Arxiu del divendres, 22/02/2013

Per què ens importa si Abraham Lincoln s’oposaria a la independència de Catalunya?

divendres, 22/02/2013

Fa pocs dies els amics del Pati Descobert publicaven un article del també amic i membre d’aquest col·lectiu, Marc Sanjaume, especialista en teories de la secessió. L’article responia a una pregunta que jo mateix em formulo sovint: s’oposaria Abraham Lincoln a la independència de Catalunya? La pregunta cobra sentit per quant Abraham Lincoln és recordat, precisament, com el president que va aconseguir mantenir la unitat dels EUA enfront de la secessió dels estats del Sud, que va dur a quatre anys de guerra civil; un dels conflictes més sagnants de la història d’aquest país. Sanjaume explica que el pensament de Lincoln observa dues possibles situacions en que la secessió d’algun estat de la Unió estaria justificada: o bé com a revolució moralment justificada enfront d’una situació de greu opressió d’una minoria per part del govern central, o bé com a fruit d’una reforma constitucional consensuada entre les parts que conformen l’Estat del qual el territori en qüestió es vol separar.

Pel que sembla, cap de les dues justificacions de la secessió autoritzaria ni desautoritzaria plenament una eventual secessió unilateral de Catalunya. El motiu és la distància entre ambdós casos: això no són els EUA del segle XIX, l’independentisme català no pretén mantenir una institució repugnant com era l’esclavitud afroamericana, la Constitució espanyola no té l’historial ni l’esperit de la nord-americana pel que fa al seu ordenament territorial, i Catalunya no es va incorporar a l’Estat espanyol per les mateixes vies que ho van fer els estats del Sud a la Unió nord-americana. No queda clar, doncs, què pensaria Lincoln al respecte. Tanmateix, crec que és interessant fer-nos una pregunta prèvia: per què ens importa el que pensaria Lincoln sobre la independència de Catalunya? Dic que és interessant perquè crec que la resposta posa el focus sobre allò que realment importa dels processos de secessió.

Ens importa el que Lincoln pensaria sobre la independència de Catalunya perquè atorguem a Lincoln una gran alçada política i moral, el caràcter d’un referent en el qual cerquem de manera pòstuma aprovació o, si més no, tolerància cap a les nostres pròpies posicions polítiques. Bona part de la dimensió moral atorgada a Lincoln ve donada, indubtablement, per la influència de la cultura nord-americana i de la seva narrativa històrica, difosa en desenes de pel·lícules i sèries, sobre el nostre propi imaginari. En aquesta narrativa, Lincoln és generalment considerat un heroi per dos motius que conformen les dues cares de la moneda del seu llegat polític: se’l considera l’home que va salvar la Unió i, alhora, l’home que va acabar amb l’esclavitud. De fet, i aquí és on vull anar a parar, el primer motiu queda ennoblit pel segon.

És a dir: quan observem superficialment la història de la Guerra Civil nord-americana, més enllà dels matisos, el maniqueu que inevitablement habita en nosaltres identifica el bàndol unionista com “el bo” i el secessionista com “el dolent”, no tant (i això és el que trobo rellevant) per la seva posició respecte de la secessió com per la seva posició respecte de l’esclavitud. De fet, un dels esforços principals de la historiografia i la literatura de la Causa Perduda de principis del segle XX, dedicada a l’ennobliment de la memòria de la secessió del Sud, va ser precisament el de minimitzar el paper de l’esclavitud com a causa de la secessió, la qual era en canvi presentada com una reacció natural dels estats del Sud enfront d’un govern federal invasiu i d’una política econòmica proteccionista que els perjudicava per tal de beneficiar el Nord. Pel mateix, en aquesta literatura, la figura de Lincoln és sovint equiparada a la d’un tirà que va acabar amb la sobirania dels estats i només en hora tardana va lligar la guerra contra el Sud a la lluita contra l’esclavitud, per tal de donar de donar una justificació moral al que d’una altra manera s’hagués visualitzat com una guerra merament conduïda en defensa dels interessos d’un govern federal controlat pel Nord.

Si la història fos la que explica la historiografia de la Causa Perduda, segurament Lincoln ens semblaria a dia d’avui poc més que un altre nacionalista d’Estat, pugnant per mantenir unit el seu país enfront de qualsevol moviment centrífug. Un personatge que seria sens dubte rellevant, per bé o per mal, per la història del seu país, però que difícilment tindria el lloc que avui ostenta dins la història universal. La qüestió, però, és que no és així: sabem positivament que la secessió dels estats del Sud va ser motivada principalment (per bé que no exclusivament) per la percepció que el Nord, amb Lincoln al capdavant, es proposava abolir l’esclavitud i disposava del poder per fer-ho. En realitat, fins pràcticament el moment de l’elecció de Lincoln (1860), els estats del Sud havien sigut habitualment promotors de diferents iniciatives que reforçaven alhora el poder del govern federal i el de la classe terratinent esclavista, com ara les Fugitive slave laws, aprovades pel Congrés federal entre 1793 i 1850, i que conferien als amos d’esclaus la potestat de buscar i detenir, amb la col·laboració de les autoritats federals i estatals, els seus esclaus fugits a estats del Nord en que l’esclavatge havia sigut abolit.

En definitiva, la Guerra Civil va ser un conflicte provocat per diverses causes, però la que va tenir el paper clau, i la que constituïa (i constitueix) el tema de major gravetat moral, és l’esclavitud afroamericana. És per això que a qualsevol persona amb una mínima sensibilitat progressista li costa tant simpatitzar retrospectivament amb la causa confederada, si no és mitjançant el falsejament de la història i la minimització del paper de l’esclavitud com a causa del conflicte.

Què té tot això a veure amb la independència de Catalunya? Al meu parer, el següent: al final, el que importa d’un procés de secessió són les seves conseqüències. Les discussions sobre qui és “el titular de la sobirania” o “el subjecte del dret a l’autodeterminació” són sovint poca cosa més que xocs entre artefactes retòrics fets servir per justificar o atacar ad hoc políticament tal o qual procés concret de secessió; a la que es rasca una mica, aquesta mena de discussions solen estar bastides sobre fonaments conceptuals més aviat dèbils, amb multitud d’inconsistències analítiques. No és casual: fins fa relativament poc, la primera línia de la filosofia política s’ha despreocupat en general d’explicar quin és el fonament normatiu (si n’hi ha) del traçat de les fronteres, i el dret internacional ha presentat (i presenta) importants llacunes que solen deixar la resolució dels conflictes secessionistes a l’empar de la llei del més fort.

La lluita de Lincoln contra la secessió del Sud és recordada amb simpatia per les persones de sensibilitat progressista perquè gràcies a ella es va aconseguir acabar amb una institució monstruosa com era l’esclavitud afroamericana. La causa de la secessió de Catalunya conrearà més o menys simpaties entre les persones de sensibilitat progressista de la resta del món en la mesura en que representi un avenç en termes de democràcia, justícia social i protecció de les minories, entre d’altres; i viceversa, despertarà més escepticisme en la mesura en que es percebi com un instrument per oprimir una nova minoria (els castellanoparlants, posem per cas) o per preservar un privilegi. De la mateixa manera, per molta insistència que posi el govern espanyol en recordar que la Constitució posa la sobirania en mans del conjunt de “la nació espanyola”, el fet és que un mandat democràtic clar de la ciutadania catalana a favor de la secessió minarà la legitimitat democràtica de Madrid a l’hora de mirar d’impedir-la, a no ser que puguin trobar la manera de demostrar que tal secessió comportarà alguna conseqüència moralment més terrible que la fractura de la unitat d’Espanya. Per desgràcia dels qui busquin un “Lincoln espanyol”, però, a Catalunya no hi ha esclaus que alliberar.

Tot això significa que les discussions sobre si Espanya és una nació, o sobre si ho és Catalunya, o sobre si una ho és però integrada dins l’altra, o sobre si cap de les dues ho és; discussions com aquestes, dic, per molt que als catalans ens entusiasmin, de fet probablement pesaran poc en el judici que la història faci sobre el procés de secessió de Catalunya, acabi o no amb l’èxit de la causa secessionista. “Demostrar” quina és la nació, si Catalunya o Espanya (si és que aital demostració és possible), no és ni necessari ni suficient a l’hora d’argumentar a favor o en contra de la secessió de Catalunya, o del seu dret a assolir-la. Més aviat, el que estem a punt de presenciar és una batalla entre dos projectes nacionalistes divergents pels cors i les ments dels catalans, d’una banda, i de l’opinió pública internacional, d’una altra. Una batalla en la qual importarà el contingut, més que no pas el continent. Qui aconsegueixi identificar la seva causa particular amb ideals amb ressò universal com ara la llibertat, la democràcia o la justícia social tindrà molts més números d’endur-se el gat de la legitimitat a l’aigua. L’independentisme català serà “lincolnià” en la mesura en que aconsegueixi, com ho va fer Lincoln, equiparar l’èxit del seu projecte nacional a “un nou naixement en llibertat”, per emprar les immortals paraules del Discurs de Gettysburg

Dono les gràcies als amics del Pati Descobert per publicar aquesta resposta a l’article de Marc Sanjaume “S’oposaria Abraham Lincoln a la secessió de Catalunya?”