Legitimitat, límits i dubtes de l'”escrache”

La PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) ha popularitzat els darrers mesos una nova forma de protesta incorporant-la al seu repertori d’acció col·lectiva. Aquesta s’anomena encalç (escrache*) i consisteix en assenyalar els representants polítics a casa seva, és a dir manifestant-se davant del seu domicili particular, perquè actuïn (legislin i governin) a favor dels interessos que representa la PAH. Concretament perquè desenvolupin la ILP que presentaren per la dació en pagament i l’habitatge digne.

Aquesta campanya de la PAH ha polaritzat als analistes de la qüestió: mentre per a uns és una barbaritat coaccionar als polítics al seu domicili ja que trenca les normes de convivència ciutadana; per a d’altres és una manera de fer justícia ja que, argumenten, els mercats també coaccionen l’actuació dels polítics.  Davant d’aquesta polarització d’opinions ens preguntem si és legítima l’estratègia de l’encalç en el marc democràtic i, si ho és, quins límits no hauria de travessar per a continuar essent-ho.  

La nostra proposta és avaluar-ne la legitimitat mitjançant criteris que solen caracteritzar les accions de desobediència civil. Per què utilitzem aquesta estratègia?

Intuïtivament l’encalç no casa amb les formes de participació ciutadana que empara la llei. La portaveu del Govern espanyol Soraya Saénz de Santamaría ha defensat que el dret de manifestació no empara les accions d’aquest tipus (aquestes han de ser comunicades dins l’autoritat governativa que desconeixem si autoritzaria una manifestació davant del domicili d’un càrrec polític). En tot cas, caldria discutir si jurídicament entraria dins el dret de manifestació. Hi ha una segona raó però per la qual pensem que podria ser un acte de desobediència civil: l’encalç  amenaça una norma no escrita, però molt arrelada a les democràcies liberals, com és la distinció entre l’esfera pública i privada.

Legitimitat

Així, si concloem que l’encalç és una acció de desobediència civil farem servir el mateix raonament per a legitimar-lo. L’encalç es fonamenta en la reivindicació d’un valor de justícia o una avaluació ètica que les lleis no estan garantint davant la crisi econòmica com és el dret a l’habitatge o que una família no sigui desnonada si no té un sostre alternatiu. Ara bé, no totes les accions contra les normes establertes són desobediència civil; aquesta ha de complir certs requisits per a poder-la distingir de l’assetjament, el xantatge, el terrorisme, etc. Aquests requisits fan referència a la integritat dels que practiquen l’acció i als seus límits.

Límits

No violenta. Per tal de donar valor a l’acció, que apel·la a principis ètics i de justícia per definició, els que la promouen no poden emprar la violència física ja que perdrien la raó amb la que volen convèncer la majoria social. En aquest primer punt, és probablement on rau la força de l’encalç, portant al límit la tensió de manifestant-se davant del domicili del càrrec polític, sense que això però vagi més enllà. El diputat i exconseller d’Habitatge de la Generalitat valenciana González Pons intuïa aquest límit quan acusà als membres de la PAH de colpejar la porta de casa seva quan hi havia un menor a dins, un fet que va ser negat per la Plataforma i del qual no hi ha proves.

En aquest punt, doncs, ens distanciem de legitimacions alternatives com ara la noció de contraviolència per respondre a la violència dels desnonaments o a la violència estructural (en aquest article de Jordi Mir s’avaluen aquestes legitimacions). Des del nostre punt de vista acceptar aquesta legitimació permetria qualsevol tipus d’acció violenta i provocaria que la legitimació de l’encalç com a desobediència civil no fos acceptable.

Pública. Allò que distingeix l’encalç del xantatge o l’assetjament, a part de la no-violència, és que s’efectuï a l’espai públic i de manera publicitada. La voluntat de l’acció és sensibilitzar als representants polítics i a la resta de la societat del problema dels desnonaments i les execucions hipotecàries per incorporar el seu punt de vista al debat polític. No tindria sentit, per tant, fer aquesta mena d’accions a l’esfera privada o sense vocació de publicitar-les.

Consciència. Un darrer aspecte important és allò que distingeix a l’activista que fa accions de desobediència civil del que practica la resistència militant organitzada. L’encalç va adreçat a modificar la legalitat. Per fer-ho no rebutja l’estat de dret i democràtic sinó que precisament apel·la als seus valors per a donar sentit a l’acció i convèncer la majoria social de la seva causa. No vol canviar el règim democràtic sinó millorar-lo. En aquest sentit, la tradició dels pensadors de la desobediència civil, de Thoreau a Buey, ha defensat la necessitat d’admetre les conseqüències de trencar la legalitat per demostrar l’adhesió als principis de l’estat democràtic.     

Dubtes

La legitimitat de l’encalç es pot emmarcar dins la desobediència civil, però hi ha aspectes que ens generen dubtes sobre si la pràctica que n’està fent la PAH és del tot adequada:

Una acció preventiva? L’origen de l’encalç fou la justícia popular contra els càrrecs polítics de la dictadura de Videla que no foren condemnats després de jutjar-los, malgrat que les víctimes i els seus familiars sabien que havien comès crims contra la humanitat. En el cas de la PAH som probablement davant d’una situació de crisi humanitària com són els desnonaments però utilitza aquestes accions de manera preventiva i no pas per reparar un judici fallit. Els diputats del PP donaren suport a la ILP que presentaren i encara no se sap què votaran a la nova legislació ni com la desenvoluparan.

Un objectiu erroni? La protesta de la PAH té molt a veure amb el sistema financer. Els representants polítics poden ser còmplices d’una situació injusta sinó se’n fan càrrec o continuen donant suport als que perpetren la injustícia, però per què no dirigeixen les seves accions contra els responsables del sistema financer?

Terceres persones? L’encalç sempre comporta danys col·laterals com ara que la pressió exercida per les accions als domicilis dels responsables polítics afecta les seves famílies; és difícil legitimar una acció que afecti menors o familiars d’un càrrec polític que no tenen res a veure amb la qüestió. Imatges com aquestes, viscudes per diversos càrrecs polítics a l’Argentina, són testimoni dels problemes que poden generar aquest tipus d’accions. En tot cas, però, ja hem vist que la tensió que generen aquesta mena d’accions és allò que busca la PAH sense creuar la línia de la violència ni de l’àmbit privat.

* L’Eudald Calvo ha proposat fer servir el terme encalç en llengua catalana per referir-nos a l’escrache.

——————————————————————————————————————————————

Actualització: El TermCat ha publicat aquesta nota sobre el terme escrache:

En català no hi ha un equivalent directe d’aquesta forma i es pot recórrer a formes descriptives com ara assetjament públic,pressió pública o escarni. Quan calgui es podrà precisar si la pressió o assetjament són en l’àmbit laboral o personal, en el domicili, a la feina, etc.

Etiquetes

14 comentaris

  • pere

    25/03/2013 17:56

    Interessant article! Des de les CCSS s’han d’anar afinant les eines per entendre aquests “nous” tipus d’accions col·lectives que desborden els marcs analítics liberals – sempre tan preocupats per les formes. Només dues reflexions que m’han vingut al cap al llegir l’article
    1- violència/conflictivitat social. Sorprèn com encara, i malgrat com està tot, arriba a quallar la deslegitimació de la protesta qualificant-la de “violenta” si aquest surt mínimament dels repertoris més clàssics i canalitza o performatitza la conflictivitat social. Ahir vaig sentir l’Ada Colau dient com la PAH havia servit precisament per canalitzar la frustració i la ràbia de moltes persones que potser si no hi hagués hagut la PAH haguessin agafat una escopeta per visitar la seva oficina bancària…
    2.- representativitat política/rendiment de comptes. Seria interessant pensar què passaria amb estratègies com l’encalç si hi hagués un sistema de representació política que permetés un rendiment de comptes més directe entre diputats i els seus electors (circumscripcions uninominals més petites etc etc). Quina alternativa tenen els sectors populars que veuen com se’ls hi vulneren drets fonamentals i no disposen de cap mecanisme legal o para-legal (lobbies…incloent també regals i sobres!) per influir en les decisions que prenen els “seus” representants?

  • Arual…solsona

    25/03/2013 22:40

    Molt bon article. Objectiu i constructiu.

  • Marc Sanjaume

    26/03/2013 9:34

    Pere, hi estic d’acord en això de les formes, les maneres de protestar han estat molt pautades i ara sembla que canvien els repertoris, els indignats ja van ser una primera mostra després de la baixada postantiglobalització. És aquesta distància que apuntes entre representants i representants polítics que faria estrany anar a assemblees obertes amb els diputats als districtes etc…D’altra banda, als països amb districtes uninominals desconec si hi ha escraches però també hi ha fortes protestes…També és cert que els representants perden força de cara a la UE, Troika i els mercats…

    Arual, moltes gràcies.

  • samuel guiu

    26/03/2013 10:32

    Sobre els dubtes que es descriuen a l’article: sense estar vinculat a la PAH, jo diria que els dubtes plantejats tenen un fonament discutible, tot i el to “objectiu” del text.

    L’escrache en aquest cas es fa abans d’una votació perquè el que es cerca és fer pressió per a que la votació es decanti cap a un sentit favorable al de la PAH.

    No tindria cap sentit esperar a veure què voten els polítics i després fer les accions de pressió. En aquest segon cas, potser els autors de l’article ho veurien del tot legitimat perquè es tractaria d’una acció de denúncia, però ja no serviria per a canviar res.

    El mateix es pot comentar quan els autors apunten a un possible objectiu erroni. La pressió es fa sobre els polítics perquè seran els que votaran. El sector financer, en canvi, ja ha fet la feina pressionant als mateixos polítics per una altra banda i seguint mètodes, aquests sí, que ningú posa en qüestió.

    Aprofito per a fer una reflexió sobre això: com és que les accions civils amb objectius concrets que tenen possibilitats de canviar alguna cosa, de seguida es consideren sospitoses de ser violentes i de sobrepassar els límits acceptables? No serà que la democràcia actual només tolera aquelles accions enfocades a protestar i, com a molt, a denunciar? Però ai de qui gosi fer alguna cosa per a modificar allò que ja està escrit…

    M’hagués agradat molt llegir alguna cosa a l’article sobre això. Sobre qui és que atorga legitimitat a les accions de protesta i en base a quins criteris. Em penso que sovint, aquesta aparent “objectivitat” està construïda sobre uns criteris molt sòlids dictats per l’status quo. Sens dubte, una manera molt hàbil i subtil de transmetre i inculcar els interessos de la dominació.

  • Víctor Gonçal

    26/03/2013 11:12

    En una situació justa i “normal” protestar davant del domicili d’una persona seria excessiu, però com bé deien ahir, quan a tantes persones les estan envaint el domicili les forces de seguretat per fer-los fora de casa seva, el fet de criminalitzar una protesta al carrer perquè incomoda la privacitat d’un polític esdevé una mostra de cinisme.

    D’altra banda no crec que l’objectiu sigui erroni. Els responsables del sistema financer es basen en lleis proposades, aprovades o mantingudes pels polítics per tal de poder actuar impunement en contra dels drets fonamentals de les persones. L’arrel del problema són les lleis i el seu sistema de valors.

    Finalment l’expressió “menors o familiars d’un càrrec polític que no tenen res a veure amb la qüestió” té un punt de demagògia. És evident que qui es beneficia de la tasca del polític i viu força bé a costa d’aquesta tasca no és culpable directe de les seves accions, però tampoc no es pot dir que no hi tingui res a veure. Si més no als membres de la família majors d’edat se’ls suposa una consciència crítica i no una acceptació passiva d’allò que fa el pare/mare o espòs/esposa. Per molt menys d’això hi ha fills que engeguen als pares i adults que engeguen la parella. Ser família no implica manca de responsabilitat en allò que voluntàriament acceptes, justifiques, amagues o legitimes en un dels seus membres, especialment quan aquestes accions et comporten el gaudi d’un nivell de vida alt que no tindries sense l’acceptació i afavoriment de determinades injustícies que recauen a sobre de la resta de la població.

    Pintar la família del polític com una colla de mantinguts inconscients que no s’assabenten de res és massa convenient i recorda l’estratègia legal de les famílies de dictadors jutjats per tal d’espolsar-se tota responsabilitat. Cal començar a deixar ben clar que quan el teu elevat tren de vida es fonamenta en la injustícia, hi ha responsabilitat. Si més no, aquestes accions davant del domicili particular del polític tenen la virtut d’informar als membres “innocents” de la família de que la seva bona vida es sustenta a sobre del patiment de molta gent.

  • Trinity

    26/03/2013 11:18

    els contraris a l’encalç són els mateixos que estan en contra de les manifestacions que tallen les rondes o de les vagues en dates punta i segurament l’única protesta que tolerarien seria un twit (i que no contigui cap paraula malsonant)…

  • lector_333

    26/03/2013 12:11

    L’encalç es el darrer recurs que tenen els perjudicats per la classe política covarda i els banquers lladres. En altres civilitzzacions la situació actual seria suficiente per fer una revolució, digueu-li infifada, revolta o com vulgueu. I seria violenta. Aquí, a on es menyspreua l’opinió del poble ja es veu com un excés l’encalç i això només pot portar a la violència.

  • bad.seed

    26/03/2013 18:28

    Com molt bé han explicat els de les PAH infinitat de vegades, aquestes accions s’estant fent perquè, durant els últims 4 anys, cap politic del PP, cap ni un, s’ha trobat amb ells una sola vegada. Mentres que els lobbyistes agafen el telèfon, truquen al politic de torn i la secretaria els dona hora sense cap problema. La societat només ha progressat a cops de bastó: per aconseguir la jornada de vuit hores aquí a Catalunya va haver-hi gent que va donar-hi la vida en una vaga que durà un més i mig. Criminalitzar la desobediència civil pacífica és de jutjat de guàrdia

  • Esmolant el cisell | A la cara d’un diputat, des de baix o des de dalt

    26/03/2013 21:38

    […] Gràcies als amics del Pati Descobert, que han publicat un bon article sobre el mateix tema. m’assabento que l’Eudald Calvo ha […]

  • Jose Maria Castellano

    26/03/2013 22:31

    Molt bon article,original i ben fet. Enhorabona!

  • Legitimitat, límits i dubtes de l’”escrache” | Arriant Per[la|pau]* | Scoop.it

    27/03/2013 0:11

    […]   […]

  • Marc Sanjaume

    27/03/2013 10:58

    Samuel guiu, tens raó en la teva crítica a l’ “objectivitat”. En la ciència política i la teoria política dominants s’acostumen a pensar els fenòmens socials des del poder establert que s’assumeix com a legítim si es viu en en una democràcia (encara que sigui de molt baixa qualitat). En aquest exercici de veure si l’encalç o escarni són legítims i s’adapten a la definició de desobediència civil hem seguit aquesta tradició de manera acrítica. No era l’objectiu d’aquest article fer una crítica a tot el sistema o a la legitimitat de de la democràcia; però per fer una anàlisi completa de la situació dels desnonaments i el conflcite sí que cal fer-la com molt bé dius.

    En aquests dos enllaços hi trobaràs una visió més crítica i una legitimació alternativa:

    http://madrilonia.org/2013/03/elogio-del-escrache/

    http://www.eldiario.es/zonacritica/escrache_PAH_desahucios_6_114848532.html

    Sobre la qüestió de l’objectiu no tinc clar que els responsables dels poders privats (sector financer) no puguin ser “encalçats” o pressionats seguint la mateixa lògica que legitima les altres accions i més si aquests actuen com a grup de pressió per a aprovar la llei.

    Victor gonçal, la qüestió de la crimininalització no era l’objectiu d’aquest article però és evident que és inadmissible, per desgràcia és una estratègia habitual que no sorprèn gaire amb tot el que hem vist des de ja fa anys. Sobre la família el teu raonament és convincent però no sé perquè hem d’assumir que la família del diputat és còmplice de les seves votacions. Entenc la reflexió estructural sobre la injustícia i el nivell de vida però aleshores caldria aclarir que l’escrache es fa per fer justícia pel tren de vida dels diputats (un tema que no sé si és el mateix que el de la llei) i no pas per pressionar-lo perquè aprovi una llei d’una determinada manera. Comprec que distingir-ho a la teoria és més fàcil que a la pràctica.

    Gràcies pels comentaris!

  • Frederic Giráldez

    28/03/2013 10:16

    Molt interessant tant l’article com en general els comentaris.
    Canviant d’objectiu però amb el mateix fons, seria interessant desenvolupar el que comenteu de Thoreau i Buey en relació amb la legitimació del xoc entre el procés sobiranista i la legalitat espanyola

  • #SiUnSolAlumneHoDemana : Diari Gran del Sobiranisme

    11/04/2013 23:07

    […] interlocutòria de “si un sol alumne  ho demana“, una veu en espanyol  insinuava l’encalç  (“anque tenga que ser a trescientos metros”) com a resposta a uns magistrats (“que deben […]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús