una majoria clara s’expressa a favor de la independència).

Heus aquí la inspiració en la via quebequesa que ens proposen:

“No obstante, si ese sentimiento [secesionista] de forma mayoritaria se manifestara contrario de modo irreductible y permanente al mantenimiento de las instituciones que entre todos nos dimos, la convicción democrática nos obligaría al resto de los españoles a tomarlo en consideración para encontrar una solución apropiada y respetuosa: los ciudadanos de Cataluña tienen que saber que este es nuestro compromiso irrenunciable.”

En diem d’inspiració però no queda clar quin és el compromiso irrenunciable: si bé és trobar una solució entre tots (CCAA i Govern central), negociar la secessió, mantenir l’Estat autonòmic…Ni tampoc queda clar com es mesuraria aquesta manifestació majoritària (i irreductible !?) a favor de la secessió: al parlament, a les enquestes, en un referèndum?

En tot cas, lluny de ser una proposta coherent el manifest aposta per un federalisme retòric, buit de contingut; d’altra banda, la sensació final és que a més de retòrica la proposta resulta directament inconsistent.

És un discurs federalista retòric i inconsistent per raons diverses:

Primer. Nega les causes històriques o econòmiques de les demandes secessionistes, que semblen ser una simple manipulació del Govern per amagar la crisi i guanyar les eleccions o, simplement, un invent. No se sap del cert, doncs, per què caldria federalitzar si les causes són fruit d’un malentès i de la manipulació “nacionalista”.

“La afirmación de que España perpetró agresiones contra Cataluña es una desgraciada manipulación del pasado (…).”

“Ni Cataluña está sometida a un expolio por parte de España, ni el común de los españoles alberga sentimiento alguno de menosprecio hacia ella.”

Segon. Omet les causes polítiques immediates, com ara el procés de reforma de l’Estatut. El manifest s’emmarca en la lògica d’evolució de l’Estat autonòmic que vam descriure aquí; ja vam dir que aquest model pateix una crisi de legitimitat de fa anys i no només a Catalunya.

Tercer. No proposa mecanismes federals concrets, és a dir no hi veiem cap apunt sobre el disseny institucional (distribució competencial, pacte entre unitats constituents, Senat territorial, federalisme fiscal, etc…):

“(…) todas las fuerzas democráticas tendrían que sumarse en la búsqueda de un mejor encaje institucional para Catalunya, de una financiación más justa y de la federalización del deteriorado Estado de las autonomías, que inscriben en su norma suprema la solidaridad interterritorial y los criterios de su aplicación compatibles con el esfuerzo común de todos y el principio de ordinalidad”

Quart. La proposta “federal” s’inscriu en la lògica uninacional, enlloc queda clara la voluntat d’un “pacte entre iguals” o d’una federalització plurinacional del nivell central (federal) de govern i no pas de “tolerància” autonòmica. No és, aparentment, una proposta de poders propis i poders compartits que és l’essència federal en definitiva.

Cinquè. La promesa d’una Espanya federal resulta sospitosa de ser la paraula màgica de sempre a pocs dies de la campanya. Si bé és cert que aquest cop l’eix de les eleccions serà el debat territorial, convindira afinar les propostes.  Si la voluntat és acomodar el secessionisme per combatre’l, es podria començar per proposar un mecanisme que senzillament permetés exercir el dret de decidir. 

Etiquetes

1 comentari

  • Abel

    05/11/2012 17:26

    Molt encertat i clar Marc. Jo afegiria que de fet el valor suprem que es defensa és la “unidad de España” com a valor inquestionable.
    La via federal la va intentar l’Estatut i aleshores aquest manifest no es va produir, ni cap d’aquests grans intel.lectuals va obrir boca per defensar l’opció federal. No calia, ja que la unidad de la nación no es posava en dubte i els mecanismes institucionals (ribot al Congrés i la sentencia del TC) van fer la feina.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús