S’oposaria Abraham Lincoln a la secessió de Catalunya?

La magnífica pel·lícula de Steven Spielberg sobre el president americà Abraham Lincoln ha revitalitzat el debat teòric i històric sobre la secessió. No són pocs els que han vist en la figura de Lincoln un defensor a ultrança de la integritat territorial, de la legalitat constitucional i un aferrissat lluitador contra els secessionistes. Ara bé, Lincoln pot ser vist, a la vegada, com el pare del dret constitucional de secessió com el que s’ha desenvolupat al Canadà amb l’experiència quebequesa o el que incorpora la Constitució de les illes Saint Kitts i Nevis.

La tensió interna al pensament sobre la secessió de Lincoln és coneguda, si d’una banda afirmava:

(…) And this issue [la secessió del sud] embraces more than the fate of the United States. It presents to the whole family of man the question whether a constitutional republic, or democracy — a government of the people by the same people — can or cannot maintain its territorial integrity against its own domestic foes. It presents the question whether discontented individuals, too few in numbers to control administration according to organic law in any case, can always, upon the pretenses made in this case, or on any other pretenses, or arbitrarily without any pretense, break up their government and thus practically put an end to free government upon the earth.

De l’altra era un admirador de la Declaració d’Independència americana. El seu primer discurs inaugural (1861) s’inspirà clarament en la Declaració:

This country, with its institutions, belongs to the people who inhabit it. Whenever they shall grow weary of the existing Government, they can exercise their constitutional right of amending it or their revolutionary right to dismember or overthrow it.

Tal com ha plantejat Peter Radan, Lincoln tenia una teoria del dret de secessió pròpia malgrat que no la féu mai explícita més enllà d’esbossar-la en diversos discursos. Quines eren les condicions d’una secessió legítima per Abraham Lincoln? Contemplava dues possibilitats: la secessió per consentiment o el dret de revolució moralment justificat.

Per consentiment. La defensa de la Constitució era l’argument principal del president americà. Aquí trobem dues qüestions relacionades: primer, la necessitat que la unitat secessionista (un estat o un conjunt d’estats) expressés la seva voluntat majoritària de separar-se; segon, la necessitat d’obtenir l’acord de la majoria de la Unió (Lincoln no especificà a quina majoria es referia, probablement a un referèndum federal sobre la qüestió, però algú ha interpretat que al consentiment de la resta d’Estats).

Pel cas que ens ocupa, la seva aplicació a Catalunya, resulta interessant el fet que Lincoln considerava la Unió com a quelcom previ a la Constitució (1788), basava la seva “perpetuïtat” i indissolubilitat (si se’ns permet l’expressió) en la Declaració d’Independència (1776) i en els Articles de Confederació i Unió Perpètua (1781), atès que la unió perpètua no apareix a la Constitució. Els articles de 1777 que entraren en vigor el 1781 foren superats per la Constitució, però per a Lincoln havien estat un acord perpetu entre els tretze estats fundadors de la Unió.  

Per revolució moralment justificada. Si la secessió era clarament il·legal constitucionalment, encara restava oberta la possibilitat de veure-la com un acte revolucionari. Per ser consistent amb el dret de revolució de la Declaració d’Independència Lincoln donava suport a aquesta idea tal com hem vist més amunt. El rebuig a la moralitat de l’acte revolucionari del sud tenia dos fonaments: la defensa de l’esclavitud (que el mateix John Rawls ha apuntat com l’element clau per rebutjar el dret moral de revolució a l’obra Law of Peoples) i l’atac que la revolució suposava a la democràcia constitucional. Aquest atac quedaria explicitat a la batalla de Fort Sumter que començaria la terrible Guerra Civil. Però el cert és que Lincoln esmerçà molts més esforços a defensar la moralitat de mantenir la unió per la força de les armes que a provar la immoralitat de la revolució del sud.

Lincoln i el dret a decidir

L’aplicació de la teoria lincolniana del dret de secessió al cas català ens porta a una conclusió sorprenent, sobretot per aquells que han vist en el president americà un unitarista implacable. No sabem si defensaria la independència de Catalunya, però sabem que defensaria el dret de decidir, i ho podria fer per qualsevol de les dues raons que esbossà a la teoria.

Per consentiment. Hom diria que Lincoln exigiria que una majoria dels catalans expressessin la seva voluntat de separar-se de l’Estat espanyol i que a la vegada la majoria d’espanyols (o de CCAA) donessin el seu vist-i-plau a la independència. Aquesta interpretació el duria a proposar endegar un procediment de reforma constitucional. Ara bé, tal com recordà Borja de Riquer a la  les Jornades de la UPF sobre la independència, l’art.2 de la Constitució espanyola ens encadena a una unió perpètua que precedeix la mateixa Constitució i a més a més fou fruit d’una imposició del règim dictatorial anterior. Lincoln tindria problemes per equiparar l’art.2 de la Constitució espanyola a la Unió Perpètua que pactaren les tretze colònies als articles de la Confederació, aquests sí, per consentiment mutu.

Per revolució moralment justificada. Ja hem dit que una justificació alternativa, basada en la moralitat de la revolució, quedà parcialment anul·lada per la defensa de l’esclavitud dels estats confederats i l’atac a la democràcia que suposà la Batalla de Fort Sumter. Però quin trencament de la moralitat del dret de revolució suposaria una secessió unilateral de Catalunya si aquesta proposa construir un sistema democràtic (sense esclavitud) per mitjans democràtics?

Etiquetes

7 comentaris

  • Raül

    20/02/2013 16:45

    Ups

  • Joan Soldevila

    20/02/2013 17:09

    Lincoln era un gran president, però vols dir que no seria una mica de política ficció això? Perquè la guerra civil americana va ser això una secessió, encara que al darrere hi hagi una cosa tan infecta com l’esclavitud

  • Eli

    20/02/2013 18:26

    Em sembla molt bé l’article, però la gent que no sap anglès voleu dir que ha entès els paràgrafs que heu citat? No estaria de més incorporar una traducció, molta gent us ho agraïrà.

  • Marc Sanjaume

    21/02/2013 9:44

    Eli, em sap greu, no hem trobat una traducció fidel al contingut de les paraules de Lincoln i no ens hem vist en cor de fer una traducció pròpia. Pots provar de pasar el traductor de google que fa una traducció comprensible si més no.

    Joan, tens tota la raó, és política ficció, però més d’un autor ha apuntat que els secessionistes no van trobar suport a Europa per culpa del sistema esclavista (era molt mal vist).

  • Meic Alger

    21/02/2013 11:47

    Who gives a shit what a dead American politician would think about the future of Catalunya? The only people who will decide this question are the people of Catalunya! Keep Hollywood out of politics, or you will end up with a Catalan version of Reagan!

  • Per què ens importa si Abraham Lincoln s’oposaria a la independència de Catalunya? – Ara.cat

    22/02/2013 15:47

    […] pocs dies els amics del Pati Descobert publicaven un article del també amic i membre d’aquest col·lectiu, Marc Sanjaume, especialista en teories de la […]

  • Esmolant el cisell | Per què ens importa si Abraham Lincoln s’oposaria a la independència de Catalunya?

    26/02/2013 17:45

    […] pocs dies els amics del Pati Descobert publicaven un article del també amic i membre d’aquest col·lectiu, Marc Sanjaume, especialista en teories de la […]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús