Arxiu del mes: desembre 2012

25N: L’amarga victòria de CiU

dilluns, 24/12/2012

Ni majoria excepcional ni majoria important. 12 diputats menys i la sensació que les eleccions no s’haurien d’haver avançat. Aquesta és la percepció que devien tenir molts dirigents de CiU a mesura que els resultats s’anaven visualitzant la nit del 25N. No obstant això, passats uns quants dies i havent mirat les dades, els resultats de CiU també podrien tenir una altra lectura: malgrat la caiguda, segueixent sent el principal partit del país, a molta distància de la resta, i ha rebut un càstig molt menor al que d’altres partits han rebut arreu d’Europa, en un context especialment difícil. De fet, si s’analitza fredament l’evolució del vot de CiU, s’observa que està en el seu punt baix, però que és molt semblant a la tendència que portava abans del 2010. De fet, en nombres absoluts CiU només va perdre 90.489 vots.

Abans de desgranar-ne els motius, l’anàlisi de la distribució geogràfica del seu vot ens pot ajudar a entendre què ha passat. En el mapa adjunt, s’observa com les zones blanques es concentren a Barcelona i rodalies i, amb menys intensitat, als municipis costaners de Tarragona. Més enllà d’aquests nuclis, CiU té un suport molt amplia les comarques interiors, especialment a la zona del Pre-Pirineu.

ciu2012.gif

On han anat els seus vots? Anàlisis previs ens mostren que CiU va aconseguir retenir sis de cada deu votants del 2010 i que, la resta, es van repartir entre Esquerra (un 14%) i, en proporcions menors, a d’altres formacions. També tenim indicis, però, que CiU hauria caigut més allà on la participació va pujar més i que la indecisió va jugar en contra seva. Futures enquestes ens hauran d’ajudar a corroborar aquestes intuïcions. De moment, ho podem intuir utilitzant els resultats reals per municipi. A sota presentem quatre gràfics en els quals es relacionen quatre variables sociodemogràfics i el vot cap a CiU en el passat 25N (Nota: els gràfics mostren valors predits calculats després d’una regressió lineal que incloïa altres variables de control).

 ciupredicted.gif

En el primer gràfic s’observa que la densitat del municipi té un efecte negatiu. És, de fet, quelcom que ja s’observa en el mapa: CiU va tenir pitjor resultats en les zones urbanes amb més concentració de població. L’efecte, però, és relativament petit. Quant al nombre d’ocupats del municipi (gràfic de baix a la dreta), l’efecte també és baix: hom esperaria que en aquells entorns amb menys ocupats, el vot a CiU hagués estat més baix, atès que se’l podria haver castigat en tant que força governant. El gràfic indica que, com a mínim a nivell agregat, això no ha estat així.

En canvi, d’altres fenòmens tenen un efecte més important: en aquells municipis amb més gent nascuda fora de Catalunya, els resultats de CiU van ser significativament pitjor (dalt a la dreta). Per últim, destaca també l’efecte negatiu de l’abstenció diferencial (és a dir, gent que participa a les eleccions generals, però no a les autonòmiques). Aquells municipis on l’abstenció diferencial és generalment més alta, han registrat una caiguda de CiU més acusada.

Amb tot, les dades indiquen que l’agra victòria de CiU s’explicaria per dos fenòmens interrelacionats. Primer, per la caiguda de vots (encara que petita), basada bàsicament amb la transferència de suport cap a d’altres formacions. Segon, CiU no va ser capaç de pujar proporcionalment a com ho feia la participació i en zones, bàsicament urbanes, on el suport es va desviar cap a d’altres formacions. Efectes de la crisi? Del discurs sobiranista? O d’ambdues coses alhora?

Municipi amb menys suport: Badia del Vallès (7.59%).

Municipi amb més suport: Estamariu (82.89%).

25N: ERC i la medalla de plata

dissabte, 22/12/2012

498.124 vots (13.70%). 278.951 vots més que l’any 2010 i prop dels 544.324 vots de l’any 2003. La formació d’Oriol Junqueras sembla que hagi deixat enrere les convulsions de temps passats i se situa de nou al bell mig de la política catalana. Firmat el pacte amb CiU, la seva influència en la política del futur resulta més que evident. Les enquestes auguraven un augment però es van quedar curtes. Segons l’anàlisi d’en Jordi Muñoz, ERC ha begut de tot arreu: el 35% dels seus vots vénen de CiU, el 16% de l’abstenció i el 8% de Solidaritat. No obstant això, és bo indicar que la formació d’Artur Mas també va aconseguir captar votant republicà, fet que va anivellar el transvasament (en futurs articles explorarem aquesta qüestió).

La postelectoral de GESOP ens dóna algunes pistes més. Malgrat que aquest transvasament no va ser tan acusat com alguns preveien, l’enquesta indica que el 58,2% de votants d’ERC del 2010 van estar dubtant fins l’últim moment a l’hora d’emetre el seu vot. per tant, és innegable que va haver-hi una bossa de votants que es movia entre dues aigües i que no va decidir fins la campanya electoral. Per què? Una de les idees que s’ha apuntat és que les declaracions de Josep Antoni Duran i Lleida van provocar una fuga de vots d’última hora cap a les files republicanes. És plausible aquesta hipòtesi?

Tot i que l’enquesta és prèvia a les declaracions, en podem trobar algunes pistes a la pre-electoral del CEO. Segons les dades, en la societat catalana hi ha un 31% de ciutadans que se senten propers o molt propers tant a CiU com a ERC. Aquest electorat que bascula té una simpatia clarament més alta cap a Artur Mas que cap al líder democratacristià, tal com s’observa en el següent gràfic (L’escala va de 0, molt dolenta, a 10, molt bona. Curiosament la valoració de Duran i Lleida segueix sent alta, a pesar de les reticències generals que els votants republicans tenen envers les seves postures. Amb tota probabilitat, aquesta xifra es degui a la conjuntura del moment. Caldrà veure si en futures enquesta es redueix).

valoraciomaslleidapropersercciu.gif

Quant a la distribució territorial del vot, s’observa una distribució força homogènia, amb punts blancs al litoral català, especialment en comarques barcelonines i tarragonines. En municipis gironins la intensitat és menys elevada.

mapaerc2012.gif

Municipi amb menys suport: Arres (0%).

Municipi amb més suport: Arsèguel (52.4%).

25N: L’hègira socialista

dimecres, 19/12/2012

Sensació d’haver parat el cop. Bons resultats si ens atenem a les expectatives apocalíptiques. El lideratge es referma. I així una llarga lletania de tòpics i conceptes van anar succeint-se a la seu del carrer Nicaragua en conèixer que mantenien un 2 al davant del comptador de diputats del Parlament de Catalunya. És cert que la valoració dels resultats, com a mínim en calent, es basa tot sovint en les expectatives prèvies que hom té. Certament, els 16-18 escons que l’enquesta a peu d’urna atorgava al PSC no preveia una bona nit. Els 50 diputats de CiU i quedar-se en 20 diputats va “frenar” el cop.

És cert que el trencament de l’abstenció diferencial ha frenat la caiguda, i la fuga de vots cap a d’altres formacions ha resultat menys intensa del que es preveia. Segons les dades, a més, un 35% dels votants del PSC el passat 25N es van abstenir l’any 2010, per tant fins i tot va haver-hi certa mobilització. La polarització de la campanya ha amortit el cop.

Ara bé, farien malament al PSC de no llegir com cal els pitjors resultats de la seva història recent. Les dades indiquen que el 25 de novembre els socialistes només van retenir 1 de cada 2 votants. Més enllà d’aquestes eleccions, però, el següent gràfic ens dóna la dimensió històrica d’allò que ha passat: una erosió ràpida i constant. La caiguda és espectacular. Catalunya, fins fa poc, tenia un sistema en el que dos partits podien competir pel poder. Un sistema multipartidista moderat en el que fins i tot el PSC va arribar a guanyar eleccions amb vots (però no amb escons). D’aquest sistema d’alternança de partits però, hem passat a un altre sistema, amb una formació predominant, de la qual ningú dubta la seva victòria (CiU). El govern alternatiu, com a mínim a mig termini, només sembla que pugui arribar (si arriba) a través d’una coalició de partits.

evolvot.gif

D’altra banda, la distribució territorial dels vots del PSC indica, com era d’esperar, un important pes dels municipis propers a Barcelona i Tarragona. A Lleida i a les Terres de l’Ebre el percentatge de vot és també superior a la mitjana. En canvi, el el PSC va tenir més dificultats en municipis gironins.

psc2012.gif

Municipi amb menys suport: 36 municipis amb 0% de vot (Arbolí, Campelles, Estamariu, Fulleda, Senan, Siurana…)

Municipi amb més suport: Canejan (37.04%)

25N: Paradoxes ecosocialistes?

dilluns, 17/12/2012

De l’anàlisi geografica dels vots d’ICV-EUiA se’n desprenen algunes idees que, no per conegudes, es poden tornar a subratllar. ICV és un partit que té el seu graner de vots, bàsicament, a l’àrea metropolitana de Barcelona. El Barcelonès, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat són comarques en les que les coses li han anat tradicionalment bé. De fet, és conegut que el votant d’ICV és eminentment urbà i, generalment (simplificant molt), amb formació elevada i ingressos mitjans-elevats. Aquest és un aspecte que molta gent observa com una contradicció, atès el discurs del partit, arrelat en la tradició de lluita obrera del PSUC. També cal recordar que ICV posa l’accent en les qüestions mediambientals i, curiosament (o no), és en aquells municipis més rurals on obté els pitjors resultats.

ICV2012.gif

Com hem esmentat, ICV és un partit sorgit de la tradició obrera (comunista) que ha integrat sensibilitats ecologistes, emmirallant-se en d’altres partits ecosocialistes europeus. L’herència del PSUC, d’una manera o altra, sempre hi és present. En aquest sentit, hem volgut realitzar un exercici esquemàtic i veure les similituds en la distribució territorial del vot entre el del passat 25 de novembre i el del PSUC l’any 1980. L’objectiu era simplement observar si aquest “compromís” ha portat a eixemplar la presència territorial o el patró és semblant. El mapa següent mostra la distribució territorial del vot del PSUC en les eleccions del 1980, en les quals va obtenir el 18.77% del vot i 25 escons. Com poden veure, les semblances són notòries. (per canvis en els límits territorials municipals o en l’aparició de nous municipis, el mapa no és del tot comparable. Hem intentat fer-lo el més semblant possible a l’actual mapa municipal)

El graner de vots va ser de nou la conurbació de Barcelona. No obstant això, també s’observa que el PSUC era més fort als municipis de Tarragona i Lleida del que ho és actualment ICV.

psuc1980.gif

Municipi amb menys suport: 23 municipis amb 0% de vot (Arsèguel, Estamariu, Ger, Gisclareny, Ivorra, la Vajol…)

Municipi amb més suport: Senan (23.53%)

25N: PP i C’s i el poder de Barcelona

divendres, 14/12/2012

Seguim amb les anàlisis breus del vot dels partits amb representació parlamentària. En aquest cas mostrem la distribució geogràfica del vot dels dos partits que s’oposaven més fermament a una eventual consulta: PP i C’s.

Com s’observa en el següent mapa, el vot cap a la formació d’Alícia Sánchez Camacho es va concentrar, principalment, en les comarques costaneres de l’àrea metropolitana (sobretot a Barcelona i a Tarragona). Les diferències amb el rerepaís són notòries: blau intens o força intens a la costa i a les comarques de l’interior el to és força més blanquinós. No obstant això, a banda de Lleida ciutat, dos territoris destaquen pel seu blau més intens: la Vall d’Aran i algunes comarques de les Terres de l’Ebre.

pp2012.gif

Municipi amb menys suport: 22 municipis amb 0% de vot (Abella de la Conca, Arsèguel, Capolat, Sant Jaume de Frontanyà…)

Municipi amb més suport: Bossòst (28.05%)

Quant a C’s, el patró és el mateix, però molt més intens. El graner de vots és essencialment en comarques barcelonines. Destaca principalment el Maresme, els dos vallesos, el Baix Llobregat, El Baix Penedès, el Tarragonès o el Garraf. En la resta de territoris, blancor generalitzada, a excepció de la Vall d’Aran.

cs2012.gif

 

Municipi amb menys suport: 108 municipis amb 0% de vot (Alins, Bellprat, Capafonts, Gaià, Peramola…)

Municipi amb més suport: Vila-seca (16.02%)

25N: la CUP (II) Casals Populars i l’efecte Bildu

dijous, 13/12/2012

En la darrera entrada apuntàvem algunes hipòtesis que podien ajudar a entendre els resultats de la CUP. Abans, però, recordem: la CUP va aconseguir un total de 126.219 vots (3.48%) i tres diputats. Una suma important, atès que fins ara no estaven al Parlament i que en d’altres contextos de menys mobilització probablement els hauria atorgat més representació i, qui sap, un escó per Girona.

Però anem al gra. L’altre dia ens preguntàvem: si comparem els municipis on la CUP té regidors respecte els que no en té, són més bons o més dolents els resultats?

Aquesta pregunta ha surat aquests dies en els ambients tertulians del país, amb una part important dels opinadors assegurant que havia patit un cert efecte Bildu. La CUP, com Bildu –diuen- es tracta d’una formació molt ideològica que quan ha d’assumir responsabilitats pateix un desgast electoral. Tot i que la CUP governa a pocs llocs, podria haver patit un efecte semblant. Ha estat així?

El passat 25N el percentatge de vot a la CUP en llocs on no té regidors fou del 4.15%. Per contra, allà on en té fou del 6.5%. Anàlisis estadístiques més acurades assenyalen que aquesta diferència és veritablement significativa. En el gràfic següent (a l’esquerra, “sense regidors, amb regidors”) hi trobareu les prediccions de vot pels municipis que tenen i no tenen regidors de la CUP. El punt negre o blanc és el valor predit, és a dir, allò que esperaríem trobar en un municipi amb o sense regidors agafat a l’atzar. Els ‘bigotis’ és la incertesa a partir de la qual podem fer una afirmació. Per tal d’interpretar el gràfic, heu de mirar si els bigotis es “trepitgen” o no. Si no es trepitgen, com és el cas de tenir o no regidors, l’efecte és estadísticament diferenciat (veure nota metodològica de l’article).

cup_predicted.gif

La segona hipòtesi que llençàvem era: La CUP ha tret més bons resultats allà on hi ha més atur?

Si analitzem el gràfic, veiem que els bigotis dels municipis amb atur baix (en el primer quartil) i alt (en el tercer quartil) es toquen. Per tant, la resposta és negativa: la CUP no ha tret més bons resultats allà on hi ha més desocupació, uns resultats que són robustos si utilitzem diferents indicadors econòmics (nombre d’ocupats, contes de cotització…).

La tercera hipòtesi: La CUP ha tret més bons resultats allà on disposa d’ateneus i casals populars?

Segons la base de dades construïda aquests dies (gràcies a tots els internautes per l’ajuda), hi ha 86 ateneus o casals populars (“llocs del rotllo”) al Principat. Com bé sap el nostre lector, aquests són els espais on generalment sorgeixen assemblees locals de la CUP que finalment decideixen fer el salt a la política institucional. El percentatge de vot de la CUP allà on hi ha ateneus/casals populars és del 4.5% i en municipis on no hi ha ateneus/casals populars és del 4.2%. Per tant, no hi ha diferències. De fet, les dades apunten a quelcom interessant (veure nota metodològica): l’existència de casals correlaciona amb el fet de tenir regidors de la CUP al municipi, però no amb un vot més elevat en les passades eleccions. Una lectura d’aquest darrer resultat podria ser el fet que la candidatura CUP-AE al Parlament ha recollit vot més enllà dels sectors de l’electorat que eren propers a aquests moviments de l’esquerra independentista. Per comprovar aquest extrem caldria disposar de més dades de mobilització (antiretallades, 15M, altres moviments socials, etc.) i sobretot fer una anàlisi més acurada a nivell metropolità.

Finalment, una última idea: la CUP ha tret més bons resultats allà on hi ha més persones nascudes a Catalunya i en municipis més petits. La diferència en aquest últim aspecte és força gran.

Amb tot, s’observa en les dades que estar present en el nivell municipal és un dels factors amb més pes per explicar el vot de la CUP en les passades eleccions catalanes. No es percep cap efecte Bildu (cal dir que la CUP és l’alcaldia a tres municipis), sinó l’efecte contrari al desgast: poder implica visibilitat i, per tant, facilitat de fer arribar el projecte. Com a mínim, en les passades eleccions. A nivell local ja són figues d’un altre paner.

Municipi amb menys suport: 21 municipis amb 0% de vot (Arres, Espot, la Quar, Susqueda…)

Municipi amb més suport: la Vilella Alta (34.48%)

 

——————————————————————————–

Nota metodològica: Els municipis on la CUP té regidors poden ser no representatius dels municipis catalans, fet que implica que podem patir un biaix de selecció si només tenim en compte aquests municipis. El fet que els municipis tinguin ateneus o casals es correlacioni amb tenir regidors però no amb el vot ha permès realitzar un model Heckman en el qual la presència de casals s’ha utilitzat com a variable de selecció. El model inclou altres variables de control, com densitat, presència d’immigrants, distància a la capital o variables a nivell de comarca. Els valors predits i els IC s’han calculat mantenint la resta de variables a la mitjana.

25N: la CUP (I)

dimarts , 11/12/2012

[Encetem una petita sèrie d’articles on repassarem el vot a les diverses candidatures que obtingueren representació al Parlament de Catalunya el passat 25N. Començarem per la menys votada, la CUP-AE]

Les darreres setmanes han aparegut diverses anàlisis de vot a la CUP-AE a les eleccions del passat 25N. Les de l’Eudald Calvo i l’Abel Caldera han estat especialment bones i documentades i no volem repetir els arguments que ja han ofert. La lectura dels resultats de la CUP-AE el passat 25N té molt d’interès per raons diverses. La CUP s’ha presentat en aquestes eleccions com una força independentista i d’esquerres, però també ho ha fet emmarcada en el projecte d’unitat popular (AE) que cercava aglutinar forces socials més enllà dels seus militants i simpatitzants habituals (vegeu el pes de cada tema al seu programa analitzat pel Regional Party Manifesto Project). David Fernández, cap de llista a Barcelona, ho definia com la voluntat de ser “el cavall de Troia de les classes populars al Parlament”.

La CUP és una formació sui generis estructurada a partir de les candidatures municipals i sense un aparell centralitzat gaire potent: no és casual la confusió entre el plural i el singular a l’hora d’anomenar-la. A continuació, fem una breu descripció (eminentment territorial) del seu vot i formulem unes quantes qüestions pendents d’investigar que mirarem de respondre al proper article (CUP(II)). En aquest mapa hi hem representat en termes percentuals el vot a la CUP-AE a cada municipi de les quatre circumscripcions del Principat amb cinc tons diferents (la divisió s’ha fet per quintils):

CUP2012.gif

Una arena política nova. No són pocs els que han assenyalat una suposada davallada de vot de la CUP respecte les eleccions municipals (2011). Amb les dades a la mà és evident que allà on la CUP té regidors ha obtingut un percentatge de vot inferior al de les municipals (amb l’excepció de Reus). Ara bé, no cal oblidar que la CUP transcendia per primera vegada el municipalisme (amb l’excepció de les europees del 2004). Allà on havia obtingut representació ho havia fet en clau municipal i ara es presentava a una arena electoral nova partint d’una presència territorial molt reduïda.

És més precís preguntar-nos: si comparem els municipis on la CUP té regidors respecte els que no en té, són més bons o més dolents els resultats?     

Els feus municipals (o no). Si fem un cop d’ull al mapa és evident que la CUP té veritables feus lligats a la seva implantació municipal, però també a la presència de militants de l’esquerra independentista (Arran, SEPC, Endavant, MDT, Casals Populars i CSOs). Hi ha veritables pols rupturistes, les comarques que superen el 5% de vot els il·lustren prou bé: Priorat (8,7%), Garraf (6%) i Alt Pendès (5,7%); Gironès (5,5%) i Pla de l’Estany (5,9%); el Bages (5,4%), Berguedà (5,4%) i el Pallars Sobirà (6,4%). Ni a Sort ni a Falset hi havia hagut candidatura municipal de la CUP, però sí que hi ha casals populars emmarcats al moviment de l’esquerra independentista.  

Una qüestió que podem aventurar és: ha obtingut més bons resultats allà on hi ha casals populars de l’esquerra independentista?

Els forats negres. L’altra cara de la moneda són les zones amb menys suport a la nova formació parlamentària. Resulta especialment xocant el contrast entre els municipis de l’interior de Girona i la costa (on segurament la CUP hi perdé el regidor per aquella circumscripció) però també hi ha zones amb un suport extremadament baix com ara al Segrià, l’Aran o la Cerdanya. Entremig, trobem una variació força gran entre municipis (més que a la resta de partits) que roman com una veritable incògnita. Certament, la campanya de la CUP-AE pot haver estat molt irregular pel que fa la dedicació si tenim en compte que s’ha basat en mà d’obra de la militància i no en empreses subcontractades. En tot cas, deixant de banda la presència de militants podem aventurar que hi poden haver hagut condicionants socioeconòmics al vot de la CUP.

Si seguim aquesta darrera hipòtesi de treball ens podem preguntar: Ha tret més bons resultats allà on hi ha més atur?

Hipòtesis diverses. Si ens hem de posar deures hi ha força incògnites per resoldre que mirarem d’afrontar (a l’article CUP(II)) a partir de les dades que hem anat recopilant els darrers dies a través d’aportacions diverses. Les variables que considerem clau per explicar la variació del vot a la CUP són: disposar de representació municipal, presència de militància de l’esquerra independentista, conjuntura econòmica municipal i paper dels seus competidors directes (ERC, ICV, abstenció).

Si teniu alguna aportació a l’estudi serà benvinguda!

[Agraïm a Jordi Muñoz la docència “exprés” en la realització de mapes. Gràcies!]

El vot de la Catalunya que viu nord enllà

dissabte, 8/12/2012

Què hauria passat si les dificultats de votar a l’estranger no haguessin impedit a milers de catalans d’exercir el seu dret a vot? Quin impacte hauria tingut en els resultats finals? Aquesta incògnita suposa una ucronia difícil de respondre, probablement perquè amb l’absència de dificultats i amb un procés molt més senzill, la quantitat de gent que s’hagués animat a votar hauria estat major. No obstant això, davant la insistència d’uns quants lectors d’El Pati, ens animem a desenvolupar alguns escenaris.

Segons va donar a conèixer la Federació Internacional d’Entitats Catalanes (FIEC), 10.557 dels 156.976 catalans inscrits al CERA (Cens Electoral de Residents Absents) van poder votar en les passades eleccions del 25 de novembre. La xifra va representar el 6.74% del total, un percentatge molt baix si s’observa la sèrie històrica representada en el següent gràfic. Mentre l’èxode constant de persones ha implicat que els catalans residents a l’estranger assolissin una xifra rècord, la participació ha caigut a mínims històrics.

votexterior.gif

 

El recompte final del vot exterior va donar la victòria a CiU, amb el 36,8% dels vots, seguit d’ERC (15,7%). De forma general, tant enguany com en d’altres comicis, s’observa un suport més elevat cap als partits sobiranistes per part dels residents a l’estranger. En base a aquestes dades, podem definir diferents escenaris:

Participació del 30%

En les eleccions generals de l’any 2008 van participar el 31.7% dels catalans residents a l’estranger. Per tant, vegent el caràcter especial de les darreres catalanes, en el primer escenari assumim que van votar 47.092 catalans residents fora les nostres fronteres, precisament el 30% del CERA. El principal problema, però, és que no sabem a quin districte s’adjudiquen aquests vots. Per tant, assumirem que els vots tenen un patró territorial semblant a l’emigració catalana per províncies. Segons l’Idescat, durant l’any 2011 (última dada disponible) van emigrar cap a l’estranger un total de 100.589 catalans, el 76.9% dels quals era de Barcelona, un 10% de Girona, un 5% de Lleida i un 7.6% de Tarragona.

Si adjudiquem, doncs, els vots extres que cada partit hauria obtingut amb el 30% de participació, concloem que el resultat hauria estat…el mateix! Efectivament, no hi hauria hagut cap canvi d’escons.

Participació del 50%

Podem assumir, però, que la participació hauria estat un xic més elevada i hauria arribat fins el 50% (encara 20 punts inferior a la de l’interior). Fent la simulació, observem que en aquest cas hi ha canvis, però més aviat petits. De fet, ho hauríem de dir en singular. Hi ha un canvi: CiU hauria obtingut 27 escons a Barcelona, un més dels que va obtenir el 25N (ho hauria fet a costa de C’s). El mateix escenari s’hauria produït si la participació dels catalans a l’exterior hagués estat idèntica que a l’interior del país (69.56%). En ambdós casos ara seria diputat el santcugatenc Joan Recasens.

Més participació

Si es contemplen escenaris d’una participació més elevada que a l’interior (força irreal, tot cal dir-ho), s’observen pocs canvis, entre els quals que ERC podria robar un diputat a CiU a Girona, Lluc Salellas (CUP) aconseguiria també entrar per Girona i CiU en podria haver arrabassat un al PSC a Tarragona.

Amb tot, de les dades se’n desprenen dues reflexions finals: la primera, el suport esmentat al sobiranisme, superior que a l’interior del país. La segona, les enormes dificultats que han tingut els catalans residents a l’estranger per poder votar. El fet que hi haguessin un total de 1.019 vots declarats nuls és  simptomàtic dels problemes creats. Sigui pel canvi de sistema o per impediments derivats d’unes eleccions especials, caldrà veure com se solucionen unes traves que ataquen un dels principis democràtics més bàsics. La qüestió fonamental és que, fins fa poc, el vot a l’estranger era residual. L’èxode derivat de la crisi econòmica li atorgarà una importància creixent i tal volta cabdal. Que puguin votar hauria de ser quelcom a garantir si és que volem millorar la qualitat del nostre sistema democràtic.

El veritable pes d’en Duran

dimarts , 4/12/2012

Les declaracions del president d’UDC Josep Antoni Duran i Lleida, desmarcant el seu partit del sobiranisme de CDC i el Govern, han activat el debat recurrent sobre la relació entre els membres de la federació nacionalista. Les dues ànimes de CiU sembla ser que són més lluny que mai davant la necessitat de formar Govern i emprendre el procés que ens ha de dur a la consulta sobre el futur del país. Els posicionaments de Duran fins i tot han acabat esquinçant el seu propi partit: l’acalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal (de família fundadora d’UDC), juntament amb militants del sector independentista El Matí, han decidir abandonar la formació.

Quina és la representativitat de Duran dins de CiU? Quin és el pes real d’Unió Democràtica dins la federació de CiU? En els acords que històricament regiren la coalició entre CDC i UDC s’establí una relació 75%-25%, és a dir, una quarta part dels càrrecs i llistes havien de ser per als democristians. A les primeres eleccions generals, el 1977, havien concorregut per separat i Unió Democràtica obtingué 172.791 vots en una coalició anomenada (UCDCC), mentre CDC n’obtingué 514.647. És a dir, UDC obtingué (en coalició amb el petit Centre Català) un 25% de la suma de vot entre les dues candidatures.

 Posteriorment, amb els acords de federació del 2001, s’ha establert estatutàriament dins la federació un mínim del 20% de llocs a les llistes per UDC i una distribució interna paritària (50-50) al Consell Nacional de la federació. En tot cas, des del 1979, les dues formacions han concorregut en coalició electoral a tots els comicis autonòmics i estatals. Això fa molt difícil saber quin és el pes “real” d’UDC a la federació, atès que tampoc disposem de dades públiques sobre el nombre de militants del partit democristià. Sí que sabem, però, que UDC disposa actualment d’un 26% dels diputats del Parlament de Catalunya (13/50 després del 25N) i un 37,5% (6/16) al Congrés dels Diputats, els quals estan liderats pel mateix Duran.  

Per estimar el possible pes sobre l’electorat hem formulat dues hipòtesis a partir d’enquestes del CEO sobre el possible percentatge de votants d’UDC:

Hipòtesi I (catòlics practicants): votants de CiU que es declaren catòlics practicants, de centre-dreta (4, 5 i 6 a l’eix ideològic en una escala de 1-7) i defensen una Espanya federal o més centralitzada. Això seria un 6% de l’electorat de CiU.

Hipòtesi II (catòlics no practicants): votants de CiU que es declaren catòlics no practicants, de centre-dreta (4, 5 i 6 a l’eix ideològic en una escala de 1-7) i defensen una Espanya federal o més centralitzada. És a dir, ampliant la hipòtesi als catòlics no practicants això seria un 17,2% de l’electorat de CiU. A més a més, dins d’aquest darrer col·lectiu (hipòtesi II) la valoració del líder democristià és només lleugerament més alta que la mitjana de CiU, mentre entre el conjunt dels votants convergents és de 6,96 punts, entre aquests és un 7,63. 

És obvi que sense disposar d’enquestes postelectorals resulta agosarat afirmar que el pes dels dirigents d’UDC, i el pes mediàtic, està sobredimensionat respecte la seva força política real a l’electorat (ja hem dit que no disposem de dades de militància). Al gràfic que poden veure més amunt hi hem representat el pes d’UDC en percentatge respecte el total de la coalició amb CDC en diversos escenaris: la coalició en que participà UDC el 1977 respecte la coalició de CDC (25%); el pes als Estatuts de la federació en llistes electorals (mínim 20%), la quota que històricament s’havia reservat a UDC dins la coalició(25%); els diputats de que disposa al Parlament de Catalunya (26%); els diputats de que disposa al Congrés (37,5%) i les dues hipòtesis que hem esmentat. Podem concloure, que hi ha indicis prou sòlids que apuntarien a una representativitat electoral baixa d’UDC i del seu líder, si més no en la mesura que l’està tenint els darrers dies.

Independència, per fer què? Cinc apunts escocesos

dilluns, 3/12/2012

Els resultats electorals del passat 25N faran necessari el debat que plantejava el professor Jordi Galí en aquest article. No hi ha dubte a hores d’ara sobre la legitimitat democràtica del procés de sobirania a casa nostra, però també és cert que les majories parlamentaries que caldrà formar per a dur-lo a terme (CiU, ERC, PSC, ICV, CUP?) posen sobre la taula la pregunta de Galí: independència, per fer què?

Una aportació valuosa a aquest debat, en el context escocès, el trobem al document A Just Scotland que acaba de publicar la STUC, l’òrgan que agrupa els sindicats majoritaris a Escòcia amb més de 630.000 militants. Tot i que, no hem d’oblidar que el posicionament sindical apareix en un escenari democràtic en que la consulta sobre la independència d’Escòcia ja ha estat acordada entre Londres i Edimburg i ha entrat en la fase de debat sobre el(s) projecte(s) polític(s). En tot cas, la STUC ha realitzat diversos estudis i assemblees per tal de plantejar-se quina posició adopten sobre la consulta, el resum d’aquestes discussions (i dels grans dubtes que plantegen) pot ser molt valuós a casa nostra per a sindicats i partits:

1) Més sobirania, sense posició.  La STUC no defensa una posició sobre el futur constitucional (en termes de Sí o No). Sembla ser que la majoria de membres estan a favor de més sobirania i que queden enrere els anys de suport incondicional al Laborisme. Però ni l’independentisme, ni l’unionisme els acaben de seduir. Recorden que una vegada convocat el referèndum no té sentit aparcar el debat sobre les polítiques econòmiques post-procés.

2) Volen informació. El document fa una reivindicació clara perquè durant els propers mesos hi hagi un debat real, amb dades a la mà i estudis clars, que plantegi què s’està votant exactament amb el Sí i el No. Si bé el model d’Estat propi està força desenvolupat (si més no agafant el programa de l’SNP), no sé sap ben bé quines implicacions tindria el No (més autonomia status quo).

3) Un criteri: més justícia social. Els sindicats escocesos plantegen de manera unànime que donaran suport a la mesura que promogui més justícia social. Fan constar expressament que aquest objectiu es prioritza al criteri de creixement econòmic i es fonamenta en els treballs de Richard Wilkinson i Kate Pickett.   

4) Crítica a la Yes Campaign (SNP). Si bé reconeixen que un argument central per a l’SNP per defensar  l’Estat propi és el rebuig a les polítiques econòmiques de Londres, afirmen que sovint les millores previstes en l’estat de benestar s’han defensat per l’increment de recursos que derivarien de la secessió i no pas de la redistribució de riquesa al nou estat.

5) Crítica a la No Campaign (anomenada Better Together, “millor junts”).  Els sindicalistes recorden que el discurs negatiu cap al projecte de secessió no serà suficient i volen saber: (a) si l’alternativa a la independència és disposar de més poders autònoms per Escòcia; (b) si la coalició de partits de la campanya (Liberals, Conservadors, Laboristes) serà capaç d’articular una proposta alternativa que dibuixi una Escòcia més justa al nou disseny institucional; tot plegat tenint en compte que el No inclou tories i libdems (la coalició de govern a Londres)