Arxiu del dilluns, 25/03/2013

Legitimitat, límits i dubtes de l'”escrache”

dilluns, 25/03/2013

La PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) ha popularitzat els darrers mesos una nova forma de protesta incorporant-la al seu repertori d’acció col·lectiva. Aquesta s’anomena encalç (escrache*) i consisteix en assenyalar els representants polítics a casa seva, és a dir manifestant-se davant del seu domicili particular, perquè actuïn (legislin i governin) a favor dels interessos que representa la PAH. Concretament perquè desenvolupin la ILP que presentaren per la dació en pagament i l’habitatge digne.

Aquesta campanya de la PAH ha polaritzat als analistes de la qüestió: mentre per a uns és una barbaritat coaccionar als polítics al seu domicili ja que trenca les normes de convivència ciutadana; per a d’altres és una manera de fer justícia ja que, argumenten, els mercats també coaccionen l’actuació dels polítics.  Davant d’aquesta polarització d’opinions ens preguntem si és legítima l’estratègia de l’encalç en el marc democràtic i, si ho és, quins límits no hauria de travessar per a continuar essent-ho.  

La nostra proposta és avaluar-ne la legitimitat mitjançant criteris que solen caracteritzar les accions de desobediència civil. Per què utilitzem aquesta estratègia?

Intuïtivament l’encalç no casa amb les formes de participació ciutadana que empara la llei. La portaveu del Govern espanyol Soraya Saénz de Santamaría ha defensat que el dret de manifestació no empara les accions d’aquest tipus (aquestes han de ser comunicades dins l’autoritat governativa que desconeixem si autoritzaria una manifestació davant del domicili d’un càrrec polític). En tot cas, caldria discutir si jurídicament entraria dins el dret de manifestació. Hi ha una segona raó però per la qual pensem que podria ser un acte de desobediència civil: l’encalç  amenaça una norma no escrita, però molt arrelada a les democràcies liberals, com és la distinció entre l’esfera pública i privada.

Legitimitat

Així, si concloem que l’encalç és una acció de desobediència civil farem servir el mateix raonament per a legitimar-lo. L’encalç es fonamenta en la reivindicació d’un valor de justícia o una avaluació ètica que les lleis no estan garantint davant la crisi econòmica com és el dret a l’habitatge o que una família no sigui desnonada si no té un sostre alternatiu. Ara bé, no totes les accions contra les normes establertes són desobediència civil; aquesta ha de complir certs requisits per a poder-la distingir de l’assetjament, el xantatge, el terrorisme, etc. Aquests requisits fan referència a la integritat dels que practiquen l’acció i als seus límits.

Límits

No violenta. Per tal de donar valor a l’acció, que apel·la a principis ètics i de justícia per definició, els que la promouen no poden emprar la violència física ja que perdrien la raó amb la que volen convèncer la majoria social. En aquest primer punt, és probablement on rau la força de l’encalç, portant al límit la tensió de manifestant-se davant del domicili del càrrec polític, sense que això però vagi més enllà. El diputat i exconseller d’Habitatge de la Generalitat valenciana González Pons intuïa aquest límit quan acusà als membres de la PAH de colpejar la porta de casa seva quan hi havia un menor a dins, un fet que va ser negat per la Plataforma i del qual no hi ha proves.

En aquest punt, doncs, ens distanciem de legitimacions alternatives com ara la noció de contraviolència per respondre a la violència dels desnonaments o a la violència estructural (en aquest article de Jordi Mir s’avaluen aquestes legitimacions). Des del nostre punt de vista acceptar aquesta legitimació permetria qualsevol tipus d’acció violenta i provocaria que la legitimació de l’encalç com a desobediència civil no fos acceptable.

Pública. Allò que distingeix l’encalç del xantatge o l’assetjament, a part de la no-violència, és que s’efectuï a l’espai públic i de manera publicitada. La voluntat de l’acció és sensibilitzar als representants polítics i a la resta de la societat del problema dels desnonaments i les execucions hipotecàries per incorporar el seu punt de vista al debat polític. No tindria sentit, per tant, fer aquesta mena d’accions a l’esfera privada o sense vocació de publicitar-les.

Consciència. Un darrer aspecte important és allò que distingeix a l’activista que fa accions de desobediència civil del que practica la resistència militant organitzada. L’encalç va adreçat a modificar la legalitat. Per fer-ho no rebutja l’estat de dret i democràtic sinó que precisament apel·la als seus valors per a donar sentit a l’acció i convèncer la majoria social de la seva causa. No vol canviar el règim democràtic sinó millorar-lo. En aquest sentit, la tradició dels pensadors de la desobediència civil, de Thoreau a Buey, ha defensat la necessitat d’admetre les conseqüències de trencar la legalitat per demostrar l’adhesió als principis de l’estat democràtic.     

Dubtes

La legitimitat de l’encalç es pot emmarcar dins la desobediència civil, però hi ha aspectes que ens generen dubtes sobre si la pràctica que n’està fent la PAH és del tot adequada:

Una acció preventiva? L’origen de l’encalç fou la justícia popular contra els càrrecs polítics de la dictadura de Videla que no foren condemnats després de jutjar-los, malgrat que les víctimes i els seus familiars sabien que havien comès crims contra la humanitat. En el cas de la PAH som probablement davant d’una situació de crisi humanitària com són els desnonaments però utilitza aquestes accions de manera preventiva i no pas per reparar un judici fallit. Els diputats del PP donaren suport a la ILP que presentaren i encara no se sap què votaran a la nova legislació ni com la desenvoluparan.

Un objectiu erroni? La protesta de la PAH té molt a veure amb el sistema financer. Els representants polítics poden ser còmplices d’una situació injusta sinó se’n fan càrrec o continuen donant suport als que perpetren la injustícia, però per què no dirigeixen les seves accions contra els responsables del sistema financer?

Terceres persones? L’encalç sempre comporta danys col·laterals com ara que la pressió exercida per les accions als domicilis dels responsables polítics afecta les seves famílies; és difícil legitimar una acció que afecti menors o familiars d’un càrrec polític que no tenen res a veure amb la qüestió. Imatges com aquestes, viscudes per diversos càrrecs polítics a l’Argentina, són testimoni dels problemes que poden generar aquest tipus d’accions. En tot cas, però, ja hem vist que la tensió que generen aquesta mena d’accions és allò que busca la PAH sense creuar la línia de la violència ni de l’àmbit privat.

* L’Eudald Calvo ha proposat fer servir el terme encalç en llengua catalana per referir-nos a l’escrache.

——————————————————————————————————————————————

Actualització: El TermCat ha publicat aquesta nota sobre el terme escrache:

En català no hi ha un equivalent directe d’aquesta forma i es pot recórrer a formes descriptives com ara assetjament públic,pressió pública o escarni. Quan calgui es podrà precisar si la pressió o assetjament són en l’àmbit laboral o personal, en el domicili, a la feina, etc.