Arxiu del mes: febrer 2013

Religió, confessions i actituds polítiques

dijous, 28/02/2013

Avui dijous comença a la Ciutat de Vaticà el Conclave per l’elecció d’un nou papa de Roma després de renúncia de Benet XVI. Més enllà de tot el que ja s’ha anat explicant els darrers dies sobre el procediment d’elecció i sobre els candidats amb més possibilitats de ser elegits com a nou cap de la religió catòlica, des del Pati Descobert hem volgut fer un petit anàlisi exploratori de quins són els principals països catòlics del nostre entorn, i de quins són els posicionaments i les actituds polítiques dels membres de diferents religions envers determinades qüestions de rellevància. Per això hem utilitzat l’Enquesta Europea de Valors de l’any 2008, que ens proporciona dades d’enquesta sobre una bona colla de països d’Europa.

El primer gràfic mostrem el percentatge de persones que consideren pertànyer a una confessió en diversos països europeus. Observem com entre els tres països més religiosos d’Europa el primer d’ells –Turquia- és majoritàriament de confessió musulmana, mentre que el segon i tercer són principalment ortodoxos. El primer país europeu en percentatge de catòlics és Polònia (95% del total de la població), seguit d’Irlanda (84%) i de Portugal (83%). L’estat espanyol es troba ubicat a la meitat de la taula, amb 3 de cada 4 persones que consideren pertànyer a una confessió –la gran majoria dels quals al catolicisme. Per la zona baixa hi trobem repúbliques ex-soviètiques com Hongria (amb poc més de la meitat de la població que considera pertànyer a una religió), Estònia o República Txeca (amb percentatges del 34% i 31% respectivament), així com els Països Baixos i França (amb poc més del 50%).

confessions.png

Centrem-nos però en les diferents confessions que conviuen a Europa i analitzem quines són les actituds dels seus membres en relació a diferents qüestions polítiques. El següent gràfic ens mostra el percentatge de persones per cada confessió que consideren que la democràcia és el millor sistema de govern (les dades inclouen països de l’Europa de l’est que, per qüestió d’espai, no s’han inclòs en el gràfic anterior). Si bé entre totes les confessions el percentatge de suport a la democràcia és molt elevat, veiem que és entre els ortodoxos on aquest és més baix. Això és, sens dubte, per la presència de majories ortodoxes en països no democràtics en l’enquesta (com Rússia, Ucraïna, Geòrgia). Més interessant però són les dades quan comparem les persones de confessió catòlica i musulmana: en contra del que segur que molta gent hauria esperat, el suport a la democràcia és idèntic entre ambdues religions. És només entre els protestants que s’observen diferències substantives en comparació amb la resta de confessions.

democràcia.png

Fixem-nos finalment en el posicionament polític dels membres de les diferents confessions en relació a la justificació de diferents qüestions controvertides (on 0 és totalment injustificat, i 10 totalment justificat). Les dades ens mostren com entre els protestants es considera més justificat el divorci, de l’avortament i el ser homosexual. A l’altre extrem hi trobem els musulmans: malgrat que el suport a la democràcia entre els membres d’aquesta confessió és molt elevat, la justificació d’aquestes actituds rep un suport extremadament baix. És especialment notori el rebuig a l’homosexualitat (amb un valor de 1,6 sobre 10). Entre els catòlics, només s’obté una mitjana superior al 5 en el cas del divorci, mentre que la justificació de l’avortament i de l’homosexualitat és sorprenentment baix (3,7 i 4,1 respectivament). Finalment, els ortodoxos tenen actituds poc per sota dels catòlics en divorci i avortament, però molt similars als musulmans en relació a l’homosexualitat.

actituds.png

Les dades doncs ens mostren com, malgrat que el suport per la democràcia com a institució de govern està àmpliament acceptada entre les diferents confessions, qüestions que la gran majoria de nosaltres consideraríem imprescindibles en tota democràcia (el dret al divorci, a l’avortament o a ser homosexual amb plena normalitat) lamentablement encara gaudeixen de poc suport entre la majoria de confessions.

 

Cinc apunts sobre la corrupció

dimecres, 27/02/2013

Des de fa dies la corrupció és un dels temes estrella als mitjans de comunicació, els casos se succeeixen i no hi ha dia que no apareguin noves informacions referents a la classe política catalana o espanyola i a gairebé tots els nivells de govern. Aquí no volem analitzar-ne les causes ni les dificultats per a mesurar-la a nivell comparat, hi ha prou evidència que aquest és un problema greu a casa nostra i que fa de mal solucionar. D’altra banda, també hem de tenir present que els casos de corrupció afecten un percentatge molt petit de la nostra classe política (local, autonòmica i estatal), la majoria hauríem de considerar-la honesta. En tot cas, volem fer unes quantes reflexions sobre la manera d’abordar la corrupció seguint les definicions que ens proporciona Manuel Villoria en aquest llibre.

Definició. Què és corrupció i què no ho és no està gens clar ni tan sols per a aquells que es dediquen a estudiar-la. Als mitjans de comunicació sembla ser que hi predominen dues definicions. Una primera definició és la que podríem anomenar legalista: en aquest esquema la corrupció es defineix en relació a la llei, si aquesta s’ha vulnerat s’és corrupte i sinó no. D’aquí sorgeix el debat sobre la necessitat de dimitir en cas d’imputació, i per tant s’atorga als jutges el darrer criteri sobre si un polític ha estat corrupte o no. Una segona definició/explicació, és la que podem anomenar economicista. Aquesta es basa en una concepció egoista dels humans centrada en la maximització de beneficis (i per tant, dels càrrecs polítics, que són humans) i té com a punt de partida la desconfiança general, diu: no ens hauria d’estranyar que hi hagi corruptes ja que les persones accedeixen al càrrec des de la voluntat d’obtenir beneficis personals.

Ètica. Les definicions esmentades més amunt obliden la dimensió ètica de la política. Si la corrupció és el negatiu de la integritat política, centrar-nos en la primera ens pot dur a oblidar completament la segona. I és que una definició legalista com la que hem esbossat més amunt potser permet actuar als jutges però no ens informa sobre quina ha de ser la conducta dels polítics (que més enllà d’administrar o gestionar, ens governen), n’hi ha prou amb un polític legal? És correcte/legítim tot allò legal? Si no fem una reflexió sobre les virtuts dels governants podríem arribar a la conclusió que aquests és suficient que no vulnerin les lleis (així en negatiu) sense exigir-los res més, com ara que compleixin el programa electoral amb el qual van ser escollits, o si més no expliquin per què l’incompleixen. D’altra banda, la concepció legalista pot acabar essent força naïf: els polítics, entre d’altres coses, són precisament els legisladors.  

Selecció dels polítics. Si adoptem el debat en positiu potser ens adonarem que malgrat el soroll mediàtic dels casos de corrupció el problema de fons és la selecció dels nostres polítics. Mesures com l’enduriment de penes, les auditories i els controls, la transparència o el reforçament de la Fiscalia anticorrupció potser són necessàries, però no són pocs els que han apuntat als mecanismes de selecció de les elits polítiques i el seu rendiment de comptes com la causa última de la corrupció. Seria massa extens comentar-ho aquí: partitocràcia, separació entre administració i polítics, existència de mitjans de comunicació amb pluralitat interna o la llei electoral són elements clau en aquest debat. Aquí o aquí ja s’ha comentat de manera extensa.    

Transparència. Les necessàries mesures contra la corrupció a vegades poden acabar minant les bases de la democràcia representativa. Tal com ha alertat Ivan Krastev la insistència en la transparència a vegades té un efecte inesperat: acabar amb la poca confiança que quedava en la classe política. Com aquell company que es passa el dia espiant el mòbil de la seva parella, la voracitat amb que s’exigeix la publicació de tota mena de dades o reunions dels polítics acaba la impossibilitat de traspassar la responsabilitat de governar-nos a un representant polític. Tal com ha explicat Krastev quan el govern búlgar va decidir fer públiques les reunions del consell de ministres (per transparència) immediatament es van acabar les crítiques al si del govern, cap ministre volia rebatre al president públicament, Bulgària es convertí en encara més autoritària del que ja era. Goethe ho resumí molt bé: “On hi ha molta llum l’ombra és profunda”.      

Cercle viciós. Finalment, no és estrany que en aquest context de desconfiança generalitzada la distància entre governants i governats es converteixi en abismal. La “religió civil” de Rousseau o els “hàbits del cor” de Tocqueville són impossibles de cultivar en una democràcia que defineix la pràctica política en negatiu (allò que no vulnera la llei) i que desconfia de tota persona que la practica. La corrupció ens aboca a un cercle viciós que només es pot trencar amb més política, i no pas des del la promoció de la desconfiança general. Com han apuntat diversos autors, moltes vegades la corrupció es presenta a les eleccions i guanya: bastir alternatives i castigar uns corruptes que passen per les urnes és fonamental per trencar el cercle.   

Per què ens importa si Abraham Lincoln s’oposaria a la independència de Catalunya?

divendres, 22/02/2013

Fa pocs dies els amics del Pati Descobert publicaven un article del també amic i membre d’aquest col·lectiu, Marc Sanjaume, especialista en teories de la secessió. L’article responia a una pregunta que jo mateix em formulo sovint: s’oposaria Abraham Lincoln a la independència de Catalunya? La pregunta cobra sentit per quant Abraham Lincoln és recordat, precisament, com el president que va aconseguir mantenir la unitat dels EUA enfront de la secessió dels estats del Sud, que va dur a quatre anys de guerra civil; un dels conflictes més sagnants de la història d’aquest país. Sanjaume explica que el pensament de Lincoln observa dues possibles situacions en que la secessió d’algun estat de la Unió estaria justificada: o bé com a revolució moralment justificada enfront d’una situació de greu opressió d’una minoria per part del govern central, o bé com a fruit d’una reforma constitucional consensuada entre les parts que conformen l’Estat del qual el territori en qüestió es vol separar.

Pel que sembla, cap de les dues justificacions de la secessió autoritzaria ni desautoritzaria plenament una eventual secessió unilateral de Catalunya. El motiu és la distància entre ambdós casos: això no són els EUA del segle XIX, l’independentisme català no pretén mantenir una institució repugnant com era l’esclavitud afroamericana, la Constitució espanyola no té l’historial ni l’esperit de la nord-americana pel que fa al seu ordenament territorial, i Catalunya no es va incorporar a l’Estat espanyol per les mateixes vies que ho van fer els estats del Sud a la Unió nord-americana. No queda clar, doncs, què pensaria Lincoln al respecte. Tanmateix, crec que és interessant fer-nos una pregunta prèvia: per què ens importa el que pensaria Lincoln sobre la independència de Catalunya? Dic que és interessant perquè crec que la resposta posa el focus sobre allò que realment importa dels processos de secessió.

Ens importa el que Lincoln pensaria sobre la independència de Catalunya perquè atorguem a Lincoln una gran alçada política i moral, el caràcter d’un referent en el qual cerquem de manera pòstuma aprovació o, si més no, tolerància cap a les nostres pròpies posicions polítiques. Bona part de la dimensió moral atorgada a Lincoln ve donada, indubtablement, per la influència de la cultura nord-americana i de la seva narrativa històrica, difosa en desenes de pel·lícules i sèries, sobre el nostre propi imaginari. En aquesta narrativa, Lincoln és generalment considerat un heroi per dos motius que conformen les dues cares de la moneda del seu llegat polític: se’l considera l’home que va salvar la Unió i, alhora, l’home que va acabar amb l’esclavitud. De fet, i aquí és on vull anar a parar, el primer motiu queda ennoblit pel segon.

És a dir: quan observem superficialment la història de la Guerra Civil nord-americana, més enllà dels matisos, el maniqueu que inevitablement habita en nosaltres identifica el bàndol unionista com “el bo” i el secessionista com “el dolent”, no tant (i això és el que trobo rellevant) per la seva posició respecte de la secessió com per la seva posició respecte de l’esclavitud. De fet, un dels esforços principals de la historiografia i la literatura de la Causa Perduda de principis del segle XX, dedicada a l’ennobliment de la memòria de la secessió del Sud, va ser precisament el de minimitzar el paper de l’esclavitud com a causa de la secessió, la qual era en canvi presentada com una reacció natural dels estats del Sud enfront d’un govern federal invasiu i d’una política econòmica proteccionista que els perjudicava per tal de beneficiar el Nord. Pel mateix, en aquesta literatura, la figura de Lincoln és sovint equiparada a la d’un tirà que va acabar amb la sobirania dels estats i només en hora tardana va lligar la guerra contra el Sud a la lluita contra l’esclavitud, per tal de donar de donar una justificació moral al que d’una altra manera s’hagués visualitzat com una guerra merament conduïda en defensa dels interessos d’un govern federal controlat pel Nord.

Si la història fos la que explica la historiografia de la Causa Perduda, segurament Lincoln ens semblaria a dia d’avui poc més que un altre nacionalista d’Estat, pugnant per mantenir unit el seu país enfront de qualsevol moviment centrífug. Un personatge que seria sens dubte rellevant, per bé o per mal, per la història del seu país, però que difícilment tindria el lloc que avui ostenta dins la història universal. La qüestió, però, és que no és així: sabem positivament que la secessió dels estats del Sud va ser motivada principalment (per bé que no exclusivament) per la percepció que el Nord, amb Lincoln al capdavant, es proposava abolir l’esclavitud i disposava del poder per fer-ho. En realitat, fins pràcticament el moment de l’elecció de Lincoln (1860), els estats del Sud havien sigut habitualment promotors de diferents iniciatives que reforçaven alhora el poder del govern federal i el de la classe terratinent esclavista, com ara les Fugitive slave laws, aprovades pel Congrés federal entre 1793 i 1850, i que conferien als amos d’esclaus la potestat de buscar i detenir, amb la col·laboració de les autoritats federals i estatals, els seus esclaus fugits a estats del Nord en que l’esclavatge havia sigut abolit.

En definitiva, la Guerra Civil va ser un conflicte provocat per diverses causes, però la que va tenir el paper clau, i la que constituïa (i constitueix) el tema de major gravetat moral, és l’esclavitud afroamericana. És per això que a qualsevol persona amb una mínima sensibilitat progressista li costa tant simpatitzar retrospectivament amb la causa confederada, si no és mitjançant el falsejament de la història i la minimització del paper de l’esclavitud com a causa del conflicte.

Què té tot això a veure amb la independència de Catalunya? Al meu parer, el següent: al final, el que importa d’un procés de secessió són les seves conseqüències. Les discussions sobre qui és “el titular de la sobirania” o “el subjecte del dret a l’autodeterminació” són sovint poca cosa més que xocs entre artefactes retòrics fets servir per justificar o atacar ad hoc políticament tal o qual procés concret de secessió; a la que es rasca una mica, aquesta mena de discussions solen estar bastides sobre fonaments conceptuals més aviat dèbils, amb multitud d’inconsistències analítiques. No és casual: fins fa relativament poc, la primera línia de la filosofia política s’ha despreocupat en general d’explicar quin és el fonament normatiu (si n’hi ha) del traçat de les fronteres, i el dret internacional ha presentat (i presenta) importants llacunes que solen deixar la resolució dels conflictes secessionistes a l’empar de la llei del més fort.

La lluita de Lincoln contra la secessió del Sud és recordada amb simpatia per les persones de sensibilitat progressista perquè gràcies a ella es va aconseguir acabar amb una institució monstruosa com era l’esclavitud afroamericana. La causa de la secessió de Catalunya conrearà més o menys simpaties entre les persones de sensibilitat progressista de la resta del món en la mesura en que representi un avenç en termes de democràcia, justícia social i protecció de les minories, entre d’altres; i viceversa, despertarà més escepticisme en la mesura en que es percebi com un instrument per oprimir una nova minoria (els castellanoparlants, posem per cas) o per preservar un privilegi. De la mateixa manera, per molta insistència que posi el govern espanyol en recordar que la Constitució posa la sobirania en mans del conjunt de “la nació espanyola”, el fet és que un mandat democràtic clar de la ciutadania catalana a favor de la secessió minarà la legitimitat democràtica de Madrid a l’hora de mirar d’impedir-la, a no ser que puguin trobar la manera de demostrar que tal secessió comportarà alguna conseqüència moralment més terrible que la fractura de la unitat d’Espanya. Per desgràcia dels qui busquin un “Lincoln espanyol”, però, a Catalunya no hi ha esclaus que alliberar.

Tot això significa que les discussions sobre si Espanya és una nació, o sobre si ho és Catalunya, o sobre si una ho és però integrada dins l’altra, o sobre si cap de les dues ho és; discussions com aquestes, dic, per molt que als catalans ens entusiasmin, de fet probablement pesaran poc en el judici que la història faci sobre el procés de secessió de Catalunya, acabi o no amb l’èxit de la causa secessionista. “Demostrar” quina és la nació, si Catalunya o Espanya (si és que aital demostració és possible), no és ni necessari ni suficient a l’hora d’argumentar a favor o en contra de la secessió de Catalunya, o del seu dret a assolir-la. Més aviat, el que estem a punt de presenciar és una batalla entre dos projectes nacionalistes divergents pels cors i les ments dels catalans, d’una banda, i de l’opinió pública internacional, d’una altra. Una batalla en la qual importarà el contingut, més que no pas el continent. Qui aconsegueixi identificar la seva causa particular amb ideals amb ressò universal com ara la llibertat, la democràcia o la justícia social tindrà molts més números d’endur-se el gat de la legitimitat a l’aigua. L’independentisme català serà “lincolnià” en la mesura en que aconsegueixi, com ho va fer Lincoln, equiparar l’èxit del seu projecte nacional a “un nou naixement en llibertat”, per emprar les immortals paraules del Discurs de Gettysburg

Dono les gràcies als amics del Pati Descobert per publicar aquesta resposta a l’article de Marc Sanjaume “S’oposaria Abraham Lincoln a la secessió de Catalunya?”

És aquest el sostre?

dijous, 21/02/2013

Noves dades del darrer baròmetre del CEO i com sempre la pregunta sobre sobre les preferències territorials dels catalans no ens deixa de sorprendre. Des de fa uns quants mesos cada cop que es publica un baròmetre del Centre ens hem anat preguntant on era el sostre del suport a la independència d’entre les quatre possibles preferències territorials que es presenten (en vam parlar el novembre, just abans de les eleccions, però ja ho havíem fet el juny, i anteriorment el març, quan encara no era la principal preferència entre els catalans).

Doncs bé, les noves dades del CEO ens confirmen que el creixement sobtat del més de novembre de 2011 no va ser només una conseqüència conjuntural de la manifestació de l’11 de setembre, sinó que aquesta tendència es consolida i, fins i tot, augmenta una mica, fins arribar al 46,4% (i si excloem els que no responen, al 48,9%)

Evolució independència 2006-13.png

Us deixem amb el gràfic i us garantim que en seguirem parlant!

S’oposaria Abraham Lincoln a la secessió de Catalunya?

dimecres, 20/02/2013

La magnífica pel·lícula de Steven Spielberg sobre el president americà Abraham Lincoln ha revitalitzat el debat teòric i històric sobre la secessió. No són pocs els que han vist en la figura de Lincoln un defensor a ultrança de la integritat territorial, de la legalitat constitucional i un aferrissat lluitador contra els secessionistes. Ara bé, Lincoln pot ser vist, a la vegada, com el pare del dret constitucional de secessió com el que s’ha desenvolupat al Canadà amb l’experiència quebequesa o el que incorpora la Constitució de les illes Saint Kitts i Nevis.

La tensió interna al pensament sobre la secessió de Lincoln és coneguda, si d’una banda afirmava:

(…) And this issue [la secessió del sud] embraces more than the fate of the United States. It presents to the whole family of man the question whether a constitutional republic, or democracy — a government of the people by the same people — can or cannot maintain its territorial integrity against its own domestic foes. It presents the question whether discontented individuals, too few in numbers to control administration according to organic law in any case, can always, upon the pretenses made in this case, or on any other pretenses, or arbitrarily without any pretense, break up their government and thus practically put an end to free government upon the earth.

De l’altra era un admirador de la Declaració d’Independència americana. El seu primer discurs inaugural (1861) s’inspirà clarament en la Declaració:

This country, with its institutions, belongs to the people who inhabit it. Whenever they shall grow weary of the existing Government, they can exercise their constitutional right of amending it or their revolutionary right to dismember or overthrow it.

Tal com ha plantejat Peter Radan, Lincoln tenia una teoria del dret de secessió pròpia malgrat que no la féu mai explícita més enllà d’esbossar-la en diversos discursos. Quines eren les condicions d’una secessió legítima per Abraham Lincoln? Contemplava dues possibilitats: la secessió per consentiment o el dret de revolució moralment justificat.

Per consentiment. La defensa de la Constitució era l’argument principal del president americà. Aquí trobem dues qüestions relacionades: primer, la necessitat que la unitat secessionista (un estat o un conjunt d’estats) expressés la seva voluntat majoritària de separar-se; segon, la necessitat d’obtenir l’acord de la majoria de la Unió (Lincoln no especificà a quina majoria es referia, probablement a un referèndum federal sobre la qüestió, però algú ha interpretat que al consentiment de la resta d’Estats).

Pel cas que ens ocupa, la seva aplicació a Catalunya, resulta interessant el fet que Lincoln considerava la Unió com a quelcom previ a la Constitució (1788), basava la seva “perpetuïtat” i indissolubilitat (si se’ns permet l’expressió) en la Declaració d’Independència (1776) i en els Articles de Confederació i Unió Perpètua (1781), atès que la unió perpètua no apareix a la Constitució. Els articles de 1777 que entraren en vigor el 1781 foren superats per la Constitució, però per a Lincoln havien estat un acord perpetu entre els tretze estats fundadors de la Unió.  

Per revolució moralment justificada. Si la secessió era clarament il·legal constitucionalment, encara restava oberta la possibilitat de veure-la com un acte revolucionari. Per ser consistent amb el dret de revolució de la Declaració d’Independència Lincoln donava suport a aquesta idea tal com hem vist més amunt. El rebuig a la moralitat de l’acte revolucionari del sud tenia dos fonaments: la defensa de l’esclavitud (que el mateix John Rawls ha apuntat com l’element clau per rebutjar el dret moral de revolució a l’obra Law of Peoples) i l’atac que la revolució suposava a la democràcia constitucional. Aquest atac quedaria explicitat a la batalla de Fort Sumter que començaria la terrible Guerra Civil. Però el cert és que Lincoln esmerçà molts més esforços a defensar la moralitat de mantenir la unió per la força de les armes que a provar la immoralitat de la revolució del sud.

Lincoln i el dret a decidir

L’aplicació de la teoria lincolniana del dret de secessió al cas català ens porta a una conclusió sorprenent, sobretot per aquells que han vist en el president americà un unitarista implacable. No sabem si defensaria la independència de Catalunya, però sabem que defensaria el dret de decidir, i ho podria fer per qualsevol de les dues raons que esbossà a la teoria.

Per consentiment. Hom diria que Lincoln exigiria que una majoria dels catalans expressessin la seva voluntat de separar-se de l’Estat espanyol i que a la vegada la majoria d’espanyols (o de CCAA) donessin el seu vist-i-plau a la independència. Aquesta interpretació el duria a proposar endegar un procediment de reforma constitucional. Ara bé, tal com recordà Borja de Riquer a la  les Jornades de la UPF sobre la independència, l’art.2 de la Constitució espanyola ens encadena a una unió perpètua que precedeix la mateixa Constitució i a més a més fou fruit d’una imposició del règim dictatorial anterior. Lincoln tindria problemes per equiparar l’art.2 de la Constitució espanyola a la Unió Perpètua que pactaren les tretze colònies als articles de la Confederació, aquests sí, per consentiment mutu.

Per revolució moralment justificada. Ja hem dit que una justificació alternativa, basada en la moralitat de la revolució, quedà parcialment anul·lada per la defensa de l’esclavitud dels estats confederats i l’atac a la democràcia que suposà la Batalla de Fort Sumter. Però quin trencament de la moralitat del dret de revolució suposaria una secessió unilateral de Catalunya si aquesta proposa construir un sistema democràtic (sense esclavitud) per mitjans democràtics?

Els salaris dels nostres polítics

dilluns, 18/02/2013

Els sous dels polítics tornen a estar a l’ull de l’huracà arran de la polèmica proposta de reforma de la Llei d’Administracions Locals que el ministre Montoro va presentar la setmana passada. Aprofitant unes dades sobre els sous dels polítics en municipis més grans de 30.000 habitants recollides per l’Auri Garcia del diari ARA i que molt gentilment ens ha proporcionat, hem volgut indagar una mica més en profunditat quins són els factors que ens expliquen els sous dels alcaldes.

Per a conèixer amb precisió quins són els factors explicatius del salari dels alcaldes hem fet una regressió lineal amb les 30 observacions de les que disposem. Hem considerat diverses possibles explicacions del sou dels polítics: la dimensió de la població, el fet de tractar-se d’una capital de demarcació, una capital de comarca, la ciutat de Barcelona, o el partit que governa.  És cert que un model estadístic amb tantes poques dades deixa poc marge per obtenir resultats estadísticament consistents, però les dades ens confirmen el que ja apuntava l’Auri en el seu article: la mida de la població és un factor molt rellevant al moment d’explicar el sou del seu alcalde. Evidentment, a més població més hores de dedicació i més responsabilitats, i per tant, un sou més elevat. El següent gràfic de dispersió ens mostra la relació entre ambdues variables (hem exclòs Barcelona del mapa perquè el seu punt quedava molt lluny de la resta).

soupoblacio.gif

Analitzant l’impacte de la resta de factors sobre el sou dels alcaldes veiem com el fet de tractar-se d’una capital de demarcació no té cap mena d’incidència sobre el salari percebut, i que en el cas de les capitals de comarca, l’efecte tot i no ser estadísticament significatiu, apunta a una relació negativa. Entre partits no hi ha absolutament cap relació que es pugui observar. Finalment, les dades sí que ens confirmen que l’alcalde de la ciutat de Barcelona, un cop fins i tot descomptat l’efecte de la població, té un salari superior al que es podria esperar.

Aquesta és només evidència molt inicial sobre la incidència de diversos factors en el salari dels alcaldes. Un major nombre de dades ens permetria indagar amb més precisió l’impacte d’altres variables que sens dubte poden resultar explicatives, com ara la renda per càpita de la població. Ara només falta però que els polítics ens facin l’accés als seus salaris una mica més transparent.

La ideologia de la protesta

dijous, 14/02/2013

Reivindicacions laborals, manifestacions pels drets dels treballadors, accions sindicals de diversa índole o protestes antiglobalització o ecologistes. Aquests escenaris exemplifiquen allò que moltes persones tenen al cap en relació als moviments de protesta: la protesta, un dels tipus de mobilització política no-electoral més freqüents, és bàsicament patrimoni de l’esquerra i és l’esquerra la que basa part de la seva acció política en aquestes accions.

Paral·lelament, però, alguns fa temps que adverteixen de la normalització de la protesta. Lluny d’accions dominades per sindicats o grups d’esquerra, argumenten, la protesta s’ha tornat també una acció usada i reivindicada per grups tradicionalment allunyats d’aquestes accions. Així, sectors ciutadans conservadors o situats a la dreta de l’espectre ideològic també haurien passat a utilitzar aquest mètode d’agitació política. A l’estat espanyol en tenim alguns exemples ben clars: durant el govern de Zapatero nombroses protestes van tenir l’empara de l’Església catòlica, de grups contraris a l’avortament o defensors de la sagrada unitat pàtria.

Dues visions contraposades que ens porten a preguntar-nos: qui protesta més, l’esquerra o la dreta? Segueix sent l’esquerra la que utilitza aquest tipus de participació política?

Si mirem les dades dels diferents mòduls de l’Enquesta Social Europea, podem veure com la participació en manifestacions –diguem-ne que el més tradicional dels tipus de protesta- és més habitual entre la gent d’esquerres. Res de normalització. Des de l’any 2002 entre un 15% i un 10% de les persones d’esquerres asseguren haver utilitzat aquest mecanisme de protesta. El percentatge entre les persones de dretes és molt menor. Si miréssim altres tipus de mecanismes de protesta, com el boicot o la firma de peticions, trobaríem unes diferències encara més acusades.

protesta_tothom.gif

No obstant això, la tendència anterior pot estar amagant un altre mecanisme, concretament quin partit ocupa el govern del país. És possible que l’esquerra protesti més, però també es podria donar el cas que fos la que més adaptés el seu comportament depenent del govern de torn. Les protestes “d’esquerres” podrien ser altes, però l’explicació es trobaria en què els governs són més aviat de dretes, factor que, al seu torn, explicaria per què la dreta protesta tan poc. És a dir, esperaríem que allà on governa l’esquerra, aquells ciutadans d’esquerres, més aviat afins al govern, protestessin menys. És realment així?

En la següent anàlisi hem repetit el gràfic anterior però restringint-lo a aquells països que es troben governats per partits d’esquerres.

protesta_esquerra.gif

Com bé podeu observar, la nostra intuïció era errònia. Les diferències entre els dos gràfics són més aviat escasses. L’esquerra segueix protestant més i ho fa fins i tot en aquells països governats per partits d’esquerres. En canvi, en països on governa la dreta (dades no mostrades aquí) la protesta d’aquest segment de població cau lleugerament.

És l’esperit inconformista de l’esquerra? L’actitud oportunista de la dreta? Qui sap. En tot cas, ja ho deia Jefferson: una revolta de tant en tant no fa mal a ningú.

Matrimonis homosexuals amb accent anglès

dimecres, 6/02/2013

De mica en mica la tolerància envers la llibertat sexual va fent camí en el món legislatiu. Ahir mateix, la Cambra dels Comuns del Regne Unit va donar un pas important en la legalització i igualació dels matrimonis homosexuals. Si no hi ha cap revers important, en breu la llei passarà satisfactòriament per la Cambra dels Lords i el second reading i entrarà en vigor en un futur immediat. Tot i la futura aprovació, algunes desigualtats romandran, però no per aquest motiu hem de destacar la iniciativa, promoguda i defensada pel primer ministre, David Cameron. De fet, el premier ha patit per aquest motiu una rebel·lió interna i més de la meitat dels 303 MPs no han recolzat la proposta del seu cap de files. No ha estat l’únic. Ed Miliband, líder laborista, va veure com 22 MPs del seu partit votaven en contra.

El cas dels matrimonis homosexuals en territori anglès ens diu molt de com en política, a vegades, un tema se soluciona gràcies a les elits -encara que sigui per qüestions tàctiques- i sense l’existència d’una pressió popular notòria. La lluita per la igualació de drets ve de lluny. La intensitat de les reivindicacions per la igualtat de les sovint mal anomenades “minories” va ser important a finals dels seixanta i principis dels vuitanta, anys en què el debat va ser intens i la pressió social va arribar a cotes destacables. Fruit d’aquestes mobilitzacions, els partits es van moure. Com s’observa en el següent gràfic, les mencions favorables als drets d’aquests col·lectius (entre els quals el col·lectiu homosexual), van arribar al seu punt més àlgid, fins i tot entre les files conservadores (Font: Comparative Manifesto Project).

minoriescmp.gif

Durant aquells anys la polarització i una acceptació social encara no prou general van aturar iniciatives més ambicioses. Poc a poc, però, el vel ha anat caient dels ulls. L’existència de parelles homosexuals s’ha anat normalitzant i la societat anglesa ha anat acceptant i tolerant aquesta realitat. El percentatge de persones que creien que les “relacions homosexuals eren un error” representaven més del 25% l’any 1999. L’any 2009 ho creien menys del 20%. Sens dubte un percentatge encara força alt, però és destacable una reducció de deu punts en un tema que acostuma a fer saltar espurnes (Font: British Household Panel Survey).

relwrong.gif

I heus aquí la gràcia de la iniciativa aprovada ahir. En un moment en què el tema no es trobava de forma destacada en el combat dialèctic entre partits, en què ni el partit conservador ho tenia en el seu programa electoral i en què no hi havia una demanda pública àmplia de canvis, la igualació de drets dels matrimonis homosexuals ha tirat endavant. Només ha calgut que un arquebisbe hi posés llenya el foc i que David Cameron, sigui per tacticisme propi, forçat pels liberals o per sinceritat real, decidís engegar el procés. O per ambdues coses alhora.

Amb tot, s’ha donat un pas important. El suport social encara no és absolut (tres de cinc votants recolzen la iniciativa), però de ben segur que, com a l’estat espanyol, veurem com el pas del temps acaba convencent la resta. Entretant, David Cameron s’apunta un nou punt i deixa descol·locats els laboristes. Com amb el referèndum d’Escòcia. Si això li resulta rentable electoralment, el temps ens ho dirà.

——————————-

Pd/ Si teniu uns segons, no us perdeu el debat sobre el tema a la Cambra dels Comuns. A banda de les habituals astracanades envers un tema com aquest, el debat transcorre amb total normalitat. Quan acabeu, compareu-lo amb el que es va celebrar al Congrés dels Diputats. Simplement.

Immersió linguística i multiculturalisme (una resposta)

dilluns, 4/02/2013

Cives, un col·laborador anònim del blog Politikon ha publicat un article sobre política lingüística al blog Cercle Gerrymandering. L’article és valuós per diverses raons: costa trobar reflexions noves des de la teoria política aplicada, la política lingüística acostuma a ser atacada des d’arguments viscerals i no pas des del nivell que ho fa Cives i, sobretot, és un text d’una gran qualitat i rigor que honora l’il·lustrat pseudònim de l’autor. Ara bé, com que no compartim la majoria d’arguments que s’hi exposen, a continuació apuntem un seguit de qüestions que convé aclarir.

Culturalisme liberal. Efectivament és impossible discutir aquí les crítiques i contracrítiques entre allò que Walzer va anomenar liberalisme I i liberalisme II. Ara bé, quan es fa referència a aquest debat cal tenir present que l’anomenat liberalisme I (si es vol agafar el de Rawls mateix o el de Waldron) mai fou dissenyat per a tractar qüestions de pluralisme cultural, ans al contrari. Fou dissenyat des de la ceguera més absoluta a la diversitat cultural com una qüestió significativa per a les persones.

Pregunta. La pregunta inicial que formula Cives és estranya: quant s’hauria d’allunyar de les seves idees un votant mitjà de la resta de l’Estat per comprendre la defensa de la política lingüística de la Generalitat.  Si es volen enfocar les coses des de la teoria política la pregunta hauria de ser: és compatible amb el liberalisme la política lingüística de la Generalitat? Aquí es podria argumentar que la primera pregunta és més fidel a l’exercici de Cives, el problema és que no queda clar si vol demostrar que la política lingüística no és liberal o si ell (votant mitjà espanyol) hi està en contra i per tant hi estaria en contra qualsevol votant mitjà espanyol.

Supòsits erronis. Si ens centrem en la pregunta original de Cives la nostra resposta és que parteix de supòsits erronis. En primer lloc, és un error pensar que la política lingüística de la Generalitat cerca l’assimilació lingüística dels ciutadans castellanoparlants (sí que ho feren, per exemple, el règim del general Franco o el Decret de Nova Planta de Felip V amb els catalanoparlants, i de manera violenta).  L’anomenada normalització lingüística té com a objectiu que la llengua catalana pugui ser utilitzada en tots els àmbits de manera igual a la castellana. És a dir, no té com a objectiu l’assimilació, sinó l’assoliment del bilingüisme. Cal recordar que a Catalunya tots els catalanoparlants són bilingües en castellà. En segon lloc, és fals que “ningú no escolti a ningú”, des d’abans de l’Escolta Espanya de Joan Maragall a finals el XIX els catalans hem explicat de mil maneres diferents el fet diferencial més enllà de l’Ebre, sembla mentida que cent anys més tard encara haguem de sentir això de “ningú escolta ningú”, l’editorial conjunt dels dotze diaris catalans la Dignitat de Catalunya fou l’enèssim missatge.  En tercer lloc, és un error identificar llengua i identitat a Catalunya. Com s’explica que siguin un 37,% els que manifesten que el català és la seva llengua d’ús més freqüent i en canvi només 20% dels catalans manifesti una identitat espanyola dominant? En quart lloc, afirmar que la qüestió identitària no preocupa als ciutadans que viuen a la resta de l’Estat és, com a mínim, agosarat (si és que es pot afirmar seriosament), no sé si cal posar-ne gaires exemples. Finalment, l’ús del terme “minoria espanyola a Catalunya” no queda gens clar. Es refereix a la majoria de catalans que manifesten que la seva llengua d’ús habitual és el castellà (a casa, a la feina, amb els amics?)? A la minoria de catalans que manifesten una identitat espanyola? O potser planteja una concepció etnicista espanyola dels immigrants de la resta de l’Estat i dels seus descendents?           

Consistència liberal. Si ens centrem en la segona pregunta (l’encaix de la política lingüística de la Generalitat amb el liberalisme) és obligat citar als autors que han treballat la qüestió com ara Branchadell o Vergés; investigadors que han analitzat la política lingüística en general i la immersió lingüística a les escoles en particular.  En primer lloc, tal com hem fet més amunt, és clau desfer alguns malentesos i certes incomprensions. A Cives el preocupa el dret dels pares a decidir l’educació cultural dels seus fills i per tant de triar en quina llengua estudien, però aquest dret no existeix. Tenen dret a triar els ciutadans madrilenys la llengua d’educació dels seus fills? El suposat dret a triar la llengua d’estudi dels fills no apareix ni a l’ordenament juridic espanyol ni als tractats internacionals. L’altre malentès ja l’hem comentat: la immersió lingüística cerca la promoció del bilingüisme, per això la Llei de Normalització estableix un mínim d’una assignatura en llengua castellana (a part de l’assignatura de llengua espanyola) i la possibilitat de fer una recepció en castellà personalitzada durant els primers anys d’escolarització. Finalment, més enllà de la qüestió lingüística (és adoctrinament fer les classes en català independentment del contingut?) cal recordar que el govern central fixa el 55% del currículum escolar actualment (inclosa l’assignatura d’Història), amb la reforma del Ministre Wert serà d’un 65% (sí, els catalans decidim un 35% del currículum escolar dels nostres fills).

Un cop desfets aquests malentesos hi ha maneres prou senzilles de veure la immersió lingüística des del liberalisme com ara la discriminació positiva o els béns públics.

Discriminació positiva (restriccions internes). És evident que la situació dels catalanoparlants després de la Dictadura era paupèrrima pel que fa els seus drets lingüístics. L’oficialització de la llengua catalana, juntament amb la castellana, obligava als poders públics a intervenir per tal de garantir que la cooficialitat fos una realitat: això és que les possibilitats d’exercir la seva llibertat (sense canviar de llengua) fossin iguals per un catalanoparlant que per un castellanoparlant. Aquesta intervenció requeria mesures de discriminació positiva a favor de la llengua catalana, ja que aquesta era la llengua més feble i amb més problemes per a sobreviure. A més a més, la llengua castellana no disposava de poders públics que la protegissin ja que l’Estat espanyol no adoptà una política lingüística (com sí que va fer Canadà oficialitzant el francès a tot el territori a partir de 1982). Branchadell ha objectat que per ser una política de discriminació positiva hauria de tenir un objectiu i ser temporal (com l’exemple de les quotes de gènere al debat feminista). Però tal com ha apuntat Vergés la política de la Generalitat té un objectiu clar: arribar a la plena igualtat el que fa els drets i deures lingüístics de catalanoparlants i castellanoparlants, és a dir el bilingüsime real. D’altra banda, el liberalisme admet polítiques de discriminació positiva permanents, per exemple respecte les polítiques envers les persones discapacitades.

Intervenció del govern liberal (restriccions extrenes). Una particularitat del liberalisme rawlsià que ja hem dit que no estava inicialment pensat per a problemes lingüístiques és la necessitat de dotar a la societat d’institucions que assegurin que la situació inicial de justícia no s’erosioni. El cas de la llengua catalana dins l’Estat espanyol és un exemple clar de llengua minoritzada que requereix una intervenció pública per a corregir (potser de manera permanent) la fragilitat dels drets dels seus parlants. Hom podria dir que una estratègia guanyadora seria deixar aquesta qüestió en mans de cada catalanoparlant. Però aquí hi ha un xoc molt clar entre la racionalitat individual i la col·lectiva tal com exposa Vergés citant els sociolingüistes Prat, Rosich i Rafanell.  És suïcida que tots els parlants d’una llengua en dominin una altra que demogràficament és molt superior sense que hi hagi cap intervenció col·lectiva (només cal fer un cop d’ull a la situació dels catalanoparlants a la Catalunya Nord, per exemple).

Bé públic. És evident que els arguments anteriors pengen de la idea kimlickiana de la importància per als individus de preservar la seva llengua i el seu entorn cultural com un context fonamental per exercir la llibertat. Però si no ens podem posar d’acord, Cives ho rebutja de manera clara i fonamentada (per a nosaltres allò que defensa Kimlicka és defensat però de manera inconscient pels liberals I: només cal veure la posició dels castellanoparlants espanyols sobre la proliferació de l’anglès a Puerto Rico, per exemple), hi ha una alternativa per a legitimar a política lingüística proposada per Vergés: veure la llengua catalana com un bé públic.     

Si adoptem aquesta perspectiva és fàcil veure que deixar la llengua catalana en mans del mercat lingüístic seria catastròfic pel seu ús com a bé públic. Un nou usuari del català té un cost marginal zero però el seu manteniment l’ha d’assumir algú. Aquest manteniment a través de la política d’immersió i de la política lingüística en general és el que permet que tots els catalans gaudeixin de les externalitats positives de l’existència del català. Unes externalitats positives que podem dir que són de tres menes: satisfer els drets lingüístics dels catalanoparlants, satisfer les virtuts innegables de disposar d’una ciutadania bilingüe (com més llengües millor, no?) i finalment promoure la cohesió social i la integració a través de l’aprenentatge de la llengua catalana. Hom podria dir que potser cal fer polítiques lingüístiques diverses però no arribar al nivell de “restricció interna” que suposa l’escolarització obligada en català com a llengua vehicular. Però és precisament aquesta política concreta la que permet  a les futures generacions de catalans gaudir de les externalitats positives de conèixer les dues llengües oficials del territori on viuen.

Independència. El supòsit de la independència estem d’acord que caldria tractar-lo a part, Branchadell hi ha dedicat un llibre sencer. Permeteu-nos dos apunts molt breus. En primer lloc, la pregunta original de Cives, sobre l’allunyament de les idees del votant mitjà espanyol de la resta de l’Estat deixaria de ser rellevant l’endemà de la secessió, no caldrien més Escolta Espanya. En segon lloc, els promotors del projecte secessionista (el govern de CiU i el seu soci a l’”oposició”, ERC; majoritaris a la cambra catalana) han manifestat la voluntat de mantenir la situació lingüística actual en una hipotètica secessió i en cap moment han plantejat la voluntat d’abandonar l’objectiu del bilingüisme igualitari ni de conculcar els drets lingüístics dels castellanoparlants. Són conscients que el bilingüisme potser és el veritable fet diferencial de Catalunya i que el seu manteniment passa per un tracte “igualitarista desigual” envers la llengua catalana.

Esperem que fins aquí hagi quedat clara la crítica a l’article de Cives, li volem agraïr el seu interès per la política lingüística i de pas felicitar tot el col·lectiu del Cercle Gerrymandering per la bona feina que fan. 

Una plaga que esquitxa però no embruta

diumenge, 3/02/2013

La idea que la política pateix una corrupció gairebé total té un ampli consens a casa nostra. De raons (o casos) no en falten: Pretòria, Palau, Pallerols, Maquillatge, Scala, Brugal, ITV, Gürtel… són alguns dels casos que han aparegut als titulars en els últims mesos. Les enquestes que van apareixent no fan més que confirmar que la percepció ciutadana de la política és de corrupció generalitzada. ¿El poder corromp i no s’hi pot fer res, tal com diria Lord Acton i repetiria el líder d’Unió Josep A. Duran i Lleida? Potser sí, però mentre que en alguns països occidentals la plaga s’ha aconseguit controlar amb relatiu èxit, a l’estat espanyol la corrupció és un fenomen que lamentablement encara entra massa sovint en l’ordre del dia. En efecte, com informa l’ONG Transparency Internacional en el seu informe del 2012, entre els estats d’Europa Occidental, Espanya registra l’índex de transparència més baix, només per davant de Grècia, Itàlia i Portugal. Amb tot, si es fa la comparació, Espanya ocupa el lloc 35 d’una llista de 176 estats, liderada per Dinamarca, Finlàndia i Nova Zelanda i amb Somàlia i Corea del Nord a la cua.

[Continuar llegint al diari ARA]