Arxiu del mes: gener 2013

Els referèndums fronteres enllà (II)

dijous, 31/01/2013

Al darrer post parlàrem de referèndums a nivell comparat i vam veure que aquests són un fenòmen comú a les democràcies liberals, de fet ahir mateix es va acordar la pregunta definitiva del que celebrarà Escòcia el 2014.

Avui volem centrar-nos en les consultes per resoldre disputes territorials que el professor Stepehen Tierney ha analitzat al tercer capítol d’una obra d’aquestes que l’endemà de publicar-se ja esdevenen un clàssic sobre la matèria: Constitutional Referendums. The Theory and Practice of Republican Deliberation.

Història

L’ús del referèndum per resoldre els problemes de sobirania territorial ha estat una constant al llarg de la història, és una pràctica que evoluciona més o menys en paral·lel a la noció del dret a l’autodeterminació ja que n’és la seva aplicació pràctica.

Després de les revolucions del 1848 apareixen els primers referèndums organitzats per a aquesta qüestió a França ( amb els precedents d’Avinyó, Savoya i Niça) però també a diverses províncies italianes per ratificar la unificació que culminen amb el referèndum de Roma del 1870.  Si comptem l’excepció de Noruega el 1905 (que se separà de Suècia) no hi tornaren a haver referèndums territorials fins la Gran guerra. Les propostes d’autodeterminació de Wilson es concretaren en set referèndums entre 1920-21 al centre i est d’Europa: Slèsvig es va partir entre Dinamarca i Alemanya en dos referèndums successius al sud i al nord del territori; Allenstein i Marienwerder preferiren Alemanya i no pas Polònia; Kalenfurt passà a Àustria des de Iugoslàvia; l’Alta Silesia optà per Alemanya i Sopron optà per Hungria i no pas Àustria.

El referèndum territorial tornà a emprar-se de manera tímida durant la descolonització després de la II Guerra Mundial. Però aquesta vegada sense gaire disputes frontereres, eren els mateixos dominis colonials els que van fer servir el plebiscit per legitimar la secessió: Cambodja 1945, Algèria 1961, Samoa Occidental 1961, Anguilla 1967, Comores 1974. Per canvis fronterers s’organitzaren quatre plebiscits a Nigèria i Camerun entre 1959 i 1961, mentre quedaven assignatures pendent com la del poble Sahrauí o Timor Oriental.

Finalment, l’enfonsament de la URSS va comprotar una onada de referèndums, a totes les exrepúbliques soviètiques, que en alguns casos foren organitzats pels mateixos govens secessionistes (Estònia, Letònia, Lituània, amb taxes de paticipació per sobre el 80%) i en d’altres aprofitaren la consulta promoguda per Mihhaïl Gorbatxov el març del 1991, canvinat o afegint preguntes, com fou el cas d’Ucraïna. Finalment fins a una quinzena de repúbliques van celebrar referèndums sobre la separació de la URSS. A aquests plebiscits hi hem d’afegir els que celebraren les antigues repúbliques iugoslaves: Eslovènia, Croàcia, Bosnia-Herzegovina o Macedònia.

Des d’aleshores els referèndums territorials han continuat essent utilitzats arreu del món i darrerament n’hem vist diversos exemples: Quebec (1980, 1995), Montenegro (2006), Timor Oriental (1999), Grenlàndia (2008), Sudan del Sud (2011), Puerto Rico (2012), Escòcia (2014).

Les conseqüències

Una lliçó que podem aprendre de Tierney és el fet que el referèndum pot ser una eina de gran ajuda per legitimar canvis fronterers, canvis de sobirania o arranjaments constitucionals en processos de transició, en molts casos que hem vist més amunt ha etsat així.

Ara bé, allà on no hi ha un demos previ a la votació del referèndum, o hi ha greus disputes sobre la seva existència, l’ús d’aquest mecanisme pot acabar complicant molt les coses. Evidentment fa de mal preveure quina serà l’evolució dels esdeveniments però el professor escocès apunta dues experiències especialment problemàtiques: Irlanda del Nord (1973) a la Border Poll sobre si romandre al Regne Unit o passar a formar part de la República d’Irlanda, on hi guanyà l’unionisme britànic; i Bòsnia-Herzegovina (1992) sobre la independència, on hi guanyà la secessió. Tot dos casos van tenir un resultat clar, 99%  a favor d’una opció, però també en tots dos casos la participació fou considerablement baixa: 58% a Irlanda del Nord i 63,4% a Bòsnia. Per què? Doncs perquè en ambdós casos hi hagué una part de la població que boicotejà massivament la consulta: en un cas partidaris de la reunificació, en l’altre la minoria sèrbia. Les conseqüències de tot plegat no s’han d’atribuir només als referèndums, però és evident que no ajudaren a solucionar gaire res. La terrorífica guerra civil de Bòsnia és prou coneguda, potser no és tan conegut que el novembre del 1991 els serbis bosnis havien organitzat un referèndum pel seu compte on guanyà l’opció contra la secessió i el maig del 1993 n’organitzaren un altre rebutjant els plans de pau. Pel que fa Irlanda del Nord lluny de solucionar res, el referèndum provocà una escalada de violència i un enquistament del conflicte que durà diverses dècades.

Els referèndums fronteres enllà

diumenge, 27/01/2013

Un dels arguments que se sol utilitzar contra els referèndums o les consultes és el de la visió simplista que una iniciativa d’aquestes característiques projecta sobre la decisió que es vol prendre. Se sol dir que els referèndums t’obliguen a triar entre blanc i negre; entre dues opcions que simplifiquen en excés la realitat. La política és l’art de la negociació; les consultes no permeten situacions intermèdies, s’afirma. Per aquest motiu –segueix l’argument-, els referèndums són quelcom estrany i que es realitzen en situacions molt peculiars.

Deixant de banda la primera part de l’argument (més de caràcter normatiu), convé preguntar-nos si, efectivament, els referèndums són quelcom estrany. Són iniciatives que rarament es produeixen?

Un cop d’ull a les dades del Centre per a la Recerca en Democràcia Directa ens ajudarà a treure’n l’entrellat. La taula adjunta resumeix el nombre de referèndums celebrats des de l’any 2000 a diferents països, la participació mitjana i el percentatge de referèndums en què el “sí” va sortir victoriós.

referendums_mon.gif

Com prèviament podíem imaginar, Suïssa encapçala la llista. Des de l’any 2000, ha celebrat un total de 102 referèndums (i aquí no hi computem els celebrats a nivell regional…). Segueixen el país helvètic Itàlia (23), Liechtenstein (17), Eslovènia (14), Eslovàquia (8), Letònia i Hongria (6). En total, a tot el món, des de l’any 2000, s’han celebrat 389 referèndums (alguns dels quals, cal dir-ho, de dubtosa integritat democràtica).

El detall de les dades també ens mostra que aquestes consultes no són totes obligatòries des d’un punt de vista constitucional. De fet, una part important de consultes es convoquen fruit d’iniciatives ciutadanes o es preveuen com a punt final del trajecte legislatiu, en què s’aprova (o no) la feina duta a terme pels legisladors.

Sigui com sigui, les dades ens revelen que els referèndums no són ni estranys ni rareses puntuals. Són, això sí, poc freqüents, però nombrosos sistemes polítics els utilitzen amb regularitat, sense que la qualitat democràtica se’n vegi ressentida. Justament el contrari.

Declaracions de sobirania en l’àmbit internacional

dijous, 24/01/2013

És habitual fer pronunciaments similars al de Catalunya abans de ser independents

La declaració de sobirania votada ahir al Parlament no és ni de bon tros una anomalia si fem un cop d’ull a altres processos. Molts països d’una manera o altra han declarat davant del món la seva sobirania i per tant la seva existència com a subjecte polític i jurídic per sobre la legitimitat del seu estat matriu. Es podria pensar que la declaració de sobirania és, de fet, una declaració d’independència. A vegades aquesta declaració ha estat, a efectes pràctics, el mateix que la declaració d’independència. En aquest sentit només cal recordar el document que van signar les tretze colònies de l’Amèrica del Nord el 1776 per absoldre’s de la seva lleialtat a la Corona britànica. Però en altres contextos hi ha nacions que han necessitat afirmar la seva sobirania i la preeminència de la seva voluntat, per sobre de cap altra, per tal de plantejar-se el seu propi futur.

[Continuar llegint al diari ARA]

Israel: un parlament ben peculiar

dimarts , 22/01/2013

Avui es celebren eleccions a Israel, en el que ja s’enuncia que constituirà un parlament marcadament escorat a la dreta. El partit d’extrema dreta Casa Jueva té molts números per acabar entrant en un futur govern liderat per Benjamín Netanyahu del Likud. Amb tota probabilitat els dos partits no aconseguiran la majoria absoluta dels representants a la cambra, de manera que per governar necessitaran el suport puntual d’algun dels múltiples partits polítics presents a la Knesset israeliana.

Sense entrar al debat polític israelià, ens volem centrar en el curiós sistema electoral que l’articula i les conseqüències que comporta. Israel és un dels únics països del món, juntament amb els Països Baixos i Eslovàquia, on el parlament s’escull mitjançant un únic districte electoral. En el cas de la Knesset israeliana s’hi escullen 120 diputats per representació proporcional (mètode d’Hondt) en una única circumscripció electoral, amb un llindar electoral (mínim de vots per entrar al repartiment d’escons) tant sols del 2%.

Quines conseqüències té un sistema electoral tant permissiu al moment de configurar el sistema de partits polítics? La resposta és clara: una manifesta fraccionalització del sistema. Les dades parlen per si soles: en les dues darreres legislatures (2006 i 2009) un total de 12 partits han obtingut representació al parlament, i el 1999 el nombre va augmentar fins a 15. El següent gràfic ens mostra la fraccionalització del sistema de partits israelià, en comparació amb el d’altres estats occidentals (la mesura que s’empra és la clàssica del nombre efectiu de partits polítics que compta cada partit en funció del pes relatiu que té en el parlament):

enep israel.PNG

En el gràfic podem veure com un sistema com el dels EUA que s’escull per majoria simple té una fraccionalització molt baixa; en el cas espanyol, amb un sistema proporcional però amb molts districtes molt petits, el nombre efectiu de partits també és força baix. A Noruega, més permissiu, i als Països Baixos amb un únic districte de 150 diputats, el valor augmenta si bé sense arribar a les magnituds d’Israel. Fins i tot a Catalunya, on des de l’anterior legislatura tenim 7 partits al parlament, la fraccionalització del sistema queda encara força lluny de la israeliana.

I per què es dóna aquesta elevada fraccionalització?

La ciència política ha mostrat que existeix una clara relació entre la magnitud mitjana de districte (el nombre de diputats que, de mitjana s’escullen per cada districte) i el nombre de partits que guanyen escons. Així, el següent gràfic ens mostra per un total de 46 democràcies la relació entre el nombre efectiu de partits polítics i la magnitud de districte. Malgrat haver-hi considerables excepcions (hi ha molts altres factors que expliquen el nombre de partits que competeixen en un sistema), el gràfic sí que mostra una tendència clara entre les dues variables.

logmagn i enep.png

De les conseqüències de tenir sistemes de partits tant fragmentats ja en parlarem un altre dia. Però si per una banda tenir tants partits garanteix una major representativitat de les diferents sensibilitats en una societat, de l’altra la governabilitat del poder executiu se’n veu indubtablement ressentit.

La crisi i el descontentament fan entrar a debat el sou dels polítics

dilluns, 14/01/2013

El filòsof alemany Max Weber ja va apuntar que en un sistema democràtic calia disposar de càrrecs polítics remunerats per evitar que només es dediquessin a la política rentistes desenfeinats. Tot i que sembli paradoxal, la introducció de salaris als parlamentaris va ser una conquesta del moviment obrer. A Anglaterra eren els sindicats els que alliberaven econòmicament delegats obrers perquè defensessin els seus interessos a la Cambra dels Comuns, fins que a principis del segle XX es van introduir els primers salaris al Parlament.

[continuar llegint a l’ARA]

Cruïlla crítica a les Illes?

dimarts , 8/01/2013

Alguns politòlegs solen considerar que la història política es divideix entre moments de continuïtat i les anomenades cruïlles crítiques. És a dir canvis de trajectòria històrica en que s’obren finestres d’oportunitat que permeten prendre decisions i plantejar noves propostes o arranjaments institucionals. La situació present a Catalunya ja la coneixem i s’acosta a aquesta descripció. Però un fet força inesperat és que de retruc se’n podria encetar una, de cruïlla crítica, a la resta dels Països Catalans.

A les Illes Balears han aparegut força indicis d’aquesta possibilitat que convé examinar de manera conjunta.

L’esquerda als populars balears. Governar erosiona, però en el cas del Partit Popular un cúmul de circumstàncies han fet caure figures importants del partit i trontollar la línia ideològica del president Bauzá just el primer quart de legislatura. El cas més sonat ha estat la marxa del batlle de Manacor, Antoni Pastor, per la seva oposició a la política lingüística del partit. Però els casos de corrupció que esquitxen el PP balear també han fet dimitir càrrecs de pes, com ara Pere Rotger, el president del Parlament. Finalment, desavinences que no han transcendit han generat una inestabilitat a certes conselleries com ara la de Salut, que ja ha tingut tres consellers en un any de legislatura.

Desgast al Govern. Les darreres enquestes confirmen que l’erosió no es limita a les elits polítiques sinó que també té una correlació en l’electorat. El PP perdria avui la majoria absoluta obtinguda el juny del 2011 i es quedaria amb 28 dels 35 escons que obtingué. És important observar que el PSIB no recull el càstig al PP. Aquest es repartiria entre les formacions minoritàries al Parlament com ara el PSM-IV-ExM-Més o UPyD. Jaume Font podria obtenir representació amb l’escisió regionalista del PP Proposta per les Illes (PI) que integra el sector de la difunta UM. A més a més, Bauzá suspendria en la valoració de candidats per primera vegada des de la seva elecció.

L’espai d’UM. Precisament la dissolució d’UM arran dels escàndols de corrupció que esquitxaren la cúpula del partit i la integració del sector amb la formació de Jaume Font (el PI),  podria revitalitzar l’espai del regionalisme de centre-dreta. Aquesta línia podria trobar suports entre els descontents amb la política espanyolista del PP de Bauzá com ara el batlle Pastor.  

Confluència de l’esquerra. El procés iniciat a finals d’any per a refundar l’espai sobiranista d’esquerres inclou el PSM, Entesa i l’escissió d’EUIB, Iniciativa Verds. La formació sorgida d’aquesta confluència podria liderar una reedició de la candidatura conjunta Bloc per Mallorca per ocupar l’esquerra sobiranista del Parlament Balear. Esquerra Republicana Illes no ha entrat en la confluència, però les paraules d’Oriol Junqueras el passat 31 de desembre apuntaren aquesta possibilitat.

Cicle de mobilització. La política lingüística a l’escola del Govern popular ha generat un cicle de mobilització que ha arrelat amb força arreu de les Illes; la manifestació a Palma del passat 25 de Març fou una fita històrica amb una assistència massiva. D’altra banda, la Diada de l’Estendard aplegà milers de persones a Palma el passat dia 30 de desembre. El passat octubre es fundà l’ANC de Mallorca per impulsar el procés sobiranista a les Illes.

Dret de decidir. Finalment, l’enquesta que hem esmentat més amunt apunta un suport latent a la secessió. La formulació de la pregunta sobre la independència de l’enquesta, relacionant-la amb Artur Mas i Catalunya, no ens permet veure amb claredat el suport a una sobirania Balear. Ara bé, observem una heterogeneïtat important que va des del 20% d’independentistes a Menorca fins al 2% a la Ciutat de Palma.  

És clau recordar que les Illes són un cas anòmal en política comparada pel que fa les reivindicacions territorials. Ja ho vam comentar parlant de Jason Sorens i els models que expliquen la secessió: les variables que solen predir un suport elevat a la secessió en un territori hi són presents a les Illes (també al País Valencià) però paradoxalment no observem una representació política d’aquesta situació (en aquest article de Sorens queda ben clar, pàg 322). En termes marxistes és un territori secessionista en si, però no per a si. Una cruïlla crítica podria empènyer capa una nova correlació de forces i de demandes institucionals.