Arxiu del divendres, 30/11/2012

El puzle català

divendres, 30/11/2012

Així d’entrada, les eleccions de diumenge van trencar dos rècords. El primer, l’afluència a les urnes. El rècord de participació electoral fa que les eleccions del 25N ja puguin qualificar-se d’històriques. Es va trencar, de fet, el sostre històric aconseguit l’any 1984 (64,4%). Prova que la mobilització va ser excepcional és que la xifra de diumenge va ser més elevada que en moltes convocatòries estatals.

Dit això, hi ha un altre aspecte que ha passat més desapercebut: la fragmentació del Parlament català. En aquest aspecte també s’han trencat sostres. Les eleccions de diumenge han provocat el Parlament més fragmentat des de la Transició. L’anàlisi del clàssic índex de Laakso i Taagepera (1979) ens ajudarà a veure-ho visualment (gràfic de sota). És bo recordar que aquest instrument té en compte el percentatge de vots obtinguts per cadascun dels partits, més que no pas quants partits polítics han obtingut representació. L’anàlisi de l’evolució 1980-2012 és reveladora: la fragmentació resultant d’aquestes eleccions és la més elevada de totes, més que l’any 1980, rècord històric fins diumenge. En el gràfic s’observa que l’augment del nombre efectiu de partits va paral·lel a la fragmentació que es dóna a les circumscripcions de Barcelona i Tarragona, les més proporcionals. Hi ha ajudat a bastament el fet que CiU hagi perdut pes en aquests districtes.

enepcat.gif

Per tant, les eleccions ens han donat una paleta amb més colors que mai. Ara bé, estem parlant d’una xifra elevada o més aviat baixa? Un cop d’ull fora les nostres fronteres ens hi ajudarà. El següent gràfic de barres representa el nombre efectiu de partits en diferents països del món (i en diferents eleccions recents). Observin que en nombroses latituds el nombre de partits és més baix: Canadà, Alemanya o el Regne Unit, per exemple. En canvi, Catalunya (o, més ben dit, les eleccions d’aquest diumenge) se situaria més aviat en el grup de països amb un nombre efectiu de partits elevat. En aquesta mostra de països, només Taiwan, els Països Baixos, Letònia, Israel i la República Txeca tenen un nombre de partits més elevats.

enepcomparat.gif

Ara bé, cal no confondre pomes amb peres. Tenir més partits en el Parlament no implica necessàriament ni més inestabilitat ni més polarització. Tot depèn. Fonamentalment de la capacitat d’arribar a acords i de la cultura de coalicions i de pactes. I aquí no hi ha una poció màgica. Només sabem que, més enllà de la importància de les relacions personals, els programes electorals d’alguns partits s’assemblen més del que sovint queda reflectit als mitjans. Si més no en l’aspecte sobiranista, que ara ha entrat curiosament en les converses pels pactes, malgrat que el dia abans dels comicis semblava que seria un aspecte que quedaria fora de la taula de negociacions. Curiositats de l’endemà d’unes eleccions.