Arxiu del mes: març 2013

Un últim apunt sobre la fragmentació partidista a Catalunya: com l’expliquem?

dimecres, 27/03/2013

A continuació presentem el tercer dels articles sobre la fragmentació del mapa electoral català. En el primer dels articles vam mostrat com Catalunya té un nombre de partits polítics força adequat al nombre de diputats que s’escullen en cada una de les quatre circumscripcions del país, tot i que en els darrers anys està creixent de sobremanera. Mostràvem però que en el mapa electoral, lluny de ser homogeni per cadascuna de les demarcacions, el nombre de partits a cada municipi varia dramàticament. Per escenificar-ho us vàrem presentar el següent mapa:

enep_cat2012.png

En un segon dels articles vam presentar mapes a nivell de demarcació, mostrant a quantes desviacions (per sota o per sobre) es trobava cada municipi en el nombre de partits en comparació amb la mitjana de la demarcació. Finalment, us ensenyàvem un gràfic on es veia com la variació en el nombre de diputats de cada circumscripció era capaç d’explicar només una part de la variació en la fragmentació partidista. Finalment ens preguntàvem: quins factors addicionals expliquen aquesta variació? Doncs bé, a través d’un model estadístic de regressió lineal podem fàcilment treure l’entrellat d’aquesta pregunta. Els resultats de l’anàlisi ens mostren la següent evidència empírica (l’anàlisi s’ha fet a partir de les dades de l’article d’en Jordi Muñoz i jo mateix publicat a Nations and Nationalism):

  1. Mobilització nacionalista: el grau d’activisme nacionalista català és un factor que explica la poca presència de partits polítics al municipi. Si agafem les dades sobre si en el municipi s’hi van celebrar una consulta sobre la independència i dades sobre la taxa de persones socies d’Òmnium, veiem com ambdues variables són potents predictors d’un nombre baix de partits. Això mostra el que els mapes ja semblava que ens intuïen: l’atomització partidista es troba en els municipis menys nacionalistes o sobiranistes.
  2. Nascuts a la resta de l’estat: a mesura que augmenta el nombre de persones en el municipi nascudes a la resta de l’estat, també ho fa la fragmentació. Aquest mecanisme és força semblant a l’anterior: en les zones amb menys mobilització nacionalista hi ha més persones d’origen forà, i que voten a partits que en la Catalunya més homogènia (la rural) no hi tenen gaire suport. Dir d’altra manera, són les persones no nascudes fora de Catalunya les que voten a partits amb poca presència en zones predominantment nacionalistes catalanes.
  3. Nascuts fora de l’estat: Aquesta variable no té cap mena d’incidència en la fragmentació. Això ens pot estar indicant dues coses diferents: podria ser que les persones nascudes fora de l’estat no voten suficientment diferent de la resta de la població; ara bé, tot sembla indicar que aquest resultat es pot explicar perquè les persones nascudes fora voten en un percentatge molt menor del que ho fan les persones nascudes a Catalunya i fins i tot que les nascudes a la resta de l’estat.
  4. Municipis més grossos: Finalment, en els municipis més grossos sembla que hi ha major fragmentació. Aquesta tendència creiem que pot venir explicada per dos diferents factors. En primer lloc, podria ser que atès que en els municipis grossos és on hi ha una presència més forta de moviments socials i es visualitzen més les candidatures no majoritàries, hi hagués una lleugera major dispersió del vot. Ara bé, també podria ser que simplement darrere de la variable dels municipis més grossos estiguéssim captant l’efecte de vot menys nacionalista, que no ha pogut ser plenament identificat amb la primera de les variables.

El més curiós de tot però és que un cop hem introduït aquestes quatre variables, l’efecte del nombre de diputats que s’escullen per circumscripció desapareix. Sens dubte això representa una troballa molt sorprenent, que va totalment en contra del que la literatura en ciència política ha explicat. Què vol dir això? Doncs que el nombre de diputats que s’escullen en cada districte no condiciona el nombre de partits que hi ha, sinó que el que ho condiciona és la seva estructura socioeconòmica i lingüística! En una societat tan complexa i plural com la catalana la gent té poc en compte quan va a votar si el seu partit obtindrà o no representació en la seva circumscripció en particular, i es guia molt més per les seves pròpies preferències polítiques i ideològiques, deixant de banda qüestions com l’estratègia, probablement sobrevalorada en la ciència política dominant.

Legitimitat, límits i dubtes de l'”escrache”

dilluns, 25/03/2013

La PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) ha popularitzat els darrers mesos una nova forma de protesta incorporant-la al seu repertori d’acció col·lectiva. Aquesta s’anomena encalç (escrache*) i consisteix en assenyalar els representants polítics a casa seva, és a dir manifestant-se davant del seu domicili particular, perquè actuïn (legislin i governin) a favor dels interessos que representa la PAH. Concretament perquè desenvolupin la ILP que presentaren per la dació en pagament i l’habitatge digne.

Aquesta campanya de la PAH ha polaritzat als analistes de la qüestió: mentre per a uns és una barbaritat coaccionar als polítics al seu domicili ja que trenca les normes de convivència ciutadana; per a d’altres és una manera de fer justícia ja que, argumenten, els mercats també coaccionen l’actuació dels polítics.  Davant d’aquesta polarització d’opinions ens preguntem si és legítima l’estratègia de l’encalç en el marc democràtic i, si ho és, quins límits no hauria de travessar per a continuar essent-ho.  

La nostra proposta és avaluar-ne la legitimitat mitjançant criteris que solen caracteritzar les accions de desobediència civil. Per què utilitzem aquesta estratègia?

Intuïtivament l’encalç no casa amb les formes de participació ciutadana que empara la llei. La portaveu del Govern espanyol Soraya Saénz de Santamaría ha defensat que el dret de manifestació no empara les accions d’aquest tipus (aquestes han de ser comunicades dins l’autoritat governativa que desconeixem si autoritzaria una manifestació davant del domicili d’un càrrec polític). En tot cas, caldria discutir si jurídicament entraria dins el dret de manifestació. Hi ha una segona raó però per la qual pensem que podria ser un acte de desobediència civil: l’encalç  amenaça una norma no escrita, però molt arrelada a les democràcies liberals, com és la distinció entre l’esfera pública i privada.

Legitimitat

Així, si concloem que l’encalç és una acció de desobediència civil farem servir el mateix raonament per a legitimar-lo. L’encalç es fonamenta en la reivindicació d’un valor de justícia o una avaluació ètica que les lleis no estan garantint davant la crisi econòmica com és el dret a l’habitatge o que una família no sigui desnonada si no té un sostre alternatiu. Ara bé, no totes les accions contra les normes establertes són desobediència civil; aquesta ha de complir certs requisits per a poder-la distingir de l’assetjament, el xantatge, el terrorisme, etc. Aquests requisits fan referència a la integritat dels que practiquen l’acció i als seus límits.

Límits

No violenta. Per tal de donar valor a l’acció, que apel·la a principis ètics i de justícia per definició, els que la promouen no poden emprar la violència física ja que perdrien la raó amb la que volen convèncer la majoria social. En aquest primer punt, és probablement on rau la força de l’encalç, portant al límit la tensió de manifestant-se davant del domicili del càrrec polític, sense que això però vagi més enllà. El diputat i exconseller d’Habitatge de la Generalitat valenciana González Pons intuïa aquest límit quan acusà als membres de la PAH de colpejar la porta de casa seva quan hi havia un menor a dins, un fet que va ser negat per la Plataforma i del qual no hi ha proves.

En aquest punt, doncs, ens distanciem de legitimacions alternatives com ara la noció de contraviolència per respondre a la violència dels desnonaments o a la violència estructural (en aquest article de Jordi Mir s’avaluen aquestes legitimacions). Des del nostre punt de vista acceptar aquesta legitimació permetria qualsevol tipus d’acció violenta i provocaria que la legitimació de l’encalç com a desobediència civil no fos acceptable.

Pública. Allò que distingeix l’encalç del xantatge o l’assetjament, a part de la no-violència, és que s’efectuï a l’espai públic i de manera publicitada. La voluntat de l’acció és sensibilitzar als representants polítics i a la resta de la societat del problema dels desnonaments i les execucions hipotecàries per incorporar el seu punt de vista al debat polític. No tindria sentit, per tant, fer aquesta mena d’accions a l’esfera privada o sense vocació de publicitar-les.

Consciència. Un darrer aspecte important és allò que distingeix a l’activista que fa accions de desobediència civil del que practica la resistència militant organitzada. L’encalç va adreçat a modificar la legalitat. Per fer-ho no rebutja l’estat de dret i democràtic sinó que precisament apel·la als seus valors per a donar sentit a l’acció i convèncer la majoria social de la seva causa. No vol canviar el règim democràtic sinó millorar-lo. En aquest sentit, la tradició dels pensadors de la desobediència civil, de Thoreau a Buey, ha defensat la necessitat d’admetre les conseqüències de trencar la legalitat per demostrar l’adhesió als principis de l’estat democràtic.     

Dubtes

La legitimitat de l’encalç es pot emmarcar dins la desobediència civil, però hi ha aspectes que ens generen dubtes sobre si la pràctica que n’està fent la PAH és del tot adequada:

Una acció preventiva? L’origen de l’encalç fou la justícia popular contra els càrrecs polítics de la dictadura de Videla que no foren condemnats després de jutjar-los, malgrat que les víctimes i els seus familiars sabien que havien comès crims contra la humanitat. En el cas de la PAH som probablement davant d’una situació de crisi humanitària com són els desnonaments però utilitza aquestes accions de manera preventiva i no pas per reparar un judici fallit. Els diputats del PP donaren suport a la ILP que presentaren i encara no se sap què votaran a la nova legislació ni com la desenvoluparan.

Un objectiu erroni? La protesta de la PAH té molt a veure amb el sistema financer. Els representants polítics poden ser còmplices d’una situació injusta sinó se’n fan càrrec o continuen donant suport als que perpetren la injustícia, però per què no dirigeixen les seves accions contra els responsables del sistema financer?

Terceres persones? L’encalç sempre comporta danys col·laterals com ara que la pressió exercida per les accions als domicilis dels responsables polítics afecta les seves famílies; és difícil legitimar una acció que afecti menors o familiars d’un càrrec polític que no tenen res a veure amb la qüestió. Imatges com aquestes, viscudes per diversos càrrecs polítics a l’Argentina, són testimoni dels problemes que poden generar aquest tipus d’accions. En tot cas, però, ja hem vist que la tensió que generen aquesta mena d’accions és allò que busca la PAH sense creuar la línia de la violència ni de l’àmbit privat.

* L’Eudald Calvo ha proposat fer servir el terme encalç en llengua catalana per referir-nos a l’escrache.

——————————————————————————————————————————————

Actualització: El TermCat ha publicat aquesta nota sobre el terme escrache:

En català no hi ha un equivalent directe d’aquesta forma i es pot recórrer a formes descriptives com ara assetjament públic,pressió pública o escarni. Quan calgui es podrà precisar si la pressió o assetjament són en l’àmbit laboral o personal, en el domicili, a la feina, etc.

Més sobre la fragmentació de partits a Catalunya

dimecres, 20/03/2013

L’altre dia mostràvem com el nombre de partits votats en cada municipi de Catalunya per les passades eleccions al Parlament (l’anomenada fraccionalització del sistema de partits) variava dramàticament entre municipis. En el mapa que presentàvem podíem veure com era 1. en els municipis de la demarcació de Barcelona i 2. en els municipis costaners, on els resultats electorals estaven més repartits entre els diferents partits (i per tant els resultats estaven més fragmentats). Atès que a la circumscripció de Barcelona és on s’hi escullen més diputats (85) és comprensible que sigui aquí on hi hagi un nombre més elevat de partits polítics. Ara bé, és només el nombre de diputats a escollir el que determina la fraccionalització del sistema?

Per respondre a aquesta pregunta hem calculat la mitjana del nombre de partits en cada circumscripció i hem mirat per cada municipi com de desviats estan els resultats (aquest càlcul s’anomena estandarització). A simple vista ja podem veure com a Barcelona, malgrat que és on s’escullen més diputats, a no tot arreu hi ha molts partits. Tot el contrari: és només a l’àrea metropolitana on hi ha fraccionalització; a la zona central l’atomització del sistema és molt baixa.

enepbcn.png

Si ens fixem en el cas de Girona, la fragmentació tampoc no és homogènia: un altre cop és als municipis de la costa, i als del Gironès i de la Selva on hi ha més partits polítics. A l’interior, ben pocs.

enepgirona.png

A Lleida tampoc no hi ha homogeneïtat en el nombre de partits. Veiem com és a les zones més poblades del Segrià, així com a la Vall d’Aran on la fraccionalització és més elevada.

eneplleida.png

Finalment ens trobem amb el cas de Tarragona. Com vam mostrar en l’article anterior, en aquesta circumscripció hi ha un nombre de partits polítics inusualment elevat d’acord amb el nombre de diputats que s’escullen (18). Quins són els municipis que estan fent incrementar aquesta mitjana? Doncs molt particularment tots els municipis de la costa del Camp de Tarragona (no tant els de les Terres de l’Ebre), però també els municipis del Baix Penedès i del Tarragonès. Les Terres de l’Ebre també es mostren força fraccionalitzades, especialment les zones d’interior del Baix Ebre i del Monsià.

eneptgn.png

Els gràfics ens mostren doncs que el nombre de diputats per districte només pot explicar una part de la variació en la fragmentació electoral a Catalunya. Fixem-nos sinó en el següent gràfic: hem fet un model estadístic de regressió lineal per explicar el nombre de partits polítics i hi hem inclòs com a variable principal la magnitud de districte. A més a més, hi hem posat també una sèrie de variable identificant les diferents vegueries de Catalunya (hem posat les vegueries i no les demarcacions perquè hem vist per exemple que a Barcelona hi havia grans diferències entre l’àmbit metropolità i les comarques centrals). Doncs bé, els resultats ens mostren el següent: veiem com un cop tenim en compte que hi ha districtes més grossos que d’altres, a la vegueria de Girona, de Ponent i al Pirineu hi ha de mitjana un partit polític menys que a l’àmbit metropòlità, Tarragona (la categoria que hem escollit com a referència) i l’Ebre. En el cas de les comarques de la Catalunya Central, el nombre de partits descendeix fins a 1,5.

explicaciovegueries.png

El proper dia, en un últim post sobre com explicar la fragmentació a Catalunya, analitzarem els factors individuals i de grup que poden explicar perquè en determinats llocs el vot queda molt més repartit (i per tant hi ha més partits) o és més homogeni.

El mapa electoral català: molt o poc fragmentat?

divendres, 15/03/2013

En els darrers anys hem pogut observar com el nombre de partits polítics que entren al Parlament català no parava d’augmentar. En efecte, si ens fixem en l’índex convencional per calcular quants partits tenim en un sistema polític determinat, la mesura del Nombre Efectiu de Partits Polítics (ENEP per les seves sigles en anglès) de Laaakso i Taagepera (1989), des de les segones eleccions democràtiques que no ha parat de créixer. Fixeu-vos en el següent gràfic:

enepcat.png

Evidentment, a la circumscripció de Barcelona, on s’escullen 85 diputats és on hi ha major fraccionalització, mentre que el valor mínim el trobem a Lleida, on tan sols hi ha 15 per repartir. Ara bé, el nombre de diputats que s’escullen no és l’únic factor determinant a Catalunya del nombre de partits. En efecte, si desagreguem les dades per municipis a Catalunya i en fem un gràfic, ens trobem el següent:

enep_cat2012.png

És a Barcelona, sí, on hi ha més partits, però: hi ha alguna tendència més a simple vista que ens permeti explicar la variació en la fragmentació del sistema? Doncs en efecte, el mapa ens mostra com és a les zones costaneres, on hi ha un percentatge major de persones d’origen o descendència recent estrangera on hi ha més partits. Què vol dir això? Doncs curt i ras, que a les zones d’interior de Catalunya, amb un percentatge de persones catalanoparlants molt elevat hi ha una concentració de vot molt important a CiU (aquí n’hi ha el mapa) i en menor mesura a ERC (el mapa aquí), mentre que a la resta del país, més divers lingüísticament i en els orígens, el vot queda molt més repartit entre els partits de l’arc parlamentari.

Finalment volem comprovar en termes comparats on està Catalunya: tenim un sistema molt fragmentat? Doncs si agafem les dades de la meva tesi doctoral (aquí) i hi afegim les dades de fraccionalització a Catalunya i a les quatre demarcacions, veiem com d’acord amb el nombre de diputats que escollim, hem estat des del 1999 (primeres dades que hi he introduït), bastant sobre la línia de tendència. Amb tot, en els darrers anys el nombre de partits s’ha començat a disparar per totes les circumscripcions, tal i com ens mostren els punts més elevats de colors diferents al taronja en el gràfic (el punt més elevat sempre es correspon amb les eleccions del 2012). Així, a excepció de Lleida, ja estem per sobre de la mitjana esperada de partits polítics. Veurem en els propers anys si aquesta és una tendència que es manté o si finalment ens estabilitzem.

enep comparat.png

La febre papal

dimarts , 12/03/2013

Aquest és un article d’urgència que escribim després d’entretenir-nos a jugar amb el Twitter i les seves possibilitats per a fer recerca. Hem fet una cerca al Twitter dels termes “Papa”, “Pope” i “Pape” per veure si hi havia algun patró geogràfic en l’interès pel cònclave que ja ha començat (fa poc vam escriure quelcom similar. Ho podeu llegir aquí). La cerca l’hem fet coincidir amb l’inici de l’elecció papal, concretament entre les 17:55 i les 18:05 (l’inici del cònclave era a les 6). Després d’aquests deu minuts, hem aconseguit crear una base de dades amb 80036 entrades, és a dir, amb 80036 tuits.

Aquest n’és el resultat:

febrepapal.jpeg

Com veieu, els tuits es concentren, bàsicament, a la costa est dels Estats Units i a la vella Europa, singularment al Regne Unit, a l’Estat espanyol, a França, a Itàlia i a Alemanya. També veiem un nombre significatiu de piulades al Japó, a Turquia i a l’Orient Mitjà.

Quant a les llengües utilitzades en la petita mostra que hem recollit, són les següents:

llenguestwitter.gif

Com era previsible, la majoria (51%) són en anglès. El 16% són en castellà i l’11% en portuguès. La quarta llengua és el francès (6%) i, la cinquena, el turc i el rus (ambdues amb un 5%).

Nota metodològica: Crear el mapa no hauria estat possible sense el codi creat per Pablo Barberá. Ja ho hem fet personalment, però aquí ho repetim: moltes gràcies!

Segona cosa: com observarà el lector, no hi ha punts vermells a la majoria de països de l’hemisferi sud. De tuits sí que n’hi ha, però cap d’ells té informació sobre la geolocalització. Del total de tuits recollits, un 26% provenen dels EUA, un 17% del Brasil, un 8% del Regne Unit, i un 7% d’Indonèsia i de Francça. De l’estat espanyol n’hem recollit un 5%. Sabem que els usuaris que permeten les geolocalitzacions són menys del 3%. Però no sabem si hi ha diferències entre països. Si algun expert en Twitter o geògraf entès en el tema té alguna idea de per què hi ha països on les geolocalitzacions són més habituals, ens aniria molt bé que ens ajudés a treure’n l’entrellat. Per cert, disculpem als geògrafs l’existència de soroll cartogràfic en el mapa. Encara no ens en sortim del tot de “mapejar” amb R

Dels límits del populisme

diumenge, 10/03/2013

chavez.jpg En el període de dues setmanes, entre la victòria del líder del Moviment 5 Estrelles, Giuseppe Piero Grillo, i la mort d’Hugo Chávez, el concepte “populisme” ha fet acte de presència en qualsevol forma d’opinió pública i publicada. “Grillo és populista”, “Chávez, el líder populista de Venezuela” o “els moviments populistes antiestablishment” han estat constants aquests dies entre la classe periodística, la política i la ciutadania.

Així com el concepte de desafecció, tant utilitzat com poc entès, el populisme ha resultat ser un concepte aplicat a tot i a tothom, des d’autòcrates llatinoamericans a demòcrates convençuts. Per exemple, ja fa temps que des de la literatura especialitzada el règim chavista és conegut com a “Cesarisme democràtic”, tot i que el més habitual és titllar-lo de populista (aquí). O només cal mirar l’estranya utilització del concepte populisme a casa nostre, on s’aplica a formacions tan llunyanes com Ciutadans o la CUP.

Més enllà de què pensem cadascú de nosaltres sobre el terme, convé subratllar que el populisme és un concepte que, des de l’obra de Ionescu i Gellner l’any 1969, ha estat àmpliament estudiat. El problema però és l’existència de discrepàncies importants entorn les característiques necessàries o suficients perquè un règim pugui ser titllat de populista. En general, hi ha consens en què la definició ‘mínima’ de populisme ha de comptar dos elements:

El poble. Tot i que el concepte de ‘poble’ (people) és certament ambigu, tots els règims populistes emfatitzen la idea que ells són els vertaders representants del poble, normalment definit com un ens antagonista entre dos grups: el poble “normal” versus les elits, el poble “pur” versus l’elit corrupte, el poble interior versus la dominació exterior, etcètera. Normalment, l’apel·lació al poble comporta una idealització de la comunitat a la qual es pretén representar (Taggart 2002), amb tres objectius: crear una comunitat que enforteix els “nostres” i exclou els “altres”, crear una referència externa (elits polítiques, banquers, immigrants…) en base a la qual es constitueix la definició del “nosaltres” i enfortir un “jo col·lectiu” enfront d’un “jo individual” egoista i materialista.

Moviment antiestablishment. En aquest sentit, els moviments populistes acostumen a contraposar-se a les polítiques actuals, les quals no respondrien a la “voluntat general”. Es produeix la dicotomització d’allò que s’entén com a normativament positiu: les meves polítiques són les bones atès que beneficien a la majoria (per tant, també als més desafavorits) i no són restrictives. A més, aquesta oposició a l’ordre actual de les coses es realitza a través de l’expressió pública d’un cert ressentiment. Aquesta és potser la característica més controvertida, atès que aquí hi entrarien tant els moviments d’extrema-dreta, que van en contra de minories ètniques per un suposat tracte diferencial, a moviments d’extrema-esquerra mobilitzats per criticar la influència de les empreses multinacionals.

A l’hora d’aplicar aquestes dues característiques teòriques, certament àmplies, la literatura especialitzada generalment ha conclòs que, a la pràctica, les ideologies populistes han presentat sis característiques, algunes de les quals posen en dubte el concepte “mínim” de populisme. Són: hostilitat a la democràcia representativa, apel·lació constant al “poble”, crítica a la manca de valors comuns, tendència a ser un moviment polític camaleònic, es tracta de moviments que emergeixen en situacions de crisi, tenen un líder carismàtic i són de caràcter temporal.beppe-grillo-imagereality.jpg

En aquest sentit, al meu entendre, la definició teòrica de populisme presenta tres problemes importants quan l’intentem posar a la pràctica:

Moviment de caràcter temporal? Si el populisme s’expressa de forma temporal fruit de la mobilització davant d’una situació concreta, la seva institucionalització provocaria la seva desaparició. Dit d’una altra manera, quan el moviment deixa de ser marginal i passa a ser un moviment polític de caire partidista, s’institucionalitza i, per tant, acaba formant part del sistema democràtic representatiu al qual criticava.

La paradoxa democràtica. En tant que es tracta d’una ideologia anti-establishment, s’acostuma a titllar el populisme com a antidemocràtic en el sentit que vol subvertir l’ordre de les coses (hauríem de veure si això és realment ser antidemocràtic, però en fi, això ja és un altre tema…). S’oblida tot sovint però, que la democràcia consta d’una cara “pragmàtica” i d’una altra “redemptora” (Canovan 1999).  La primera faria referència a les qüestions formals (sistema de partits, institucions, eleccions…), l’altra es refereix a la qüestió implícita del sistema per millorar les condicions de vida de les persones. Entre ambdues cares existeixen moltes tensions  i sembla clar que el populisme se centra més en la segona que en la primera. Ara bé, què succeeix quan passa a administrar la primera? Canvia el populisme les institucions formals per-ara sí- representar tot el poble?

Una patologia de la democràcia? La visió negativa del populisme és la més estesa però hi ha dubtes sobre per què sorgeix. En general s’assumeix que els populismes apareixen quan líders seductors de les masses, fortament recolzats en la propaganda i la manipulació, es fan forts electoralment. Malgrat tot, com diu Taggart, des d’una altra perspectiva el populisme es pot entendre com un símptoma positiu del sistema, atès que posa en alerta les disfuncionalitats del sistema i a la necessitat que les elits tornin el poder al “poble” (en el mateix sentit s’expressen Mouffe i Laclau).

En base a tot plegat, per tant, els moviments populistes, fins i tot quan la seva definició sigui més “perfecta”, és difícil que desapareguin, per dos motius fonamentals: primer, perquè la paradoxa democràtica no ha desaparegut i desapareixerà mai; segon, perquè la mediatització de la política, terreny abonat pels moviments populistes, també és difícil que ho faci. Sigui com sigui, allò que no queda gens clar és si el populisme, tal i com està definit, és bo o dolent pel sistema. Depèn, com sol passar, de com considerem les conseqüències que genera.

Les ‘dimensions’ de la política catalana

dimecres, 6/03/2013

Mentre esperem la post-electoral sobre les eleccions catalanes del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), ens hem dedicat a remenar algunes dades de la pre-electoral. Mentre les miràvem, ens enrecordàvem, de nou, de com de complexa (i fascinant) resulta la política catalana. En molts sentits i direccions. Una d’aquestes complexitats a les quals als politòlegs ens torna bojos fa referència a la dimensionalitat de l’espai català. Com bé sabrà el nostre atent lector (perquè n’hem parlat multitud de vegades. Per exemple,  aquí analitzàvem el canvi que s’ha produït en poc temps), Catalunya és de les poques societats en què, de forma natural, dues dimensions (o més) estructuren les preferències dels votants i dels partits. Al clàssic eix esquerra-dreta s’hi afegeix l’eix nacional en una relació no perfectament perpendicular, però crucial pels partits.

Durant la campanya electoral de les eleccions del 25N vam oferir una il·lustrativa imatge que esclaria on són els votants dels partits i què ha passat en els darrers anys. Com vàrem dir, hi ha votants que s’han mogut cap a posiciones més independentistes (CiU i ICV), d’altres que ja hi eren (ERC, SI i CUP), votants de partits que han fet el camí contrari (PSC) i d’altres que ja hi eren des de fa temps (C’s i PP). De nou, aquí ho teniu:

eix_bidimensional.jpg

Això per què és important? Una de les explicacions clàssiques de les eleccions és que els partits competeixen allà on són els votants, movent-se tant en posicions ideològiques com, en el cas català, en l’escala nacionalista catalana-espanyola (evidentment no és l’única, però de moment ens centrarem en aquesta). Si la majoria és d’esquerres, els partits oferiren “productes” d’esquerres. Si la majoria vol canviar l’status quo, els partits amb vocació de govern adaptaran els seus programes. En aquest sentit, sabem des de fa temps que la distribució dels catalans en aquests dos eixos no és totalment simètrica, sinó que segueix una distribució més aviat ortogonal, amb la majoria de catalans situats en posicions de centre-esquerra nacionalista catalana. Per aquest motiu veiem la majoria de partits concentrats en aquestes posicions. De nou, ens hem preguntat: va ser així en les anteriors eleccions? Quina va ser la distribució dels catalans en aquests dos eixos?

El següent gràfic mostra aquesta distribució (dades procedents de la pre-electoral del CIS). Els cercles concèntrics mostren la concentració de persones en aquella posició. En un primer cop d’ull, destaquen dues coses: primer, la gran zona blanca que hi ha a la dreta del gràfic. Això es deu al fet que pocs catalans es defineixen a ells mateixos en posició de dretes. Aquesta afirmació té matisos: per exemple, s’observa com a mesura que ens desplacem a posicions més nacionalistes espanyoles, la concentració de ciutadans de dretes augmenta.

En segon lloc, veiem una gran concentració al centre del gràfic. Efectivament, una part important de catalans s’ubiquen al centre de l’eix ideològic i en posicions moderades en l’escala de nacionalisme (un apunt: l’escala de nacionalisme que utilitza el CIS no és perfecte, fet que sobrerrepresenta aquesta posició).

De nou, s’observa com les posicions de centre-esquerra nacionalistes catalanes són les majoritàries. A més, a diferència d’anys anteriors, observem com la concentració dels ciutadans en posicions més nacionalistes catalanes, independentment de la ideologia, és notòria. Finalment, es fa palesa l’existència de dues concentracions més: la de centre espanyolista (vegi’s al centre del gràfic, a sota de tot) i, en menor mesura, la d’esquerra espanyolista.

lrnacio.bmp

Dades a bastament conegudes però no per això les hauríem d’ignorar. Ara bé, una cosa és saber on són els votants dels partits i els catalans en general i l’altra saber la influència de l’eix esquerra-dreta i de l’eix nacional en el vot. Quin impacte van tenir tots dos en les eleccions del 25N? Els partits van actuar racionalment i van escollir la posició ideològica o la posició en l’eix nacionalista més adequada?

Paciència. Durant els propers dies ho anirem esbrinant.