Arxiu del dijous, 22/11/2012

La CUP i el tercer eix

dijous, 22/11/2012

Les eleccions de diumenge són certament excepcionals. Els eixos que ens ajudaven a simplificar la política catalana – la qüestió nacional i la qüestió social – han estat sacsejats pel tomb secessionista del catalanisme i per una crisi econòmica i social molt profunda respectivament. Però tal com apuntava fa dies en Joan Subirats, aquestes també podrien ser les eleccions d’un tercer eix: el que podem anomenar de la “qüestió democràtica”. La qüestió democràtica planteja, als seus extrems, una escissió entre els que proposen una esmena a la totalitat del model econòmic i polític vigent i els que legitimen l’status quo. Allò que Subirats anomena, de manera més laxa, la divisió entre la vella forma de fer política, la dels partits establerts, i la nova forma de fer política, la dels moviments socials. La CUP aspira a marcar el seu perfil en aquest eix. El programa rupturista en termes nacionals i socials que planteja, juntament amb el fet que és una força extraparlamentària movimentista, l’ajuden a fugir dels dos eixos tradicionals. Doncs bé, a l’espera dels resultats de diumenge al vespre, les enquestes preelectorals que tenim ens indiquen que estaria aconseguint el seu objectiu. El perfil d’electorat que comença a dibuixar i el seu posicionament respecte la política ens dóna pistes sobre aquest tercer eix cupaire.

El famós 1,58% d’intenció de vot que publicava el CEO al darrer baròmetre, ampliat uns dies més tard per diverses enquestes, no és pas homogeni. Diversos sectors dupliquen o fins i tot tripliquen la intenció de vot: especialment els aturats, els treballadors del sector públic o els joves. Tot i que les xifres cal prendre-les amb cautela a causa del baix nombre de casos que apareixen en les enquestes (prop de 40 en el millor dels casos), els resultats no difereixen molt d’allò que hom podria deduir fent observació directa de la campanya que ha fet la candidatura. Sabem que l’espai de l’independentisme d’esquerres té competidors directes, com ERC o ICV i SI en menor mesura per raons diferents, en canvi el tercer eix no. Només ICV ha marcat un perfil clar en aquest aspecte, per exemple aquests dies feia campanya amb un representant de Syriza, però l’escissió amb els moviments socials que va comportar el seu pas per la conselleria d’Interior és encara força recent.

intenciovot_cup.gif

En general, aquesta mobilització d’un vot que reivindica situar a l’agenda política les demandes dels moviments socials ha estat etiquetada com a “antisistema” o “antipolítica”. Ara bé, si fem cas de les dades que tenim sembla ser tot al contrari: la política interessa, i molt, a les persones que declaren que votaran a la CUP. I és que tal com recordaren l’enyorat Paco F. Buey i Jordi Mir els antisistema són les persones que consideren dolent el sistema econòmic i polític actual ja siguin economistes de prestigi, okupes o jubilats.

cup_interesref.gif

La mobilització d’aquest tercer eix antisistèmic que reivindica una nova forma de fer política és el que caracteritzaria un electorat, el de la CUP, que només coneixíem al terreny municipal que és precisament on els grans eixos perden pes. En unes eleccions parlamentàries amb més d’un 40% d’indecisos, quan som a molt pocs dies de la cita a les urnes, la mobilització d’aquest eix fa que els resultats siguin força imprevisibles ara mateix. Aquí és on tot apunta que la CUP és jugarà l’entrada al Parlament, si més no és on té menys competidors.

Abstenció diferencial, suport diferencial

dijous, 22/11/2012

Catalunya ha canviat força la darrera dècada i els tòpics que solíem utilitzar per a analitzar-ne la política han quedat obsolets. Eren llocs comuns les idees d’un rerepaís, el que trepitjava en Pujol amb les xiruques i el rasclet, vist com l’hàbitat natural de CiU; o un cinturó metropolità que simbolitzava la lluita obrera i el graner de vots socialistes i comunistes. Aquesta divisió entre la Catalunya urbana i el rerepaís s’ha anat desdibuixant amb el pas dels anys fins a ser més aviat una rèmora del passat. La transversalitat dels principals partits polítics catalans, transformats en allò que es diu en anglès com catch-all parties (partits que s’adrecen a tot l’electorat i no a un nínxol concret) o la creixent heterogeneïtat del país hi ha ajudat. Les dades mostren com el patró d’intenció de vot a zones urbanes és gairebé calcat al patró de vot que presenta el conjunt del país.

intencio_urbans.gif

Ara bé, certs fenòmens, com el de l’abstenció diferencial, perduren. A Catalunya s’acostuma a fer servir aquest concepte per explicar que els mals resultats dels partits d’esquerres en les eleccions catalanes és culpa de l’abstenció: concretament de la gent d’esquerres més identificada amb Espanya, que vota menys en els comicis catalans que en els estatals. I és cert que l’abstenció diferencial continua marcant el vot a les zones urbanes, especialment a l’àrea metropolitana. Un perfil de votant de centre-esquerra, d’identitat més espanyola que catalana i que viu a les perifèries de les capitals catalanes, especialment de Barcelona, es mobilitza molt més per a votar a les eleccions generals que als comicis per escollir el Parlament. Enguany no sembla que aquesta abstenció diferencial hagi de desaparèixer sinó tot al contrari, tal i com les darreres enquestes del CEO ens mostren, podria ser una clau important dels més que probables mals resultats electorals del PSC.

abstencio_urbans.gif

El PSC i l’abstencionisme

Aquests electors metropolitans havien estat monopolitzats tradicionalment per un PSC a qui la campanya, marcada precisament per la qüestió nacional, l’ha agafat sense tenir resolt l’encaix amb Espanya. Per alguns, si l’equip de Pere Navarro malda per superar els mals resultats de 2010 amb Montilla –que a hores d’ara seria tot un èxit–, és perquè no han aconseguit atreure un electorat que voldria una aposta ferma contra la secessió. Amb tot, l’abstenció diferencial ens deia que, tradicionalment, aquestes persones d’esquerres s’abstenien perquè en les eleccions catalanes la qüestió nacional els deixava fora de lloc. Passats trenta anys i amb partits i discursos nacionals de tots colors, es pot seguir mantenint aquest discurs? Dit d’una altra manera, aquests abstencionistes votarien al PSC si aquest els oferís un discurs “menys catalanista”? Probablement la resposta tingui més a veure amb com alguns volen que sigui el socialisme català i no tant amb el que ha passat realment.

referendum_urbans.gif