Cinc apunts sobre la corrupció

Des de fa dies la corrupció és un dels temes estrella als mitjans de comunicació, els casos se succeeixen i no hi ha dia que no apareguin noves informacions referents a la classe política catalana o espanyola i a gairebé tots els nivells de govern. Aquí no volem analitzar-ne les causes ni les dificultats per a mesurar-la a nivell comparat, hi ha prou evidència que aquest és un problema greu a casa nostra i que fa de mal solucionar. D’altra banda, també hem de tenir present que els casos de corrupció afecten un percentatge molt petit de la nostra classe política (local, autonòmica i estatal), la majoria hauríem de considerar-la honesta. En tot cas, volem fer unes quantes reflexions sobre la manera d’abordar la corrupció seguint les definicions que ens proporciona Manuel Villoria en aquest llibre.

Definició. Què és corrupció i què no ho és no està gens clar ni tan sols per a aquells que es dediquen a estudiar-la. Als mitjans de comunicació sembla ser que hi predominen dues definicions. Una primera definició és la que podríem anomenar legalista: en aquest esquema la corrupció es defineix en relació a la llei, si aquesta s’ha vulnerat s’és corrupte i sinó no. D’aquí sorgeix el debat sobre la necessitat de dimitir en cas d’imputació, i per tant s’atorga als jutges el darrer criteri sobre si un polític ha estat corrupte o no. Una segona definició/explicació, és la que podem anomenar economicista. Aquesta es basa en una concepció egoista dels humans centrada en la maximització de beneficis (i per tant, dels càrrecs polítics, que són humans) i té com a punt de partida la desconfiança general, diu: no ens hauria d’estranyar que hi hagi corruptes ja que les persones accedeixen al càrrec des de la voluntat d’obtenir beneficis personals.

Ètica. Les definicions esmentades més amunt obliden la dimensió ètica de la política. Si la corrupció és el negatiu de la integritat política, centrar-nos en la primera ens pot dur a oblidar completament la segona. I és que una definició legalista com la que hem esbossat més amunt potser permet actuar als jutges però no ens informa sobre quina ha de ser la conducta dels polítics (que més enllà d’administrar o gestionar, ens governen), n’hi ha prou amb un polític legal? És correcte/legítim tot allò legal? Si no fem una reflexió sobre les virtuts dels governants podríem arribar a la conclusió que aquests és suficient que no vulnerin les lleis (així en negatiu) sense exigir-los res més, com ara que compleixin el programa electoral amb el qual van ser escollits, o si més no expliquin per què l’incompleixen. D’altra banda, la concepció legalista pot acabar essent força naïf: els polítics, entre d’altres coses, són precisament els legisladors.  

Selecció dels polítics. Si adoptem el debat en positiu potser ens adonarem que malgrat el soroll mediàtic dels casos de corrupció el problema de fons és la selecció dels nostres polítics. Mesures com l’enduriment de penes, les auditories i els controls, la transparència o el reforçament de la Fiscalia anticorrupció potser són necessàries, però no són pocs els que han apuntat als mecanismes de selecció de les elits polítiques i el seu rendiment de comptes com la causa última de la corrupció. Seria massa extens comentar-ho aquí: partitocràcia, separació entre administració i polítics, existència de mitjans de comunicació amb pluralitat interna o la llei electoral són elements clau en aquest debat. Aquí o aquí ja s’ha comentat de manera extensa.    

Transparència. Les necessàries mesures contra la corrupció a vegades poden acabar minant les bases de la democràcia representativa. Tal com ha alertat Ivan Krastev la insistència en la transparència a vegades té un efecte inesperat: acabar amb la poca confiança que quedava en la classe política. Com aquell company que es passa el dia espiant el mòbil de la seva parella, la voracitat amb que s’exigeix la publicació de tota mena de dades o reunions dels polítics acaba la impossibilitat de traspassar la responsabilitat de governar-nos a un representant polític. Tal com ha explicat Krastev quan el govern búlgar va decidir fer públiques les reunions del consell de ministres (per transparència) immediatament es van acabar les crítiques al si del govern, cap ministre volia rebatre al president públicament, Bulgària es convertí en encara més autoritària del que ja era. Goethe ho resumí molt bé: “On hi ha molta llum l’ombra és profunda”.      

Cercle viciós. Finalment, no és estrany que en aquest context de desconfiança generalitzada la distància entre governants i governats es converteixi en abismal. La “religió civil” de Rousseau o els “hàbits del cor” de Tocqueville són impossibles de cultivar en una democràcia que defineix la pràctica política en negatiu (allò que no vulnera la llei) i que desconfia de tota persona que la practica. La corrupció ens aboca a un cercle viciós que només es pot trencar amb més política, i no pas des del la promoció de la desconfiança general. Com han apuntat diversos autors, moltes vegades la corrupció es presenta a les eleccions i guanya: bastir alternatives i castigar uns corruptes que passen per les urnes és fonamental per trencar el cercle.   

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús