Dels límits del populisme

chavez.jpg En el període de dues setmanes, entre la victòria del líder del Moviment 5 Estrelles, Giuseppe Piero Grillo, i la mort d’Hugo Chávez, el concepte “populisme” ha fet acte de presència en qualsevol forma d’opinió pública i publicada. “Grillo és populista”, “Chávez, el líder populista de Venezuela” o “els moviments populistes antiestablishment” han estat constants aquests dies entre la classe periodística, la política i la ciutadania.

Així com el concepte de desafecció, tant utilitzat com poc entès, el populisme ha resultat ser un concepte aplicat a tot i a tothom, des d’autòcrates llatinoamericans a demòcrates convençuts. Per exemple, ja fa temps que des de la literatura especialitzada el règim chavista és conegut com a “Cesarisme democràtic”, tot i que el més habitual és titllar-lo de populista (aquí). O només cal mirar l’estranya utilització del concepte populisme a casa nostre, on s’aplica a formacions tan llunyanes com Ciutadans o la CUP.

Més enllà de què pensem cadascú de nosaltres sobre el terme, convé subratllar que el populisme és un concepte que, des de l’obra de Ionescu i Gellner l’any 1969, ha estat àmpliament estudiat. El problema però és l’existència de discrepàncies importants entorn les característiques necessàries o suficients perquè un règim pugui ser titllat de populista. En general, hi ha consens en què la definició ‘mínima’ de populisme ha de comptar dos elements:

El poble. Tot i que el concepte de ‘poble’ (people) és certament ambigu, tots els règims populistes emfatitzen la idea que ells són els vertaders representants del poble, normalment definit com un ens antagonista entre dos grups: el poble “normal” versus les elits, el poble “pur” versus l’elit corrupte, el poble interior versus la dominació exterior, etcètera. Normalment, l’apel·lació al poble comporta una idealització de la comunitat a la qual es pretén representar (Taggart 2002), amb tres objectius: crear una comunitat que enforteix els “nostres” i exclou els “altres”, crear una referència externa (elits polítiques, banquers, immigrants…) en base a la qual es constitueix la definició del “nosaltres” i enfortir un “jo col·lectiu” enfront d’un “jo individual” egoista i materialista.

Moviment antiestablishment. En aquest sentit, els moviments populistes acostumen a contraposar-se a les polítiques actuals, les quals no respondrien a la “voluntat general”. Es produeix la dicotomització d’allò que s’entén com a normativament positiu: les meves polítiques són les bones atès que beneficien a la majoria (per tant, també als més desafavorits) i no són restrictives. A més, aquesta oposició a l’ordre actual de les coses es realitza a través de l’expressió pública d’un cert ressentiment. Aquesta és potser la característica més controvertida, atès que aquí hi entrarien tant els moviments d’extrema-dreta, que van en contra de minories ètniques per un suposat tracte diferencial, a moviments d’extrema-esquerra mobilitzats per criticar la influència de les empreses multinacionals.

A l’hora d’aplicar aquestes dues característiques teòriques, certament àmplies, la literatura especialitzada generalment ha conclòs que, a la pràctica, les ideologies populistes han presentat sis característiques, algunes de les quals posen en dubte el concepte “mínim” de populisme. Són: hostilitat a la democràcia representativa, apel·lació constant al “poble”, crítica a la manca de valors comuns, tendència a ser un moviment polític camaleònic, es tracta de moviments que emergeixen en situacions de crisi, tenen un líder carismàtic i són de caràcter temporal.beppe-grillo-imagereality.jpg

En aquest sentit, al meu entendre, la definició teòrica de populisme presenta tres problemes importants quan l’intentem posar a la pràctica:

Moviment de caràcter temporal? Si el populisme s’expressa de forma temporal fruit de la mobilització davant d’una situació concreta, la seva institucionalització provocaria la seva desaparició. Dit d’una altra manera, quan el moviment deixa de ser marginal i passa a ser un moviment polític de caire partidista, s’institucionalitza i, per tant, acaba formant part del sistema democràtic representatiu al qual criticava.

La paradoxa democràtica. En tant que es tracta d’una ideologia anti-establishment, s’acostuma a titllar el populisme com a antidemocràtic en el sentit que vol subvertir l’ordre de les coses (hauríem de veure si això és realment ser antidemocràtic, però en fi, això ja és un altre tema…). S’oblida tot sovint però, que la democràcia consta d’una cara “pragmàtica” i d’una altra “redemptora” (Canovan 1999).  La primera faria referència a les qüestions formals (sistema de partits, institucions, eleccions…), l’altra es refereix a la qüestió implícita del sistema per millorar les condicions de vida de les persones. Entre ambdues cares existeixen moltes tensions  i sembla clar que el populisme se centra més en la segona que en la primera. Ara bé, què succeeix quan passa a administrar la primera? Canvia el populisme les institucions formals per-ara sí- representar tot el poble?

Una patologia de la democràcia? La visió negativa del populisme és la més estesa però hi ha dubtes sobre per què sorgeix. En general s’assumeix que els populismes apareixen quan líders seductors de les masses, fortament recolzats en la propaganda i la manipulació, es fan forts electoralment. Malgrat tot, com diu Taggart, des d’una altra perspectiva el populisme es pot entendre com un símptoma positiu del sistema, atès que posa en alerta les disfuncionalitats del sistema i a la necessitat que les elits tornin el poder al “poble” (en el mateix sentit s’expressen Mouffe i Laclau).

En base a tot plegat, per tant, els moviments populistes, fins i tot quan la seva definició sigui més “perfecta”, és difícil que desapareguin, per dos motius fonamentals: primer, perquè la paradoxa democràtica no ha desaparegut i desapareixerà mai; segon, perquè la mediatització de la política, terreny abonat pels moviments populistes, també és difícil que ho faci. Sigui com sigui, allò que no queda gens clar és si el populisme, tal i com està definit, és bo o dolent pel sistema. Depèn, com sol passar, de com considerem les conseqüències que genera.

Etiquetes

3 comentaris

  • Gambi

    12/03/2013 15:46

    Me dirijo al autor del texto. No soy politólogo pero siempre he entendido que los populismos son movimientos políticos reaccionarios. Por así decirlo es la versión siniestra de los movimientos populares. La palabra “populista” es en si misma peyorativa. No existe “una visión negativa del populismo”, el populismo es en si mismo negativo y visto como uso perverso de la representatividad democrática para atacar las libertades del Estado de Derecho.

  • Joan M

    12/03/2013 19:19

    Aqui un altre article que analitza el populisme, però des dels pantejaments de l’escola de Laclau http://www.llibertat.cat/2013/03/perque-el-chavisme-si-que-es-populista-21048

  • #hastasiemprecomandante | F.R.A.B.

    10/05/2013 12:04

    […] Dels límits del populisme Toni Rodon  […]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús