Per què ens importa si Abraham Lincoln s’oposaria a la independència de Catalunya?

Fa pocs dies els amics del Pati Descobert publicaven un article del també amic i membre d’aquest col·lectiu, Marc Sanjaume, especialista en teories de la secessió. L’article responia a una pregunta que jo mateix em formulo sovint: s’oposaria Abraham Lincoln a la independència de Catalunya? La pregunta cobra sentit per quant Abraham Lincoln és recordat, precisament, com el president que va aconseguir mantenir la unitat dels EUA enfront de la secessió dels estats del Sud, que va dur a quatre anys de guerra civil; un dels conflictes més sagnants de la història d’aquest país. Sanjaume explica que el pensament de Lincoln observa dues possibles situacions en que la secessió d’algun estat de la Unió estaria justificada: o bé com a revolució moralment justificada enfront d’una situació de greu opressió d’una minoria per part del govern central, o bé com a fruit d’una reforma constitucional consensuada entre les parts que conformen l’Estat del qual el territori en qüestió es vol separar.

Pel que sembla, cap de les dues justificacions de la secessió autoritzaria ni desautoritzaria plenament una eventual secessió unilateral de Catalunya. El motiu és la distància entre ambdós casos: això no són els EUA del segle XIX, l’independentisme català no pretén mantenir una institució repugnant com era l’esclavitud afroamericana, la Constitució espanyola no té l’historial ni l’esperit de la nord-americana pel que fa al seu ordenament territorial, i Catalunya no es va incorporar a l’Estat espanyol per les mateixes vies que ho van fer els estats del Sud a la Unió nord-americana. No queda clar, doncs, què pensaria Lincoln al respecte. Tanmateix, crec que és interessant fer-nos una pregunta prèvia: per què ens importa el que pensaria Lincoln sobre la independència de Catalunya? Dic que és interessant perquè crec que la resposta posa el focus sobre allò que realment importa dels processos de secessió.

Ens importa el que Lincoln pensaria sobre la independència de Catalunya perquè atorguem a Lincoln una gran alçada política i moral, el caràcter d’un referent en el qual cerquem de manera pòstuma aprovació o, si més no, tolerància cap a les nostres pròpies posicions polítiques. Bona part de la dimensió moral atorgada a Lincoln ve donada, indubtablement, per la influència de la cultura nord-americana i de la seva narrativa històrica, difosa en desenes de pel·lícules i sèries, sobre el nostre propi imaginari. En aquesta narrativa, Lincoln és generalment considerat un heroi per dos motius que conformen les dues cares de la moneda del seu llegat polític: se’l considera l’home que va salvar la Unió i, alhora, l’home que va acabar amb l’esclavitud. De fet, i aquí és on vull anar a parar, el primer motiu queda ennoblit pel segon.

És a dir: quan observem superficialment la història de la Guerra Civil nord-americana, més enllà dels matisos, el maniqueu que inevitablement habita en nosaltres identifica el bàndol unionista com “el bo” i el secessionista com “el dolent”, no tant (i això és el que trobo rellevant) per la seva posició respecte de la secessió com per la seva posició respecte de l’esclavitud. De fet, un dels esforços principals de la historiografia i la literatura de la Causa Perduda de principis del segle XX, dedicada a l’ennobliment de la memòria de la secessió del Sud, va ser precisament el de minimitzar el paper de l’esclavitud com a causa de la secessió, la qual era en canvi presentada com una reacció natural dels estats del Sud enfront d’un govern federal invasiu i d’una política econòmica proteccionista que els perjudicava per tal de beneficiar el Nord. Pel mateix, en aquesta literatura, la figura de Lincoln és sovint equiparada a la d’un tirà que va acabar amb la sobirania dels estats i només en hora tardana va lligar la guerra contra el Sud a la lluita contra l’esclavitud, per tal de donar de donar una justificació moral al que d’una altra manera s’hagués visualitzat com una guerra merament conduïda en defensa dels interessos d’un govern federal controlat pel Nord.

Si la història fos la que explica la historiografia de la Causa Perduda, segurament Lincoln ens semblaria a dia d’avui poc més que un altre nacionalista d’Estat, pugnant per mantenir unit el seu país enfront de qualsevol moviment centrífug. Un personatge que seria sens dubte rellevant, per bé o per mal, per la història del seu país, però que difícilment tindria el lloc que avui ostenta dins la història universal. La qüestió, però, és que no és així: sabem positivament que la secessió dels estats del Sud va ser motivada principalment (per bé que no exclusivament) per la percepció que el Nord, amb Lincoln al capdavant, es proposava abolir l’esclavitud i disposava del poder per fer-ho. En realitat, fins pràcticament el moment de l’elecció de Lincoln (1860), els estats del Sud havien sigut habitualment promotors de diferents iniciatives que reforçaven alhora el poder del govern federal i el de la classe terratinent esclavista, com ara les Fugitive slave laws, aprovades pel Congrés federal entre 1793 i 1850, i que conferien als amos d’esclaus la potestat de buscar i detenir, amb la col·laboració de les autoritats federals i estatals, els seus esclaus fugits a estats del Nord en que l’esclavatge havia sigut abolit.

En definitiva, la Guerra Civil va ser un conflicte provocat per diverses causes, però la que va tenir el paper clau, i la que constituïa (i constitueix) el tema de major gravetat moral, és l’esclavitud afroamericana. És per això que a qualsevol persona amb una mínima sensibilitat progressista li costa tant simpatitzar retrospectivament amb la causa confederada, si no és mitjançant el falsejament de la història i la minimització del paper de l’esclavitud com a causa del conflicte.

Què té tot això a veure amb la independència de Catalunya? Al meu parer, el següent: al final, el que importa d’un procés de secessió són les seves conseqüències. Les discussions sobre qui és “el titular de la sobirania” o “el subjecte del dret a l’autodeterminació” són sovint poca cosa més que xocs entre artefactes retòrics fets servir per justificar o atacar ad hoc políticament tal o qual procés concret de secessió; a la que es rasca una mica, aquesta mena de discussions solen estar bastides sobre fonaments conceptuals més aviat dèbils, amb multitud d’inconsistències analítiques. No és casual: fins fa relativament poc, la primera línia de la filosofia política s’ha despreocupat en general d’explicar quin és el fonament normatiu (si n’hi ha) del traçat de les fronteres, i el dret internacional ha presentat (i presenta) importants llacunes que solen deixar la resolució dels conflictes secessionistes a l’empar de la llei del més fort.

La lluita de Lincoln contra la secessió del Sud és recordada amb simpatia per les persones de sensibilitat progressista perquè gràcies a ella es va aconseguir acabar amb una institució monstruosa com era l’esclavitud afroamericana. La causa de la secessió de Catalunya conrearà més o menys simpaties entre les persones de sensibilitat progressista de la resta del món en la mesura en que representi un avenç en termes de democràcia, justícia social i protecció de les minories, entre d’altres; i viceversa, despertarà més escepticisme en la mesura en que es percebi com un instrument per oprimir una nova minoria (els castellanoparlants, posem per cas) o per preservar un privilegi. De la mateixa manera, per molta insistència que posi el govern espanyol en recordar que la Constitució posa la sobirania en mans del conjunt de “la nació espanyola”, el fet és que un mandat democràtic clar de la ciutadania catalana a favor de la secessió minarà la legitimitat democràtica de Madrid a l’hora de mirar d’impedir-la, a no ser que puguin trobar la manera de demostrar que tal secessió comportarà alguna conseqüència moralment més terrible que la fractura de la unitat d’Espanya. Per desgràcia dels qui busquin un “Lincoln espanyol”, però, a Catalunya no hi ha esclaus que alliberar.

Tot això significa que les discussions sobre si Espanya és una nació, o sobre si ho és Catalunya, o sobre si una ho és però integrada dins l’altra, o sobre si cap de les dues ho és; discussions com aquestes, dic, per molt que als catalans ens entusiasmin, de fet probablement pesaran poc en el judici que la història faci sobre el procés de secessió de Catalunya, acabi o no amb l’èxit de la causa secessionista. “Demostrar” quina és la nació, si Catalunya o Espanya (si és que aital demostració és possible), no és ni necessari ni suficient a l’hora d’argumentar a favor o en contra de la secessió de Catalunya, o del seu dret a assolir-la. Més aviat, el que estem a punt de presenciar és una batalla entre dos projectes nacionalistes divergents pels cors i les ments dels catalans, d’una banda, i de l’opinió pública internacional, d’una altra. Una batalla en la qual importarà el contingut, més que no pas el continent. Qui aconsegueixi identificar la seva causa particular amb ideals amb ressò universal com ara la llibertat, la democràcia o la justícia social tindrà molts més números d’endur-se el gat de la legitimitat a l’aigua. L’independentisme català serà “lincolnià” en la mesura en que aconsegueixi, com ho va fer Lincoln, equiparar l’èxit del seu projecte nacional a “un nou naixement en llibertat”, per emprar les immortals paraules del Discurs de Gettysburg

Dono les gràcies als amics del Pati Descobert per publicar aquesta resposta a l’article de Marc Sanjaume “S’oposaria Abraham Lincoln a la secessió de Catalunya?”

Etiquetes

7 comentaris

  • Leuthen

    26/02/2013 0:36

    Muy acertada la perspectiva del artículo. En el más que previsible caso de conflicto, la independencia de Cataluña se validará en función del juicio de la opinión internacional. Ahora bien, me parece que la valoración que necesita cada parte es asimétrica. Mientras el independentismo efectivamente necesita ser visto como “linconiano” para conseguir un apoyo internacional efectivo, el unionismo resulta favorecido por las valoraciones más ambiguas, incluyendo las de simpatía por Cataluña, pero no lo suficiente como para ejercer una presión efectiva sobre el gobierno español. Es decir, el listón a superar por parte de terceros para intervenir en “asuntos internos” de otros paises, no está precisamente a nivel del suelo. En este sentido es útil recordar que la Confederación tenía grandes esperanzas en la intervención británica y francesa para forzar a la Unión a levantar el bloqueo de los puertos del Sur, y forzarla a negociar. Y esas esperanzas se fundamentaban en razones económicas (el comercio de algodón del Sur era importante para las industrias textiles de los europeos), y culturales (las clases dirigentes de ambos paises eran afines a la aristocracia de plantadores sureños). Y sin embargo, britanicos y franceses nunca llegaron a reconocer a la Confederación, ni a poner en cuestión el bloqueo. Prefirieron dejar discurrir el conflicto, para que se mostrara la parte más fuerte. Y siendo ésta la Unión no hicieron nada por evitar la derrota de la Confederación.

  • Francesc11

    26/02/2013 10:54

    Malgrat alguns vulguin fer prendre en Lincoln com a referent, crec que no es pot fer cap comparació. De primer per què en Lincoln no hauria actuat mai com ho fa i ho ha fet la casta i de segon per què els confederats varen veure de seguida que podien conviure sense esclavitud i d’aquí que mai més hagin plantejat la seva secessió i í aquí, de sempre és i ha estat un anhel vigent. Als EUA hi ha un estat que democràticament pot escollir la independència Texas i mai se’ls ha ocorregut de plantejar-ho.

  • Vicenç Ferrer Andreu

    26/02/2013 13:22

    Aquesta versió de la Guerra de Secesió americana causada per arreglar el problema de l´esclavitut és una versió de primer any de batxillerat. Tothom que conegui l´història dels EEUU més a fons, saben que hi havian moltes altres raons, entre elles economiques i constitucionals (la “legalitat” era del Sur). I només cal fixar-se que el discurs de Gettysburgh sobre la esclavitut no va tenir lloc fins quan ja es portaven tres anys de guerra.

  • Esmolant el cisell | Per què ens importa si Abraham Lincoln s’oposaria a la independència de Catalunya?

    26/02/2013 17:53

    […] Seguir llegint al Pati Descobert Tags: catalanisme, democràcia, independentisme, liberalisme, republicanisme […]

  • Leuthen

    26/02/2013 23:48

    Francesc11

    La doctrina constitucional vigente en los EUA es que ningún estado tiene derecho a la secesión. Y esa doctrina se fundamente en la sentencia del Tribunal Supremo de 1870, White vs Texas, que como su nombre indica, niega específicamente el derecho de Texas a la secesión.

    Hace unas semanas la Casa Blanca reafirmó la vigencia de esa doctrina en una respuesta a una serie de peticiones para que se permitiera la secesión de varios estados. Aquí:

    https://petitions.whitehouse.gov/response/our-states-remain-united

  • Lluís Pérez

    04/03/2013 22:06

    Benvolgut Vicenç Ferrer: si llegeixes les Declaracions de Causes de la secessió de, per exemple, Texas i Carolina del Sud, veuràs que no només l’abolició de l’esclavitud, sinó la perspectiva més general de la igualtat racial van ser els motius cabdals de la secessió. La de Texas, per exemple, afirma com a causa de la secessió que els estats del Nord pretenien “imposar la infundada doctrina de la igualtat de tots els homes, independentment de la raça i el color” i que “la raça africana és inferior i dependent”. Això no significa que la qüestió de l’esclavitud (o millor dit: l’oposició del Nord a l’expansió de l’esclavitud cap a l’Oest) fos la *única* causa de la guerra, però va ser *la principal*; i de fet això és explícitament el que dic a l’article. La intenció de Lincoln en fer la Guerra no era abolir l’esclavitud, sinó preservar la Unió, però és que si la Unió es desfà és precisament pel debat sobre l’esclavitud, en el qual Lincoln primer s’oposa a l’expansió de l’esclavitud a l’Oest i després, amb el curs de la guerra, advoca finalment per l’abolició de l’esclavitud. Pel que fa a desqualificar aquesta versió de les coses com a pròpia de “primer any de batxillerat”, en fi, em pregunto si historiadors reputats en la matèria com Eric Foner o James MacPherson et semblen estudiants de batxillerat.

  • Alejandro deBCN

    30/03/2013 14:35

    Muy interesante el artículo. Aporta una razón académica que está intelectual y moralmente muy encima de los razonamientos “vulgares” de los políticos (y de los votantes, por cierto). Sin embargo, creo que se realizan algunas afirmaciones a la ligera, que no están al nivel del propio artículo. Curiosamente estas afirmaciones se deslizan al adentrarse en la realidad catalana. ¿Contaminación política y sentimental? Se dice que estamos a punto de presenciar una “batalla entre dos projectes nacionalistes divergents”. No es cierto. Esa afirmación es en sí misma nacionalista, o por lo menos asume la narrativa nacionalista. Lo que hay es un proyecto nacionalista (el de algunos partidos políticos catalanes) que se enfrenta a una realidad jurídica, la Constitución española, que nadie en su sano juicio (y académico juicio) se atrevería a definir como nacionalista. Y en el plano de los sentimientos de la población más aún: no hay una división entre nacionalistas catalanes y españoles. Los nacionalistas españoles son una minoría. Hay una proporción mayor -creo- que se siente violentada por ambos ambos nacionalismos y que es empujada a definirse y que probablemente lo hará, si no le queda otro remedio, por razones estratégicas para evitar males mayores, no porque se identifique con uno los supuestos bandos nacionalistas. Por otra parte, creo que en el artículo se resuelve demasiado rápido la cuestión de que un mandato democrático en Catalunya pueda deslegitimar el constitucionalismo español, sobre todo si el proceso de consulta no es riguramente democrático, y desde mi punto de vista está lejísimos de serlo (puedo enumerar algunas razones: la consulta se convoca unilateralmente, la convocan sólo los nacionalistas y partidarios del sí, se deslegitima el “no”, etc).

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús