Els referèndums fronteres enllà (II)

Al darrer post parlàrem de referèndums a nivell comparat i vam veure que aquests són un fenòmen comú a les democràcies liberals, de fet ahir mateix es va acordar la pregunta definitiva del que celebrarà Escòcia el 2014.

Avui volem centrar-nos en les consultes per resoldre disputes territorials que el professor Stepehen Tierney ha analitzat al tercer capítol d’una obra d’aquestes que l’endemà de publicar-se ja esdevenen un clàssic sobre la matèria: Constitutional Referendums. The Theory and Practice of Republican Deliberation.

Història

L’ús del referèndum per resoldre els problemes de sobirania territorial ha estat una constant al llarg de la història, és una pràctica que evoluciona més o menys en paral·lel a la noció del dret a l’autodeterminació ja que n’és la seva aplicació pràctica.

Després de les revolucions del 1848 apareixen els primers referèndums organitzats per a aquesta qüestió a França ( amb els precedents d’Avinyó, Savoya i Niça) però també a diverses províncies italianes per ratificar la unificació que culminen amb el referèndum de Roma del 1870.  Si comptem l’excepció de Noruega el 1905 (que se separà de Suècia) no hi tornaren a haver referèndums territorials fins la Gran guerra. Les propostes d’autodeterminació de Wilson es concretaren en set referèndums entre 1920-21 al centre i est d’Europa: Slèsvig es va partir entre Dinamarca i Alemanya en dos referèndums successius al sud i al nord del territori; Allenstein i Marienwerder preferiren Alemanya i no pas Polònia; Kalenfurt passà a Àustria des de Iugoslàvia; l’Alta Silesia optà per Alemanya i Sopron optà per Hungria i no pas Àustria.

El referèndum territorial tornà a emprar-se de manera tímida durant la descolonització després de la II Guerra Mundial. Però aquesta vegada sense gaire disputes frontereres, eren els mateixos dominis colonials els que van fer servir el plebiscit per legitimar la secessió: Cambodja 1945, Algèria 1961, Samoa Occidental 1961, Anguilla 1967, Comores 1974. Per canvis fronterers s’organitzaren quatre plebiscits a Nigèria i Camerun entre 1959 i 1961, mentre quedaven assignatures pendent com la del poble Sahrauí o Timor Oriental.

Finalment, l’enfonsament de la URSS va comprotar una onada de referèndums, a totes les exrepúbliques soviètiques, que en alguns casos foren organitzats pels mateixos govens secessionistes (Estònia, Letònia, Lituània, amb taxes de paticipació per sobre el 80%) i en d’altres aprofitaren la consulta promoguda per Mihhaïl Gorbatxov el març del 1991, canvinat o afegint preguntes, com fou el cas d’Ucraïna. Finalment fins a una quinzena de repúbliques van celebrar referèndums sobre la separació de la URSS. A aquests plebiscits hi hem d’afegir els que celebraren les antigues repúbliques iugoslaves: Eslovènia, Croàcia, Bosnia-Herzegovina o Macedònia.

Des d’aleshores els referèndums territorials han continuat essent utilitzats arreu del món i darrerament n’hem vist diversos exemples: Quebec (1980, 1995), Montenegro (2006), Timor Oriental (1999), Grenlàndia (2008), Sudan del Sud (2011), Puerto Rico (2012), Escòcia (2014).

Les conseqüències

Una lliçó que podem aprendre de Tierney és el fet que el referèndum pot ser una eina de gran ajuda per legitimar canvis fronterers, canvis de sobirania o arranjaments constitucionals en processos de transició, en molts casos que hem vist més amunt ha etsat així.

Ara bé, allà on no hi ha un demos previ a la votació del referèndum, o hi ha greus disputes sobre la seva existència, l’ús d’aquest mecanisme pot acabar complicant molt les coses. Evidentment fa de mal preveure quina serà l’evolució dels esdeveniments però el professor escocès apunta dues experiències especialment problemàtiques: Irlanda del Nord (1973) a la Border Poll sobre si romandre al Regne Unit o passar a formar part de la República d’Irlanda, on hi guanyà l’unionisme britànic; i Bòsnia-Herzegovina (1992) sobre la independència, on hi guanyà la secessió. Tot dos casos van tenir un resultat clar, 99%  a favor d’una opció, però també en tots dos casos la participació fou considerablement baixa: 58% a Irlanda del Nord i 63,4% a Bòsnia. Per què? Doncs perquè en ambdós casos hi hagué una part de la població que boicotejà massivament la consulta: en un cas partidaris de la reunificació, en l’altre la minoria sèrbia. Les conseqüències de tot plegat no s’han d’atribuir només als referèndums, però és evident que no ajudaren a solucionar gaire res. La terrorífica guerra civil de Bòsnia és prou coneguda, potser no és tan conegut que el novembre del 1991 els serbis bosnis havien organitzat un referèndum pel seu compte on guanyà l’opció contra la secessió i el maig del 1993 n’organitzaren un altre rebutjant els plans de pau. Pel que fa Irlanda del Nord lluny de solucionar res, el referèndum provocà una escalada de violència i un enquistament del conflicte que durà diverses dècades.

Etiquetes

1 comentari

  • Albert Osenburc

    02/02/2013 0:36

    No vull comparar amb Bòsnia o Irlanda del Nord però em temo molt que si s’arriba a fer referèndum a Catalunya hi haurà un gran boicot dels unionistes. Per cert, es diu bosnians, no bosnis.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús